Una visita de vergonya

by

La visita privada de Joan Carles I, exrei d’Espanya des de la seva abdicació el 2014, m’ha produït un inevitable desassossec, no tant perquè després de dos anys d’absència hagi decidit tornar a passar uns dies d’esbarjo al seu país en un jet privat, com per la desimboltura que ha mostrat, quan tots els ciutadans -fins i tot els militants de Vox i del PP- saben perfectament que el que hem conegut de la seva persona en els darrers temps és qualsevol cosa menys un exemple de patriotisme i d’honestedat.

És cert, com diuen i repeteixen a l’uníson tots els portaveus de la dreta, que l’exrei no té comptes pendents amb la justícia espanyola després que s’hagin arxivat les possibles imputacions de delicte que se li atribuïen, però un mínim de rigor exigeix ​​reconèixer que, emparat per la inviolabilitat que la Constitució espanyola atorga al Cap de l’Estat, no s’han pogut avaluar judicialment les més que dubtoses actuacions que va dur a terme durant el seu regant, les quals, imputades a qualsevol ciutadà vulgar, molt probablement haurien implicat condemnes greus.

Sabem, com a mínim, que, després d’haver abdicat, al febrer del 2021, Joan Carles va realitzar una segona regularització fiscal per rendes no declarades durant diversos exercicis que sumaven més de vuit milions d’euros de pagaments en espècie, pels quals va abonar més de quatre milions a l’Agència Tributària. I dic segona regularització perquè l’exrei, expatriat a Unió dels Emirats Àrabs, ja va abonar al fisc, al desembre del 2020, 678.393 euros, corresponents a un deute tributari del 2016 al 2018, quan havia abdicat i perdut la inviolabilitat. Amb aquest pagament, Joan Carles reconeixia el frau però, en avançar-se a presentar la regularització abans que se li comuniqués l’obertura de la investigació, aconseguia eludir el delicte fiscal.

Vam saber aleshores que el tinent fiscal del Tribunal Suprem que investigava la fortuna que tenia l’exrei a l’estranger, va notificar-li formalment l’obertura de cadascuna de les tres investigacions que havia emprès la Fiscalia sobre el seu patrimoni, però aquestes notificacions no van tenir cap efecte legal, malgrat que jo tenia entès que, d’acord amb la legislació vigent, quan l’investigat té “coneixement formal” que la Fiscalia ha obert diligències, ja no pot regularitzar la seva situació amb Hisenda i, si ho fa, aquesta no té l’efecte d’exonerar-lo del delicte presumpte. Però segons sembla estava equivocat, ja que res no va passar, i l’exrei va poder regularitzar la seva situació i saldar els comptes pendents de la curta etapa en què podia ser investigat.

Sabem també que Corinna Larsen, la seva examiga, va assegurar a la justícia suïssa que el seu examant li va transferir 64,8 milions d’euros el 2012 “no per desfer-se dels diners”, sinó “per gratitud i per amor” i per garantir “el seu futur i el dels seus fills” (els d’ella, s’entén), cosa que no deixa de ser un acte de generositat francament lloable, sabent que l’exrei seguia -i segueix- casat amb l’exreina Sofia, que pel que ha hagut d’aguantar, no només mereix el cel –que també– sinó l’admiració de tots els espanyols. Quina gran professional!

I podríem seguir, ja que tot això és de sobres conegut, però a pesar que els fets transcrits fins ara sembla que no comporten cap il·lícit penal –esperem que també succeeixi el mateix davant la justícia anglesa, que encara no s’ha pronunciat sobre la demanda de l’examant-, no hi ha dubte que tots aquests actes són el reflex d’un comportament moral que, si més no, hauria de preocupar els honrats i probes ciutadans espanyols que s’autodeclaren de dretes, patriotes i catòlics, a més de monàrquics.

D’altra banda, dubt que Felip VI hagi estat el ciutadà espanyol més feliç al llarg de la setmana passada, contemplant des de Madrid el xou (mereix un altre qualificatiu?) muntat pel seu pare a Sanxenxo, passejant amb els amics, navegant en el “Bribó” -quina meravella de nom!- i responent a aquella ciutadana que li va preguntar si pensava excusar-se d’alguna cosa amb un “excusar-me de què?”

Era, sens dubte, la resposta que tots podíem d’esperar, ja que l’exrei, malgrat el seu populisme alegre i trempat, forma part d’aquesta classe espanyola que ha assumit una mena de supremacisme moral que li permet menysprear els qui, des d’una altra perspectiva ideològica, defensen una idea diferent del concepte d’Espanya. És, en realitat, el supremacisme que reflecteix la sentència llançada per l’historiador i ideòleg de la dreta, García de Cortázar -gran assessor que va ser de José María Aznar- quan va afirmar -com ens ha recordat recentment l’amic Francesc-Marc Álvaro- que “La nación española refundada manifiesta su superioridad moral sobre la concepción étnica y tribal de los nacionalismos, los criterios nacionalizadores de los cuales sobre raza, idioma o ámbito geográfico suponen una visión regresiva del individuo y están faltos de la grandeza ética de los principios constitucionales”.

Jo, que no soc un nacionalista militant, encara que sí un acèrrim defensor de la Constitució espanyola que va reconèixer -més malament que bé, però va reconèixer, que no és poc- l’autonomia de les nacionalitats en el seu propi text, em sent profundament ofès quan llegesc textos com el que acab de transcriure, un text que no hauria de ser acceptat sense reserves per la dreta, però que, conscientment o inconscientment, ha decidit mostrar-se amnèsica respecte dels abusos morals i tributaris de l’exrei.

Puc entendre que es mostri amnèsic el conseller de justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser jutge, membre del Consell General del Poder Judicial i després del Tribunal Constitucional, del qual va haver de dimitir en ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la moto sense casc un diumenge de juny de 2014 i va donar positiu a la primera prova d’alcoholèmia amb 1,10 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, i a la segona va baixar a un mil·ligram, a pesar que el límit legal estava fixat en 0,25 mil·ligrams per litre, havent-se saltat un semàfor en vermell. I ho comprenc perquè el mateix personatge també va rebutjar inhibir-se en el cas Gürtel tot i que tenia una estreta vinculació amb el PP, fins al punt que, finalment, va ser apartat de la causa per la mateixa Audiència Nacional, juntament amb la seva companya concepció Espejel, avui magistrada del Tribunal Constitucional a proposta del PP. 

D’un home amb aquest currículum es pot comprendre que hagi afirmat sense ruboritzar-se que l’exrei “no tiene que dar ninguna explicación, puesto que la justicia ha hablado y lo que tienen que hacer aquellos que le piden explicaciones es respetar lo que ha dicho la justicia”. Però no puc entendre que cap persona de pes que militi a la dreta -si més no cap que jo conegui-, s’hagi atrevit tan sols a qüestionar públicament els termes de aquesta visita quan, amb el seu comportament, l’exrei ha posat en un greu compromís el seu fill, i ho ha fet a més sense cap rubor.

Pens per això que qualsevol argument en favor de la monarquia parlamentària -aquella que amb gran circumspecció intenta encarnar Felip VI- s’esvaeix davant l’exhibició de la deshonestedat desmesurada amb què ha actuat el seu pare.

Com bé assenyalava Emma Riverola, aquell “lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”, que Joan Carles va pronunciar fa poc més de deu anys, s’ha fet realitat aquests últims dies en negar-se a demanar disculpes tot causant un greu desprestigi a la monarquia, encara que Vox i PP no ho vulguin veure.


%d bloggers like this: