Josep Maria Quintana

Aviat farà sis anys, dia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, un col·lectiu polític que ha tingut certa presència a Maó, però que avui no té representants a l’Ajuntament de la ciutat (desconeixo si existeix encara) publicava una mena de manifest a la secció de cartes del diari Menorca que recollia molt clarament allò que pretenia aconseguir si un dia arribava al poder.

Ben al costat de principis molt amplis que es poden compartir des d’altres posicions ideològiques (defensa de la democràcia, defensa del constitucionalisme i de l’esperit de la transició, etc.), penso que el més important que ells volien aconseguir venia definit pels punts següents, que transcric:

-Nos declaramos no nacionalistas y sin complejos frente a las imposiciones radicales al uso.

-Abogamos por el bilingüismo efectivo y real en todos los estamentos públicos. Cada ciudadano es libre de elegir la lengua que desee utilizar debiendo la Administración ser neutral en dicha elección.

-La escuela debe de preparar a nuestros hijos para un mundo abierto alejado de localismos endogámicos y excluyentes.

-Creemos que el Estado Central debe de recuperar áreas de gestión en Educación para unificar una única enseñanza básica en todo el Estado.

-Las autonomías con dialecto ó lengua propia deben de enseñarla de forma proporcional al uso local de la misma.

No es podia dir més clar, i era d’agrair que fossin honestos i sincers en la proclamació d’aquests principis que, com els “Deu Manaments”, es resumeixen en dos:

1) El retorn a una estructura centralista i unificada en matèria cultural i lingüística. I

2) L’abandó progressiu, continuat i definitiu de les llengües minoritàries de l’estat.

Doncs bé, si no ho interpreto malament, sempre que la seva política s’hagués aplicat, estic convençut que les llengües minoritàries (el català, l’euskera i el gallec) haurien desaparegut escalonadament per la pressió i per la força del castellà. I així pot succeir si les respectives administracions d’aquestes comunitats deixen d’adoptar polítiques de discriminació activa en favor seu, en aplicació del principi d’igualtat que, segons diu el Tribunal Constitucional, exigeix “tractar desigualment els que són desiguals” (màxima que normalment s’oblida).

Així doncs, quan les Administracions públiques duen a terme una política lingüística discriminatòria en favor de la “llengua pròpia” (no parlo de la llengua oficial, sinó de la llengua pròpia, un concepte, per cert, consagrat per l’Estatut), treballen a favor de la igualtat de totes les “llengües espanyoles” (que és així com les denomina l’article 3.2 de la Constitució), i aquesta política té un valor “per se” i no ha d’anar necessàriament lligada a cap mena d’ideologia nacionalista. De fet, llegint el manifest a què he fet referència, tinc la impressió que l’únic “nacionalismo radical, identitario y excluyente” és precisament el nacionalismo español que ells, sense dir-ho explícitament, impulsaven. Un nacionalisme que, directament o indirecta, persegueix de manera especial que tots els ciutadans siguem aviat castellanoparlants (així s’hauria acabat el problema) i que l’única llengua de l’Administració i de la cultura sigui “de fet” el castellà.

Succeeix, però, que tot això que d’una manera tan explícita es deia al manifest d’aquell grup polític desaparegut (o hivernat, que no ho sé) no es diferencia gaire de la política educativa, cultural i lingüística que està duent a terme el govern del Partit Popular. Estem, sens dubte, millor que durant el franquisme –aleshores l’únic govern (el de l’Estat) tenia totes les competències i no feia res en favor de les llengües minoritàries-, però si analitzem una a una les actuacions del govern estatal referents a l’educació i del de la nostra comunitat autònoma pel que fa a la llengua, veurem que s’ha acabat aquella política discriminatòria activa en favor de les llengües i les cultures minoritàries en el sentit que deia més amunt, convençuts –i ho saben- que amb la teòrica neutralitat que prediquen i assumeixen davant la qüestió, tot el que gira entorn de la llengua pròpia s’anirà reduint fins a esllanguir-se definitivament.

D’alguna manera, doncs, prefereixo la transparència del col·lectiu polític a què m’he referit, a l’ambigüitat calculada en aquesta matèria dels qui ens governen, als quals –parlo especialment del govern Bauzá- l’únic que els preocupa de la nostra llengua són les famoses “modalitats” dialectals (com si només el català en tingués, de modalitats!), quan saben –o haurien de saber- com molt bé deia Josep Mir en un article publicat el 28 de febrer de 2007 en el diari Menorca, “que, malgrat la comèdia [que fan] en relació a les ‘modalitats [dialectals del català de Menorca]’, els seus simpatitzants mai no s’interessaran per les nostres rondalles”. I jo hi afegiria que tampoc s’interessaran –de fet mai no s’hi han interessat- per la nostra literatura, pel progrés de la nostra llengua pròpia i, menys encara, per convertir aquesta llengua en un referent cultural de la nostra comunitat.

El discurs de l’alcaldessa

El Partit Popular de Menorca és, potser, més dúctil en aquesta qüestió. Si més no, ho és l’alcaldesa de Maó, la qual, però, sembla que no s’atreveixi a agafar el bou per les banyes –dir a cada cosa el seu nom-, i prefereixi moure’s entre circumloquis. I no ho dic pel gravíssim error comès en el cartell que anunciava les festes de Sant Antoni, amb la portada en castellà i un text posterior bilingüe on el nom de la ciutat –Maó- s’havia transformat en “Ladrillo” per mor d’un corrector automàtic que ningú no es va prendre la molèstia de revisar. Ho dic pel discurs que va fer davant l’estàtua d’Alfons III, el nostre conqueridor.

El discurs és correcte, molt ben escrit, en un català estàndar sense concessions vanes al dialactelisme… Per tant, ho té tot per lloar-lo, però està tan farcit de circumloquis, tan sobrat de frases per no dir el que cal dir, que em dol. “Fa 700 anys que Menorca forma part de la cultura europea” comença dient. És cert, però com hi forma part? No ha perdut aquí l’ocasió de dir a través de quina cultura ens hi vam integrar? Per què no diu clarament de la “cultura catalana” que és bàsica i primària a la plural del continent? O és que per ventura el rei Anfós ens va dur a Menorca el castellà?

La conquesta –diu- és el començament del que som avui, “dels trets que mos identifiquen com a poble, amb una cultura, una personalitat, uns costums”. És cert, però jo li demanaria altre cop: quina cultura?, quina personalitat?, quins costums? I afegeix que “la fita suposà també la incorporació a la realitat d’un entorn pròxim amb el que compartim llengua, cultura i uns principis d’organització política”. Altrament dit! Quin és aquest entorn pròxim amb el qual compartim llengua?, i quina llengua compartim?, i quina cultura?

“Açò –afirma l’alcaldessa en el discurs- és el que commemoram ara, l’esperit de pertinença a una comunitat cultural, social i políticament avançada; una comunitat formada arran d’aquell esdeveniment”. Sí senyora! Vostè té tota la raó! Però quina és la comunitat cultural formada arran d’aquell esdeveniment?

Quants circumloquis, Déu meu, per evitar de dir català, llengua catalana o cultura catalana! Ni una vegada en tot el discurs surten aquests mots –d’altra banda cabdals i essencials per explicar la conquesta-, que és el que celebràvem el passat 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, patró del poble de Menorca. La festa gran (siguem o no nacionalistes) de tots els menorquins.

Post scriptum

 Redactat aquest article acudeixo a l’acte institucional del Consell Insular de Menorca amb motiu de la festivitat de Sant Antoni, “Diada del Poble de Menorca”, que commemora la conquesta de l’Illa per les tropes d’Alfons III, dit el Liberal o el Franc, monarca de la Corona d’Aragó. És a dir monarca d’una “confederació d’estats medievals” on es respectaven les estructures polítiques i les singularitats culturals i idiomàtiques de cada territori, de tal manera que, a l’època d’Alfons III, el rei d’Aragó que conquesta Menorca era, alhora, Comte de Barcelona, rei de València i rei de Mallorca. I el que ell ens porta amb la conquesta és la religió cristiana i la llengua catalana. Per tant, a partir d’aleshores ens integrem en una societat i en una cultura molt concretes i determinades que, amb més o menys fortuna, han arribat fins avui, com es demostra pel fet que, tant l’alcaldessa de Maó com el president de Menorca hagin fet el seu discurs en català i no en aragonès i, menys encara, en castellà.

Per tant, no té cap sentit que, com l’alcaldessa, hagi començat el seu discurs amb un altre circumloqui dient: “Benvinguts a aquesta sessió institucional que convocam en commemoració de sa Festa de Menorca, en record de sa incorporació d’aquesta terra i de sa seva gent a un nou món i a una nova cultura, a una nova realitat social i a una nova realitat política vinguda al nostre entorn geogràfic i cultural. Sa conquesta de Menorca per sa Corona d’Aragó va significar un gir, el més transcendent de sa trajectòria història d’aquesta Illa. Va suposar sa implantació d’una nova cultura i sa formació d’un poble que troba els seus arrels en aquesta època.

També aquí ens hem de demanar: a quin nou món ens incorporem? A la Castella d’Alfonso X El Sabio? Quina nova llengua i quina nova cultura ens aporta aquest fet històric? La castellana? La d’una galàxia sideral?

Per què, estimats polítics nostres, no dieu les coses pel seu nom? Per què us fa tanta por mirar la veritat de cara?

Durant el franquisme –ho recordem els qui els anys ens permeten tenir-ne bona memòria-, totes les manifestacions estaven prohibides. No parlem ja de les que eren a favor del “Català a l’escola”, perseguides acarnissadament per l’autoritat  governativa. A més, quan demanaves per fer un acte públic –posem una festa al carrer- l’autoritat, no sols volia saber qui era la persona o la institució que organitzava l’acte, sinó que es preocupava de saber “qui ha havia al darrere”, perquè els governadors estaven sempre amb la mosta darrere l’orella i creien que “al darrere” sempre hi havia algú que apuntava contra el govern, o bé que volia aprofitar la festa –servir-se dels al·lots, quan d’al·lots es tractava- per manipular-los en favor d’una idea política.

En la democràcia les coses no van d’aquesta manera perquè, en principi, ni els actes reivindicatius que no ocupen el carrer ni la manifestació d’idees o de pensament necessiten seu autoritzades, ja que tenen com a límit el que marca la llei. Hi ha una llei que s’ha de respectar i prou. Si s’incompleix o es depassa, aleshores els responsables n’han de sofrir les conseqüències.

Ara bé, quan les autoritats han de fer lleis especials per prevenir determinades manifestacions d’opinió, aleshores la cosa comença a ser problemàtica, perquè significa que la discrepància els fa por, i per això actuen. És clar que raons sempre en troben. Per exemple, la d’impedir l’adoctrinament dels al·lots, que és –diuen- el que fan els professors (no només els de català, sinó “tots” els professors) quan protesten contra la política lingüística del govern del senyor Bauzà, ja sigui manifestant-se de paraula o bé penjant signes que demostren aquest rebuig.

Això darrer –impedir les protestes des dels llocs públics d’ensenyament- és el que pretén el Govern de les Illes Balears amb el projecte de llei que està discutint (de moment és en fase d’esborrany) de “símbols institucionals de la comunitat”, en el qual es recull que no podran penjar-se grans llaços amb la senyera, ni tampoc els professors es podran pronunciar a favor de la llengua pròpia en l’exercici de les seves funcions.

Pel que fa als símbols, encara ho podria entendre (fent un gran esforç), però impedir que els professors es pronunciïn a favor de la llengua pròpia va contra la llibertat d’expressió i contra la llibertat de càtedra, protegides constitucionalment, i esdevé una remembrança franquista que no és de rebut.

Tindrem, doncs, que un professor podrà parlar als al·lots en defensa de la fe o confessant-los la seva descreença, però no podrà parlar-los en favor de la llengua pròpia, que és, per cert, un concepte que estableix l’Estatut més enllà del de llengua cooficial (que és l’únic que el govern té en compte, sovint per recordar-nos que es pot dirigir als ciutadans en castellà quan li doni la gana). No cal dir que el projecte de llei conté un règim sancionador molt dur contra les persones que utilitzin o col·loquin “símbols no permesos” i , a més molt eficaç, ja que es dirigeix també contra els directors, als quals es castigarà quan permetin aquestes manifestacions.  Vaja, com 40 anys enrere! I segur que ens expliquen que és per defensar la llibertat dels ciutadans!

J.V.Boira, Ernest Lluch, Turbino i Cervantes

Aquesta gent mai no entendrà el que Zapatero (que tampoc no ho entenia) definí com l’ “Espanya plural”, a diferència d’autors tan reconeguts com Cervantes, que parla dins el Quixot de “las Españas” tres vegades (“El río Tajo fue así dicho por un rey de las Españas…” “pidió que quitase otro lienzo, debajo del cual se descubrió la imagen del Patron de las Españas a caballo” i “me puse camino de las Españas donde hallaría el remedio de mis males”). Concepte –el de “las Españas”- molt representatiu de la idea que tenien d’aquest “Estat plural” els espanyols del segle XVI i XVII (de fet fins la dinastia dels Borbó, el 1714), però que els polítics del segle XXI (a diferència dels del segle XX, que ho tenien més clar –els del PP inclosos) estan fent un esforç indicible per esborrar del nostre univers per retornar a l’Estat jacobí d’encuny francès que pretén resoldre les diferències eliminant-les o fent que siguin imperceptibles, encara que no aconsegueixen sinó que el problema s’enquisti i, quan esclati, siguin encara més gran.

El professor J.V.Boira, de la Universitat de València ens recordava fa uns dies a La Vanguardia el llibre d’Ernest Lluch “Las Españas vencidas del siglo XVIII”, on el desaparegut professor i bon amic meu usava aquest concepte en plural, i també els estudis del gadità Francisco María Turbino, historiador i acadèmic nascut a San Roque el 1833, que sota el títol de “Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia” parlava d’una nació catalana dins de l’espanyola (“Parte integrante, en la actualidad, la nación catalana de la espanyola…”). Això el 1880! Per tant, abans de les Bases de Manresa, que són del 1892.

A la vista del que està succeint a Espanya amb la reforma del ministre Wert, i tambçe a les nostres Illes amb la intransigència del govern Bauzá, no em sorprendria que aviat es prohibís llegir Cervantes, perquè, com diu Turbino (citat per J.V.Boira) “Según Cervantes, era la Península asiento de muy diversas gentes, y para tan justa observación, ateníase a la discordancia prominente en que se conservaban los pueblos por ella desparramados; contemplar cómo la familia, en su organización, la propiedad en sus formas y relaciones, el derecho en sus cláusulas, la lengua en sus monumentos, las costumbres en sus tipos, mudaban según las comarcas derivando la variedad presente de la sustancial en los más remotos habitantes”.

Ves a saber si, d’aprovar-se la nova llei del govern Bauzá, llegir llibres com el d’Ernest Lluch, el de Turbino o fins el Quixot podran provocar una sanció, perquè segons es diu en el text, el que s’expliqui dins les escoles “no ha de tenir cap connotació ideològica”, i els textos que acabo de llegir segur que en tenen (si més no, per a ells).

Qualsevol que hagi estat el resultat de l’escrutini sobre la nova Constitució d’Egipte (un 64% a favor del sí en una votació on ha participat només del 30% dels teòrics votants amb dret a fer-ho), tinc la impressió que aquesta no ha de durar. És molt difícil acceptar jurídicament la validesa d’un text que va ser redactat pràcticament en una nit (la del 28 al 29 de novembre), que no recull de cap manera l’esperit dels manifestants de la plaça Tahrir (els quals van ser els principals protagonistes de la caiguda del règim de Mubarak), que confisca les llibertats públiques, nega drets essencials als ciutadants, reforça el poder del president i maltracta el poder judicial.

També podríem parlar de les irregularitat de l’escrutini, però el que sembla més rellevant és veure que la nova Constitució no aporta l’estabilitat a un país que ha dividit clarament en dos camps: d’un costat, el del fonamentalisme religiós i obscurantista; de l’altre, el de l’Estat civil, democràtic i modern.

Aquesta divisió es remunta a l’elecció de Mohamed Morsi el passat mes de juny quan només uns sis milions de persones van votar per ell (un el 23% dels electors possible), però el greu problema del nou president és que governa en nom de -i per a- les persones que el van votar, no per a tots els egipcis.

Des del principi del seu mandat, Morsi començà una clara islamització dels engranatges de l’Estat i s’envoltà tan sols dels membres de la confraria dels Germans musulmans. D’aquesta manera, traïa el seu compromís amb la ciutadania, com també traïa la promesa de nomenar vici-presidents un representant dels joves revolucionaris, un copte i una dona. No ha format tampoc un govern d’unió nacional, ni nomenat una personalitat independent per al lloc de primer ministre. Ben al contrari, en lloc d’honorar les seves promeses d’un Estat civil democràtic, modern, respectuós amb les llibertats i amb els drets dels ciutadans, Morsi ha adoptat l’esperit sectari de l’organització dels Germans musulmans que el van proposar i que l’elevaren al poder.

Lluita per la identitat

La llibertat de premsa ha estat la primera víctima del poder de Mohamed Morsi, ja que els mitjans del sector públic s’han posat sota la direcció d’un ministeri d’Informació, que ha sortit naturalment de la seva confraria. Els redactors en cap dels diaris han estat reemplaçats per homes fidels (cosa semblant, encara que en menor escala, ha succeït entre nosaltres a TVE i RNE); algunes cadenes de televisió i també alguns diaris han estat tancats i els seus dirigents conduïts davant la justícia acusats d’ “insultar el president”, conscients que la nova Constitució preveu penes de presó per als periodistes.

El seu fracàs principal ha estat, per tant, de no saber ni voler unir la nació quan la situació del país no sols ho reclamava sinó que ho afavoria. Els desacords al si de la comissió constituent es van veure ben aviat i van sortir a la llum pública, però en lloc de prendre una decisió que hauria pogut crear el consens, el 22 de novembre de 2012, Morsi va decidir publicar un decret en virtut del qual s’arrogava tots els poders, una perversió que ni tan sols Mubarak va dur a terme. I aquesta decisió és l’inici de tots els mals que han vingut després i que vindran en el futur.

Avui, el teixit social i polític d’Egipte es troba estripat i fortament dividit per una lluita per obtenir una identitat: islàmica segons uns i civil segons els altres, i aquesta divisió té una sortida difícil perquè Morsi ha perdut tota la credibilitat davant el conjunt dels ciutadans egipcis i també davant el món lliure. I no ens hauríem de sorprendre si, bloquejades les vies de diàleg i negada tota possibilitat de consens, molts dels qui es van manifestar a favor de la caiguda del règim militar, es giren ara cap al nou cap del Consell Suprem de les forces armades, el general Abdelfattah Al-Sissi, i li demanen que intervingui per restablir, com a mínim, la laïcitat del poder.

I si això acaba succeint, ens trobarem davant una terrible regressió, perquè el retorn dels militars al poder mai no és una solució per al país. Però pot acabar succeint, perquè quan el cap de l’Estat és a punt de provocar un gran incendi (i això és el que està fent Mohamed Morsi) i es mostra incapaç d’inspirar confiança a tots els actors, solen ser els militars els qui se senten legitimats per apagar-lo.

Un amable lector em fa saber que, en el darrer article publicat al diari –“L’escenografia no és innocent”- , he comès un error força lamentable, ja que el retrat que hi havia al despatx del rei Joan Carles I durant el seu missatge de Nadal no era el de Felip V, com jo vaig creure, sinó el d’un fill seu i de la seva segona esposa, Isabel de Farnesio, conegut com Felipe de Parma, nascut el 1720.

El lector m’explica que aquest monarca va ser “persona sensible y mejor dotada para las artes que para la política y se recuerda su reinado en Parma por haber convertido esa ciudad en uno de los mas importantes centros intelectuales de Italia. El retrato, motivo de esta modesta rectificación que espero que no le haya molestado, es obra de Jean Ranc pintor nacido en Montpellier, muy valorado por la corte española de las primeras décadas del 1700.” I amb raó acaba dient que “sin duda la Corona española ha cometido importantes errores que han menguado su popularidad en los últimos años, pero no se debería querer ver algo ofensivo donde no lo hay.”

Li agraeixo aquesta observació i demano excuses als meus lectors per aquest error amb el qual he comès (és clar que involuntàriament) una injustícia per haver fet responsable la Corona espanyola d’una provocació que no s’havia produït.

Parlava en el meu anterior article de les grans dificultats que, entre tots, estem posant al diàleg. De com se’ns fa difícil suportar-nos i tolerar-nos els uns als altres quan les nostres opinions divergeixen políticament. En realitat, ens enfrontem a un fenomen creixent que els ciutadans espanyols que tenim més de seixanta anys i, per tant, vam viure intensament la transició, veiem amb inquietud. En d’altres raons perquè no vam viure la tràgica experiència vital dels nostres pares, però sí les conseqüències –per tant la dictadura- de les quals som encara un testimoni viu.

Parlava fa poc amb un dels amics que més estimo, amb el qual vaig ser company de carrera a la Universitat de Barcelona, i que, com jo, ha militat sempre en el catalanisme i, per tant, en la defensa de la llengua i de la nostra cultura, encara que, políticament, sempre ha estat en posicions més a l’esquerra. Ell, que va ser diputat molts anys al parlament de les Illes Balears quan el govern de la comunitat autònoma era a mans del PP de Gabriel Cañellas, em parlava de les diferències ideològiques que separaven els diversos grups polítics que formaven la cambra i, això no obstant, em reconeixia la possibilitat de diàleg que hi havia entre els representants dels partits. Un diàleg que, quan deixaven el debat polític i s’entrava a les relacions personals, era encara més franc, amable i fluid.

Recordeu que va ser durant el govern de Cañellas que s’aprovà la llei de normalització lingüística (1986), una llei que, elaborada per un govern del PP, va obtenir el vot unànime de tota la cambra i va permetre una política de consens i de diàleg entre totes les forces polítiques entorn d’una matèria molt sensible que, amb el govern actua del PP de Bauzá, de Delgado i de Gornés, s’ha trencat en mil bocins per tal d’imposar les coordenades d’una majoria contra la minoria amb una actitud que recorda els famosos trágalas constitucionals del segle XIX.

La pèrdua del consens, de la capacitat de diàleg i, per tant, d’enteniment entre els uns i els altres ha pres un caire perillós, perquè va eixamplant cada cop més la rasa que ens divideix, i quan la sèquia es transforma en barranc, aleshores el diàleg es fa impossible perquè ens ha allunyat tant que ni tan sols ens sentim. Per tant, escoltar-nos esdevé una quimera.

Aquest distanciament es pot apreciar també en els signes i, per tant, en les escenografies, que no són mai innocents i parlen sovint amb eloqüència. Em referiré a dues han estat molt comentades darrerament: la del quadre que el rei Joan Carles tenia rere la taula del seu despatx en el missatge de Nadal, i la decoració que presidia la presa de possessió del president Mas al palau de la Generalitat, el passat 24 de desembre.

El quadre del despatx del rei, que aquest cop hem vist molt bé perquè el monarca ha fet el discurs recolzat a la seva taula, era un retrat de Felip d’Anjou, el jove nét de Lluís XIV de França que, a la mort de Carles II de Castella sense fills, va ser elevat al tron d’Espanya amb el nom de Felip V. Per tant, el retrat de l’home que es va enfrontar més tard a l’Arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador Leopold I d’Habsburg, tot provocant una guerra civil (la dita Guerra de Successió) que guanyà i que, “por derecho de conquista” va emprendre una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i els Decrets de Nova Planta de la Corona d’Aragó, pels quals dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.

