Josep Maria Quintana

La neutralitat africana defensada per la política de Nicolas Sakozy ha fracassat estrepitosament i no s’ha pogut sostenir a Costa d’Ivori. El caos en què s’ha vist immers Abidjan té ja aspecte de guerra civil i les matances perpetrades en els dos camps han fet ressorgir dos dels pitjors malsons de la comunitat internacional, que va restar passiva davant les massacres de Srebrenica, a Bòsnia (1995), i davant el genocidi rwandès (1994). El francesos, però, s’han vist finalment impel·lits a actuar, emparats per la resolució 1975 de les Nacions Unides, adoptada fa una setmana, que autoritza “totes les mesures necessàries” per destruir i anul·lar les “armes pesades” que amenacen els civils.

Desprès d’haver fet disparar els canons i els míssils des dels seus helicòpters, França ha estat la primera a encetar negociacions amb el president deposat. Diplomàticament, ha donat suport a la resolució sobre les armes pesades; militarment, ha enviat 900 soltats per actuar contra les forces del president rebel.

En el moment d’escriure aquest article (7.04.11), el president Gbagbo no ha acceptat la seva derrota i, contràriament al que s’havia dit, no ha abandonat el país, sinó que resisteix emparat per la seva guàrdia pretoriana. La UE ha imposat noves mesures d’embargament (d’això en vull parlar un altre dia) i tot sembla a punt per a una dura i sagnant ofensiva final.

M’interessa, però, apuntar una altra qüestió que m’ha fet notar Manolo Bonet (amic i coterrani nostre que resideix a la veïna Ghana, amb qui he estat en contacte aquests dies): Bonet té por que la crisi, que dura ja més de deu anys, no acabi essent, després de la victòria pírrica de Ouattara, una lluita entre musulmans (nord) i cristians (sud). I hem de ser conscients que els catòlics hem influït (potser d’una manera irresponsable) en aquest enfrontament. I en dir això em refereixo a l’actuació de Joan Pau II quan, l’any 2005, va consagrar la basílica de Yamoussoukro, una rèplica exacta del Vaticà, però 60 metres més alta, que és també el mausoleu del president Félix Houphouët-Boigny, el qual, per fer-la, va buidar les arques del país tot invertint 40 mil milions de francs francesos en l’obra (65 milions d’euros! I Costa d’Ivori és un dels països més pobres del món!).

En un article publicat el 2005 (l’he extret del diari digital “Jeune Afrique” nº 2620, de 27.03.11) Valérie Thorin ressenyava aquesta inauguració que es va fer en presència de Jacques Chirac, aleshores alcalde de París, de Jacques Foccart, exassessor de l’Elisi per als Assumptes Africans, de Jean-Christophe Mitterrand, fill del president francès, de l’exprimer ministre de França Pierre Mesmer i de Pik Botha, ministre de Relacions Exteriors de Sud-àfrica. Escrivia Valérie Thorin: “[és]el major edifici religiós mai construït en sòl africà: “Quants esforç abans d’arribar-hi! Dissenyat per l’arquitecte líbano-ivorienc Pierre-Fakhoury i construït pel francès Antoine Cesareo, cap de la Direcció per al Control de les obres públiques (DCGTX), la basílica ha esdevingut la construcció més gran realitzada en el continent des de la presa Assuan, a Egipte, durant la dècada de 1960. Mil cinc-cents treballadors i enginyers d’empreses de Costa d’Ivori, israelianes, franceses i italianes han treballat dia i nit durant només tres anys −un rècord− fins acabar-la. L’edifici, un gegant, té capacitat per a 18.000 fidels, dels quals, 700 asseguts, i 300.000 a l’atri. Té 250 columnes de marbre rosa, de 31 metres d’alçada. Compta amb quatre ascensors i sis escales mecàniques. L’inventari dels materials utilitzats parla per ell mateix: 70.000 m2 de marbre importat d’Itàlia, Espanya i Portugal, i 7.663 m2 de vitralls construïts a França. La cúpula, similar a la de Bernini per a la basílica de Sant Pere a Roma, però molt més alta, té 160 metres (només 100 la de Roma), i està construïda amb 7.000 peces d’acer. A tot això hem d’afegir 1.810 projectors per a l’enllumenat, 7 campanes de bronze foses a França, la més gran de les quals pesa 4,2 tones, un sistema d’aire acondicionat dissenyat per a operar amb les portes obertes i un orgue digital que s’ha dut directament dels Estats Units. La factura oficial en francs francesos de l’època és de 40 mil milions, segons va dir el cap de l’Estat, als que cal afegir 500 milions per al manteniment anual, que correspon pagar al Vaticà, que és el receptor oficial d’aquest faraònic regal .”

La basílica arribà en un moment d’aguda crisi econòmica i de tensió social i s’ha convertit ràpidament en el malson de Costa d’Ivori, perquè avui la culpen de tots els seus mals: de la desocupació, de la disminució dels nivells de vida, de l’augment de la delinqüència, etc. És cert que Joan Pau II va trigar molt a acceptar els arguments del cardenal Bernard Gantin, de Benín, que li va aconsellava que no tingués en compte les crítiques i li demanava que anés a Yamoussoukro a consagrar la “Mare de Déu de la Pau”. Finalment, així ho va fer.

