Hi havia gran expectació a tots els països europeus per veure què diria Putin al discurs que, a la Plaça Roja, havia de fer per commemorar la victòria contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Aquest acte massiu és un espectacle que es reprodueix any rere any -de fet, els russos van contribuir molt (amb un incomptable nombre de morts) a la victòria contra el nazisme, i és lògic que ho celebrin amb un espectacle que, encara que a mi no m’atreu, veig que segueix agradant molt a la gent en general: una desfilada militar per demostrar el gran poder i la força dels exèrcits que donen seguretat al país i, fins i tot, li permeten mostrar-se agressiu amb els seus adversaris.
Aquest any era especial perquè molts crèiem que Putin esperava aquest dia per declarar alguna cosa definitiva, i, de fet, l’única definitiva que no podia decebre l’auditori fidel era la victòria sobre l’enemic. No de la guerra -perquè segons ell no n’ha feta cap- sinó d’aquesta gran operació especial que ha dut a terme “per desnazificar Ucraïna”. I dic que molts esperàvem el discurs perquè, fins i tot el papa Francesc havia comentat públicament que Víctor Orban li va fer saber que, el 9 de maig, l’operació militar russa -diguem-ho així- hauria acabat.
Però res d’això ha succeït, ja que, a pesar dels morts, de la destrucció i del desplaçament de centenars de milers de famílies que ho han perdut tot, Putin encara no ha aconseguit el que volia, que era ocupar Kiev en un parell de dies, i posar-hi un govern titella, com els té a Grozni o a Damasc (per no parlar de Bielorússia, d’Abjàcia i Osètia del Sud). En realitat, el que esta aconseguint, encara que molt lentament, és ocupar tota la zona oriental d’Ucraïna maldant per tancar la seva sortida al mar, i obtenint així un pas naval fins al Mediterrani (emulant el somni de Caterina la Gran). A pesar d’això, la dura realitat li demostra que, si s’hagués decidit per predicar els seus somnis imperials el passat dilluns, és provable que ni els seus -i mira que els té a la butxaca!- l’haurien cregut, perquè la situació en el terreny, a pesar dels avenços indubtables, és moltíssim més lenta del que havia previst, i és conscient que, gràcies a l’ajut d’Occident i de l’alta moral dels ucraïnesos, fins i tot s’ha vist obligat a replegar-se als encontorns de Járkoz i Izium i ha perdut -segons dades contrastades de fonts independents- entorn d’un millar de tancs blindats, una vintena d’avions i més de quaranta helicòpters, a més de veure destruïts uns 70 llocs de comandament, als quals s’han de sumar unes 30.000 baixes entre morts, ferits i presoners, que superen les capacitats de qualsevol potència mitjana europea.
Contemplar, com vaig fer per la televisió, les imatges de la desfilada davant del Kremlin on Putin, vorejat de vells generals i de veterans de la guerra, estava absolutament sol, ja que cap mandatari estranger l’acompanyava -ni tan sols aquells l’amistat dels quals conserva-, era una mica patètic i molt significatiu.
Per tant, Putin no podia proclamar la victòria desitjada, i això va fer que recorregués al seu argument bàsic, el que ha exhibit des del primer moment i que van repetint les persones que, a peu de carrer, també semblen creure ulls clucs: que està aconseguint la desnazificació d’Ucraïna, de la mateixa manera que els seus avis van aconseguir vèncer les tropes de Hitler.
Llegia fa poc en un editorial de “La Vanguardia” que totes les conteses bèl·liques exigeixen un argumentari -això que avui denominam relat-. I s’entén, perquè quan un president –o un tirà– envia a la mort milers de joves soldats o reclama sacrificis a la població, té l’obligació d’argumentar les raons i ha de fer-ho de manera convincent. Ha d’aconseguir que els ciutadans facin seus els raonaments del líder com un bé col·lectiu superior, com un bé primordial que justifica els sacrificis i penalitats que comporta. Si no, la guerra es torna, tard o d’hora, en contra dels qui la van declarar. Per això Vladímir Putin s’aferra a la tesi que Ucraïna és un cavall de Troia de l’OTAN i un niu de nazis, que urgeix imperativament “netejar”, al preu que sigui, de la mateixa manera que van fer els seus pares i avis amb l’invasor alemany.
