És possible passar de la confrontació al pacte?

by

A algun dels meus lectors potser li sembli impossible que aquesta setmana el tema del meu article no tracti sobre espies, però no ho faré ja que, malgrat les declaracions dels uns i dels altres, dels atacs que s’han abocat, de les denúncies i querelles interposades als jutjats i -el que és indubtable- de la immensa i preocupant fallada que s’ha produït en la seguretat de les comunicacions -sigui de mala fe o perquè al govern li ha colat un gol no sabem qui-, la veritat és que el país ha entrat en una crisi de confiança difícil de resoldre.

Però no seguiré amb això ja que no puc aportar res de nou a la qüestió tret de demanar autocrítica als responsables de la seguretat i assossec els que veuen l’ocasió d’atacar l’adversari despietadament quan encara no sabem qui, com i per què ha passat el que ha passat.

Són, sens dubte, menys cridaneres, però dubto que siguin menys important per al futur del país, dues qüestions també recents a les quals em vull referir: una és el vot d’ERC contrari a la convalidació del Decret de mesures econòmiques especials per fer front a les conseqüències de la guerra a Ucraïna, que s’ha aprovat gràcies a EH Bildu (i a d’altres partits com el Nacionalista Basc i fins i tot Compromís); l’altre apunta a les declaracions de Feijóo oferint-se a Pedro Sánchez perquè, en aquest país, s’acordi cedir el govern al partit que obtingui la llista més votada; proposta que no és nova -Rajoy va voler aplicar-la a les administracions locals- però que no és innocent, ja que no sols persegueix facilitar la governabilitat dels partits grans, sinó també menystenir les minories.

La primera qüestió a què m’he referit -que ERC hagi votat “no” a la convalidació del decret- és, sens dubte, difícil de comprendre des d’un punt de vista racional, però és fàcil entendre per què ho ha fet. Els republicans han optat per castigar el Govern a causa de la falta de respostes de l’Executiu en el cas d’espionatge que va afectar sembla que a més de 60 persones independentistes a través del programari Pegasus. “El vot d’ERC”, ha justificat aquest partit, “és un primer avís al Govern espanyol, que ha d’assumir responsabilitats i garantir tota la transparència en el cas Pegasus, un nou cas de repressió política. Per començar, la ministra responsable d’aquest escàndol ha de dimitir. Res d’això no ha passat fins ara”.

Cal reconèixer que la ministra de Defensa va estar molt desencertada al Parlament, ja que, amb la seva sortida de to, va donar a entendre que, en efecte, el Govern “havia” d’expiar els que se salten la constitució, intenten declarar la independència o promouen actuacions il·legals al seu territori. Cito de memòria, però crec que no distorsion el missatge que ella va donar, cosa que donava entenent que el responsable de l’espionatge als independentistes era el CNI, per tant, el Govern de Sánchez. Després la cosa s’ha complicat amb l’espionatge al president i a la ministre de Defensa, i ha fet un gir que, per descomptat, és difícil d’interpretar, però que, com a mínim, demostra que la qüestió és complexa.

Però tornem al “no” d’Esquerra. Què hauria passat si els diputats de Bildu, tan vilipendiats per la dreta espanyola, no haguessin donat un sí crític, però responsable, al decret? Totes les mesures que aquest recollia s’haurien perdut i ara aprofundirien en una crisi que la guerra d’Ucraïna no ha fet més que agreujar quan a penes trèiem el cap després de la pandèmia del Coronavirus.

Però Esquerra no només va votar “no” el decret, també havia votat “no” la reforma laboral –un gran objectiu de la legislatura– pactada amb fòrceps amb la CEOE, CCOO i UGT. El seu vot va ser desconcertant. ¿Per ventura exigia el progressisme votar contra el Govern i els sindicats quan aquests havien aconseguit un pacte amb els empresaris en una cosa tan essencial com el marc laboral al país líder de l’atur a Europa? Sort que, en aquella ocasió, un diputat del PP va prémer el botó equivocat i l’atzar va salvar la norma.

