Josep Maria Quintana

Avui, 8 de setembre, festa de les dites “Verges trobades” celebrem a Maó la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat.

Tot i que mai no he estat poeta, l’any 2002, el meu amic Mn. Josep Manguán, rector de Santa Maria, em va demanar que escrivís el text d’una pregària per a publicar al dors d’una estampa commemorativa de la festa. Ho vaig fer. És la que transcric tot seguit:

Potser que Vós, mare, hauríeu de fer alguna cosa
des del pedestal
per treure, d’un cop, la imatge aquesta, vostra,
que us mostra avui, com tostemps,
en el paper secundari de gran mitjancera-advocada
de causes que, en primera instància, no tenen solució,
i encapçaleu dins un ordre, és clar,
la revolta pacífica, però decidia i, sobretot, necessària,
per la igualtat dins el món, ergo l’Església,
del sexe vostre, de dona,
tan lloat pels del nostre com a preciós i magnífic,
sempre, però, que es mantengui en un segon paper:
aquell del qual es predica —Oh cinisme!—
que hi ha tothora una gran dona
rere l’home magnífic, poderós o intel·ligent.
Ajudeu-nos per tant, Mare de Gràcia,
Senyora,
a fer possible allò que resa sant Pau:
que entre nosaltres no hi hagi
ni grec ni jueu, ni esclau ni senyor,
ni home ni dona,
ans tots som iguals, fills del mateix Déu.

El secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, no va aconseguir que Iran suspengués el seu programa nuclear en la trobada que va mantenir despús-ahir a Teheran amb el president iranià Mahmud Ahmadineyad. No obstant això, Annan va assegurar a la premsa que el màxim dirigent d’Iran està a favor de “mantenir obertes les negociacions” en aquest assumpte.

Certament que no em satisfà la notícia, i menys encara em dóna ànims per a pensar que alguna cosa està canviant a l’Iran en positiu. I si algú encara vol ésser optimista, penso que es desinflarà una mica si llegeix aquesta notícia que publicava La Vanguardia de dilluns passat, extreta d’un article del Times.

Cuando Behnaz Mohsenian, de 29 años, empezó las clases de inglés en el Instituto Nayad de Teherán la pasada primavera, los hombres y mujeres de su clase estudiaban sentados en círculos mixtos. El pasado mes, la escuela dividió al grupo por sexos, reunidos en días diferentes. Ahora los nuevos planes trasladarán las clases de mujeres a un edificio separado, para eliminar toda posibilidad de mezclarse.

Cuando el presidente Ahmadineyad llegó al cargo el pasado verano, todo el mundo observó si el dogma islámico podría determinar la política interior. Al principio nada cambió: se vendían películas del Oeste, las mujeres llevaban velos cortos y las parejas se cogían de la mano en la calle. Pero ahora parece imponerse la línea dura por parte de Ahmadineyad (que la pasada semana inauguró un nuevo reactor, desafiando la petición de la ONU de terminar con el enriquecimiento de uranio, y dio una tímida respuesta a la oferta de incentivos de Occidente).

Durante los pasados meses, varias ramas del Gobierno iraní han reanudado a hurtadillas el recorte de libertades, como la reimplantación de la segregación por sexos en las instituciones públicas. La nueva hipermoralidad no es exactamente la vuelta a los días del ayatolá Jomeiny. Hoy las tácticas son más sutiles que en el pasado, cuando la moralidad de la policía estaba consignada en las calles de Teherán para acosar a la juventud.

El pati del PSC està revoltat. I no ho dic, només, per la renúncia de l’esposa de Maragall a continuar militant en l’organització política, tal com jo mateix ho explicava l’altra dia, sinó perquè ha estat ara el germà del president, Ernest Maragall, el qui, en una llarguíssima i agònica carta publicada en el diari El País (més que una “lletra de batalla” allò era un “memorial de greuges”) lamentava que el PSC (entengui’s la direcció actual del partit) hagués abandonat el seu germà.

D’altra banda, el que ens confirma que la cosa no marxa bé en el Partit dels Socialistes és la mena de reconeixement que l’encara president rep de Convergència i Unió, en demanar als incondicionals de Maragalls (suposo que als de “Ciutadans pel Canvi”) que, en les properes eleccions, recolzin el programa de CiU. En un comunicat a Europa Press, Miquel Iceta, que és un dels principals responsables de la defenestració de Maragall i de l’ascens de Montilla, i que ostenta avui el càrrec de portaveu del PSC, criticava CiU de voler “usar Maragall en la campanya després d’haver-lo volgut desprestigiar.”

