Josep Maria Quintana

La important situació geoestratègica de Crimea, amb sortida a la Mar Negra i al Mar d’Azov, ha fet que fos protagonista d’una de les grans guerres del segle XIX, la del 1853 al 1856. L’URSS la incorporà el 1921 com una república autònoma de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. A més, Sebastopol, capital històrica de Crimea, era la seu de la flota russa a la Mar Negra, amb tot el que això significa.

Crimea es va celebrar la conferència de Ialta després de la Segona Guerra Mundial, i a conseqüència d’haver estat acusada de col·laboració amb els nazis, Stalin ordenà una deportació en massa dels tàrtars a l’Àsia central. L’home fort de la repressió va ser el general Khrusxov, ucraïnès, que va purgar els dissidents i provocà la gran fam en el que era el graner de Rússia. Stalin la rebaixà de categoria convertint-la en província administrativa, i uns anys més tard, el 1954, el Kremlin decidí convertir-la en una regió de l’URSS que formava part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. De fet, Khrusxov va cedir Crimea a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble.

Mentre l’URSS va ser un totum dirigit bàsicament des del Kremlin pels líders comunistes, els russos no donaren importància al fet que Crimea formés part d’Ucraïna, però les reticències van venir quan, poc després de la dissolució de l’URSS, el 1991, la possessió de Crimea es va convertir en un focus de tensió entre Rússia i Ucraïna.

Jo havia visitat Rússia i Ucraïna (en aquest cas només la capital, Kíev) el 1990. Del quadern que aleshores escrivia extrec les notes següents:

“Després d’una hora i mitja de vol, arribam a Kíev, vella capital de Rússia i capital avui del nou estat independent d’Ucraïna. La burocràcia no millora, presenta tots els trets més destacats de l’escola comu­nista. La novetat radica en això: cal pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera (la meitat del sou mensual d’un jubilat rus). Superats els tràmits, cal dir que el contacte amb Kíev ens frapa. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presenta un aspecte atractiu i habitable. És, val a dir-ho, una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin va dinamitar-la sencera abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany (cada vegada que em parlen de Stalin és per a conèixer noves barbaritats, les més inimaginables). Ucraïna és, doncs, una sorpresa. Tot i els seus mancaments, hom hi troba diferències amb Rússia. No hi ha mendicants (o n’hi ha menys) i tot sembla més ordenat i menys dirigit. Visitam els monuments més importants (l’arc comme­moratiu de la “Unió perpètua d’Ucraïna amb Rússia” és imponent. Ironies de la història!)”

Recordo que la guia –una jove russa que ens parlava en francès, no acceptava que Crimea hagués quedat integrada a Ucraïna. “C’était un cadeau! C’était un cadeau!” anava repetint. Ella, doncs, tenia molt clar que la península de Crimea havia estat un regal que els russos havien fet a Ucraïna en el marc d’aquesta unió perpètua que s’havia produït al si de l’URSS, i no acceptava que Crimea quedés deslligada de Rússia –integrada, per tant, a Ucraïna- després de la dissolució de l’URSS.

De fet, el 1992, el Soviet Suprem rus va aprovar una resolució que anul·lava la transferència de 1954 de Crimea a Ucraïna, i aquell mateix any, el Soviet Suprem de Crimea va transformar la regió en una república. Malgrat aquestes pressions polítiques, el govern ucraïnès aconseguí que quedés integrada dins de l’estructura administrativa d’Ucraïna.
Al maig de 1994 el Parlament de Crimea va votar per restaurar la seva Constitució, que havia estat aprovada el maig de 1992 i posteriorment anul·lada per les autoritats de Kíev, i va ser un any més tard, pel març de 1995, que el Tribunal Suprem d’Ucraïna anul·là la Constitució de la regió i abolí la presidència de Crimea. De seguida, el president ucraïnès Leonid Kutxma va assumir el control directe del govern de la república autònoma. A més, els esforços dels secessionistes van patir un dur revés als comicis locals celebrats al juny i juliol d’aquest any. I a partir d’aleshores, Kutxma va iniciar el procés, mitjançant la signatura de diversos decrets, pel qual Crimea passava a estar sota control directe del president ucraïnès. La nova constitució d’Ucraïna, aprovada al juny de 1996, reconeixia Crimea com a regió autònoma, i permetia al legislatiu d’aquell territori mantenir un alt grau d’autonomia. No obstant això, se li prohibia elaborar qualsevol tipus de legislació que entrés en conflicte amb l’articulat de la llei suprema ucraïnesa.

No és d’estranyar, per tant, que, entrant en conflicte l’autoritat a Ucraïna amb la revolta de Maidan que ha provocat la fugida (però no la renúncia) del president Víktor Ianukóvitx, Rússia hagi volgut aprofitar l’ocasió per afavorir la secessió de Crimea, vetllant per domo sua. I Putin sembla que juga fort en defensa “dels seus”.

Què succeirà? No ho sé, tot és encara imprevisible, per bé que confio en la diagnosi que ha fet Lluís Foix a La Vanguardia: “Putin sap que utilitzar la força bruta per retenir Ucraïna en l’òrbita dels seus interessos pot ser contradictori. L’OTAN sap també que frenar Rússia amb la força és un llumí que pot provocar un incendi de dimensions inesperades. Hi haurà tensions. Els ucraïnesos patiran en la seva carn les divisions nacionals. El que és molt improbable és que un nou conflicte europeu es plantegi per Crimea. Potser sí per la resta d’Ucraïna. Però ningú no voldrà jugar amb foc. Així ho espero.”

En un procés preocupant de banalització, que no sé si es pot relacionar amb les recents manifestacions de dones en defensa d’una sacralitat omnipotent sobre del seu cos, una jove va comparèixer al Registre Mercantil i de Béns Mobles de Madrid sol·licitant en una instància “la inscripció del seu propi cos”, com si aquest fos una societat particular o bé una finca rústica.

El meu company i bon amic, José A. Calvo González de Lara, no es va immutar (potser el que pretenia la jove era que s’immutés i organitzés una mica de sarau), i després d’ admetre la instància, la qualificà i signà la següent nota denegatòria:

El Registre de Béns Mobles s’organitza segons la disposició addicional única del Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de Condicions Generals de la Contractació. Per òbvies raons, la pretensió d’inscripció no té cabuda a les seccions 1. ª, 2. ª i 3. ª (Vaixells i aeronaus, Automòbils i altres vehicles de motor, i Maquinària industrial, establiments mercantils i béns d’equip); tampoc a la secció 4. ª (Altres garanties reals), ja que es pretén registrar la propietat i no un dret de garantia; ni, per la mateixa raó, a la 6. ª (Condicions generals de la contractació). De manera que aquesta nota s’ha de limitar a la secció 5. ª (D’ altres béns mobles registrables). I sobre aquesta es pot dir el següent:

A Espanya, la persona humana no pot ser objecte de dret [pel que fa al tràfic jurídic], ni, per tant, tampoc el cos, que és part d’aquesta persona, almenys des de la Llei d’abolició de l’esclavitud de 13 de febrer de 1880, promulgada per Alfons XII per a l’últim territori espanyol que la conservava, l’illa de Cuba; les últimes conseqüències transitòries de la qual es referien només als individus inscrits com a serfs en el cens ultimat el 1871 que continuessin en servitud a la promulgació de la llei, circumstància que, òbviament, no pot donar-se en la sol·licitant.