Jo no entenc d’economia, però llegint les dades que s’han publicat recentment per Eurostat, veiem que, amb un 0,2% de creixement el primer trimestre (Espanya un 0,3; França un 0, i Itàlia un -0,2), i una inflació del 7,5% (8,3% Espanya), Europa és a prop de la temuda estanflació (preus alts i poc creixement). Per això la vicepresidenta Calviño ha rebaixat l’augment previst del PIB del 7 al 4,3% i aposta per una inflació del 6,1%, perillosa i, a més, difícil d’aconseguir. I com que el BCE deixarà de comprar deute públic a l’estiu, Itàlia i Espanya ho notaran immediatament. I encara més si els tipus d’interès comencen a pujar, cosa que ja no pot descartar-se. De fet, la Reserva Federal de EEUU ha pujat els tipus d’interès un 0,25% i anticipa més pujades dins aquest mateix any.

Amb aquest panorama, que es pot agreujar molt més amb la guerra a Ucraïna si aquesta no acaba -que no ho sembla- i Europa veu com es tanca la clau del gas rus, ¿pot Esquerra actuar amb el mateix tarannà que mostren PP i Vox contra un Govern que, per a més inri, pateix fins i tot els atacs gairebé diaris de Podem a través de la ministra Ione Belarra?

Però deixem això aquí i anem a la proposta de Feijóo per governar Espanya. En realitat, la proposta ha estat motivada per la seva aversió –almenys és el que ha assenyalat– a haver de governar amb Vox. Per evitar-ho, diu, “el millor per al nostre país és un pacte entre els dos grans partits perquè governi la llista més votada”.

No deixaria de ser una solució, però crec que n’hi ha d’altres més assenyades, com que el partit gran que no pot formar govern (perquè l’adversari ha aconseguit fer pactes amb altres), en lloc de tancar-se en el “no” a tot, doni també la mà al que governa en qüestions d’estat.

En el cas de Castella-Lleó, crec que va ser l’alcalde de Valladolid, del PSOE, que va aconsellar una abstenció dels seus perquè Mañueco pogués governar sense Vox, però l’estat de confrontació en què Pablo Casado havia situat el PP (i la poca o nul·la voluntat de Sánchez a col·laborar en aquest sentit) ho van impedir. En realitat, no hauria estat la primera vegada que el PSOE cedís, ja que, l’octubre del 2016, es va abstenir al Congrés -certament que contra la voluntat de Pedro Sánchez- perquè governés el PP, que havia estat el més votat. Per contra, després de les autonòmiques del 2019, el PSOE va ser la llista més votada a Madrid, Castella-Lleó i Múrcia i el PP va preferir els vots de C’s i Vox perquè el PSOE no pogués governar. 

I em deman: si Bildu no hagués salvat el decret anticrisi amb els seus vots, ¿ho hauria fet el PP abstenint-se? ¿Per què no ho va fer? Era, per descomptat, una oportunitat única perquè Feijóo demostrés que creu certament el que predica, perquè en mantenir-se en el “no” podia molt bé condemnar el decret. De fet, va actuar exactament com ERC.

Són molts els que creuen que Sánchez no ha estat fi a Castella-Lleó i que actua amb prepotència (encara que, de moment, ha tingut sort), però tampoc Feijóo ha donat exemple votant “no” al decret anticrisi quan bastava que s’abstingués per evitar que el Govern depengués de Bildu, que ell considera una amenaça per a la integritat d’Espanya.

Aviat, però, tindrem un cas que posarà a prova els dos líders: les eleccions andaluses. Les enquestes diuen que el PP guanyarà, però que no tindrà majoria si no forma coalició amb Vox (com a Castella-Lleó), o si no arriba a un pacte (d’alguna manera) amb el PSOE. ¿Què decidiran Feijóo i Sánchez? Tots dos hauran de retratar-se.


%d bloggers like this: