Josep Maria Quintana

Ahir es reunien a Mèxic DF els set magistrats que han d’acordar el fall sobre els 375 judicis d’impugnació presentats tant per la “Coalición por el Bien de Todos”, que impulsa López Obrador, com pel “Partido Acción Nacional” (PAN), el candidat del qual guanyà les eleccions del pasta 2 de juliol per un estret marge del 0,58% de vots.

És ben curiós que, sense que ningú no conegués encara el resultat del nou escrutini, López Obrador, en una fugida endavant que no pot, sinó, acabar en el precipici, ha dit: “Si el tribunal convalida el fraude y respalda a los delincuentes que nos quieren robar la elección, si no da una respuesta apegada a las disposiciones legales, si no se respetan los principios constitucionales y la voluntad ciudadana, se cometería un atropello, una ruptura del orden constitucional y un golpe de Estado”. És a dir que no admet cap més veredicte que el que li doni la raó. I no sols això, perquè ha afirmat també que si els Tribunals no li donen la raó, ens trobaríem davant un cop d’Estat, la qual cosa justificaria que ell formés un govern paral·lel.

Vistes les coses des d’aquí, i davant les manifestacions de tots els observadors internacionals que asseguraren que el procés electoral havia estat net, no puc entendre una actitud com aquesta que frega ja la insumbissió i el cop d’estat.

“Je ne vous ai pas abandonnés”, ha dit Lionel Jospen a centenars de militants de les joventuts socialistes que es van reunir a la Rochelle, el 26 d’agost. Així s’expressava per primer cop després de la severa derrota del 21 d’abril de 2002. L’antic primer ministre estava emocionat.

“Jo he pensat que si prenia sobre meu finalment, simbòlicament, psíquicament i tristament el xoc d’aquella derrota, aleshores potser les vostres possibilitats de triomf en la batalla legislativa que ha de venir i no s’afeblirien”, justificà l’exprimer ministre..

Lionel Jospin no ha desvelat el dubte sobre la seva eventual candidatura el 2007. En el seu discurs, seguit de preguntes i de respostes, ell es va proposar defensar el seu balanç, i especialment el de l’esquerra plural. I ha recomanat als socialistes de fer un una “pinya” per a l’elecció de 2007.

Pel que fa a la seva companya de partit, Ségolène Royal, que totes les enquestes assenyalen com a la favorita per a la candidatura socialista, ha dit una cosa força interessant: “Són les idees les que han de dur el partit endavant”.

No volia dir amb això que la senyora Royal no tingui idees, però sembla que per damunt de tot, és la seva “charme” allò que l’ha situada en un lloc tan privilegiat. I el vell hugonot que és Jospin, reclama alguna cosa més: “les tuyaux ne donnent pas le contenu”, frase que, d’una manera laxa podríem traduir per: “els conductes no impliquen el contingut”. En definitiva, que no basta Internet, que no basta sortir per televisió, el que vertaderament importa són les idees, allò que el polític diu, allò que comunica, no la facilitat de comunicació.

Europa Press donava divendres passat la següent notícia:

El presidente del Govern, Jaume Matas, reiteró ayer que el objetivo prioritario de la reunión que mantendrá la semana próxima en Palma con el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, será la firma de un convenio que garantice la llegada de inversiones en Investigación y Desarrollo (I+ D) a Baleares. Tras indicar que aún no le ha sido confirmado el día de la reunión, que previsiblemente será el próximo martes, en coincidencia con la fecha en que tendrá lugar el segundo despacho estival entre Rey y Zapatero.

Matas serà un dels primers presidents del PP (o almenys així m’ho sembla) que farà cama de conill a la línia dura i d’extrema dreta que ha agafat el partit conservador des de la segona legislatura d’Aznar fins avui. Demà faré una conferència a l’Escola per a Ensenyants, organitzada pel Moviment de Renovació Pedagògica (Institut de Ferreries, 11 del matí) on penso parlar d’una certa crisi del concepte d’Espanya, i de com ha estat l’actitud de Jaume Matas la qui m’ha donat la pista d’aquesta visió optimista que tinc del canvi de coses al nostre país.

Primer ha estat el PSOE el qui, empès per les circumstàncies (minoria majoritària, necessitat de pacte amb partits d’esquerra nacionalista, tripartit a Catalunya, etc. etc.) sembla que estigui acceptant un canvi del model polític. I o molt m’equivoco o penso que seran els presidents autonòmics del PP els qui, en veure que aquest canvi augmenta les seves possibilitats de govern, aviat s’hi afegiran. I estic gairebé convençut que Jaume Matas serà el primer dins la dreta en encapçalar aquest moviment que, si es dóna, per força ha de provocar una crisi que afectarà als Rajoy, Zaplana, Acebes y Compañía.

Ahir ens despertàrem amb la notícia que el ministre de Defensa, senyor Alonso, havia ordenat treure l’estàtua eqüestre del General Franco del pati d’armes de l’Acadèmia Militar de Saragossa, i ha decidit obrir un concurs d’idees per a fer un monument que representi la democràcia.