Aquest principi s’ha anat reiterant en els successius ordenaments que hi ha hagut des de llavors i es recull actualment a l’article 17 de la Constitució Espanyola. Per la seva banda, el títol VII bis del Codi Penal sanciona els diferents tipus de «la tracta d’éssers humans». En l’ordre internacional consagra el mateix principi l’article 4 de la Resolució 217 A (III) de 10 desembre 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada a París, Declaració Universal dels Drets Humans; declaració a la qual es remet l’article 10 de la Constitució Espanyola, de manera que la incorpora a l’ordenament jurídic espanyol, tot i no ser pròpiament un tractat. Es podria argüir que la sol·licitant només demana la inscripció del seu cos al seu propi nom, però tenint per objecte el Registre de Béns Mobles el tràfic jurídic sobre determinats béns mobles, i atès el principi res sua nemini servit, aquesta inscripció no tindria sentit si no fos per donar suport el tracte successiu de posteriors disposicions de propietat o de drets reals limitats a favor de tercers, que incidirien necessàriament en les figures penals tipificades com l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, explotació sexual o extracció d’òrgans corporals (article 177 bis del Codi Penal); a més, la rellevància que pugui tenir el consentiment de la víctima, a què es refereix el paràgraf 3 de l’esmentat article, seria de competència judicial i no correspon la seva estimació al registrador.

És cert que poden considerar com a no-persona, és a dir, com a béns mobles, algunes parts separades del cos, com els cabells que es tallen, la sang que s’extreu, el membre que s’amputa, l’òrgan que es dóna. Però la donació d’òrgans es regula per normes especials (veure, per exemple, la Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, el Reial decret 2070/1999, de 30 de desembre, pel qual es regulen les activitats d’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans i la coordinació territorial en matèria de donació i trasplantament d’òrgans i teixits, la Llei 42/1988, de 28 de desembre, de donació i utilització d’embrions i fetus humans o de les seves cèl·lules, teixits o òrgans; i en l’àmbit de la Comunitat de Madrid, la Llei 3/2005, de 23 de maig, per la qual es regula l’exercici del dret a formular instruccions prèvies en l’àmbit sanitari i es crea el registre corresponent). I cap d’aquestes estableix la inscripció al Registre de Béns Mobles, sinó que l’oposició o el consentiment a la donació es poden reflectir en anotacions fetes al llibre de registre de declaracions de voluntat, o a la història clínica en el mateix centre mèdic al qual s’encomana o prohibeix l’extracció. A més, la referència de la sol·licitant “al seu propi cos” no sembla aplicar-se a membres o òrgans separats, sinó al cos en la seva integritat, del qual la ment, que cita, no es pot separar.

És cert també que el cos sencer es pot convertir en objecte de dret quan deixa d’integrar una persona viva, abandonat del que, segons la creença de cadascú es pot dir ànima, thymos, principi vital… És el cas del cos humà després de la mort o després de l’avortament. Però aquests fets tenen el seu adequat reflex en el Registre Civil, respectivament a la secció tercera, de les defuncions, i en el lligall de declaracions i parts sobre criatures abortives. El trànsit que es permet sobre els cadàvers està regulat per normes especials com les anteriorment citades, i restringit per la tipificació del delicte de profanació de cadàvers a l’article 526 del Codi Penal. Però tampoc la sol·licitud precedent sembla referir-se a un cos mort, al qual evidentment no s’hauria atribuït una ment ni [la titular] hauria pogut signar la instància. A més, tot el restringidíssim tràfic jurídic sobre el cos humà o part d’aquest sol comportar l’exigència legal d’anonimat del receptor, fet que resulta incompatible amb la publicitat que li donaria la inscripció no ja al Registre de Béns Mobles, sinó a qualsevol registre públic (veure, per exemple, article 2.e de la Llei 30/1979).

En definitiva, que la instància presentada, ja s’interpreti literalment com a sol·licitud d’inscripció o bé com a expressió metafòrica d’altres reivindicacions, per legítimes que puguin ser la una i les altres, no té cabuda al Registre de Béns Mobles, concebut només per donar seguretat jurídica (article 9.3 de la Constitució Espanyola) a transaccions econòmiques o financeres sobre determinats béns mobles.

Que difícil és parlar de l’avortament sense ferir susceptibilitats! I això perquè implica segar l’íncipit de vida humana en un ésser que no és encara perfecte, però que ja ha germinat i es pot desplegar. Per això m’agrada emprar aquest mot –íncipit-, perquè la vida és text, és relat, i l’íncipit no conté encara plenament aquest text ni aquest relat, però no deixa de ser l’espai textual que dóna sentit a la narració: és el primer mot que encapçala i identifica una obra. Aquesta és tan just iniciada, però l’obra ja hi és.

 Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica d’acord amb el qual “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270)

 Partint, doncs, d’aquestes conviccions, és clar que la meva posició moral no pot compartir la d’aquells que conceptuen l’avortament com un “dret de la dona”, en el sentit que, per exemple, defensava fa uns dies la ministra sueca d’Afers Exteriors, Birgitta Ohlsson, la qual afirmava que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. És –deia referint-se a l’avortament- un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.”

 Confessada, però, la meva convicció moral davant l’avortament, he de dir també que la convivència en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, com per exemple el que acabo de citar de la ministra sueca; posicionaments amb els quals he de cohabitar en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència.

 I no hi ha dubte que, en regular l’avortament, l’estat ha de tenir en compte la pluralitat de consciències que conviuen al si d’aquesta societat, algunes de les quals són, com hem vist, radicalment oposades. A més, també ha de tenir en compte els “drets” del nasciturus (respecte del quals no hi ha unanimitat, ja que no tothom accepta els postulats iusnaturalistes als quals s’aferra l’Església), i ha de contemplar finalment els greus problemes sociològics, personals, sanitaris i de tota índole que l’avortament genera.

