El passat dimarts vaig tenir el gust de presentar a l’Ateneu la novel·la “Nura” de Josep Lluís Barona, metge, historiador de la ciència i catedràtic de la Universitat de València, una novel·la que, només pel títol, sabem que tindrà -i té de fet- una profunda relació amb l’illa de Menorca,
“Nura” és una novel·la, perquè és un text de ficció. Però és alguna cosa més que una novel·la: és la reflexió que fa un intel·lectual sobre la vida i sobre la llibertat: la que es troba només quan es viatja al món interior. Dividida en dues parts, a la primera ens presenta un professor que havia viscut a Palma, on torna convidat a impartir una conferència després d’uns anys de treballar a la universitat d’Oslo.
De fet, potser la decisió de partir a Oslo no va ser meditada, però sap ara molt bé que la va prendre per abandonar un ambient que l’ofegava, cansat de viure en un lloc on l’acció precedia el pensament i la reflexió, i el món intel·lectual es trobava en perill d’extingir-se.
Però ha tornat, ni que sigui provisionalment, decidit -un cop ha fet la conferència- a tancar-se en un lloc aïllat per construir una novel·la que serà en tot moment un monòleg interior, i ha triat un far de Menorca, el d’Artrutx, on, uns anys abans va preparar la memòria que havia de presentar per ser admès a la universitat.
Ha intitulat provisionalment la novel·la que ha d’escriure com “El refugio del dibujante”, i sap que s’ha d’enfrontar a la tensió interior que provoca la lluita entre la soledat radical i el dolorós part creatiu, conscient tanmateix que la novel·la és una idea vaga que un dia s’il·luminà entre el far i l’illa, i que durant un temps l’ha salvat dels seus dimonis interiors.
Però no ens enganyem, tan aviat com es posa a escriure en la soledat del far, en un capítol que és un assaig sobre què és literatura, l’escriptor, davant la banalitat dels temps que vivim, sap que escriure no és només indagar i despullar-se, sinó també resistir-se a l’oblit, i que la vida només és comprensible com un exercici absurd i impossible de resistència a la mort. Per això els qui escriuen estableixen, diu Barona, un monòleg sanador contra la mort i es resisteixen al desgast destructiu del temps.
Els personatges seran un artista sense terra (el dibuixant), una illa, un faroner que viu en la realitat del que és quotidià (Miquel), i la seva dona (Violeta), dolguda i arrelada al seu petit món terrenal.
Sap que serà una novel·la realista per a l’autor, però que tindrà un tint oníric per al lector i que l’escenari serà justament aquell lloc, la casa del far i el mar; amb Miquel, el faroner que va conèixer quan escrivia el seu treball per a la Universitat, i també Violeta, la seva dona.
Violeta, que, amb el dibuixant, configurarà un dels dos personatges clau de la novel·la, és una al·lota que, des que va néixer aprengué el que significa ser una dona sensible en un món amenaçant i que, quan va créixer, també descobrí l’univers temible dels adults i es tancà silenciosa al seu refugi.
Es coneixen quan apareix el dibuixant, un personatge estrany, molt major que ells, que arriba al far en una bicicleta a l’època en què Miquel i Violeta hi viuen. Un home que ho ha deixat tot per comprar-se un llaüt de fusta on pensa viure-hi.
En un paràgraf que em sembla brillant, escriu Barona que “la belleza que desvela la naturaleza se va transformando en el interior de los ojos que la admiran, y en ocasiones desborda la sensibilidad de quien goza de ella. La belleza del mar, la belleza de aquella mujer -Violeta- que se eleva ahora sobre la punta de los pies mientras tiende la ropa y el viento le azota el cabello. Ninguna forma de arte puede igualarlo, por eso el dibujante se había dejado arrastrar por su vocación artística, consciente de que su obra estaba de antemano condenada al fracaso y a generarle impotencia y frustración. (…) Jamás lograría detener ese instante efímero.” I això perquè “la belleza (potser com la llibertat) está dentro del artista, tangible, natural, humana. La obra solo es un acto inútil de rebeldía frente a la frustración de no poder retener lo efímero y lo intangible.”
Serà a partir d’aleshores quan el dibuixant es trobarà més d’un cop amb Violeta per conversar. De sobte, aquella dona tímida i introvertida, que no havia gosat parlar d’ella mateixa a ningú i només havia estat capaç de dur a terme soliloquis incomunicables, descobrirà que potser no havia après a parlar perquè ningú -tampoc el seu marit- mai no havia fet l’esforç d’escoltar-la.
Li confessa haver viscut trenta-vuit anys de la seva vida sense pèrdues ni decepcions, sense aventures frustrades, sense ruptures sentimentals, sense dolor. Però hi ha alguna cosa en la seva mirada que expressa un esquinçament profund, perquè estimar és essencialment compartir. I en conformar-nos amb el que ens envolta sense qüestionar-nos-ho, ens fa tornar petits i resignats i hi ha persones que fan de la insatisfacció permanent la seva manera de viure.
El dibuixant l’increpa: havies d’haver sortit nua i sense sarró a recórrer el món perquè els teus peus inventessin el camí pas a pas; havies de bolcar-te en el fang i sobreviure a la felicitat fugaç, al fracàs i a la decepció; però Violeta ha crescut com una bella al·lota de barri, fidel als seus orígens, no contaminada pel que considerava ambicions vanes. En definitiva, no ha optat per ser lliure.
Curiosament, aquells diàlegs oberts i sense racons abscòndits, no són només sanadors per a Violeta, ho són també per al dibuixant. Violeta i el dibuixant han descobert la màgia de la paraula i la seva capacitat sagrada de sanar, que és una forma de recrear el món i viure’l amb major plenitud. Unes setmanes abans, el dibuixant, sol, vell, abatut, no tenia amb qui parlar. A partir de la seva trobada amb Violeta -un ésser preciós a qui parlava i l’escoltava- també ell s’haurà despullat com no ho havia fet mai fins aleshores.
Quan jo vaig començar la lectura del llibre, vaig creure que la primera frase definia tota la novel·la: “Quisiera comprender -hi diu el professor que, teòricament, escriu el llibre- los motivos de esta melancolía. Sé que es absurdo pretenderlo, pero también sé que intentarlo es inevitable”. I en arribar al darrer capítol m’he sentit una mica confús, i potser s’hi mostra també el mateix autor, quan el titula “derrotero” i ens aclareix que aquesta paraula fa referència al rumb, al camí, al sender, però també pot significar simplement derrota tot adquirint un caire més ambigu que es carrega d’altres possibles significats.
De fet, el final de la novel·la marcarà “derrotes” diferents per a tots els personatges i el mateix autor s’acaba demanant si el que ha estat fent és o no és o no és una novel·la. Potser és un assaig, diu, potser un poema èpic, potser una diàleg coral o un esbós imaginari d’un refugi fictici. I aquesta reflexió el duu a la malenconia -i això sí ens retrotreu a la frase del principi-. Encara que ell no pot saber prou bé si és malenconia o bé és nostàlgia. O simplement és que les paraules s’han exhaurit. Però acaba concloent que no, que no és malenconia, l’estat en què es troba, ni és tampoc enyorança d’una casa que mai no ha existit, d’un far impossible que l’il·lumini, ni cansament del viatge o bé enyor d’una memòria irreal que recrea el que s’ha perdut i potser intoxica el més profund de la seva ànima. Però sap també que la seva “derrota” -vull dir la de l’autor- és dubtosa: “Odiseo regresó a Ítaca -escriu Barona-, pero yo tomaré el barco para regresar a un futuro incierto.” I en aquest futur incert, “Penélope no espera.” Per això, “sentado frente al mar escucho en mi cabeza la paz infinita del Requiem de Fauré.” I és conscient que “cualquiera que sea el regreso hacia el futuro, sé que lo vivido permanece intacto y libre en el interior de la sima.”
Josep Maria Quintana 