¿Era imprescindible que, a l’esquena del monarca actual, haguéssim de contemplar tot el temps del discurs el retrat de l’home més detestat a Catalunya? ¿Tenia algun significat especial la imatge de l’home que va provocar la derrota dels catalans el 1714 i és al nucli de la memòria reivindicativa cada 11 de setembre?

Però el trencament del diàleg no s’ha produït només en l’escenografia que envoltava el discurs del cap d’Estat. També l’hem observat –i com!- en la presa de possessió d’Artur Mas com a president de Catalunya. Del càrrec, per tant, que li dóna la representació del monarca a la seva comunitat autònoma. En efecte, Mas ha pres possessió com a president amb la mateixa fórmula que va emprar fa dos anys, però amb canvis substancials en l’escenografia de l’acte. Un dels més cridaners ha estat que el retrat del rei Joan Carles es trobava tapat per un teló negre, a diferència del que va passar el 2010, quan la imatge del monarca era perfectament visible.

Una altra diferència significativa ha estat el canvi d’ubicació del representant del Govern central. Si a la primera presa de possessió de Mas el llavors titular d’Administracions Públiques, Manuel Chaves, es trobava al seu costat a la taula presidencial, aquest cop el ministre Cristóbal Montoro s’ha assegut entre el públic de la cerimònia.

¿No valdria la pena que, conscients dels desencontre, féssim entre tots un esforç per a refer els ponts?

Dimecres, 19 de desembre. He escoltat la tertúlia de Catalunya Ràdio mentre anava de Maó a Ciutadella, on tinc el despatx, i m’ha semblat interessant, molt interessant, tant pels acords com per les discrepàncies que s’hi han produït.

A la tertúlia es discutia bàsicament de Catalunya (però la qüestió és més general), quan un dels tertulians ha parlat de les “illes” que s’estan formant dins la nostra societat, que, si bé és cada cop més plural, viure-hi la pluralitat se’ns fa cada cop més difícil i això té com a conseqüència que acabem optant per habitar en una mena d’illes (l’ huis clos sartrià?) on la realitat no és sinó una realitat virtual.

Dos dels qui intervenien a la tertúlia han discrepat d’aquesta opinió, tot observant que la societat catalana, no sols és plural –molt plural-, sinó que és també un món on la pluralitat es viu molt més intensament que a la societat espanyola, si és que ens atenem, per exemple, al que, en aquest sentit, poden representar els mitjans de comunicació.

Tots estaven d’acord en aquest punt i també jo ho estava, perquè penso que els mitjans de comunicació catalans (el mateix diria del diari Menorca) són força més plurals que els que tenen seu a Madrid, i això no és tan sols un elogi a aquests mitjans, sinó també a la nostra societat (la catalana i la menorquina, perquè jo escric des de la meva Menorca on visc). Però dit això, he d’afegir que, també entre nosaltres, he constatat –i parlo en primera persona- la tendència real que tenim a aïllar-nos en el món virtual on ens sentim a gust, que no és, probablement, el món real. Aquesta actitud, que adoptem per sentir-nos millor, és, però, el símptoma clar –i cruel alhora- d’una societat que s’està esquarterant, de manera que una part d’aquesta tendeix a excloure l’altra fins a un punt que es poden arribar a trencar els lligams que la subjecten. I això és molt perillós perquè comporta el desmembrament d’aquesta societat.

Durant l’època de l’Aznar vaig deixar de veure els telediaris de TVE en adonar-me que el conductor (especialment el del vespre) era un home tendenciós fins a l’extrem, i que les notícies que rebia eren del tot esbiaixades. Durant els vuit anys del govern de Zapatero –al qual no he escatimat crítiques des d’aquesta mateixa columna- els telediaris i les ràdios estatals van millorar sensiblement. Reflectien molt més la pluralitat d’Espanya. Avui, les notícies de RNE i de TVE han tornat a mostrar un perfil sectari tan extremat que esdevé, si més no al meu entendre, el reflex d’una Espanya, segurament majoritària –molt majoritària-, però que no és l’Espanya real, força més diversificada i plural que la que detectem a través dels mitjans que depenen de l’Estat.

Aquesta darrers mesos, a partir del debat sobre la independència de Catalunya i/o el dret a decidir, el biaix informatiu s’ha reforçat. Cosa que ha fet que jo m’hagi (diguem-ho així) “aïllat” en el món virtual que considero més proper a la meva manera de veure les coses: al món de TV3 i de Catalunya Ràdio, perquè em costa haver d’aguantar els atacs, els insults, els menyspreus i les sortides de to de quasi tots els tertulians i comentaristes que, des de Madrid, intervenen a RNE i a TVE.

Això significa que, també jo he caigut en aquest aïllament perillós de què ens parlava un dels comentaristes de Catalunya ràdio aquest matí. Per tant, en sóc conscient. I encara que també opino que els mitjans de comunicació catalans són més plurals i més objectius que els de Madrid (segurament perquè la societat catalana és més plural que l’espanyola), estic convençut que la tendència a aïllar-nos, a deixar d’escoltar (a vegades de voler saber) el que diu o pensa l’altre és una realitat que va a més, a pesar que, si aquesta tendència continua, la sèquia que ja ens separa es farà cada cop més gran.

Per què, doncs, actuem així? Probablement, perquè cada dia ens fem més intolerants els uns als altres i, especialment, perquè els qui són majoria –clara majoria a Espanya- han magnificat i santificat una sèrie de principis de convivència (alguns d’ordre constitucional) que els van bé, molt bé, però que dolen profundament a una minoria que no s’hi reconeix. I encara que el grup majoritari ho sap i ho veu, es mostra incapaç de cedir o, com a mínim, d’escoltar i de fer l’esforç d’entendre aquesta minoria, que és, però, molt majoritària a Catalunya. D’aquí el gran desencontre. Però en lloc de construir ponts, els majoritaris s’emparen en aquesta majoria i rebufen i envesteixen com a braus (el cas Wert n’és un exemple paradigmàtic) i això fa que els rebufats i envestits es tanquin encara més en el seu món i el diàleg esdevingui impossible.

Aquest procés ha conduït, doncs, a un reforçament de les postures de cadascú i ha tingut com a conseqüència la pèrdua constant de pluralisme en aquestes “illes” culturals i polítiques que són els nacionalismes (l’espanyol i el català, per entendre’s); i aquest fenomen provoca que persones com jo, profundament lligades al catalanisme, però que no vivim a Catalunya ni som catalans des del punt de vista administratiu o polític, sovint ens cansem escoltant o llegint els mitjans de comunicació catalans. Tanmateix, acabem consumint-los perquè escoltar, llegir o mirar els mitjans més significatius de Madrid ens irrita fins al punt que seguir-los se’ns fa insuportable. L’autoflagelació es pot aguantar un dia, dos o fins una setmana, però no perpètuament.

He tornat fa poc de Xile on, en representació de l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears, he assistit al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile. De les moltes persones que he conegut i amb les quals he conversat, vull ressaltar tres noms propis en aquesta crònica: el de Sergio Molina Silva, el de Carlos Cáceres Contreras i el d’Andrés Velasco Brañes.

Sergio Molina Silva

Va ser durant el primer dia quan, per un atzar, vaig seure al costat de Sergio Molina Silva al dinar de benvinguda que es va donar en un dels bellíssims salons del Club de la Unión de Santiago; club dissenyat per l’arquitecte Alberto Cruz Montt a l’estil francès l’any 1916, que revela l’existència d’una molt alta societat a principis del segle XX. Encara que una mica decaigut pel que fa a la conservació, és sens dubte un dels edificis més bells de Santiago.

El doctor Molina, democratacristià, ha estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre. És un dels pocs supervivents del gabinet d’Eduardo Frei Montalva, de qui va ser ministre d’Hisenda uns mesos abans que Frei perdés les eleccions que van donar el poder a Salvador Allende. Caiguda la dictadura de Pinochet, va ser novament ministre de Planificació i Cooperació del president Patricio Aylwin i, posteriorment, ministre d’Educació en el gabinet d’Eduardo Frei Ruiz-Tagle.

Home obert i cordial, en conèixer la seva trajectòria democratacristiana, li vaig explicar el desassossec que va representar per a nosaltres -joves militants antifranquistes el 1973- la caiguda d’Allende. Educat i respectuós amb el president mort i, alhora, adversari declarat de Pinochet, amb qui mai va col·laborar, Molina Silva m’explicà que va prendre part en la reunió secreta que, a instàncies del cardenal Raúl Silva Henríquez (titular de la diòcesi de Santiago), va tenir lloc, l’agost de 1973, entre Patricio Aylwin (llavors president del partit Demòcrata Cristià, principal partit opositor) i el president Salvador Allende Gossens, amb la finalitat d’arribar a un consens que evités la catàstrofe. L’acord, acceptat en principi, no va ser possible -segons ell em va assegurar- per incompliment d’Allende dels pactes acordats, fet que va desencadenar el cop d’Estat que produí milers de morts al país, anys de dictadura i, pel que fa a nosaltres, els joves d’aleshores, ens va afectar durament, ja que vèiem en Allende un exemple preclar del socialisme democràtic. Això sens perjudici que, amb els anys i en conèixer més a fons la història, hàgim moderat la nostra opinió de llavors sense que aquest matís alteri gens el reconeixement que –si més no en el meu cas- segueixo tenint pel president màrtir, l’estàtua del qual s’aixeca avui en un costat de la plaça que s’obre davant el Palau de la Moneda. Allí, davant seu, vaig guardar dret uns minuts de silenci en memòria de les víctimes que es van produir com a conseqüència d’aquells tràgics dies de 1973.

Carlos Cáceres Contreras

De gran interès va ser també la conversa que vaig mantenir amb Carlos Cáceres Contreras, que José Luis Cea Egaña, president de l’Instituto de Chile, em va presentar als jardins del Club de Golf Los Leones (un altre centre creat per l’alta burgesia xilena) abans de sopar, el passat 22 de novembre. Carlos Cáceres va ser –aquest sí!- un home lligat al règim del general Pinochet, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. Però el principal paper de Cáceres a la política xilena ha estat, sens dubte, el que va dur a terme després de la derrota del Govern en el Plebiscit del 5 d’octubre de 1988, plebiscit en el qual el poble xilè va denegar al dictador un nou mandat i, conseqüentment, donà lloc a la celebració d’unes eleccions presidencials democràtiques. En aquells moments crucials, Carlos Cáceres va ser nomenat ministre de l’Interior i es convertí en l’home que (com el nostre Martín Villa), des de la dictadura, va preparar la transició a la democràcia. En definitiva, el que va protagonitzar la transició del poder a Patricio Alwin i el que (també com Martín Villa) va deixar lligades certes coses que, encara avui, pertorben el sistema.

En aquella tertúlia amb Carlos Cáceres hi havia també José Luis Cea, Eugenio Hernández-Bretón, membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència de Veneçuela, i la seva dona, una bella i agradable veneçolana filla de pares navarresos -de Tafalla- els quals, curiosament , estiuegen a Menorca des de fa uns anys. Cáceres em va preguntar per Catalunya (faltaven tres dies per les eleccions) i jo li vaig donar la meva opinió més aviat tranquil·litzadora, ja que estava convençut que, qualsevol que fos el resultat que s’acabés produint, el problema català es resoldria pacíficament. I així ho crec encara a pesar del que està succeint. Després em va tocar el torn a mi i li vaig preguntar per la presidenta Bachelet. Home obert, somrient i astut, em va demanar si el que jo volia conèixer era el seu judici sobre Michelle Bachelet en tant que presidenta de la República. En aquest cas -va dir-, la seva resposta havia de ser negativa, però si el que jo volia conèixer era la seva opinió sobre ella com a persona, llavors no podia sinó concloure que Michelle Bachelet era la dona més amable, més simpàtica i més tolerant que havia conegut mai.

Els allí presents vam insistir que ens parlés d’ella, i Cáceres ho va fer relatant una anècdota que va protagonitzar un amic seu, pinochetista fins a la medul·la i propietari d’una finca que limita amb una altra a la qual la presidenta va passar uns dies de vacances durant l’estiu de 2007, el primer del seu mandat. Una tarda -va dir-, el seu amic es va acostar a la porta de la finca i va lliurar a un dels guàrdies de la seguretat una targeta mitjançant la qual convidava la presidenta a dinar a casa seva. L’excusa era tenir amb ella una bona relació de veïns. Al cap de pocs dies va rebre una trucada personal de Michelle Bachelet dient que l’acceptava. “Aleshores –seguí relatant Cáceres-, el meu amic em va trucar perquè l’acompanyés en el dinar i li vaig dir que no em semblava prudent, ja que jo havia estat ministre de Pinochet”. Recordi el lector que el pare de la presidenta, el general Alberto Bachelet, va ser detingut i torturat pels colpistes en no sumar-se al cop, el 1973, i va morir a la presó el 1974; d’un infart, segons el comunicat mèdic, però no hi ha dubte que va ser torturat. “Tot i la meva negativa, el meu amic va insistir i va convidar, a més, d’altres persones, totes compromeses amb el general Pinochet, encara que eren ja fora de la política. Ella va entrar, ens va saludar i va dir: ‘Sé que cap de vostès m’ha votat, però no m’importa, podem ser amics’, i el menjar es va transformar en una agradable tertúlia que s’allargà fins a la nit. Unes setmanes més tard, Bachelet ens va convidar a casa seva, va cuinar per a nosaltres i, des d’aquell any, cada estiu reprenem la trobada.”

Andrés Velasco Brañes

Més enllà d’aquestes trobades anecdòtiques, el més interessant del congrés va ser, des del meu punt de vista, la conferència que impartí Andrés Velasco Brañes, precandidat a la presidència de la República pel Partit Socialista. Velasco és un jove brillant (va néixer el 1960), doctor en economia per la Universitat de Yale i professor a la de Harward, que ens va exposar alguns dels grans problemes amb els quals s’enfronta el Xile que ell pretén governar. Per a Velasco, el primer i principal objectiu del país -recordin que Xile té un creixement molt notable, que el situa en un lloc de privilegi dins d’Amèrica Llatina- és el de recuperar una democràcia real a les institucions polítiques. “En quina mesura -es preguntava- les institucions que ens vam donar com a resultat de la democratització del país ens serveixen? Velasco està lluny de la demagògia i, per tant, no nega els avenços que el seu país ha aconseguit, però assegura que aquest es troba enfrontat a un problema greu si no resol la incompatibilitat, cada vegada més creixent, que es produeix entre les demandes dels ciutadans i la nul·la resposta d’una institucions representatives cada cop més enquistades.

Ens trobem -va dir Velasco- davant un país en el qual avui la principal obsessió dels joves -ell apel·lava a dades estadístiques fiables- és, en primer lloc, de ser futbolista (això entre els homes) o estrella de telesèrie (pel que fa a les noies). Un país -va afegir- per al qual, les quatre professions menys valorades són, per aquest ordre, la d’empresari, la de sindicalista, la de sacerdot de l’Església Catòlica i la de polític.

Quins canvis cal fer per donar la volta a tot això? Velasco proposa els següents:

1er) Canviar el sistema electoral heretat del pinochetisme. Aquest és un sistema complex, que inhibeix la participació i impossibilita que surti un partit amb una majoria sòlida, ja que genera un quasi empat entre les dues grans formacions (úniques que realment compten), la qual cosa dificulta el govern i és pràcticament incompatible amb un sistema presidencial. I el que és encara pitjor: és un sistema que impedeix que els ciutadans es vegin reflectits al Parlament.

