Alberto Núñez Feijóo, que passa per ser l’home més prudent i moderat del PP actual, l’endemà de l’assalt al Capitoli per aquella turbamulta de fanàtics, seguidors de Donad Trump, assegurà públicament que “El que va passar a Espanya durant les eleccions al Congrés del 2016, quan un partit va guanyar democràticament les eleccions i un altre partit es manifestava a les portes del Congrés, no és, sens dubte, el que ha passat al Capitoli, però és el més semblant al que ha passat al Capitoli els últims trenta anys de democràcia espanyola”.
¿És acceptable aquesta comparació? Unides Podem va demanar als seus seguidors que es manifestessin davant del Congrés dels Diputats l’any 2016 quan Mariano Rajoy va aconseguir una majoria parlamentària que li va permetre ser investit i formar govern. I la manifestació es va fer. Va ser, evidentment, un acte de protesta contra un president que havia estat elegit democràticament pels diputats, que ens pot agradar o no, però el cert és que ningú no provocà cap mena d’assalt, i la protesta es va dur a terme pacíficament, sense cap violència.
No és, certament, el mateix que va succeir a Washington el 6 de gener, on, encara que d’una manera desorganitzada i caòtica, els manifestants entraren al Parlament trencant portes i finestres, feren dedins una gran destrossa, violaren els despatxos dels líders de la cambra i van provocar cinc morts.
Potser més semblança té al que succeir a Washington el greu incident que es va produir al Parlament de Catalunya el mes de juny de 2011 quan alguns diputats van ser víctimes de la persecució d’uns 2.000 indignats que romanien a les portes de la cambra catalana. Aquell dia, a pesar de l’ampli cordó policial implantat per assegurar l’accés dels polítics a la cambra, alguns diputats van patir pintades, empentes i l’impacte d’alguna pell de plàtan llançada pels manifestants. Recordo que a la diputada Montserrat Tura li van pintar una creu negra sobre l’esquena de la seva gavardina blanca. Però, més enllà d’aquests incidents, tot van ser crits i insults contra els polítics que obligaren el president Mas a apropar-se al Parlament amb helicòpter. Tot en gros es va produir una protesta vandàlica contra els diputats que es inacceptable en democràcia, però que no va tenir conseqüències greus ni provocà cap mort.
¿És això que va succeir als Estats Units el passat 6 de gener? ¿És el mateix que van protagonitzar els militants d’Unides Podem el 2016? No, ni fer-hi prop. Tot i que jo no crec que l’assalt que gairebé vam viure en directe vagi ser pròpiament un cop d’Estat, perquè allí, els assaltants no tenien un pla d’acció quan van accedir al Congrés ni estaven prou coordinats. De fet, es van limitar a deambular-hi, entrant en diverses estances, fent-se selfies i actuant com a fanfarrons ridículs que van posar en perill la seguretat dels legisladors. Va ser, doncs, una protesta delirant, però no una autèntica insurrecció. Tot i així, els fets de Washington van provocar morts i foren molt més greus que els de Catalunya l’any 2011, i gens comparables a l’acció d’Unides Podem el 2016, on no es va produir cap mena d’assalt.
¿Què és, doncs, el que fa molt més greu el succeït a Washington que el que va succeir a Barcelona el 2011 o a Madrid el 2016? Més enllà que en aquests dos casos no hi va ver pròpiament cap assalt i tampoc cap ferit ni cap mort -cosa que no és banal-, el que ho fa més greu és que la manifestació de Washington va ser el resultat de les falòrnies i mentides que ha escampat Donald Trump des del primer dia. I, sobretot, de la gran falsedat proclamada per ell sense cap rubor, en afirmar que les eleccions presidencials havien estat un frau i que els demòcrates li havien robat la presidència, a pesar que no ha pogut aportar cap prova d’aquesta afirmació i que els més de seixanta plets que han interposat els seus advocats hagin estat desestimats íntegrament pels tribunals, fins i tot pel Tribunal Suprem on Trump creia controlar sis dels nou jutges que l’integren.
Quan les falsedats es propaguen des del poder amb tota la intenció, perquè el polític sap que, fent-ho, podrà manipular els milers de persones que -posem de bona fe- confien en ell, les coses poden acabar produint el terrabastall que ha succeït a Washington, on els assaltants del Congrés no van actuar sinó com els ho demanava el president dels Estats Units, que, d’una manera del tot irresponsable, els va empènyer a actuar. En això com Torra, quan, també irresponsablement, empenyia els CDR a actuar amb aquell “premeu, premeu!” de trista memòria.
Si no hi hagués als Estats Units milions de persones que -potser de bona fe- creuen (perquè així els ho ha dit Trump) que les eleccions van ser fraudulentes i que Biden, amb el suport del Partit Demòcrata, els les va robar, no s’hauria produït cap assalt al Capitoli i, com succeeix en qualsevol país democràtic, els perdedors haurien acceptat els resultats i aprovarien, encara que no els agradés, la transició del poder.
És, doncs, molt greu que les coses s’hagin desbaratat en els termes que ho han fet durant el govern de Trump, l’home que, desgraciadament, ha exercit una gran influència en el món occidental als darrers temps, ja que són molts els partits, els col·lectius i els polítics que s’han emmirallat en ell i es mostren incapaços de fer una anàlisi crítica de l’acció política que ha dut a terme, acció que Trump ha culminat finalment amb aquesta gran mentida sobre el frau electoral que posa en qüestió el sistema democràtic del país.
I dit això no puc sinó mirar què ha succeït a casa nostra. Aquí, tots els partits, tret de Vox, han criticat Donald Trump i, més concretament, l’assalt al Capitoli. Però ni Pablo Casado ni Inés Arrimadas han estat capaços de condemnar el fet per ell mateix. Aïlladament. No, PP i C’s, per boca dels seus principals líders, han coincidit a equiparar l’atac de Washington amb altres protestes que han tingut lloc als parlaments espanyols els darrers anys. Per a ells, l’única manera que han tingut de condemnar Donald Trump ha estat comparar-lo -de vegades implícitament i gairebé sempre explícitament- amb Pedro Sánchez, l’home que, fa dos anys, des de la plaça de Colón a Madrid (això amb Vox), van acusar de “trair” Espanya per les converses que mantenia amb diputats catalans i bascos elegits democràticament, però que ells mai no han nomenat pel seu nom, i els titllen indefectiblement de “colpistes i terroristes”, conscients -com Donald Trump- que la mentida, quan es va repetint, acaba calant.
Conseqüents amb aquesta actitud reiterada, Pablo Casado i Santiago Abascal (Arrimadas sembla que s’hagi moderat en aquest sentit) consideren des del primer dia que el Govern de Pedro Sánchez és un “govern il·legítim”, com per a Donald Trump serà il·legítim el govern de Joe Biden. Per això mateix, es veuen impossibilitats de criticar l’assalt al Capitoli sense diluir els seus terribles efectes amb burdes referència a les manifestacions com les que Unides Podem va fer contra Mariano Rajoy. Confondre, però, aquella manifestació davant el Parlament amb l’assalt que es va produir a Washington no és una confusió menor. Però és una confusió lògica si ens atenem a les reiterades manifestacions dels líders de Vox i del PP sobre la il·legitimitat del Govern d’Espanya; manifestacions que també poden acabar tenint conseqüències, ja que són molts avui els qui, no sé si de bona o mala fe, creuen fermament que el Govern actual és un “Govern il·legítim” a pesar que aquesta és una falsedat tan gran com les que proclama Donald Trump. No s’han d’estranyar, per tant, que més de set-cents militars retirats -molts d’ells d’alta graduació- suggereixin al rei un cop de mà -és a dir un cop d’Estat- contra l’Executiu actual, sorgit democràticament de les urnes. Aquesta ha estat la primera conseqüència nefasta d’un comportament polític irresponsable. ¿Serà la darrera?
Josep Maria Quintana 