Davant una concepció de la religió que entén fets com aquest poden servir de reforçament a la presència cristiana i fan de contrapès a l’auge de l’islam, confio que siguem encara molts els creients que entenguem que no és aquest el camí. Sortosament, també són molts els no cristians avui ja pensen com nosaltres. I aquesta és la nostra esperança per al futur!

Avui, en efecte, els joves que han estat protagonistes de la “moguda laica” i revolucionària del Magrib no s’han mogut −contràriament al que proclama Gadafi− cridant “en nom d’Allah”, ni ho han fet tampoc exigint que s’apliqui la “djihad” (la justícia islàmica), sinó −com m’apunta a la seva carta Manolo Bonet− substituint aquests conceptes per un de novell: el de “Thawra” (revolució), al qual han afegit eslògans com el de llibertat i democràcia.

Tot està canviant, i també nosaltres hauríem de canviar. I és en aquest canvi que, en el cor de l’Àfrica negra, Manolo Bonet veu renéixer l’esperança. “Essent −diu− pobles mediterranis, crec que les seves ones de frescor de primavera ens haurien de tocar de ple… amb la força d’un tsunami interior.”

La meva presa de posició sobre Líbia ha provocat reaccions ben diverses. Persones que són ben a la vora meu s’han manifestat de manera contradictòria. Unes felicitant-me per la presa de posició, d’altres indicant-me que havia optat per una opció equivocada.

Sé que la qüestió és complexa i no sabria dir (potser el temps ens ho dirà) qui és que té raó en aquest cas, però del que no dubto és de la diferent manera que tenim els occidentals d’afrontar les situacions de crisi. Mentre que Sarkozy, Cameron, Obama i, posteriorment, l’OTAN han intervingut emparats per la resolució 1973 de l’ONU, ara resulta que, tant ells com les Nacions Unides, sembla que hagin qualificat la repressió duta a terme pel clan Gbagbo a la Costa d’Ivori (excolònia francesa fins al 1960) com un fet que no els afectava gens.

Després de molts dies d’ofensiva, les forces republicanes, va entrar fa uns dies a Abidjan, per intentar apoderar-se del palau presidencial i de la residència de Laurent Gbagbo, l’home que va perdre les eleccions democràtiques i s’ha negat a abandonar el poder, protegit pels membres de la Guàrdia Republicana, una unitat d’elit fortament armada.

Davant aquesta crisi, que ha produït més de mil morts, segons ha declarat el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), poca cosa ha fet l’Operació de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (Onuci), dotada d’helicòpters MI-24, capaços de neutralitzar els canons de terra o, si més no, de dissuadir els tiradors. Aquesta organització internacional té el mandat de protegir els civils per tots els mitjans, i les seves forces estan investides del dret a la legítima defensa dels civils no armats. Però malgrat els munts de cadàvers, de la fuita massiva de gent que ha abandonat les poblacions, de la destrucció d’objectius no militars, de la distribució d’armes als civils que donen suport a Gbagdo, el Consell de seguretat no ha actuat. Què espera per fer-ho?

Des de Costa d’Ivori, els ciutadans veuen com las grans potències democràtiques, com França, els Estats Units i el Regne Unit, no han fet sinó declaracions buides. “No ens sorprèn −escrivia Christian Brazzin en El Patriota, un diari publicat a Abidjan en llengua francesa−, Costa d’Ivori no és a dues hores de París, no és al cor d’Europa, no és tampoc vora la Mediterrània, ni és un país que tengui el 3% de la producció mundial de petroli…”

Després de l’explosió de les revolucions àrabs, el president Obama ha posat un gran interès a defensar el discurs del Caire, destinat al món àrab, però segurament obvia el d’Accra, destinat a l’Àfrica negra. Això no obstant, a Costa d’Ivori, el sufragi del poble ha estat segrestat per un tirà i per la seva dona, i els ciutadans són massacrats per haver elegit lliurement un president, Alassane Outtara, en unes eleccions lliures controlades i certificades per les Nacions Unides.

Els partidaris del president electe creuen que es donen tots els criteris que legitimen una més forta intervenció de la comunitat internacional, però aquesta, més enllà de la primera salva de sancions, ha quedat paralitzada per la guerra civil.

A propòsit de Líbia, el president Sarkozy ha declarat: “Nosaltres intervenim per permetre que el poble libi pugui elegir el seu destí”. Dons bé, a Costa d’Ivori el pobla ja ha elegit el seu destí i l’home que l’ha de dur a terme. No ens hem de sorprendre, per tant, que els seus partidaris estiguin farts d’escoltar paraules estèrils. L’Onuci i el Consell de seguretat s’han amagat fins avui rere l’argument que “la responsabilitat de protegir els civils incumbeix a les autoritats nacionals”. Resulta, però que el president electe no disposa de cap exèrcit a les seves ordres, ja que és el que va perdre les eleccions i ha segrestat el poder, el qui ataca amb les forces republicanes i està causant els morts.

Certament és lluny aquest país, i a més és pobre, però és un estat que forma part del concert de les nacions. Ni més ni menys que Líbia. I també allí hi ha un foll, un dictador, un home que no accepta el veredicte de les urnes, que s’ha atrinxerat en el poder i que no dubta a l’hora de causar morts i més morts entre la població civil davant la indiferència de les grans potències.