2on) Introduir una veritable democràcia interna en els partits, que avui es troben dominats absolutament pel poder de lobbys, grups de pressió que els ciutadans no coneixen ni poden arribar a conèixer mai. A més, cal reformar el finançament d’aquests, que no és clar ni fer-hi prop. Això implica que el poder es mou en la foscor, duu el descrèdit a la política i fa que, entre els ciutadans, creixi l’escepticisme.

3er) Promoure una gran reforma administrativa de l’Estat. Xile, amb 17 milions d’habitants, en té 7 que viuen a Santiago. L’Estat xilè té, a més, una estructura territorial dividida en 15 regions, el poder de les quals és molt feble, i això s’ha de corregir. D’altra banda, els seus dirigents (anomenats allà “intendents”) no són d’elecció directa pels ciutadans, sinó de designació directa pel President de la República, la qual cosa comporta el desarrelament dels polítics i una nul·la capacitat de lideratge.

Tanmateix, Velasco es va preocupar molt de dir que Xile no és Argentina; però com al país veí, l’Estat xilè també va camí de ser una gran borsa de treball -si no ho és ja-, fet que, desgraciadament, duu al populisme i a la demagògia dels polítics. Per a Velasco, el sistema democràtic s’ha de legitimar a si mateix, i aquesta tasca correspon, sens dubte, als legisladors. Però aquests, any rere any, legislatura rere legislatura, es mostren incapaços de fer-se l’harakiri; de fer-lo, en definitiva, a un sistema que ells saben caduc i poc representatiu, però que els alimenta.

La irresponsabilitat dels legisladors per afrontar la reforma és -creu Velasco- el principal problema de Xile, ja que està produint un clam creixent de crítica dels ciutadans, que ho manifesten des de les tribunes dels diaris i des de les xarxes socials; problema que, com en altres parts del món, condueix al naixement de nous partits (o, millor, de nous moviments aliens a aquests) que, si no es canalitzen, poden acabar representant un greu problema per a la democràcia.

Parlar de les eleccions catalanes dues setmanes després dels comicis és aventurat perquè… què no s’ha dit ja? Probablement s’ha dit tot: del dret i del revés, una cosa i la contrària. I, encara que sembli estrany, és molt possible que totes siguin veritat. Perquè si una cosa s’ha posat de manifest en aquestes eleccions és que tot resta igual que abans, però també que res no és com era.

Una contradicció? Sens dubte, però una contradicció amb fonament, perquè si bé és cert que la suma de sobiranistes no ha disminuït, també ho és que aquests s’han transvasat de partit, i que, per tant, el pes del qui havia de liderar la reforma és molt més feble que abans, mentre que el pes del partit que s’ha vist reforçat pels canvis, no ha agafat prou volada per prendre’n el lideratge.

No s’equivoca, doncs –o no s’equivoca necessàriament-, el president de la Generalitat en funcions i president de CiU, Artur Mas, quan, en una carta que ha enviat a la militància, li garanteix que la consulta sobiranista se celebrarà durant els propers quatre anys. De fet, és molt possible que sigui així, però tampoc s’equivocaria –o no s’equivocaria necessàriament- si confessés que, a pesar que el dret a decidir tingui avui dia més força que mai al Parlament, la realitat és que la força per fer que els catalans l’exerceixin, la capacitat de lideratge per endegar aquest dret que, ara per ara, no té suport constitucional i que, per tant, exigirà de molta labor prèvia per dur-lo a terme, es troba francament debilitada pel resultat d’uns comicis que no s’han resolt com Artur Mas i com molts catalanistes (jo entre ells) pensaven.

Segons Artur Mas, “ara més que mai el poble català ha de parlar i decidir quin futur vol”, i té raó, però també en tindria si digués que, ara més que abans de les eleccions, la dificultat de diàleg entre els uns i els altres (recordeu que la política és molt caïnita i que entre els polítics la generositat i la grandesa de mires no és moneda comú) és –i s’anirà fent- cada cop més difícil.

Té raó, per tant, Artur Mas quan diu admonitòriament que “aparquin les interpretacions [els] que sostinguin que el sobiranisme s’ha ensorrat en aquestes eleccions i que el dret a decidir ha quedat liquidat”. Tanta raó com quan admet “les dificultats que comporta iniciar aquest procés (…) la gestió diària i (…) lluitar contra la crisi”.

Penso que Artur Mas encerta, doncs, quan reitera la seva voluntat que “tots s’impliquin en la governabilitat de Catalunya”, però també encertaria si reconegués que es trobarà molt sol –segurament massa sol- per fer un govern fort. I això perquè l’altra gran pota del sobiranisme –la que ha sortit reforçada de les eleccions a costa seva: ERC- no entrarà en el govern, escaldada per les experiències anteriors (dues amb Jordi Pujol i dues amb el Tripartit), encara que li ha promès el suport des del Parlament.

A més, tenen raó també els optimistes quan afirmen que el PSC i ICV duien en el programa electoral el dret a decidir, com també en tindrien (i potser encara més) si afirmessin que aquest dret no és al primer rengle de les seves propostes polítiques i que no aixecaran una cella per passar-lo davant d’altres prioritats, com la crisi, l’atur, etc., força difícils de resoldre i de superar.

En definitiva, que podríem afirmar sense por d’equivocar-nos que les eleccions catalanes han servit per definir molt bé quina és la realitat del país en allò que afecta el “dret a decidir” (en el qual jo crec), però també podem proclamar sense por d’equivocar-nos que no han resolt el que es pretenia resoldre en aquest camp, si és que no acabem acceptant que, avui –i això és el que a mi em sembla-, la qüestió s’ha complicat molt i es presenta força més difícil i més negra que fa dues setmanes.

25 de novembre de 2012. Dia electoral a Catalunya, penso que de gran transcendència per al país, que seguim amb interès els qui, encara que no hi visquem, hi hem estudiat, ens hi hem format i treballat, i ens sentim integrants en el que, amplament, podem denominar la cultura catalana. M’hauria agradat passejar-me avui pels carrers de Barcelona, però em trobo a milers de quilometres, concretament a Xile, on participo aquests dies en un Congrés que aplega les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació dels territoris Hispanoamericans. Només dos dels assistents que som aquí, a Santiago, representem acadèmies de parla catalana: Josep Guàrdia Canela, president de la de Catalunya, i jo mateix, que duc la representació del president de la de les Illes Balears.

Encara que de lluny, avui he pensat en el president Mas i en la campanya que ha hagut de sofrir per part dels seus adversaris. De manera especial, de la senyora Sánchez Camacho i, longa manu, d’una gran part del Govern espanyol –les amenaces del ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón i del ministre d’Afers Exteriors no han estat nímies-, i també d’insignes representants de l’Estat espanyol, on s’inclouen ràncies figures del PSOE, com l’ínclit senyor Pepe Bono del qual he de dir, per cert, que, quan acabo de llegir declaracions seves a la premsa, sempre m’he rentar les mans perquè em queden greixoses per mor del llenguatge.

Una cosa semblant em passa també monsenyor Martínez Camino. En general, quan llegeixo totes les declaracions que fa, com per exemple aquella que, casualment, va publicar en nom de la Conferència Espanyola dels bisbes (i ho dic així perquè em sembla més espanyola que episcopal) uns dies abans de la campanya, dient que “con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios a favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España” (sic).

Menys guapo, li ho han dit tot, al president Mas: irresponsable, quimèric, mentider, somiatruites i, darrerament, corrupte, evasor de capitals i blanquejador de diners;  alhora que intentaven ficar la por al cos dels catalans (no us admetran a Europa, us posaran fronteres que dificultaran el comerç, les pensions no podran ser satisfetes, el país anirà a la bancarrota…) i prometent als ciutadans llanto y crujir de dientes, com els condemnats a sofrir les penes de l’infern. I més remarcable encara han estat els atacs provinents de la seva extensió mediàtica, que ha intentat (El Mundo per damunt de tots, però també l’ABC, i La Razón) encendre l’odi dels espanyols contra el victimisme i les enormes mentides d’aquests catalans que, a més, són uns lliberticides.