Totes aquestes coses influiran ben segur en el resultat del proper dia 1 de novembre. El que no sabem encara és com hi influiran.

De la mateixa manera que el perdedor López Obrador està donant suport a una mena de cop d’estat que no sabem encara quines conseqüències tindrà per a Mèxic, també el guanyador a Bolívia, Evo Morales, ha pres unes decisions que d’alguna manera poden conceptuar-se com de cop d’estat.

Morales, en efecte, ha prescindit de la legalitat constitucional vigent (que exigia majoria de dos terços per a modificar la Constitució) i ha considerat que podia rompre amb totes les institucions del passat. Tot definint com a constituents les eleccions que l’enlairaren al poder, i de qualificar, doncs, com a “originària” l’Assemblea de Diputats, Morales ha decidit que, d’ara en endavant, bastarà la majoria absoluta (no la qualificada) per a prendre decisions sobre la mateixa Constitució, la qual cosa li dóna tot el poder necessari per fer el que li doni la real gana.

Morales està fent el mateix que els constitucionalistes espanyols del XIX, però amb més patxoca encara, perquè ell no ha necessitat fer una constitució a mida, simplement ha decidit que, a partir d’ara, amb 134 diputats (la majoria absoluta són 128) podrà fer el que més li convingui.

Si això no implica un cop d’estat, que algú m’ho expliqui.

“Johnny Farrell (Glenn Ford), un aventurer que viu de fer trampes en el joc, recala a Buenos Aires. Allí el treu d’un apuro un home que es diu Ballin Mundson, propietari d’un luxós casino. El nouvingut acaba convertint-se en l’individu de confiança del seu amfitrió. Un dia, però, aquest li presenta a la seva esposa, Gilda. Ell reacciona amb perplexitat, ja que ella el va convertir en l’ésser amargat i cínic que és ara. Gilda és Rita Hayworth. Un guant, una cançó i finalment la bufetada que li propina el gran Glenn Ford hi fan la resta.”

Així ha definit Pablo Kurt (Filmaffinity) aquest drama passional que, més enllà del seu valor estrictament artístic, es va convertir en una icona de la història del cinema. La dècada dels quaranta va produir pel·lícules que segurament eren molt millors, però el simbolisme i estètica de “Gilda” la van convertir, encara avui, en una obra imprescindible.

No sol fou, però, només, una icona per a la història del cinema, fou també l’encarnació del mateix diable per als predicadors de l’època que muntaren una campanya increïble en contra d’aquest strip-tease d’un guant que va fer vibrar totes les trones de l’època (i alguna cosa més). La qual cosa ens demostra com en són, de relatives, moltes de les prèdiques i de les “fixacions” dels capellans. Però això és ja una altra cosa.

Fa dos dies, quan ens enunciaven la mort del Glenn Ford als 90 anys, a la seva casa de Hollwood, els aficionats al cinema sentírem la pèrdua d’aquest gran artista que, no sols es lluí en aquesta pel·lícula de Charles Vidor, ans també en moltes altres com “Els subornats” (1953) o “El tren de les 3:10” (1957). Sense oblidar que fou també, ja madur, el pare de Superman (1978).

Tanmateix, el més destacat de la notícia periodística de la mort de Glenn ha estat el gran “cadufo” de Ràdio Nacional d’Espanya. En donar la notícia de la mort en el noticiari de les 14 hores, la locutora va dir –si fa no fa- aquestes paraules: “Ha muerto Glenn Ford, el artista que se hizo famoso por la bofetada a Gilda en Casablanca”.

Primer vaig esglaiar els ulls i després fins em va fer dubtar, la locutora! Però el comentari de Pablo Kurt publicat a Internet m’ha tret del dubte. Sort que les paraules se les endú el vent. Més s’ho val, de vegades…

Descansi en pau l’home dur, el gran artista que fou Glenn Ford.

La no renovació del mandat de Maragall, la designació de Montilla com a candidat a la Generalitat, el nomenament de Clos com a Ministre d’Indústria…, són decisions que estan provocant en el PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) ferides que seran males de curar.