 La ministra sueca afegia al seu posicionament ideològic una explicació que, si bé no m’empeny a modificar les meves conviccions, sí que he d’avaluar, i els polítics –aquests especialment- han d’avaluar sens dubte: “la nostra experiència ens diu –assegurava Birgitta Ohlsson- que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.”

 Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar –de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir- democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat (conceptuat, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona (seria el cas de la ministra sueca) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. (I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica en la pràctica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï activament i directa la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus).

 L’any 1985 s’arribà a un consens social ampli sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. Van ser novament els socialistes els que, més tard, el 2010, van ampliar (novament sense consens) els supòsits legals de l’avortament. I ara, el govern de Rajoy ha decidit tornar enrere, restringint (també unilateralment) fins i tot alguns supòsits que havia despenalitzat la llei de 1985, com el de la malformació del fetus.

 Veiem, doncs, que l’avortament és una d’aquestes qüestions complexes que afecten els “principis morals”, però sabem també que, des del punt de vista legislatiu, és una matèria més que s’ha de regular en el marc constitucional, ja que és aquest el que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure.

 Entenc, per tant –i accepto plenament-, que no sóc ningú per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria. Sé, però, quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declaro a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem impulsar ni –encara menys- imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

 Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si és que la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són –i l’avortament ho és- contraris al ius naturale i una violació clara de la llei de Déu.

Aquesta setmana s’ha produït al parlament espanyol un fet que no és habitual. A iniciativa del PSOE, la mesa ha decidit que se sotmetés a votació secreta la presa en consideració del projecte de llei que ha preparat el ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón, per modificar –restringint-la- la normativa actual sobre l’avortament, obra del parlament anterior de majoria d’esquerres.

 Més enllà que els dirigents socialistes –i més especialment la portaveu parlamentària, senyora Soraya Rodríguez- ha insistit que amb aquesta iniciativa no pretenien dividir els diputats del PP sinó instar a un vot en consciència sobre la presa en consideració d’aquest projecte, no crec que cometi un greu error, i menys encara una injustícia, si opino que, més enllà d’aquest interès legítim d’insistir en el vot en consciència, la proposta socialista amagava també la voluntat de trencar la sòlida majoria popular en una matèria subtil i delicada com l’avortament.

 El judici d’intencions que faig no és, però, gratuït, i no ho és sobretot per la insistència que ha posat el PSOE, i més que cap altre diputat, la seva portaveu, en apel·lar a les diputades populars perquè, escoltant la veu de la seva consciència de dones, trenquessin la disciplina parlamentària votant contra la presa en consideració del projecte, i avortant –diguem-ho així- la discutida i discutible iniciativa del ministre Ruíz Gallardón.

 Com era previsible, la proposta socialista no ha tingut èxit perquè els diputats populars –incloent en aquest genèric les dones parlamentàries del PP- han votat com un sol home (tornem-hi en el masclisme de la llengua), i la iniciativa parlamentària del govern presidit per Rajoy serà presa en consideració i discutida a les Corts espanyoles com a projecte de llei.

 Potser el lector pensarà que escric aquest article per parlar de l’avortament i en aquest cas s’equivoca. Hi parlaré un altre dia un cop tengui ben clar el que he de dir d’una matèria com aquesta que afecta el moll de l’os de les meves conviccions morals. Temps hi haurà, per tant, al llarg d’aquesta iniciativa parlamentària que tan just s’ha encetat. Avui només em vull fixar en la greu incoherència en què ha incorregut el PSOE en incitar i encoratjar les diputades populars a votar en consciència i trencar alhora la unanimitat dels parlamentaris conservadors en una matèria que, dit sigui de passada, és, crec, una de les grans qüestions en què els diputats haurien de tenir llibertat de vot i, en efecte, votar en consciència.

 I per què dic que el PSOE, per boca de la seva diputada senyora Soraya Rodríguez, ha incorregut en una greu incoherència quan, des de la tribuna parlamentària, ha incitat les seves companyes parlamentàries conservadores a votar en consciència trencant el compromís de fidelitat al partit al qual estan inscrites? Doncs ha estat incoherent perquè no s’ha adonat que, en el seu propi partit –ni que sigui en aquesta franquícia política que tenen a Catalunya que es diu PSC-, tres diputats (dos homes i una dona) han estat suspesos cautelarment dels seus càrrecs, han estat relegats al galliner del parlament de Catalunya i duts a la comissió de garanties, que decidirà si –com demanen els dirigents del partit- són expulsats del PSC per haver trencat la disciplina parlamentària votant en consciència sobre el dret a decidir.

Això m’empeny a demanar a la senyora Soraya Rodríguez, al senyor Pérez Rubalcaba i al senyor Pere Navarro: ¿és coherent expedientar i voler expulsar del seu partit tres diputats que voten en consciència la proposta del govern de Mas de demanar al parlament espanyol que transfereixi la competència a Catalunya per organitzar un referèndum i demanar alhora que les senyores diputades conservadores votin en consciència sobre el projecte de llei que vol modificar la regulació espanyola de l’avortament trencant la disciplina a la qual estan sotmeses? Té cap i peus aquesta actuació parlamentària?

 Consti que jo, per ser coherent amb mi mateix, he de dir que no em mortifica poc ni gens que els diputats votin en consciència i trenquin la disciplina de partit. Encara més, he demanat públicament des d’aquestes mateixes pàgines que es modifiqui la llei electoral en el sentit que els diputats tenguin una major presència i, sobretot, una major autonomia a l’hora de prendre les seves decisions parlamentàries. Com passa a França, a Anglaterra i als Estats Units, per referir-me a països de llarga tradició democràtica. Però això no m’impedeix de veure la incoherència socialista en el cas en qüestió, quan inciten els parlamentaris de l’altre a trencar la disciplina i alhora demanen que s’expulsi del propi partit diputats que no han fet altra cosa que votar en consciència.

Sé que és absurd voler raonar sobre una cosa quan no la volem comprendre, però hi ha arguments que són difícils d’entendre fins i tot pels qui hi posem bona voluntat. Un d’aquests és el que ha utilitzat Durao Barroso per explicar les conseqüències d’una possible independència de Catalunya com a resultat final del procés que s’ha iniciat. I no ho dic perquè jo estigui a favor o en contra, d’aquesta independència, que això no té cap interès, sinó perquè hi ha arguments que, ens agradin o no, són més consistents que els altres. I un d’aquests és el que va esgrimir l’economista català, Sala Martín, professor de la Universitat de Colúmbia (Nova York) a la recentment acabada cimera de Davos.

Al si d’un debat sobre el futur d’Europa, el president de la Comissió, el portuguès Durao Barroso, va cantar les excel·lències de les recents ampliacions de l’espai comunitari. Cada dia som més –va venir a dir- en un espai polític i econòmic on no hi ha barreres i és possible la convivència en un marc presidit pels drets humans.

Sala Martín, que havia de parlar després d’ell, va alterar part del seu discurs i va dir a Durao Barroso que, compartint la seva visió d’Europa, no podia comprendre que fos taxatiu quan, a les recents visites a Espanya, havia afirmat que, si Catalunya aconseguia la independència com a final d’aquest procés iniciat, restaria separada de la Unió Europea.

Durao Barroso li va respondre tot insistint que, amb els tractats a la mà i essent l’UE una unió d’estats, en segregar-se una part del territori d’un d’aquests, forçosament havia de quedar fora de l’espai comunitari i hauria de començar de zero per iniciar el procés d’integració previst.

Sala Martín no es tallà i va referir-se a les recents incorporacions d’estats com Sèrbia, Croàcia o Kosovo després de la guerra dels Balcans. Un argument, per cert, que també va fer servir (encara que en un sentit contrari al de Sala Martín) Felipe González en el debat que va mantenir per televisió amb Artur Mas diumenge passat. González li va recordar que la guerra dels Balcans havia causat més de tres-cents mil morts i la destrucció de pobles i famílies. No és això el que ell volia per a Espanya i Catalunya –afirmà l’expresident.

També Sala Martín es va referir als països balcànics, però va contradir la demagògia d’aquest argument tot remarcant que a Felipe González, a Durao Barroso i als dirigents de la Unió Europea els hauria de caure la cara de vergonya en contemplar com s’obren immediatament les portes d’Europa als nous estats que han sorgit d’una terrible guerra fratricida, mentre que als ciutadans d’un territori que vol obtenir la seva independència mitjançant el procés democràtic del vot se’ls barra el pas.

Se’ns dirà –ens ho diuen cada dia- que la Constitució espanyola no permet que els catalans (que són europeus perquè així ho acredita el passaport de cadascun d’ells) puguin votar ells sols per decidir si volen seguir integrats a Espanya o bé volen formar part d’una Catalunya independent. I que, atès que la Constitució (en la interpretació que ells en fan) no permet formular aquesta mena de preguntes, el referèndum no és possible. Alhora amenacen els catalans amb el foc d’un infern que, en el llenguatge polític d’avui, significa restar fora de la zona euro i també de les institucions europees on, diuen, fa molt de fred.

La pregunta que no es va fer Sala Martín, perquè no calia fer-la, era aquesta: per ventura la constitució de l’antiga Iugoslàvia permetia la secessió? És evident que no la contemplava, però els europeus, tot i que ens omplim la boca en parlar de nosaltres, vam permetre que en aquell territori esclatés una guerra cruent i terrible que ens hauria de fer avergonyir com a poble que pretén situar-se al capdavant de la defensa dels drets de l’home i del ciutadà. Vam permetre que la gent es matés, que es cometessin les majors vilanies, els abusos més remarcables i el que han esdevingut crims contra la humanitat (aquests que –per a vergonya de tots-, si prospera la proposta del PP, no es podran jutjar a Espanya). Però no hem posat entrebancs perquè, resolta la guerra i desfeta l’antiga Iugoslàvia, els estats que n’han sortit de l’esmicolament, hagin entrat per dret propi a la Unió Europea.

I alhora que hem consentit tot això, argumentem que si Catalunya se separa d’Espanya mitjançant l’exercici democràtic del vot, restarà fora d’Europa i els ciutadans catalans, que gaudeixen avui de la ciutadania europea, seran desposseïts d’aquest estatus privilegiat. Convindran amb mi que l’argument no és bo d’entendre.

Repetiré per acabar que jo, ciutadà europeu de les Illes Balears, no defenso la independència de Catalunya. Fins em doldria que els catalans restessin fora d’una Espanya que (des del punt de vista econòmic, cultural i polític) necessita dels catalans com del pa que menja. En una Espanya sense Catalunya sí que en faria, de fred! Però em costen d’entendre els arguments que donen el partit que sustenta el govern i el principal partit de l’oposició. I el que més em costa d’entendre –això amb Sala Martín- és que els europeus siguem tan dòcils amb els qui aconsegueixen la independència per mitjà de la guerra, mentre que som tan hipòcritament durs amb els qui la reclamen mitjançant l’exercici democràtic del vot.

El Partit Socialista (PSOE) ha decidit que la solució dels problemes d’Espanya comença per una reforma de la constitució. I apunta que aquesta ha de transformar l’actual “estat de les autonomies” en un “estat federal”. Alhora –encara que sense donar gaire explicacions- ens assegura que això aconseguiria resoldre “el órdago catalán”  (com els agrada dir des de Madrid), ja que –com em va assegurar la dirigent socialista balear Francina Armengol, encara que sense explicar-m’ho- el federalisme socialista seria prou asimètric per deixar contenta Catalunya sense enutjar la nova líder andalusa que –recordem-ho- ja a la seva primera intervenció després d’assumir la presidència de la comunitat, atacà durament Catalunya per voler ser més que els altres.

Sembla, doncs, que, a parer dels socialistes, el federalisme ho resoldria tot, fins els seus problemes interns, que són cada dia més grans. Però jo no acabo de veure per què la nova fórmula política podria servir de poció màgica per resoldre els problemes d’Espanya i, encara menys, els del partit socialista.

Tot i així he de reconèixer que no sóc contrari a una reforma que transformi l’estat actual en una federació d’estats, sempre que no intenti reproduir l’actual sistema, producte del “cafè para todos” que decidí Adolfo Suárez per tal de no afrontar de cara el problema real que tenia Espanya aleshores: l’encaix de Catalunya i d’Euskadi en un sistema constitucional. I d’aquella decisió equivocada va sorgir aquest monstre de 17 caps, que el PP no sap com reconduir i el PSOE ho vol fer mitjançant una reforma federalitzant de l’estat, de la qual ens explica els avantatges sense concretar, però, el què ni el com.

I tanmateix, el problema real, greu, i gairebé irresoluble que té el país és un altre: el sistema de partits. No és que no hi hagi d’haver partits, no; és que els actuals no podran acostar-se mai a la realitat viva de la gent si no sofreixen una reforma radical que els organitzi –i estructuri el sistema electoral- d’una altra manera.

El sistema actual de partits es deu també a Adolfo Suárez, que aprovà el Real Decret-Llei 20/1977, de 18 de març, sobre normes electorals, el qual va ser confirmat pels govern de Felipe González, autor de l’actual Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General. Davant la por d’una atomització dels partits, aquestes dues normes van concebre una sistema electoral que potenciava els grans  tot donant una prima enorme als majoritaris. A més, cal tenir en compte que la constitucionalització del sistema proporcional i de la província com a districte electoral per a les eleccions al Congrés dels Diputats, així com també de quatre senadors per cadascuna de les províncies espanyoles, ha fet que el sistema (de difícil reforma) hagi donat grans rèdits al PSOE i els dóna ara al PP.

I en establir la llei electoral un  sistema de llistes tancades i bloquejades, al qual s’afegeix un corrector a la proporcionalitat –la dita llei d’Hondt- que afavoreix encara més els grans partits, transforma aquests amb vertaders monstres que, encara que es regeixin per un sistema de democràcia interna, converteixen els diputats electes en hostatges dels líders, els desvincula de l’elector que els ha donat el vot i els anul·la políticament, ja que una gran majoria d’aquests són desconeguts pels electors (prova: ¿sabria dir-me vostè, elector, sense pensar-ho gaire, el nom dels sis diputats de les Illes Balears al Parlament espanyol?), no poden prendre cap iniciativa sense l’autorització dels seus caps, i no cal que baixin a l’arena perquè el seu nomenament no depèn dels electors sinó del cap del partit, que és el qui decideix qui anirà a la llista electoral i en quin lloc hi anirà.

Una gran majoria dels diputats són als parlaments per votar i poca cosa més. No s’espera res d’ells que no sigui prémer el botó adequat en rebre l’ordre del cap de files que, assegut a les primeres bancades, fa un senyal que vol dir: vota sí o vota no. Basta que mireu l’enquesta que va publicar fa una setmana el nostre diari i veureu que una gran part dels diputats al parlament autonòmic han fet zero preguntes, han pres zero iniciatives, han sol·licitat zero informació, etcètera, però sempre han votat el que se’ls ha dit que votessin. Han estat, per tant, uns diputats tan inútils com perfectes.

La crisi que viu el PSC a Catalunya ens demostra el que ara sostinc. Tres diputats han contradit la decisió del partit i aquest ha decidit fer-los fora. I no els manquen arguments, als dirigents socialistes, perquè poden al·legar que la decisió del partit era democràtica i que, per tant, ells l’havien d’acceptar. Però aquí radica la trampa del sistema. Ja que si els partits no visquessin a l’empara d’un sistema electoral com el que tenim, que desvincula el diputat de l’elector i el fa dependre exclusivament del que decideix el partit, aleshores haurien d’acceptar amb normalitat aquest tipus de dissidències, com succeeix en estats força més democràtics (i, sobretot, amb molta més experiència democràtica) que el nostre. Com, per exemple, la Gran Bretanya, França o els Estats Units, on, abans de cada votació, els líders dels partits han d’esbrinar si compten o no amb el vot dels “seus” parlamentaris.

Per què? Doncs perquè tenen uns sistemes electorals, que segurament no són perfectes (cap no ho és), però que obliguen que el diputat s’hagi de guanyar el vot lluitant al districte pel qual vol ser elegit, fent promeses als electors que es veu constret a complir al llarg del seu mandat. I això fa que, en ocasions, no pugui votar amb el seu partit, a pesar que, ordinàriament, segueixi les consignes d’aquest.

En aquests sistemes, els líders dels partits intenten que, als districtes, es presentin persones de la seva confiança (naturalment!), però molts cops han de cedir davant la força de polítics que, al districte, pesen més que el cap de files del partit. I això crea una dinàmica molt saludable, perquè evita l’esclerosi dels partits i saneja la vida política.

A la Gran Bretanya, a França o als Estats Units, els líders del PSC no haurien tan sols plantejat què se n’ha de fer, dels diputats díscols. Perquè els sistemes electorals d’aquests estats no els ho permetrien. Per això dic que, per molt que reformem la Constitució i per molt que fem d’Espanya un estat federal, no aclarirem res si no acabem amb l’estructura actual dels partits i amb el sistema electoral vigent entre nosaltres.

En Dret romà, la dona casada tenia prohibit intercedir i prestar fiança en favor del marit com a conseqüència, respectivament, del Senatusconsultum Velleianum i de l’ Autentica Si qua mulier, conseqüència de la coexistència i complement que es donava als principis de “protecció” i de “prohibició” de la dona. S’establia, doncs, la prohibició d’intercedir i, per tant, es limitava el seu camp d’actuació, però alhora es protegia amb això la dona dels perjudicis que, per falta de coneixements en assumptes jurídics, poguessin afectar-la.

En Dret castellà, la prohibició que la dona casada prestés fiança al seu marit (és a dir que l’avalés), no va ser regulada específicament fins l’any 1505.  A Las Partidas (cos legislatiu dictat a Castella durant el regnat d’Alfons X el Savi (1256-1265-) es diu (V, 12, 2) “…que muger ninguna non pueda entrar fiador por otri…”, de manera que també es refereix al Senatusconsultum Velleianum. Val a dir que en el terme “otri” es pot incloure el marit, però no es recull en concret la prohibició especial d’avalar-lo. És a dir, no recull l’Autentica Si qua mulier de Justinià. És a la Llei 61 de Toro (1505) quan s’insereix la prohibició específica d’avalar el marit en el corpus legislatiu espanyol.

El fet de prohibir a la dona casada que presti aquest tipus de fiança, tant al marit com a tercers es considerava un “benefici” per a ella, al qual tanmateix podia renunciar sempre que davant un fedatari públic es donés per coneixedora del benefici a què renunciava i declarés que ho feia sense cap tipus de coacció (Partides V, 12, 3, raó tercera).

El Codi civil de 1889 no declarà la incapacitat a la dona casada, però sí que va limitar la seva capacitat d’obrar, alhora que atorgava l’administració dels bens familiars al marit i establia la dita “llicència marital” perquè ella pogués obrar en molts casos.

Fins la Llei de 2 maig de 1975 no es pot parlar d’una vertadera reforma legislativa de la situació juridicocivil de la dona casada espanyola, la capacitat de la qual estava limitada des de 1505. Aquesta llei declara  per primer cop que el matrimoni no restringeix la capacitat de la dona casada, reconeix les seves possibilitats d’actuació i suprimeix el requisit de la llicència marital. L’esperit d’equiparar ambdós cònjuges es manifesta, doncs, al llarg de tota la reforma, ja que declara que cap dels cònjuges es pot atribuir la representació de l’altre si no li ha estat conferida, i suprimeix aquella hipèrbole del Codi civil que declarava el marit representant de la seva dona i alhora permetia que aquesta actués amb la seva llicència.

Aquesta referència històrica a les limitacions que afectaven la dona casada en el dret civil de règim comú, derivades del dret romà, i enteses –això és el més genial- com a “protecció” de la dona –fet que pressuposava entendre que aquesta era una persona estúpida (en el sentit de nècia o mancada d’intel·ligència)- es va superar plenament i avui no es pot entendre ni acceptar de cap manera: ni sociològicament ni legalment, ja que el dret no preveu cap limitació de la dona casada que –quan jo vaig estudiar la carrera de dret s’equiparava a “los locos, dementes y sordomudos que no sepan leer ni escribir”, els qual, juntament amb “la mujer casada”, eren “incapaços d’obrar”.

Res, doncs, ve més a tomb que aquesta evolució legislativa en favor del reconeixement de la plena capacitat de la dona, a l’hora d’enjudiciar les paraules que pronuncià l’advocat, senyor Jesús María Silva per defensar la infanta Cristina. Aquest va basar l’argumentari de la defensa en el fet que la infanta està enamorada del seu marit. “Cuando una persona està enamorada de otra –va sentenciar-, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona”. I preguntat sobre si amb això afirmava que el seu marit, Iñaki Urdangarin, la va enganyar, va respondre: “Yo digo quien confía. A partir de aquí, cada uno responde a conciencia de sus actos “.

Atès, doncs, que l’advocat no pot al·legar “incapacitat” d’obrar de la infanta, perquè avui el Codi civil no recull cap de les limitacions que abans afectaven a la “dona casada”, ha acudit a un argument del cor. En realitat, ha vingut a dir que, si bé la infanta no és una dona nècia o mancada d’intel·ligència, està molt enamorada, fins al punt que ho signava tot sense llegir-ho. D’aquí que no se la pot fer culpable de res.

Segons el parer de l’advocat Silva, a una dona enamorada no se li pot exigir que, quan el marit li dona a signar un paper, hagi d’acudir a un notari i a tres advocats abans de fer-ho. No! –argumenta l’advocat-. No se li pot demanar que desconfiï del seu marit i que esperi a signar el document.

La veritat és que, com a professional del dret, els arguments de l’advocat Silva em semblen ridículs, tant com afirmar que acut voluntàriament a declarar un cop el jutge ha dictat la interlocutòria d’imputació. No, hi acut perquè hi està obligada, com l’hi ha recordat el mateix jutge que la va dictar.

I vull acabar aquest article amb un comentari respecte del que va fer el senyor Spotorno quan demanà, en la seva condició de cap de la casa del Rei, que es tanqués ja la fase d’instrucció del cas Nóos “perquè els gairebé tres anys que duu obert el sumari han suposat un martiri per a la institució”. Jo entenc aquest martiri de la casa reial a causa de la lentitud de la justícia, però alhora li voldria fer arribar un comentari que vaig llegir al twitter respecte d’això. Deia referint-se a la Casa del Rei: “Benvinguts a la vida dels ciutadans normals”. I tenia raó perquè, en efecte, aquests ciutadans –els que no tenen privilegis- fa temps que sofreixen el martiri que comporta la lentitud la justícia.

Aquests dies podem seguir a la premsa les reaccions que ha provocat l’informe que, fa poc, ha elaborat Oceana a partir de les analítiques practicades a la Universitat de Barcelona sobre la contaminació per mercuri de peixos pescats a la zona marítima de Maó.

Segons s’hi diu, Oceana ha detectat contaminació per mercuri en mostres de rap i escórpora. En el cas del rap, 8 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès per la normativa europea d’1 mg / kg de pes fresc, i en relació al cap-roig, 7 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès de 0, 5 mg / kg. Com a conseqüència d’aquestes dades, el representant d’aquesta entitat ecologista, Xavier Pastor, ha arribat a la conclusió que a Menorca hi ha actualment problemes de contaminació per mercuri, i que si s’aboca al mar el dragatge que es pretén fer al port de Maó, contaminat per aquesta substància, la situació s’agreujarà. “Això –diu- representa una irresponsabilitat per a la salut de les persones i l’activitat pesquera de l’illa.”

En un editorial del diari Menorca (3.01.14) on es feia eco d’aquest informe, se’ns deia també que la Confraria de Pescadors havia reaccionat mostrant el seu malestar, alhora que restava credibilitat a les dades donades a conèixer per Oceana en considerar que perjudiquen els professionals de la pesca. Alhora, l’editorial anunciava que la Conselleria de Salut del Govern balear havia manifestat que els controls realitzats durant el 2013 no havien detectat anomalies, però que comprovaria les dades publicades per aquesta institució ecologista. Amb bon criteri, l’editorial concloïa que s’imposava incrementar aquestes anàlisis per garantir la qualitat del peix capturat en aigües menorquines i aclarir qualsevol dubte.

La reacció de la confraria de pescadors és comprensible, perquè un informe d’aquesta naturalesa pot perjudicar els seus interessos, però, per respectables que siguin aquests, els governants han d’actuar i prendre les seves decisions confiant en les dades que aporten els coneixements científics. De no fer-ho, cauen en la demagògia i en el mal govern.

L’opció per la ciència ha estat defensada recentment en un article publicat el a El País (4.01.14) pel catedràtic de Recursos Energètics de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, sota un títol significatiu: “Confien en ella (aunque les lleve la contraria)”. En aquest, Marzo ens vol fer veure que, a pesar que les estadístiques ens demostren que els científics tenen bona premsa a la nostra societat, el fet és que, a la pràctica, l’experiència ens ensenya que, en general, la població només valora positivament aquelles opinions científiques que els reafirmen en les seves conviccions. “Si no s’escolta el que es vol sentir –assegura Marzo-, els comentaris solen variar entre els qui diuen que els científics canvien constantment d’opinió i els qui comenten que com se’ls ha a creure si entre ells no es posen d’ acord.”

¿Com és possible, per tant, que la gent digui que confia en els científics i alhora renegui d’ells tan freqüentment, depenent de si els agrada o no el que escolten? Marzo respon aquesta pregunta i afirma que els humans aspirem a l’exactitud i sabem que la ciència és un camí fiable per aproximar-nos-hi. Però resulta que aquesta aspiració entra sovint en conflicte amb interessos, conviccions, emocions o altres motivacions, de vegades inconscients, i és precisament això –aquest conflicte intern- el que, en ocasions, fa que actuem contra la ciència i, per tant, contra la raó.

Tanmateix, el que ha de privar és la raó, que no pot sinó fonamentar-se en raonaments científics. I la ciència –el raonament científic- no abraça tan sols el món de la matemàtica, la física, i el que, en llenguatge ordinari, denominem “les ciències”, sinó que també determina l’exactitud en matèries tan controvertides com la llengua o la filologia, per bé que, en aquest camp, ens trobem amb persones que es diuen addictes a la raó –al pensament racional-, però que tiren per la borda aquest coneixement i decideixin, per exemple, explicar el funcionament morfològic, lèxic o sintàctic d’una llengua a partir de la ideologia que tenen, obviant el que, respecte d’aquestes qüestions, ha dit la ciència i, doncs, marginant la raó.

És cert que sempre trobarem postures dissidents que permetran justificar les nostres posicions adduint que la qüestió analitzada no està resolta o que és objecte de controvèrsia, però si aquestes suposades raons xoquen amb el consens científic –ja es tracti de contaminació marina, de física nuclear, de filologia o de lingüística- aleshores el que pretenem en realitat és conciliar motivacions irracionals amb la raó científica, i això ens converteix, encara que no ho sapiguem (o no ho vulguem veure), en mestres de l’autoengany.

Podrem fins i tot tenir èxits mediàtics, podrem obtenir el suport de polítics i d’ideòlegs que anteposen els seus gustos o els seus interessos a la raó i al coneixement científic, però –ens agradi o no- seguirem essent víctimes de l’autoengany.

I amb el que acabo de dir no vull sacralitzar la ciència, perquè sé que coneixem tan poca cosa del món que ens envolta que, encara que sembli mentida, gairebé tot està per fer. A pesar d’això, i acceptant, amb Mariano Marzo, que “la ciència sap que no està treballant en trobar la veritat definitiva, sinó més aviat en reduir la incertesa”, i que “aquesta aproximació, racionalment crítica, potser no sigui l’única manera d’organitzar i entendre les nostres experiències i relacions amb el món que ens envolta”, estic convençut que la ciència constitueix una via més precisa i exacta que la que proposen la religió i la ideologia política (ambdues, per cert, molt respectables) per definir el coneixement. I a això penso que ens hauríem d’atendre.

Benvolguts prelats de la Conferència Episcopal Espanyola:

Fa una mica més de cent anys, un antecessor de vostès en el govern de la diòcesi de Menorca, el bisbe Salvador Castellote, davant els intents d’independència de Cuba va publicar a  la premsa menorquina les paraules següents: “Menorquines: Las repetidas é incalificables vejaciones de que ha sido objeto nuestra querida España por parte de la orgullosa república de Estados Unidos de América, aguantados por nosotros con una calma que de haber durado más tiempo se hubiese traducido por cobardía; la agresión injusta con la que la demagogia yankee pretende robarnos à mano armada nuestras colonias, atropellando las leyes divinas y humanas que garantizan el derecho à la propiedad, obligan à la hidalga nación española á desplegar al viento su inmaculada bandera para contestar á la guerra, y recogido el guante que desde Washington nos arrojan los modernos cartaginenses ( … ) como en los tiempos antiguos la defendieron Numancia y Sagunto y en los modernos Gerona y Zaragoza.”

Amb unes paraules més discretes, però que en el fons pretenen també adoctrinar-nos en matèria política disfressant-ho de reflexió moral, el president de la conferència episcopal espanyola afirmà a l’obertura de la seva darrera reunió, que “La unidad de la nación española es una parte principal del bien común de nuestra Sociedad que ha de ser tratada con responsabilidad moral.” Afirmació que molts –jo mateix des d’aquestes pàgines- vam criticar, perquè la posició que acaba de proclamar una gran majoria de parlamentaris catalans sobre el dret a decidir de Catalunya, es podrà compartir o no, però jo estic segur –i vostès també ho haurien de saber- que no pot ser criticada des de cap lectura de l’Evangeli ni tractada com una qüestió de naturalesa moral. És, simplement, una qüestió política.

Molts de nosaltres, enteníem –i seguim entenent- que aquesta actitud episcopal només s’explica per la deriva –són paraules d’Enric Juliana- “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”. Posició de força i de poder que s’ha vist novament en el missatge que, en nom de la Conferència episcopal espanyola, ha fet a “Servimedia” el nou portaveu dels bisbes, José Mª Gil Tamayo, el qual (podeu trobar la comunicació a You Tube) ha dit que la Conferència Episcopal Espanyola considera que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable” perquè altera l’ordre jurídic obeint a una “voluntat local”.

Mentre el papa Francesc es guarda de fer condemnes morals (dins l’avió quan tornava de Brasil va dir que ell no era ningú per jutjar un homosexual), vostès –que durant anys van creure que havien d’acompanyar sota el pali el dictador Franco quan aquest entrava a les esglésies-, ens diuen ara que és immoral i inadmissible defensar el que defensen dos terços dels diputats democràticament elegits pels catalans, i entronitzen –ho vulguin o no- l’estructura política espanyola actual com un bé intocable fins el punt de dir-nos als creients que, si no l’acceptem, estem actuant immoralment.

He tornat a l’evangeli de Mateu, 22, 15-22 quan ens parla de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, i penso que no hi ha res més a tomb que aquestes paraules per aplicar-ho a la qüestió catalana. A més, ningú encara no ha trencat res, ni tampoc ha violentat l’ordre constitucional. Els qui propugnen la defensa del dret a decidir intenten que el govern autoritzi la seva proposta i aquest es nega a fer-ho (fins es nega a parlar, a dialogar) emparant-se en una Constitució que –diuen- no permet dur a terme la proposta, però que la podria permetre si s’arbitressin els mecanismes necessaris per poder-se modificar (com d’altra banda han assegurat dos pares de la Constitució: Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón).

Vostès, com a ciutadans que són, tenen dret a pensar i dir el que vulguin. Podran considerar que la proposta dels partits catalans és un gran error, i fins podran defensar, com el bisbe Castellote, que si els catalans actuen al marge de la Constitució, se’ls ha d’aplicar tot el rigor de la llei (Castellote fins i tot defensava i justificava la guerra contra els qui atemptaven contra el que ell considerava aleshores la integritat nacional -ves com en són, de relatives, aquestes coses-). Però no es confonguin, senyors bisbes. Vostès no poden dir que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable”, perquè estem parlant d’una opció política i vostès, en aquest camp, no tenen cap autoritat moral.

El meu fill em deia, comentant aquesta mateixa notícia: “T’imagines l’Església demanant als croats que no s’independitzin de Iugoslàvia quan, de fet, l’Església croata va fer tot el contrari i va donar suport al nou estat catòlic? És la moral de l’Església depenent dels seus interessos polítics?”

Em fa vergonya pertànyer a la mateixa Església que vostès, senyors bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, i no perquè jo vulgui la independència de Catalunya, perquè he dit més d’un cop que no sóc independentista. Ni català sóc tan sols, encara que catalana sigui la meva llengua. Però sé alhora que mai no abandonaré l’Església perquè la fe en Jesucrist és, em sembla, un bé molt superior a l’opinió política de tots els bisbes junts. Més encara quan vostès, oblidant el paper de pastors, creuen que ens poden alliçonar “moralment” en matèria política i dir-nos què podem fer i què no hem de fer emparant-se en l’auctoritas que els dóna la mitra quan l’únic que ens volen transmetre és la seva ideologia política personal.