Ni que sigui per alleugerir aquesta càrrega emocional, us diré que això no succeeix tan sols entre nosaltres. També es dóna a l’altre costat de l’Atlàntic (al costat que sóc avui). I ho dic perquè aquest cop la campanya catalana s’ha iniciat immediatament després de la reelecció d’Obama com a president dels Estats Units per a un segon mandat, i si heu seguit una mica els diaris d’aquell gran país –bressol de moltes llibertats i d’alguna manera exemple de democràcia- veureu com els republicans (sobretot els qui no s’havien disfressat amb la pell d’ovella amb què s’havia cobert la cara i les mans el candidat Romney) no han quedat enrere.

Als inicis de la campanya, Avi Lipkin, un israelià d’origen americà que escriu i dóna conferències sobre el que ell considera “l’amenaça mundial”, és a dir sobre l’islamisme, va penjar a You Tube un vídeo visionari, que han contemplat milions de persones, on exposa el projecte d’Obama per transformar els Estats Units en un país islàmic, fent que hi vagin entre 50 i 100 milions de musulmans de l’Orient Mitjà. Lipkin, que cita emissions de ràdio en llengua àrab i fonts que asseguren haver parlat directament amb Obama, creu que el president és un musulmà i que projecta “girar-se contra d’Israel” un cop ha estat elegit. Diu Lipkin: “Quan Obama parla de canvi, això vol dir passar del jueocristianisme a l’islamisme”. Així de clar.

Cap candidat com Obama havia estat acusat fins avui de tenir plans secrets a la butxaca (potser només Thomas Jefferson, a qui, l’any 1800, el seu contrincant, John Adams, va acusar de voler reinstaurar la monarquia britànica). I dic plans a la butxaca perquè els que ell exposava públicament als seus mítings eren força modests: crear llocs de treball (no oblidem que partia d’unes males dades de l’atur, que havien crescut durant el seu primer mandat), millorar les infraestructures del país, lluitar contra l’escalfament global del planeta i reduir el dèficit de l’Estat, a més d’insistir en la via del creixement, etc. etc. Però des del que Enric Juliana qualificaria com el partit Alfa dels Estats Units, vull dir el Partit Republicà, i especialment des de la dreta de la dreta (carai, sembla que parli de Madrid!), alguns no s’amagaven de dir que Obama té projectes secrets.

Segons Wayne La Pierre, president de la National Rifle Association (principal lobby pro armes de foc) el president cova “una conspiració ben ordenada i perillosa destinada a enganyar l’opinió pública”. Es tracta de “fer creure als posseïdors d’armes de foc que poden estar tranquils per enganyar-los després de l’elecció de 2012”. La seva idea és, per tant d’abrogar la Segona esmena de la Constitució.

Aquest mateix Obama és també el qui, en un altre projecte amagat, pretén expropiar, en benefici de les autoritats federals, centenars de milers d’hectàrees que avui estan en mans privades per impedir que els americans accedeixin als recursos naturals del país, alhora que projecta reduir el pressupost de l’Exèrcit per utilitzar-lo (ves per on!) per lluitar contra aquest invent de l’esquerra que és l’escalfament global.

Tornant a Catalunya, hem vist que el president Mas també té un pla secret: el de cercar la independència, encara que aquesta paraula no existeixi en el seu univers verbal. Per tant, Mas ens ha enganyat durant tota la campanya, perquè només ha parlat d’obtenir un Estat propi integrat a la Unió Europea si els catalans així ho volen. I ens ha enganyat cometent una fellonia: la d’exigir a l’Estat espanyol que reconegui un dret tan poc democràtic com el “dret a decidir” en un referèndum. O el que és el mateix, fent que els ciutadans expressin la seva voluntat pacíficament, dipositant una papereta dins l’urna un diumenge qualsevol. Segurament, tan tranquil com el d’avui. O així ho espero.

Escriure per parlar d’un dels temes que més espai ocupen darrerament als diaris i a les tertúlies radiofòniques –el problema de la dació en pagament i dels desnonaments que, de fet, comporta l’execució judicial dels crèdits hipotecaris-, és extremadament exposat. Ho dic perquè intentar treure el cap en una matèria com aquesta apartant-te del que és “un clam” no és fàcil i, tanmateix, em sembla que, si més no en part, ho he de fer.

Sobre la legislació aplicable

D’entrada he de dir que la Llei Hipotecària vigent no és de 1846 (com va afirmar un conegut periodista madrileny en una tertúlia radiofònica d’Ondacero) ni tampoc del 1909, “de quan no hi havia tan sols paper carbó i tot es feia a mà”, com va dir un altre conegut periodista a Catalunya Ràdio. No. La LH és de 8 de febrer de 1946. Així i tot és prou antiga, em diran vostès i jo els hauré de donar la raó, però immediatament hauré d’afegir que la regulació de l’execució hipotecària judicial –que és el procediment que pot acabar amb la pèrdua de la finca (que se la queda el banc o un tercer) i, per tant, amb el desnonament del qui n’era propietari- va ser reformat fa uns anys i no es regula sinó per la Llei 1/2000, de Enjudiciament Civil, de 7 de gener (que va entrar en vigor l’1 de gener de 2001). És, doncs, la L.E.C que regula tot el procés executiu judicial encara que, curiosament, fins avui no ho he escoltat a cap tertulià o periodista.  Aquesta llei ens podrà agradar o no i podrà ser més o menys encertada, però no és una antigalla, com sens ha venut.

Rere la hipoteca hi ha un préstec dinerari

Quan vostè, amic lector, acut a un particular o a un banc per demanar un préstec (que accepta garantir amb una hipoteca o amb un aval) el que demana és un préstec. Convé que no perdi això de vista perquè és essencial. Per tant, vostè demana una quantitat de diners (posem que 100.000 euros per comprar un pis), que, en bona lògica, haurà de retornar en el termini pactat pagant els interessos que es fixin. El deute que vostè haurà assumit serà, doncs, de 100.000 euros més els interessos, del qual vostè –deutor- respon amb tot el seu patrimoni. No debades l’art. 1911 del Codi Civil estableix el principi de responsabilitat patrimonial universal: “Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros”.

Ara bé, atès que si el deutor no pogués oferir una garantia més específica que la derivada de la seva responsabilitat patrimonial universal és molt probable que no es prestessin diners a quasi ningú i que, a més, els diners prestats ho serien a uns interessos altíssims, el sistema jurídic permet que el creditor demani al deutor que algú solvent li avali la devolució del crèdit o bé que el garanteixi amb una hipoteca sobre l’immoble que està adquirint (o sobre un altre immoble de la seva propietat). Aquesta hipoteca és, doncs, una garantia complementària a la personal, que no desapareix. Per tant, si el deutor no paga, el creditor pot demanar que s’executi la hipoteca. La finca es posa en pública subhasta i el creditor es cobrarà el crèdit amb la venda. Però si amb la venda de la finca no s’ha cobert el crèdit (aquests 100.000 euros més els interessos que vostè va demanar en forma de préstec), aleshores, no sols se’l desnonarà de l’immoble que havia donat en garantia (si és que vostè hi viu), sinó que, a més, haurà de respondre de la diferència d’acord amb el principi de responsabilitat patrimonial.

La dació en pagament per saldar el deute

Es diu i es repeteix fins a la sacietat que això és injust i que “la Llei Hipotecària hauria de regular la dació en pagament”. O el que és el mateix, hauria d’establir un mecanisme en virtut del qual el deutor d’un préstec garantit amb una hipoteca s’hauria de lliurar del deute entregant la finca hipotecada al creditor.