El socialisme de caire més nacionalista que configurava en els anys setanta Convergència Socialista de Catalunya que, amb un acord amb el PSOE formà el PSC, ha governat aquest partit durant trenta anys. Raventós, Obiols, Serra, Molas, Maragall, etc., eren homes procedents del catalanisme polític. Amb els dies, però, és l’ala procedent del PSOE la que va prenent força. D’aquells hem passat a aquests: Montilla, Iceta, De Madre, Chacón, Zaragoza, etc..

És, doncs, una nova sensibilitat la que pren força en el partit dels socialistes: la procedent de la immigració, la castellanoparlant d’origen, encara que ara parlin tots català. I això s’ha vist molt en aquest canvi de candidat a la presidència de la Generalitat, en el desterrament de Clos a Madrid (disfressat de premi) i en la decisió de Diana Garrigosa (l’esposa de Maragall) de sol·licitar la baixa en el partit en el qual ha militat gairebé la meitat de la seva vida.

És bo o dolent això? Només el temps ens dirà en què es tradueix aquest canvi que mostra que una nova sensibilitat és la que actualment du les regnes del PSC.

Aquells frase castellana “Dios los crea y ellos se juntan” acabarà per fer-se certa en la persona d’Hugo Chávez que, dues setmanes després de visitar Fidel Castro, s’ha trobat ara a Amman amb el líder-hereu del seu pare, Bashar el Assad. Fixeu-vos com a les fotos, encara que el president veneçolà abraci el seu company, sempre mira directament a la càmara. És un artista, un showman integral.

Chavez ha dit a El Assad que dóna suport a la reivindicació siriana sobre el Golan. No podia ser d’altra manera. El líder de la revolució bolivariana dóna suport a qualsevol cosa que provoqui l’oposició dels Estats Units o d’Israel. De fet, el passat dia 20 d’agost, va dir que les forces de seguretat del seu país acabaven de deternir tres espies nord-americans als quals s’acusà de voler desestabilitzar Veneçuela. I no és només això. Després d’haver assegurat que “Fidel está hecho un león”, el passat 26 d’agost, visità Xina (una altra democràcia) per signar a Pequin uns acords petrolífers amb les autoritats d’aquella gran república. Allí, després d’haver declarat que la revolució de Mao és més important que l’arribada de l’home a la lluna, digué que “es un ejemplo para occidente”.

He de dir que ho sento per als veneçolans.

___________

Demanant-vos excuses per parlar de mi us diré que he penjat a aquesta mateixa web la conferència que vaig fer a l’Escola pera a Ensenyants el passat 28 d’agost, a la qual vaig donar un llarguíssim títol; “Menorca davant la crisi d’una determinada manera d’entendre Espanya”. Us convido a llegir-la. A la primera part faig una anàlisi de la situació política espanyola actual, i acabo parlant dels Consells Insulars en el marc del nou estatut d’autonomia.

Mentre em vestia, vaig escoltar ahir una entrevista radiofònica que el conductor de les notícies de RNE feia a l’exministra de sanitat del PP, Ana Pastor, sobre el problema de la immigració. He de reconèixer que digué coses sensates, però en digué una d’important que es sembla terriblement demagògica. Afirmà que el problema dels “cayucos” no es resoldrà amb un gran desplegament de vaixells militars per l’Atlàntic, sinó negociant amb els governs, perquè el que hem d’aconseguir és que tots els teòrics immigrants vinguin a Espanya amb avió, entre altres coses perquè un bitllet d’avió de Mauritània a Espanya costa menys del que paguen per una plaça en un d’aquests “cayucos” de la mort.

Si el radioescolta no era mínimament capaç de reaccionar, és molt probable que pensés que la senyora Pastor tenia raó. “A sant de què han de venir en “cayuco” els immigrants si poden venir còmodament i més econòmicament en avió?” Però la qüestió no estava ben plantejada, perquè, “com poden venir en avió si no tenen passaport?” Sense passaport no sortiran de Mauritària ni tampoc del Senegal, i cas que surtin d’aquests estats, seran immediatament retornats en arribar a qualsevol aeroport espanyol.

Els immigrants no venen amb passaport, ni tan sols amb un document d’identitat. Venen només amb ganes d’arribar a un món millor, i en el major dels casos sense que les autoritats espanyoles puguin saber la seva nacionalitat d’origen.

El problema, doncs, no és tan simple com el pinta la senyora Pastor.