Mariano Rajoy ha decidit jugar fort. En una demostració de poder i fermesa ha concedit una entrevista a set grans diaris europeus (El País, d’entre els de casa) per dir que “ni puc ni vull permetre que els catalans facin un referèndum”. Ell sap que això li assegura un gran suport dels seus correligionaris, dels espanyols avant la lettre i de la FAES, que són, tots plegats, els que li poden assegurar una nova victòria electoral l’any 2015. Aquest és, em sembla, el seu principal objectiu.

A més, Rajoy ha decidit menysprear els moviment secessionistes catalans. Té bons aliats per fer-ho. Sap que, encara que ho neguin, pot comptar també amb els socialistes del PSOE, ni que sigui a costa de destruir aquest gran pal de paller que, per a la convivència a Catalunya, ha estat el PSC durant trenta-cinc anys, el qual serà el qui pagarà els plats romputs quan tot s’estavelli. Probablement, també n’hi haurà d’altres que contribuiran a la destrossa i la viuran en les seves pròpies carns, però el problema no són els partits, perquè després d’uns en venen uns altres; el problema serà la convivència d’un país que haurà quedat malmesa per molts anys. Simplement, perquè Rajoy no té el coratge (els seus no li ho permetrien) de deixar que els catalans decideixin, ells sols, què volen ser.

En paral·lel al que succeeixi (o no succeeixi) a Espanya, els europeus viurem l’experiència d’una decisió semblant a la que demanen els catalans al cor de la mateixa Europa, perquè la Gran Bretanya és Europa, encara que sempre els hagi agradat mostrar les seves particularitats. Ja que hi queden tan sols deu mesos per al referèndum que el govern del Regne Unit ha autoritzat perquè els escocesos decideixin, ells sols, el seu futur. Cameron, com Rajoy, no vol la independència d’Escòcia; però a diferència de Rajoy, no creu que pugui sostreure als escocesos el dret a decidir què volen ser.

De fet, la Gran Bretanya ha après de les seves pròpies faltes, ja que, com Espanya (que també ha tingut imperi), durant molts segles s’ha mantingut ferma contra la independència d’alguns territoris que formaven part del Regne Unit. El més recent, Irlanda, que va viure un procés sagnant per obtenir la independència dins la primera meitat del segle XX. Després, curiosament, el Regne Unit ha defensat amb ardor que Irlanda del Nord seguís separada de la República d’Irlanda i es mantingués unida a la mare pàtria, “perquè així ho volen els irlandesos del nord”.

El que resulta interessant darrerament és seguir l’evolució de la premsa britànica. Perquè a la major part de la gent que opina als diaris els costa d’entendre que Escòcia estigui fregant la secessió després de tres segles d’unió amb Anglaterra. Fa cinquanta anys, això era inconcebible, però a mesura que la data del referèndum s’acosta, comencen a sorgir les veus que diuen que hi ha una raó que explica aquest fet: la insensibilitat de la classe política de Westminster a les aspiracions de les minories nacionals (i això que, com a mínim, els britànics sempre han reconegut que Escòcia i Gales eren nacions). I s’han mostrat insensibles perquè potser els britànics del segle XX i XXI ja no es recorden d’aquell gran polític i filòsof que es deia Edmund Burke, el qual, ja al segle XVIII, observava (i denunciava) que Londres governava les colònies americanes amb més consideració de la que tenia per Irlanda. I així els va anar.

Edmund Burke, Dublín, 1729 — Beaconsfield, 1797

D’altra banda, cal reconèixer que els Estats tenen sovint poca memòria. Sense anar més lluny, i per seguir parlant de la Gran Bretanya, diguem que el govern de Londres té força experiència en matèria de secessions, respecte de les quals no sempre ha pres el mateix posicionament: s’oposà a sang i foc a la independència d’Irlanda, com ja he dit, però també ha defensat a sang i foc la unió de l’Ulster al Regne Unit. I no sols ha permès, sinó que ha pres part en la guerra que ha fet possible la independència de Kosovo de Sèrbia (una independència que els espanyols, per allò de “las barbas del vecino”, no ha reconegut), alhora que prenia part en una altra guerra per permetre la desintegració de Iugoslàvia.

Tornant, però, als processos que viuen Escòcia i Catalunya, diguem que, darrerament, tant al Regne Unit com a l’Espanya, els governs dels dos Estats pregonen tot el seguit de desastres que provocaria la independència d’aquests dos territoris respecte de les seves actuals matrius: ambdós serien fets fora de la Unió Europea, perdrien la lliura esterlina i l’euro respectivament, sortirien de l’OTAN, esdevindries aïllats internacionalment, assumirien un gran deute en tenir aquest xifrat en euros mentre que la moneda que haurien d’arbitrar seria força menys poderosa, i es tornarien, per tant, pobres de solemnitat. Alhora, expliquen als seus adeptes que la lluita per la independència és contra natura i producte d’uns eixelebrats que l’únic que persegueixen és rebre sempre més i més diners.

Jo no sóc independentista. Diguem-ho per començar. Però em sembla de cecs no veure la fal·làcia d’aquest darrer argument. No, ni és contra natura ni és tampoc per enriquir-se que un país vol esdevenir independent. Un país vol ser independent per ser lliure i esdevenir senyor d’ell mateix i perquè no li malmetin aquelles coses i aquells drets que ell sent com a propis. I això, que pot fer ganes de riure als qui, des de posicions presumptament progressistes, diuen que el nacionalisme els repugna (però sense denunciar mai el fortíssim nacionalisme espanyol imperant, del qual Rajoy, Wert i Bauzá en fan bandera), és –ho entenguin o no- l’abc del sentiment independentista.

Al llarg dels darrers cinquanta anys trenta països s’han separat dels veïns que els dominaven (perquè, ves per on!, aquestes coses passen), i són rars els casos on el procés d’independència s’ha parat per una consideració als costos que, per al país que esdevenia independent, comportava la separació. No, l’empobriment del país, si aquest s’acaba produint, els podrà causar problemes més tard, però no pararà el procés d’independència. Perquè l’objecte final i gairebé únic de la independència és, per al país que la vol, convertir-se senyor del seu propi destí. Això li és suficient. La resta és valor afegit.

P.S. Després de lliurar aquest article al diari, he conegut la proposta de pregunta que els catalans proposen per al referèndum. Només diré que em sembla extremadament intel·ligent. Temps hi haurà de parlar-ne.