Docs bé, d’entrada convé que sapiguem que, tampoc en aquest cas vostè evitaria el desnonament si deixés de pagar les quotes hipotecàries, ja que hauria d’entregar la finca hipotecada al creditor, que entraria en possessió de la finca, ja sigui per ocupar-la ell, per vendre-la a un tercer o per posar-la en arrendament.

Però resulta que la Llei Hipotecària (aquesta tan vella i tan inútil) recull la possibilitat de la “dació en pagament” des del primer dia que va veure la llum. Diu l’art. 140: “…podrá válidamente pactarse en la escritura de constitución de hipoteca voluntaria que la obligación garantizada se haga solamente efectiva sobre los bienes hipotecados. En este caso, la responsabilidad del deudor y la acción del acreedor, por virtud del préstamo hipotecario quedaran limitadas al importe de los bienes hipotecados y no alcanzarán a los demás bienes del patrimonio del deudor”. I vostè em dirà: Per què, doncs, no es pacten així totes les hipoteques? La resposta és senzilla: Perquè si la “dació en pagament” fos l’únic sistema reconegut en matèria de garantia hipotecària, aleshores el banc (o el particular) que li concedeix el préstec –no oblidi que el que vostè necessita i ha demanat és un préstec de 100.000 euros per comprar un pis-, davant la impossibilitat de saber com evolucionarà el mercat immobiliari en el futur, s’assegurarà de no perdre els diners que li presta d’una de les maneres següents: deixant-li una quantitat inferior a la que vostè necessita, posant-li un interès molt elevat o mitjançant les dues fórmules unides. També en tindria una altra: exigint-li que contractés una assegurança que cobrís la possible minoració del valor que es va taxar la finca. I això duria com a conseqüència l’encariment del crèdit i, el que és pitjor, el seu retraïment. I que hi hagi crèdit és fonamental per la marxa de l’economia.

De tota manera, i per ser honrat amb mi mateix, he de dir que, als EEUU, el sistema ordinari de “dació en pagament”, dit allí “Walk away” (sortir caminant), ha tingut prou èxit (tant pels bancs com pels propietaris d’habitatges), però dubto que, ara per ara, a Espanya tingués les mateixes conseqüències. Més aviat em sembla que retrauria encara més el crèdit, amb les conseqüències que això comporta. De tota manera, si decidíssim ara aplicar la dació en pagament de manera obligatòria, ho podríem fer per al futur, però mai amb efectes retroactius, perquè el principi que exigeix la necessitat de compliment dels pactes –el “pacta sunt servanda”, té empara constitucional.

La complexa i sagnant qüestió dels desnonaments

Arribats aquí podem parlar dels desnonaments i dels problemes socials que provoquen. Negar el drama personal i familiar que aquests sempre comporten seria de cecs, ja que en algun cas, les seves conseqüències poden provocar fins i tot situacions d’exclusió social. Però dubto que sigui trencat principis fonamentals dels nostre ordenament jurídic en matèria contractual (que és el que, en el fons, es demana des d’associacions com la dels Afectats per la Hipoteca) que s’hagin de resoldre els casos particulars –per molts i lacerants que siguin-, dels deutors que han actuat de bona i, tot i així, s’han vists forçats a incomplir les seves obligacions per causes imprevistes o de força major, una de les quals és sens dubte la crisi econòmica.

Tot i que sóc molt conscient d’aquests casos, penso que la solució més adient per resoldre’ls no és la de regular per llei (i amb efecte retroactiu) que els bancs es quedin amb la finca hipotecada i s’alliberi del deute al deutor o –com alguns reclamen- la de facultar als jutges per acordar moratòries i suspendre transitòriament el pagament de les quotes hipotecàries si concorren causes com per exemple l’atur, els accidents laborals, les llargues malalties, les desgràcies familiars o infortunis similars. Ho dic perquè és molt difícil establir on comença i on acaba la “justesa” d’aquestes causes i això introduiria, al meu entendre, un grau d’arbitrarietat judicial difícilment acceptable. Sí, en canvi, crec encertat que, de manera transitòria, per un termini fixat i en uns casos ben taxats (que poden ser més o menys) la llei estableixi una moratòria en el pagament de les quotes com a mesura excepcional. De fet és la fórmula que ha adoptat el Govern (sense l’acord del PSOE) el passat dijous, i –en les casos que aquest determina o en uns altres, que això és el que podríem discutir- era l’únic tipus de mesura legal que podia prendre sense violentar els principis constitucionals. I no ho dic tan sols perquè la sobirania del Govern espanyol és limitada en aquestes (i tantes altres qüestions), ja que ha de consultar a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu i ha de sol·licitar assessorament al Fons Monetari Internacional abans modificar la normativa sobre desnonaments. No, encara que també. Ho dic per respecte al nostre sistema jurídic.

Cal, a més, que no oblidem, ni que sigui de passada, que els desnonaments no es donen només com a conseqüència d’execucions hipotecàries. També es poden donar com a resultat de l’execució d’un embargament (vostè té un deute, no el paga i li embarguen la casa de la seva propietat) i també, en el cas dels arrendaments d’immobles, quan l’arrendatari d’una finca no paga el lloguer, sempre d’acord amb la normativa aplicable en cada cas. I en aquests supòsits, els desnonaments poden ser igual de sagnants que en les execucions hipotecàries (encara que avui ningú no en digui res).

Què més podria fer el Govern avui?

Sense necessitat de trencar els principis que regulen la vida contractual, l’Estat té mecanismes que podria utilitzar perfectament si tenim en compte que no hem de fer gaire esforços per recordar les pràctiques abusives d’alguns bancs (no de tots) en matèria de concessió de crèdits, la manca de claredat a l’hora de concedir préstecs hipotecaris quan han prestat més diners dels que una bona pràctica bancària permetia. També ens és fàcil recordar que, tot i haver actuat amb males pràctiques, molts bancs han rebut ajuts de l’Estat. Són, doncs, aquestes realitats que carreguen de raó als qui diuen que “el Govern ajuda els bancs i es nega a ajudar a les persones” i demanen una actuació més social del Govern. Doncs bé, ¿perquè no exigim que s’obligui als bancs que han estat rescatats a dedicar una part d’aquest ajut a les famílies que han estat objecte de desnonaments per impagaments dels crèdits hipotecaris que aquests mateixos bancs els van donar? ¿Per què si aquests immobles tòxics han de passar al “Banc Dolent” pel 50% del valor (que els vendrà més tard a preu de mercat) no se’ls incita a fer una quitança d’una quantitat semblant als deutors que no poden pagar a hipoteca? ¿Per què no s’arbitra una rebaixa d’impostos a les persones en situació d’emergència? ¿Per què no s’estableix una línia de préstecs a fons perdut a les persones que estan en una situació imminent de ser desnonats?

Les reformes que, en el futur, s’haurien d’abordar en matèria hipotecària

Més enllà d’aquestes solucions provisionals i temporals, en una futura (i urgent)  reforma entenc que s’haurien d’establir els canvis següents: 1) una limitació dels interessos de demora en les hipoteques, que són abusius i, sovint, usuraris; 2) la modificació del procediment d’execució per subjectar-lo a les normes ordinàries d’execució de qualsevol tipus de crèdit documentat; 3) l’elevació del percentatge d’adjudicació al creditor en la subhasta d’habitatges en tràmit d’execució hipotecària (avui és del 60% del valor de taxació, fet que determina que els creditors s’adjudiquin béns per un preu molt inferior al real); i 4) la modificació del sistema de taxació d’habitatges, que hauria de ser feta en tot cas per tècnics que siguin de veritat independents dels bancs (avui són els bancs els qui els designen).

Hi ha, doncs, camí per recórrer i aquest s’hauria de fer ràpidament i amb més imaginació i voluntat de la que el Govern sembla que estigui decidit a dur a terme. Però el camí no es pot fer acudint en l’arbitrarietat o bé trencant irresponsablement els principis que regulen la vida contractual i, per tant, la seguretat jurídica.