Puc acceptar, doncs, que la meva posició respecte de Líbia no sigui encertada, però deixeu-me dir, si més no, que la vara d’amidar que tenim els països occidentals rics no és la mateixa per a tots els casos i per a totes les ocasions. Perquè els esforços que fem a Líbia per defensar la població civil i perquè els insurrectes puguin construir un país democràtic no s’assemblen als que hem desplegat a Costa d’Ivori, on un poble ha elegit democràticament, però un sàtrapa no accepta el resultat de les urnes.

La reacció de d’Occident a la crisi de Líbia i el posicionament de la França de Sarkozy que s’ha erigit en “master and commander” de l’ “Operació a l’alba de l’odissea” sembla que em deixava amb el cul a l’aire, com se sol dir vulgarment, perquè el meu criteri era que no era aconsellable d’intervenir militarment a Líbia si no es tractava d’una operació estrictament humanitària.

Tanmateix, no estic molt segur d’haver de variar el meu criteri (ja sé que minoritari, atès que fins i tot el parlament espanyol ha donat suport a la iniciativa que comporta la complicitat d’Espanya en l’operació). De fet, França ha tret pit, encara que han estat els Estats Units els qui han disparat els coets Tomahawk des dels portaavions situats en el Mediterrani. I no crec que canviï molt la situació amb l’acord pres dijous passat, després de sis reunions, que l’OTAN prendrà el control de l’espai aeri. De fet, Sarkozy ha dit que la decisió política ha de correspondre als Estats que intervenen en l’operació, i això significa que, en aquest cas, estarem davant una estructura de doble comandament.

A Líbia s’ha actuat, és cert, partint d’una aprovació de l’ONU. En aquest sentit, doncs, s’ha actuat d’acord amb la legalitat internacional, cosa que no va succeir en la intervenció a l’Iraq. Ara bé, l’acord de les Nacions Unides és molt dubtós que empari tot el foc que s’ha fet, que, anant molt més enllà del que podria ser la defensa d’una zona d’exclusió aèria per evitar que Gadafi bombardegés els seus adversaris polítics i la població civil.

Què empara, però, la resolució 1973 del Consell de seguretat de l’ONU, quan anuncia la necessitat de “protegir les poblacions i les zones civils d’amenaces d’atac” ? Empara la força bèl·lica fins al punt de convertir Gadafi (i els seus) en l’objectiu? Aquest sembla, però, el criteri dels britànics de dos ministres britànics, el d’afers estrangers, William Hague, i el de Defensa, Liam Fox, els quals han deixat entendre que apuntar directament contra Gadafi amb un atac militar és una “possibilitat”, ja que l’objectiu és “aquell que mata civils”.

Obama, més caut, va dir des de Xile el passat dilluns que Gadafi ha de partir, però no va entrar directament en una qüestió militar que presenta tants interrogants que, fins i tot el secretari de Defensa, Robert Gates, ha reconegut que “seria imprudent que establíssim objectius que no poguéssim aconseguir”.

D’altra banda, cal recordar que el cap de la Lliga àrab, Amr Moussa, ha exhortat els països de la coalició a respectar més estrictament el contingut de la resolució de l’ONU. “El que està esdevenint a Líbia -ha dit- difereix del que havíem cregut en recolzar la imposició d’una zona d’exclusió aèria. El seu objectiu era protegir la població civil, no bombardejar més objectius civils”.

Aquesta és la causa per la qual els vint-i-dos Estats membres de la Lliga Àrab, que van suspendre Líbia arran de la repressió dels soldats del coronel Gadafi contra els combatents rebels que reclamaven la llibertat, i que van donar suport a la creació d’una zona d’exclusió aèria per impedir els atacs sobre Bengasi i el sector en mans dels rebels, hagin, finalment, condemnat la intervenció armada occidental.

Segons aquesta organització regional, amb seu a la plaça Tahrir del Caire, la resolució 1973 sobre la protecció de civils no autoritza cap invasió militar. De fet, Alemanya es va abstenir en el Consell de Seguretat perquè no va veure clar en què consistiria l’operació, com dubto que la tinguin clara els que la duen a terme. Amb els bombardeig sembla que hàgim debilitat molt les forces de Gadafi (sense eliminar-lo). Què és, doncs, el que ens queda per fer? Seguir bombardejant per tal que siguin els rebels els que l’eliminin? És aquest l’objectiu final?

Desenganyem-nos, a Líbia s’ha declarat una guerra civil en tota regla: lluiten un sàtrapa i uns rebels que diuen (o diem que diuen) que volen instaurar la democràcia, però que no sabem qui són ni què pretenen exactament, ni si són capaços d’estructurar un Estat democràtic de dret. Tanmateix, nosaltres, els occidentals, hem decidit que els volem donar suport perquè considerem avui prioritari per als nostres interessos que Gadafi (que hem protegit i venerat quan ens convenia) desaparegui. I la resolució de l’ONU ens serveix de salconduit.

Però és aquest el camí? Ajudarem d’aquesta manera a construir una nova democràcia? Ho dubto. I sembla mentida que hàgim oblidat tan ràpidament què han significat les darreres incursions occidentals en l’àrea musulmana. En un article publicat a La Vanguardia, Antoni Puigvert es demanava si podem garantir que a l’Afganistan i a l’Iraq hi ha menys patiment avui que ahir. I responia: “Allà no hi ha ara pau, ni integritat, ni per descomptat democràcia. Cada vegada que tornem a intervenir amb les armes en el vesper d’Orient compliquem més el nus que va començar, per la nostra part, amb l’arribada de Napoleó a Egipte. Des de llavors, cada intervenció occidental ha afegit un embolic més al nus.”

En aquest mateix article al·ludia a una qüestió a la què també jo feia menció fa quinze dies. I si jo em referia a la guerra civil espanyola, ell anava més enllà. Retrocedia fins a la revolució francesa: “¿Hem oblidat –es demanava- que la revolució francesa, origen remot dels drets humans i de la democràcia europea, va donar pas a la destrucció, el terror, la tirania, les guerres de Napoleó i, finalment, després de milions de morts, lentament, cap al que ara anomenem democràcia? ¿No seria millor deixar que ells avancessin a la seva manera, repetint o no les nostres convulsions històriques, en lloc de donar classes de democràcia a cop de Tomahawk?”

Aquest és també el meu criteri, certament minoritari pel que veig després d’escoltar el debat que hi ha hagut al parlament espanyol sobre la qüestió. Que hipòcrita m’ha semblat, però, la posició majoritària! Tota farcida d’arguments “humanitaris” -això sí!- que no se sostindrien només que els demanessis per què, doncs, si és com ells diuen, no vam intervenir en tants i tants genocidis que al món s’han donat. Per què ens vam mantenir amb els braços creuats a les matances de civils que van tenir lloc a Uganda, al Sudan o al Zaire? Més proper encara: per què no actuem en defensa dels ciutadans palestins de Gaza que viuen cada dia mancats dels més elementals drets humans?

Només els portaveus d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Gallec m’han semblat que parlaven dient la veritat. I això que no coincideixo amb la seva ideologia.

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, va anar a viure a París el 1924. Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortirà en acabada la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballarà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representarà França al si d’institucions internacionals i serà ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escriurà un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que ha donat la volta el món.

Hessel, als 93 anys, recorda els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirma que són els principis i els valors sobre els quals ha de reposar la democràcia també avui.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, va sorgir, però, una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demana com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, diu, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel fa un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demana als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimiteixi, que no es deixi impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Hessel creu que el feixisme va néixer de la por (sobretot de la por davant la revolució bolxevic), per això apel·la, amb Sartre, a la nostra responsabilitat en tant que individus. És aquest un crit en favor de la responsabilitat, aquesta que l’home no pot remetre ni a un poder (de la naturalesa que sigui) ni a un déu. Ben a contrari, l’home s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat com a persona.

Conscient que vivim més interconnectats que mai a conseqüència de la globalització, Hessel observa, però, en el món coses insuportables. La pitjor de totes, diu, és la indiferència: el “jo me’n fot”. És aleshores quan els homes perdem un dels components essencials de la nostra humanitat: la facultat d’indignar-nos, que ve seguida immediatament del compromís.

Hessel creu que avui hem de fer front a dos grans reptes: 1) L’immensa bretxa que hi ha entre els molt pobres i els més rics, que no deixa de fer-se cada cop més ampla; i 2) Els drets de l’home i l’estat del planeta.

L’objectiu en sortir de la segona guerra mundial era d’emancipar-nos de les amenaces que el totalitarisme havia fet caure sobre la humanitat. I per emancipar-nos-en, calia que els Estats membres de l’ONU es comprometessin a respectar els drets universals. Què lluny som, però, d’aquests objectius! Per això Hessel diu als joves que observin que passa entorn seu, perquè, fent-ho, aviat trobaran elements per indignar-se. Cerqueu-ne i segur que en trobareu! Però no us exaspereu, espereu simplement i actueu des de la no-violència, perquè la violència és sempre una forma d’exasperació. L’esperança és, en canvi, el gran motor de les forces dominants a les revolucions i a les insurreccions. “Jo −escriu Hessel− sento encara l’esperança com la meva concepció de l’avenir.”

Convençut, doncs, que la descolonització, la fi de l’apartheid, la destrucció de l’imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín són les grans conquestes posteriors a la segona gran guerra, creu que els deu primers anys del segle XXI han significat una gran reculada en matèria de drets humans. Molt hi ha tingut a veure la presidència nord-americana de George Bush. Però no és només això, perquè després d’haver sofert una duríssima crisi econòmics, no hem sabut iniciar una nova política de desenvolupament, com tampoc a la cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic hem sabut trobar una veritable política de preservació del planeta.

Les amenaces, doncs, no han desaparegut. Per això, Stéphane Hessel, als 93 anys, ens demana una vertadera insurrecció pacífica contra aquesta “cultura” política i social, divulgada abastament pels mitjans de comunicació, que proposen a la nostra joventut el consumisme, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tot.