Fixeu-vos, doncs, que durant gairebé trenta anys després d’aprovada la Constitució que demolia tot el sistema jurídico-polític de la dictadura, l’estàtua del dictador continuava encara presidint tots els exercicis “de orden cerrado” que feien els nostres aspirants a militars. Això, que pot semblar esperpèntic (i que potser ho és) ens demostra com n’era de difícil modificar l’estructura de poder del nostre país després de quaranta anys d’un règim on tot el poder real estava sotmès a l’ordre militar.

La dificultat d’entrar en el sistema i de despullar del poder els militars per a convertir-los en servidors (diguem-ne funcionaris) del país, ha estat enorme. Ja ho constatàrem durant la transició i, més concretament, arran del frustrat cop d’estat de Milans del Bosch i Armada. I encara que amb menys intensitat, ho em pogut també constatar arran de la sortida de to del general Mena Aguado, el qual, amb motiu de la Pasqua Militar de 2006, va fer unes afirmacions que clarament se situaven en un sistema com l’anterior on els militars eren un poder autònom capaç de doblegar el civil.

Mena fou destituït immediatament pel ministre Bono, i fa vint-i-quatre hores, el seu successor, el ministre Alonso, ordenava treure l’estàtua eqüestre del General Franco (potser el símbol més preuat de la dictadura) del pati d’armes de l’Acadèmia Militar.

La democràcia està d’enhorabona, i també els militars, perquè ara podran formar-se sense contradiccions visibles i tenint només com a nord la Constitució que ens donàrem voluntàriament tots els espanyols.

Mentre la no victòria d’Israel contra Hezbollah sona a derrota i un parell de centenars de reservistes es manifestaven davant la porta del primer ministre, Ehud Olmert, que en la meva opinió té els dies comptats, Beniamin Netanyahu, líder del Likud, i Avigdor Liberman, el populista d’ultradreta que encapçala “Israel la nostra casa”, el partit dels jueus russos, guarden silenci. El primer d’aquests, però, crea desconfiances perquè ja fou primer ministre i del seu mandat no se’n serva bon record, mentre que Liberman no té una història passada i és l’únic que assegurà que ell podria vèncer Hezbollah.

I mentre la situació al Líban es troba, doncs, en un compàs d’espera, la de Teheran crema per tots costats perquè el dia 31 d’agost acaba el termini fixat pel Consell de Seguretat de l’ONU perquè paralitzi el seu pla d’enriquiment d’urani i Teheran no ha respost a l’ultimàtum sinó amb una resposta ambigua en la qual demana diàleg però sense moure’s del lloc.

El pla impulsat pels cinc estat membres permanents del Consell de Seguretat més Alemanya, oferia als iranians tecnologia nuclear avançada per a ús civil i avantatges econòmiques si abandonava l‘enriquiment d’urani. Com he dit, però, el document iranià no satisfà aquesta demanda encara que es mostra obert a dialogar. Segons conta La Vanguardia del passa dimecres, “La respuesta de la Unión Europea al nuevo documento iraní fue ayer muy europea: Javier Solana se limitó a decir que la nueva postura iraní necesita ser ‘analizada con detalles y cuidadosamente’.”

Menys ambigua fou la del diplomàtic dels Estats Units que reiterà la retòrica de sempre: “Estamos preparados para actuar rápido y someter elementos para una resolución en el Consejo. Es una prueba para el Consejo de Seguridad, y vamos a ver cómo responde” , digué John Bolton.

La visió de l’editorialista del diari català era clara. Deia: “Realidad o farol, lo cierto es que la posición de Teherán pone contra las cuerdas la autoridad del Organismo Internacional de la Energía Atómica, del Consejo de Seguridad y de las Naciones Unidas. Pero también pone en una situación difícil a los tres países europeos (Gran Bretaña, Francia y Alemania) que apostaron por la vía diplomática y que, junto con la Unión Europea y Estados Unidos, ofrecieron en junio un paquete de incentivos nucleares y comerciales a cambio de la suspensión. Pero no hay que olvidar que en la posición de fuerza del régimen iraní pesa sin duda el sentimiento en el mundo islamista de la victoria de las milicias de Hezbollah, el Partido de Dios de inspiración y apoyo iraní, frente al poderoso ejército de Israel en el sur de Líbano.”

El meu comentari sobre Günter Grass va motivar el següent correu que publico íntegrament, no sols perquè es mostra favorable a la meva opinió, en línies generals, sinó perquè afegeix alguns precisions més sobre la matèria que em semblen interessants de fer conèixer als meus lectors. Diu:

Hola,

Només volia dir-li que estic d’acord amb bona part del que diu al seu post sobre Günter Grass, sobretot amb la darrera, en què explícitament diu que no fa costat a tots aquells que ara semblen aprofitar l’avinentesa per fer llenya de l’arbre caigut. Les crítiques li han vingut fins i tot de part de l’electricista – president polonès Walesa, qui li demana que torni els premis rebuts.

Es poden llegir a la xarxa alguns dels articles que, dins l’àmbit nacional, han publicat alguns pensadors (no estic molt segur que entrin en la categoria d’intel·lectuals a la que vostè feia referència fa un parell de mesos). Entre d’ells a mi m’ha cridat l’atenció un text de José Manuel de Prada a ABC del qual em sobta la sentència final, ben plena de llocs comuns:

“Grass viajó al corazón de las tinieblas; y durante sesenta años nos lo ha ocultado. La impostura siempre ha sido el género literario predilecto de ciertos santones de la izquierda”

Ara sembla que la cosa important en relació a un escriptor com Grass no és què escriu, ni com, sinó la seva filiació política ( la d’abans i la del moment actual, si és que són distintes). Sembla, ara per ara, que en aquest país i en aquest temps arribam a la crispació i a les maneres estretes tan bon punt com algú pipelleja…

Tornant a la qüestió de què parlava ahir (que no pot haver-hi compartiments estancs que se sostreguin a l’acció política, per exemple la política hidràulica) us diré que fa molts anys, als inicis de la meva actuació com a registrador de la propietat, vaig tenir una discussió amable amb un company notari, que negava a les corporacions municipals capacitat per a decidir sobre les segregacions urbanístiques.

Jo li observava que, sense la llicència municipal de segregació, no era possible la inscripció d’aquesta en el registre de la propietat, i que, per tant, jo la suspendria fins que la llicència s’hagués obtingut. La resposta del notari amic va ser contundent: “A sant de què m’he d’atendre jo a les decisions d’un alcalde ignorant com el de…? Jo, que estava bastant d’acord amb ell sobre la qualificació de l’alcalde de… com un ignorant, vaig, però, haver de discrepar del meu amic notari: “Serà tan ignorant com vulguem, i ho lamento per als ciutadans que l’han votat, però és a la corporació municipal que presideix a qui la llei dóna la facultat d’atorgar o no llicències de segregació, i nosaltres, servidors de la llei, hem d’acatar la norma.”

No cal que us digui que no el vaig convèncer, però la segregació no es va inscriure al registre del què jo era titular. I estic molt content de no haver donat el meu braç a tòrcer.

El diari Menorca d’ahir diumenge duia la ressenya d’una conferència del periodista José Luis Gallego a la seu del GOB on deia coses molt sensates i raonables sobre el problema de l’aigua, com a recurs humà de primera necessitat. Entre d’altres, que se n’ha fet un gra massa dels camps de golf, “quan aquest sector està fent els deures, perquè fa recs amb “aigües residuals o aprofita les depuradores”. Només una frase seva m’ha semblat desafortunada: “L’aigua és massa important per estar en mans dels polítics”. I no és que ho sigui perquè jo tingui una fe cega en els polítics, que no la tinc, sinó perquè, en un sistema democràtic, no hi pot haver compartiments estancs que se sostreguin de l’acció política. Qui, doncs, hauria de decidir la política hidràulica dels estats, de les regions o dels municipis? El GOB? L’UGT? La patronal? No, la política hidràulica, com la social, com la urbanística, s’ha de dirigir des de les institucions democràticament elegides. Una altra cosa és que els polítics, en l’exercici de la seva funció, es deixin ben assessorar, però la responsabilitat és seva. L’època del despotisme il·lustrat, per pràctic que fos, ha passat ja a la història.

Fa uns anys, el més gran dels escriptors alemanys vius, Günter Grass, va dir d’ell mateix que pertanyia a una generació que definí com “nascuda una mica massa prest per a escapar del nazisme i una mica massa tard per haver-hi caigut del tot”. És probable que, en dir això, l’escriptor tingués molt present la seva pertinença a les Waffen SS a les acaballes de la segona guerra mundial, quan tenia uns 17 anys.

Penso que pertànyer a un escamot nazi als 17 anys deu haver estat força corrent en els homes de l’edat de l’escriptor alemany, i que no se li hauria dat més importància si no fos per aquestes tres circumstàncies: que Grass no ho hagi confessat fins avui; que Grass sigui premi Nobel de Literatura; i que Grass hagi fet del seu compromís intel·lectual contra el nazisme una bandera.

Grass, admirador públic de Willy Bradt (que preferí l’exili a comprometre’s amb els nazis), defensà ardidament una Alemanya que s’allunyés del petit-aburgesament de l’època Adenauer, una Alemanya que no s’edifiqués sobre l’oblit i la mentida. D’ací que avui, en el gran terratrèmol que s’ha produït en aquest país arran de la confessió d’aquest intel·lectual, no se’l recrimini exactament per haver parlat massa tard, sinó per haver parlat massa al llarg de la seva vida.

Dit això, vull afegir tot seguit que no penso alinear-me amb els seus detractors. Entre altres coses perquè, al meu entendre, tot allò que ha dit Grass al llarg de la seva vida crec que és cert i que és moralment irreprotxable. Que ell ha tingut la debilitat de no confessar el seu pecat serà tan recriminable com vulgueu, però això no desvirtua la bondat del missatge, ni tampoc la grandesa de la seva obra com a escriptor i pensador.

A més, quan arribem a un punt com aquest de Grass, sempre em semblen brillants aquelles paraules que Jesús digué als qui volien lapidar Maria Magdalena: “Qui estigui lliure de pecat…”