Mentre Portugal, amb unes dades de la pandèmia semblants a les espanyoles, celebra avui les seves eleccions generals, i Holanda, amb la mateixa problemàtica sanitària, ha decidit celebrar també les seves el 17 de març d’aquest mateix any, el Govern de Catalunya, amb el suport de tots els partits tret del PSC, acordà suspendre (no ajornar) les eleccions que estaven convocades per al 14 de febrer i anuncià que les convocaria, si res no ho impedia, per al 30 de maig d’aquest mateix any.
El fet que tots els partits, tret del PSC -que acceptava ajornar-les només fins al març- arribessin a un acord pot fer pensar -i així ho justifiquen- que estaven carregats de raó i que la decisió presa no tenia cap rerefons espuri, mentre que només el PSC es movia amb criteris electorals i era aquesta l’única causa que l’obligava a mantenir-se insolidari.
Les coses, però, no són tan clares, ni molt menys. I ho dic perquè, si bé d’entrada estic disposat a acceptar que el PSC (versus PSOE) està jugant una carta que, essent perfectament legal, és, però, poc ètica, en presentar com a candidat un ministre del govern central que, sense dimitir, s’aprofita de la publicitat que li ofereix el càrrec, em nego, però, a beneir d’entrada la bondat del canvi que es va decidir perquè presenta problemes de molt diferent naturalesa, tant o més greus dels que, d’haver-se mantingut la data fixada, podrien afectar a la salut pública del país.
Jo no sé, a hores d’ara (escric l’article per al diari el divendres 22), quina serà la decisió final del TSJC després que va suspendre cautelarment el decret de la Generalitat i ha decidit mantenir la suspensió un cop llegides les al·legacions del Govern. Potser en sortir aquest article, el lector ja tindrà el resultat del veredicte, que pot ser de suspendre definitivament el decret, de confirmar-lo o bé de trobar una data que no sigui el 14 de febrer però no tan llunyana com el 30 de maig. Però sí bé és molt grat escoltar el “vicepresident en funcions de president” (però que no pot fer de president perquè els seus socis no li deixen) quan afirma que, amb la decisió que van prendre, “hem decidit salvar vides” i assegura que és aquest l’únic objectiu que els va empènyer a acordar la suspensió, penso que no diu tota la veritat, ja que amaga raons que no són tan nobles i, a més, insinua que els partits que no li donen suport no participen d’aquell noble desig.
Dit això i a l’espera del que acabi fallant el tribunal, cal reconèixer, com a mínim, que la decisió de suspendre les eleccions convocades -en els termes que ho va fer el decret- presentava molts dubtes des del punt de vista jurídic. I si bé no em sorprèn que als partits independentistes el respecte a la llei els importi ben poc perquè, com hem pogut comprovar, fa temps que van decidir sacrificar la llei en benefici de la democràcia, cosa que els va permetre saltar-se la Constitució i l’Estatut d’autonomia, sí, en canvi, em sorprèn que la dreta constitucional i espanyolista del PP i C’s, que d’una manera radicalment contrària als independentistes ha anat proclamant l’imperi de la llei per damunt de qualsevol altre principi, s’hagi plegat tan fàcilment a la suspensió electoral. Aquí, doncs, hi ha alguna cosa que no quadra i que uneix pols tan oposats -independentistes i espanyolistes de dreta- que no s’ha explicat clarament.
Si per justificar-se, el Govern ha tret el cas de l’ajornament acordat fa uns mesos al País Basc i a Galícia com a precedent, cal dir que aquells supòsits presentaven algunes importants diferències: En primer lloc, perquè allí es van ajornar les eleccions i no es van suspendre; en segon lloc, perquè allí hi havia unanimitat de tots els partits sense excepció; i en tercer lloc, perquè aleshores s’havia decretat un confinament absolut de la ciutadania, cosa que no succeeix ara.
D’altra banda, i més enllà de saber també si un vicepresident en funcions té facultats per signar un decret d’aquesta naturalesa, cosa que resoldrà el tribunal, no hauríem d’oblidar que, al nostre país, els principis de legalitat i de jerarquia normativa, recollits a l’article 9 de la Constitució, impedeixen que un decret pugui contravenir el disposat en una llei -en aquest cas la LOREG-, i cal tenir en compte que aquesta llei no contempla la possibilitat de suspendre unes eleccions ja convocades.
És cert que celebrar les eleccions en temps de pandèmia posa en tensió els drets de la ciutadania (ja sigui el del vot o el de la salut), i comporta de vegades que els poders públics hagin de prendre decisions que poden implicar la restricció d’un dret per preservar-ne un altre. De fet, això ho sabia el Govern quan les va convocar, com ho sabien també els portuguesos i els holandesos en convocar les seves, i a cap dels tres governs els va impedir de convocar-les. Però per suspendre unes eleccions ja convocades, més enllà de la competència formal del vicepresident -detall que no és una bestiesa-, cal justificar de manera concreta, detallada i exhaustiva les circumstàncies que obliguen a prendre aquesta decisió, cosa que no fa el decret. No basta dir “volem salvar vides” per justificar la no aplicació d’una norma amb rang de llei. I les restriccions de drets fonamentals -i ho és el dret de vot en aquest cas- s’han de justificar amb mesures adequades, proporcionades i imprescindibles. Correspon, per tant, al TSJC decidir si aquestes s’han previst al decret, un cop ha estat impugnat legítimament. I això no comporta una immissió irresponsable de la justícia en la política, com assegura Aragonès, sinó el respecte escrupolós a l’estat de de dret.
Deixant, però, de costat la qüestió jurídica, que la decidirà el tribunal, no hauríem tampoc d’oblidar la qüestió política, presidida des de fa molt de temps per les pugnes internes que han viscut i segueixen vivint els dos partits cogovernants. I després d’haver escoltat, fa un any, l’inefable Quim Torra proclamant que la legislatura estava exhaurida, no podem deixar de demanar-nos per què no convocà ell les eleccions. Doncs, simplement, perquè l’escàpol de Puigdemont -aquest que Iglesias compara amb els exiliats que van haver de sortir d’Espanya perquè els feixistes no els afusellessin- no tenia prou organitzat el col·lectiu que presideix per afrontar amb èxit l’embat electoral. Quines eren, doncs, les raons de pes per no convocar-les? Cap ni una. Tan sols l’interès personal i partidista. I ara, que Puigdemont té les coses una mica millor, espera encara millorar-les per veure si novament es berena el partit de Junqueras, a qui, curiosament, també li afavoreix la suspensió perquè, amb la concessió del tercer grau, alguns dels que van ser condemnats, ja podrien fer campanya si se celebren el 30 de maig.
Per tant, no ens assegurin, perquè ofèn la intel·ligència, que ells no miren les enquestes i que només és el PSC que es mou amb criteris electorals. Perquè, diguin el que diguin els avaladors de la suspensió dels comicis, no s’ha de ser gaire perspicaç per concloure que aquesta suspensió obeeix bàsicament a la voluntat de neutralitzar l’efecte sorpresa de la candidatura de l’actual ministre de sanitat (neutralització que interessa tant als independentistes com a la dreta espanyolista que concorrerà a les eleccions). Però la suspensió és encara més que això: “és -com assenyadament escrivia Isabel García Pagan- la confirmació d’un fracàs –de l’executiu i del legislatiu catalans– que va més enllà dels positius per la covid, la velocitat de contagi desbocada o l’ocupació de les UCIs.”
Ara que, sigui quina sigui la decisió del TSJC, potser no ens hauríem de preocupar per la suspensió, perquè com assegura (val a dir que amb pena) l’amic Francesc-Marc Álvaro, són molts els catalans que ja no esperen res més enllà del fatalisme i l’agonia, i crec que, siguin quan siguin les eleccions, s’ha estès un convenciment molt generalitzat que aquestes no resoldran la gravíssima situació política en què s’ha instal·lat Catalunya. Com m’agradaria que, finalment, no fos així!
Josep Maria Quintana 