Ara bé, ¿algú amb dos dits de front pot creure que els ucraïnesos són nazis? Que al país n’hi ha, no ho dubto, com n’hi ha a tots els estats europeus, però els fet objectiu és determinar quin pes tenen aquests, i cal tenir en compte que, a les darreres eleccions legislatives, avalades pels observadors europeus, que van tenir lloc l’any 2019, mentre a l’Europa occidental avançaven -i no poc!- les formacions d’extrema dreta, els votants ucraïnesos van donar l’esquena a les formacions identificades amb el nazisme. Svoboda, el principal partit d’extrema dreta, va tenir el 2,5% dels vots. En definitiva, que només Putin veu nazis a Ucraïna i ens pren per imbècils.
És a causa d’açò que, davant una realitat tan crua com evident, el paper d’Europa ha de ser fonamental. Fa uns dies, Javier Solana ho explicava en una conferència a Maó organitzada per la Fundació Rubió i Tudurí, i ens ho confirmava als que vam tenir el privilegi de sopar després amb ell, tot i que no s’estava de dir que hem de parar atenció i ser prudents, perquè no tot el món -a pesar de les votacions que es van donar al plenari de l’ONU contra Rússia- veu les coses com les veiem nosaltres.
I tenia raó, perquè si observam Europa -la nostra, la d’avui mateix- veurem que més enllà que siguem molts els qui estam decidits a potenciar-la i ens declaram convençudament europeistes, no podem oblidar -ni menystenir- que les veus antieuropeistes cada cop són més cridaneres i més agres a molts estats. De fet, els populismes irresponsables troben en la crítica a Europa un element decisiu de la seva ideologia. I no estic pensant només en els populismes d’extrema dreta, que són, segurament, els majoritaris, perquè si observam la veïna França, veurem que, en algun punt, coincideixen, per exemple, Le Pen i Mélenchon, d’aquí que em preocupi que el Partit Socialista Francès (supòs que empès per la seva gran debilitat) hagi acabat (encara que molt dividit) acceptant el pacte per acudir plegats a les properes eleccions legislatives.
No voldria exagerar en referir-me al cas francès, però sí vull remarcar el problema, perquè no crec que hàgim d’apuntar-nos a aquesta tendència que amenaça el progrés, la pau i la llibertat. Entre d’altres raons, perquè, com apuntava fa poc Miquel Roca Junyent, “el populisme, serveix la causa del totalitarisme”.
Però no voldria referir-me només al populisme i al discurs “fake” que Putin va fer el passat dilluns a la Plaça Roja. Perquè altres populismes -i discursos plegats de falsedats- els tenim ben a prop de ca nostra. Per confirmar-ho, basta escoltar el que va dir la gran líder madrilenya del PP al discurs del 2 de maig, per veure que, també aquí, algú que es creu intel·ligent i hàbil -ella, en aquest cas-, ens pren per imbècils amb el vistiplau i l’aplaudiment de diaris, periodistes i empresaris afins.
Sense anar més lluny, segons denunciava Ernest Folch- la gran líder va dir que “a Madrid no hi ha classes socials”. I ho va dir sense immutar-se. No li negaré que la seva comunitat autònoma tengui la segona renda mitjana més alta d’Espanya, perquè açò és cert, però té alhora més d’un milió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Potser aquestes no compten, o no entren en el seu relat, com no entren en el de Putin els desastres de la guerra que, segons ell, mai no ha ordenat.
Entre d’altres coses, Díaz Ayuso va dir que “Napoleón estuvo ciego cuando intentó invadir una nación con dos milenios de Historia: desde la romanización, la monarquía visigótica, la España perdida por la invasión musulmana, que nos hace perseverar durante casi ocho siglos para seguir siendo europeos, libres, occidentales”. I acabà afirmant que una de les grans coses que ens uneix és “la monarquía católica”, que la fa universal. Sens dubte un gran i sòlid argument per a l’intel·lecte. En definitiva, que no cal sortir d’Espanya i acudir a Rússia per veure que Putin no és l’únic que ens pren per imbècils.
Josep Maria Quintana 