La caiguda d’alguns règims autocràtics com el de Tunísia i Egipte, i l’impasse que viu ara el món occidental amb la guerra civil desplegada a Líbia, posen de manifest l’erràtica (potser seria més adient titllar-la d’hipòcrita) política seguida per la Unió Europea i pels Estats Units respecte dels dictadors que han presidit aquests estats durant dècades, els quals han considerat com a garants de la llibertat, sense que, fins avui, els nostres representants democràtics haguessin denunciat (encara que tots ho sabien) què hi alenava, darrera de personatges com Mubarak (Egipte), Ben Alí (Tunísia), Buteflika (Algèria) o Gadafi (Líbia), als què potser hauríem d’afegir també Mohammed V (Marroc), si és que no ens volem moure de la ribera sud del Mediterrani.

El fet és, però, que les revoltes internes −les primeres grans revolucions del segle XXI− han fet saltar pels aires aquesta política hipòcrita, i com deia un editorial de The Economist fa uns dies, “els qui han acceptat de considerar els membres del clan Gadafi com els garants dels drets de l’home, han esdevinguts víctimes de la seva cobdícia, com ho seran un dia tots aquests juristes, aquests banquers, aquest especialistes de les relacions públiques que avalen els oligarques russos amb les mans tacades de sang”.

Dit això, molta gent es demana si nosaltres, els occidentals, hauríem d’intervenir o no en aquests estats (fonamentalment a Líbia, on la guerra civil és viva), no sols per ajudar a la pacificació del país, sinó també per col·laborar en la instauració d’un sistema democràtic. En aquest sentit, la secretària d’Estat Hillary Clinton ha fet unes declaracions que apuntaven aquesta possibilitat que, tanmateix, no s’ha dut a terme.

Entenc que, sense cap necessitat de seguir les polítiques hipòcrites que hem dut a terme fins ara, una intervenció militar occidental en les crisis que s’estan produint en els estats autocràtics del nord d’Àfrica (crisis que es poden estendre també a d’altres repúbliques hereditàries, com per exemple Síria o el Iemen del Nord) no és recomanable. Les democràcies no es poden imposar per decret i, encara menys, per la força. El darrers exemples més flagrants que ens revelen la bondat d’aquesta afirmació són les intervencions bèl·liques a l’Afganistan (feta amb l’aquiescència de l’ONU) i de l’Iraq (en aquest cas per decisió unilateral), on haurem d’acabar constatant que res no s’ha resolt amb unes intervencions bèl·liques contra el règim dels talibans i contra les hosts de Saddam Hussein. Aquestes intervencions armades han causat milers de morts, tant dels intervinguts com dels intervinents, sense que s’hagin pacificat el països ni s’hagin tampoc creat unes estructures polítiques que responguin als principis bàsics que qualsevol règim democràtic exigeix.

Els països occidentals poden, doncs, desplegar la seva actuació en els camps de l’ajuda humanitària o del desenvolupament econòmic i social d’aquests països, poden pressionar en els organismes internacionals, poden prendre mesures de boicot (que sovint perjudiquen més a la gent que als dictadors) i poden actuar en el camp diplomàtic (és la decisió de França i del Regne Unit de reconèixer com a interlocutors els rebels de Líbia, decisió que hauria estat molt més efectiva d’haver estat presa per la Unió Europea), però no poden mai pretendre imposar-los un règim per la força de les armes, per molt que considerem que, només en democràcia es poden desplegar la justícia i les llibertats. I això perquè el resultat d’aquestes intervencions sol acabar, en el millor dels casos, en una mena de nous protectorats, de nous models de colonització, que són també incompatibles amb l’autogovern i amb l’exercici de les llibertats que es pretenen instaurar.

És dur haver d’acceptar que hàgim de restar impassibles des del punt de vista de la intervenció político-militar (que no vol dir que hàgim de restar passius diplomàticament) davant de conflagracions bèl·liques de caràcter civil com, per exemple, la que s’està produint a Líbia, o fins i tot en d’altres més pacífiques, com les d’Egipte o Tunísia), però aquesta és, em sembla, l’única manera de col·laborar.

A la democràcia només s’hi arriba pel propi esforç i pel propi convenciment, i s’hi arriba quan al si de la realitat social, política i econòmica del país s’han produït els canvis suficients per fer d’aquesta una societat madura, que sigui capaç d’assumir per ella mateixa que només mitjançant el diàleg i amb l’acceptació dels governs que sorgeixen d’unes eleccions democràtiques ens podem governar.

També Espanya va dirimir en una sagnant guerra civil les diferències sorgides entre una dreta feixista i una esquerra comunista o anarquista que –tant l’una com l’altra- eren incapaces de conviure en un règim de llibertats. L’any 1936, els demòcrates espanyols (que n’hi havia) havien quedat pràcticament anul·lats per uns polítics que no entenien de diàlegs i que pretenien excloure “l’altre” del marc democràtic. De poc hauria servit que les potències occidentals democràtiques haguessin intervingut en el nostre país. Això hauria servit, probablement, per augmentar encara l’abast de la guerra. Perquè, en el fons, érem nosaltres, els espanyols, que no acceptàvem la democràcia. Érem els uns i els altres que volíem imposar als altres i als uns, en forma de “trágala”, la nostra manera de pensar. A manca d’aquest esperit democràtic vam haver de suportar tres anys de guerra i quaranta de dictadura fins que la societat espanyola va ser capaç, per ella mateixa, d’entendre i d’acceptar que, només des de la democràcia, es pot construir la llibertat.

Per això dic que no podem intervenir militarment en aquests països que lluiten per trobar el camí de la llibertat i de la democràcia. La nostra ajuda ha de ser, per tant, de suport als demòcrates i de tipus humanitari, però no hem de caure mai en la temptació de creure que podem imposar-los un sistema de llibertats. Són ells que hi ha d’arribar, i ho han de fer per les seves pròpies forces.

Els ciutadans europeus assistim aquestes darreres setmanes a un procés de transformació dels països del nord d’Àfrica, tots ells de base musulmana, que desperta en les nostres consciències democràtiques un sentiment de gaudi i que, alhora, ens presenta forts interrogants. D’una manera inequívoca, a Tunis, a Egipte i a Líbia, tots aquests moviments de revolta popular espontània presenten el comú denominador de reclamar llibertat i justícia enfront de la tirania. I això és esperançador. Tanmateix, desconeixem encara cap on acabaran orientant-se aquestes “revolucions”. D’ací que ens hàgim de demanar quina plaça ocuparà l’islam en el futur dels nous règims polítics que sorgiran després de la revolta.

El politòleg libanès Ghassan Salamé ens fa una mica de llum dient que aquests processos s’expliquen pel progrés tecnològic i per la globalització, i això hi descarta d’entrada un paper clau de l’islam. Els règim que hi ha hagut fins avui s’han obert −ho volguessin o no− a la tècnica (cadenes de satèl·lit, Internet…) que ha significat espais enormes de llibertat. Però aquest avanç, que ha fet que els joves poguessin veure en directe el que succeeix a tot el món (per cert, els valencians ara no poden veure TV3, quina paradoxa!), s’ha conjugat amb un retrocés dramàtic en un camp indispensable per sentir-se lliure: la democràcia, que comporta la possibilitat d’alternança en el poder.

Els dirigents àrabs han considerat l’Estat com un objecte de propietat privada, i els ciutadans, no sols no han pogut exercir com a tals, participant en les decisions polítiques del país, sinó que han vist com emergia una nova classe d’homes rics, la riquesa dels quals s’havia de lligar forçosament al règim. Això era del tot contradictori amb l’evolució d’una societat cada cop més madura que ha tingut accés a l’educació (més en uns països que en uns altres), que ha cursat estudis universitaris i que, al final del camí, s’ha trobat sense cap possibilitat de feina, alhora que aquesta mateixa societat ha vist com l’economia de mercat que regia als seus països no servia sinó per enriquir les famílies addictes al règim. D’alguna manera, doncs, les revoltes reclamen llibertat, igualtat d’oportunitats i destrucció dels sistemes polítics autocràtics i corruptes que ha permès tot això.

Tenc, dons, la impressió, a la vista d’aquests elements, que les revoltes actuals no proclamen només el fracàs dels règims dictatorials, sinó també un fracàs de l’islamisme, entès aquest com a sistema global (polític i religiós), que és el que, l’any 1979, imposà l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. Fixeu-vos com ara no han estat Mohammed Badie, el guia dels Germans Musulmans egipcis, ni Rached Ghannouchi, el cap del moviment islamista tunisià Ennahda, els líders més destacats de les revoltes, ni tampoc han estat els més perspicaços o els qui han tingut una més gran inventiva a l’hora de proposar solucions. Tant l’un com l’altre han estat superats pels esdeveniments i s’han apuntat a una revolta que ells no van iniciar. Doncs bé, això em sembla de gran interès a l’hora d’avaluar el futur paper de l’islam en el devenir polític d’aquests països.

Potser el futur d’aquests territoris mediterranis tan propers a nosaltres no serà, doncs, islamista (com l’Iran o l’Aràbia Saudita) sinó islàmic. Així, tout court.

Quan sents algú que, amb pretensions de fer una afirmació que considera important, comença amb una frase laudatòria (per exemple “Jo estimo molt Catalunya”, “Jo estimo molt Menorca”, o “Jo no sóc racista”), pots començar a tremolar, perquè de seguida vindrà la conjunció que tot ho desbarata: “però”, que marca una clara oposició entre l’asseveració ja feta i la que vindrà expressada en la proposició següent (“però els catalans són d’allò més insolidaris”, “però els menorquins són uns ignorants”, “però els emigrants són tots uns lladres i els hem de fotre fora”) o coses per l’estil.

Ben al costat dels que usen aquesta manera d’expressar-se, que comença amb la lloança per a, després, clavar la invectiva més forta que poden contra l’objecte prèviament alabat, trobem els més subtils, els qui ja critiquen directament l’adversari, i ho fan amb unes manifestacions de dicció perfecta i d’estructura gramatical impecable. Fins i tot sol ser acurat el seu to de veu. Per exemple González Pons, quan afirma gairebé sense immutar-se: “González ha reconocido que las aguas del GAL tenían su orilla en la mesa de su despacho”, o quan ahir afirmava que “Hoy Rubalcaba ha dejado por mentirosos a los periodistas españoles y creo que el que queda como un mentiroso, como poco demócrata, como un falso demócrata, es Rubalcaba”. I afegia que “Le pedimos que crea a la prensa española, porque ha dejado a los periodistas por mentirosos”. I això perquè “nosotros creemos en los periodistas españoles”.

És possible que jo hagi d’acceptar que ell creu “a pies juntillas”en aquests periodistes espanyols que tantes vegades ha denigrat quan parlen, per exemple, del “cas Gurtel” o de la “corrupció del PP a la Comunitat Valenciana” etc. etc.?

En aquesta mateixa roda de premsa, González Pons va acabar dient que la defensa dels drets humans està molt per damunt dels interessos polítics de l’Estat. Una afirmació que, si González Pons fos una mica sincer, hauria d’anar seguida de la conjunció “però” de què parlava abans. Només per ser una mica coherent amb la trajectòria del seu partit, que va recolzar plenament la guerra d’Iraq, o de persones com Manuel Fraga, ministre d’un govern amb penes de mort per delictes “polítics” sobre les seves espatlles.

Hi ha, doncs, maneres diverses de ser hipòcrites. La del “però” n’és una. L’altra és la de González Pons.

Urbà VIII (1568-1644) va accedir al papat després d’una dura pugna entre els cardenals espanyols i els francesos després de la mort de Gregori XV. Van guanyar els espanyols i la gratitud del pontífex es va manifestar amb la immediata canonització de Sant Felip Neri, Sant Ignasi de Loyola i Sant Francesc Xavier. Però aquest Papa no és conegut per això sinó per dues actuacions personals que el van marcar:

La primera, el nepotisme que exercí en benefici de la família pròpia. Als pocs dies de ser elegit, va designar el seu nebot Francesco Barberini director de la Biblioteca Vaticana (qui ho pogués ser! Tota una vida entre llibres i secrets ben guardats!); també va fer cardenal el seu nebot Antonio Barberini, el qual va nomenar tot seguit camarleng i comandant en cap de les tropes pontifícies. Encara més, va fer cardenal un altre nebot, Tadeo Barberini, que va ser prefecte de Roma i general de les tropes papals. Per últim, va fer cardenal un germà seu, Antonio Marcelo, que va ser nomenat gran penitencier de la Cúria.
La segona cosa que el caracteritzà van ser els excessos que ell i la seva papal família van fer en l’art de l’antiga Roma. De fet, va destruir la Roma Imperial en benefici de la construcció d’una nova Roma barroca, la de Bernini (la que coneixem avui). Un dels episodis d’aquesta destrucció va ser l’ordre de retirar la decoració de bronze del pronao del Partenó, per utilitzar-la en la construcció del baldaquí de Sant Pere i dels canons del Castel San’Angelo.
D’aquí una famosa frase que ha fet història: “quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini”, que avui d’alguna manera podríem aplicar també a Berlusconi (encara que indirectament), al qual –aquest cop per desídia i mala administració- se li ha esbocat per les pluges i el mal temps una part del gran patrimoni que impliquen les restes de Pompeia.
Podria, però, succeir ¬–aquest va ser ahir matèria de conversa als passadissos del parlament italià- que les restes abatudes de Pompeia es convertissin aquest cop en la causa d’una caiguda de Berlusconi.
Allò, doncs, que el parlament fins avui no ha aconseguit (destituir Berlusconi), potser ho aconseguiran les destrosses de Pompeia.
Seria un consol

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir —temps arrere, això sí— per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les».

Aquesta és una frase extreta del text d’un escriptor valencià, Ferran Suay, que publicava EL PUNT d’ahir. I m’ha agradat, no sols perquè diu una veritat com un temple, sinó també perquè m’ha recordat el que escrivia Nicolau M. Rubió i Tudurí en un dietari (“Llatins en servitud”) des de París durant aquells dies tràgics de la segona guerra mundial.

Final de febrer de 1941

-Heu pensat que ells poden romandre?
-No, mai no ho he pensat, és impossible.
-Sens dubte “hauríeu” de tenir raó. Almenys jo ho voldria. Però no en teniu en aquest moment. Vegeu, sinó: ells han arribat, són cada cop més els que s’instal·len, prenen les seves posicions.
-Això és provisional: ells partiran…
-Podrien no partir, en principi.
-Seria certament poc agradable, no vull pensar-hi pas.
-Potser jo us turmento…
-No, perquè no ho crec, en absolut.
-Tant de bo.
-Ben al contrari, el fet de pensar-hi em produeix la joia de creure que ens en sortirem.
-El que jo volia dir és que l’altre cop que vingueren amb efectius considerables…
-L’any 1870?
-Oh!, no, al segle V!
Ell es posa a riure:
-I doncs?
-No rieu tant -li he contestat. A aquella època “nosaltres estàvem” bastant més segurs de restar tal com érem que no pas ara…
-Oh! Oh!
-Certament! “nosaltres” pertanyíem aleshores a l’imperi romà. Érem llatins i no concebíem que els Bàrbars poguessin establir-se d’una manera permanent a casa nostra. Els nostres avantpassats deurien dir-se en un principi: “males bèsties d’alemanyots”! Aviat però s’adonaren que tota aquella gent no marxava i que tota romania entre nosaltres.
-Sí… ells romangueren. En tremolo!
-Però no us amoïneu. Anem més bé a prendre un copa.
-Per això! Com és possible que ells…
-Qui són ells?
-Doncs bé: “nosaltres”: com varen poder els nostres avantpassats enviar-se la píndola?
-A força de dir-se que allò no duraria pas… A força de dir-se que calia acomodar-se provisionalment, i a força de repetir-se que l’Emperador de Roma, o el de Milà, o el de Ravenna, un d’aquells mesos posaria ordre entre la soldadesca germànica que -equivocadament- es creia a casa seva entre els Gals. Més tard, això que nosaltres en diem avui la “col·laboració horitzontal”, que ajuda la “col·laboració” a seques, provoca el naixement d’una “nova Europa”. I de sobte, un dia ens adonem que aquella gent ha romàs ja entre nosaltres més de cinquanta anys i que els seus cabdills s’han casat amb llatines de bona família. És aleshores que comencem a creure que la barba i el mostatxos llargs potser tenien fins i tot un aire distingit…
-A la vegada, però, els Germànics també es llatinitzaren, i…
-Heus ací la gran amenaça! Si aquesta Wehrmacht d’avui romangués sempre d’uniforme, igual a ella mateixa…!
-Teniu raó: és en adaptar-se a nosaltres que s’encasten vertaderament a casa nostra.
-Al cap de cent anys, estarem en família amb aquests alemanyots, què voleu!
-Però sempre resta l’esperit del poble antic, que acaba per subsistir. I ells són digerits.
-Sí, però, malgrat tot, ells, hauran romàs entre nosaltres, quod erat demonstrandum.
Ell ha cridat el cambrer per a pagar. Mirant entorn nostre, hem vist el cafè ple d’alemanys, molts ells de civil.
-Veig que ja pagueu en moneda alemanya -he fet en veure un bitllet de 20 marcs.
-Més aviat me’n desempallego, amic meu.
-No, vós el feu circular. Perquè França se’n desempallegui, hauríeu de cremar aquest paper.
-Malgrat tot, jo no crec que ells es quedin.

He sentit al senyor González Pons, que és un diputat que parla molt bé i ho sap, una dura crítica a la nova ministra d’Exteriors per la manca d’energia davant l’incident que ha provocat Marroc a El Aaiun, en atacar el campament que ocupaven els sahrauís. Ha dit, més o menys, que, en això, Espanya s’hi juga la dignitat.

El senyor González Pons és molt jove i, lògicament, no pot recordar-se bé de la Marxa Verda que el rei Hassan II va organitzar el novembre del 1975, quan Franco era més mort que viu, però els marmessors del franquisme volien guanyar temps per fer que Rodríguez de Valcárcel continués presidint les Corts (i el Consell del Regne) i evitar així la maniobra que finalment es va dur a terme per ordre del príncep, que va situar Torcuato Fernández Miranda a la presidència de les velles Corts.

Que sigui molt jove (aleshores tenia 11 anys) no li impedeix, però, de saber que la dignitat la vam perdre aleshores. Sí, Espanya va perdre la dignitat quan, Franco a la UVI i el règim a punt de caure (encara que els demòcrates ens crèiem que tenia més força de la que realment va tenir), “la sonrisa del Régimen”, el ministre cordovès José Solís Ruíz ─aquell de «más deporte y menos latín, porque… ¿para qué sirve el latín?», va negociar la retirada dels espanyols d’El Aaiun (en realitat, allò va ser una fuita), conscient que, l’endemà, el Marroc prendria possessió del territori i deixaria els seus habitants naturals al paire.

José Manuel Seguí, aleshores capità d’aviació destinat precisament a El Aaiun,ens explicava la decepció i la vergonya que, com a militars, ells van sentir en deixar que Hassan II ─un vertader sàtrapa─ se’n sortís de l’aventura tal com ell havia planejat. Avui, per tant, sofrim tan sols les conseqüències d’aquella abdicació de responsabilitats. I digui el que vulgui González Pons, el govern socialista espanyol (que ha parlat molt en favor del Sàhara però no ha fet res en favor dels sahayrís) ha actuat i actuarà com actuaria un govern presidit pel senyor González Pons, si és que li toqués en sort decidir sobre la matèria. Tant l’un com l’altre no farien res.

En realitat vam perdre la dignitat aleshores i continuem sense haver-la recobrat ara. I no la recobrarem, perquè és ja massa tard. Els sahrauís només rebran del govern espanyol un rèquiem de difunts, perquè fa temps que Espanya ha decidit que amb “el hermano, o el primo” o no sé ben bé que deu ser aquell Mohamet VI del nostre rei, no s’hi juga. I a més, la dignitat no es pot perdre quan fa temps que s’ha perdut.

———
N.B. Potser el lector que no coneix l’anècdota em demanarà què va succeir quan don José Solís Ruíz, ministre del Movimiento, conegut també com «la sonrisa del régimen», es demanava «¿para qué sirve el latín?» des de la tribuna de les Corts.

Entre els diputats franquistes hi havia un home culte i il•lustrat, de nom Adolfo Muñoz Alonso, natural de Valladolid i doctor en Teologia i en Filosofia, a més de procurador en Corts i Consejero Nacional del Movimiento. Aquest, fart d’escoltar aquell home ignorant (ser ministre i ignorat és possible, i no només en el franquisme), nascut, per cert, al poble de Cabra (Còrdova), es va alçar de l’escó i va respondre al ministre amb aquestes paraules: «Por de pronto, señor ministro, sirve para que a ustedes, los de Cabra, les llamen egabrenses y no otra cosa».

Més clar no ho podia dir.