La discrepància no pressuposa la deslegitimació de l’adversari

by

En un món polític com l’actual, cada cop més polaritzat, on les fidelitats a unes o altres idees sembla que siguin impossibles de variar per la reflexió, i ens aferrem a les nostres amb una seguretat dogmàtica que sovint demonitza el contrari, és a dir “el que no pensa com jo”, és interessant veure com en les decisions judicials, com també en les polítiques, no tot és necessàriament blanc o negre i que, si bé els jutges que formen part d’un tribunal acaben prenent una decisió, sempre hi ha oberta la porta a la discrepància perquè un o alguns membres d’aquest mateix tribunal l’expressi amb arguments que més d’un cop són tan raonables com els que ha sostingut la majoria.

Això ho podem veure en la interlocutòria dictada pel TSJC, Sala del contenciós-administratiu, en el recurs que s’interposà contra el Decret 1/2021 de suspensió de les eleccions del 14 de febrer a Catalunya.

En aquesta resolució, els magistrats, després d’avaluar els pros i els contres de l’argumentació que havia adduït el recurrent i les al·legacions que, en defensa del Decret, va fer el Govern de la Generalitat, decidiren, per majoria de sis vots contra un, mantenir provisionalment la data fixada per la convocatòria després de valorar “que hi ha un interès públic molt intens en la celebració de les eleccions suspeses, perquè si no se celebren s’obre un període prolongat de provisionalitat que afecta el normal funcionament de les institucions democràtiques. També -segueix dient el tribunal- s’ha valorat que la decisió afecta el dret fonamental de sufragi actiu i passiu, o dret a vot, la suspensió del qual no està prevista en el marc normatiu estatal de l’estat d’alarma, que admet expressament la celebració d’eleccions durant la vigència de l’estat de alarma. Finalment, s’ha considerat que les mesures sanitàries actuals no limiten desplaçaments per activitats no essencials, així com l’efectiva implantació de mesures preventives per les administracions amb competència en matèria sanitària i electoral.”

¿Eren suficients aquests raonaments per prendre la decisió que finalment van adoptar? És obvi que aquest va ser el criteri de sis dels set magistrats de la Sala, però també val la pena -per això que deia del contrast de parers- llegir el vot particular que va subscriure l’únic magistrat dissident. Aquest, després de ponderar els interessos en conflicte -el dret a votar, el manteniment de l’estat de dret i el de la salut dels ciutadans-, considera que tenint en compte el dret a la vida i a la integritat física (art. 15 CE); el dret a la igualtat (art. 14 CE) en relació amb les persones directament afectades en la seva salut per la pandèmia i el dret a la protecció de la salut (art. 43 CE) -tots els quals al·legava la Generalitat en defensa de la suspensió-, considera que aquests són, en la qüestió que ens ocupa, prioritaris al dret a participar en els assumptes públics i, per tant, al sufragi actiu i passiu. I atès que també és molt provable que de la situació existent es pugui derivar una disminució de la participació electoral amb la possibilitat inherent de deslegitimar el resultat, i tenint en compte que eren una gran majoria els partits que havien optat per a l’ajornament de les eleccions, aquest magistrat considera que el tribunal hauria d’haver acordat aixecar, deixant sense efecte, la suspensió cautelar del Decret 1/2021, de 15 de gener.

Vist, doncs, el seu raonament, penso que, una ment oberta a la mirada de l’altre i, per tant, no sectària i no dogmàtica, pot pensar que potser aquest magistrat tenia raó i que el posicionament del govern de la Generalitat no estava fora de lloc. Ara bé, com molt correctament afirma el magistrat discrepant, ell accepta el vot de la majoria i es limita a expressar respectuosament la seva discrepància sense deslegitimitzar la resolució final.

És obvi que en la interlocutòria del TSJC, si bé es valoren diversos criteris, hi priven exclusivament els juridicoisntitucionals derivats de la legislació vigent. Començant per la Constitució i seguint, en aquest cas, per la Llei Orgànica del Règim Electoral (LOREG), aplicable a Catalunya, ja que al tribunal no li correspon valorar criteris d’una altra naturalesa.

Ara bé, a diferència dels jutges, el professionals de la política, els analistes polítics i els ciutadans podem adduir no sols arguments jurídics per criticar el decret de què estem parlant, sinó també les causes o el rerefons -fins i tot les intencions amagades- que es poden deduir de qualsevol acte administratiu. De fet, en aquest joc d’opinions i de discrepàncies radica la política en democràcia que, tanmateix, cal que s’atengui a unes regles de joc, que no són vanes. Les més importants des del meu punt de vista són: a) el respecte a la llei; b) l’acceptació del control del poder executiu pel legislatiu; c) el sotmetiment de les lleis al control del Tribunal Constitucional; i d) el sotmetiment dels actes del Govern al control del Poder judicial.

Acceptats aquest joc de contrapoders, els ciutadans podem opinar el que vulguem i, com a conseqüència dels diferents punts de vista i de les diverses ideologies que professem, podem estar d’acord o no amb les lleis que aprovi el parlament, amb les decisions dels governs i fins i tot amb les resolucions que dictin els tribunals, però el que no permet la democràcia és que deslegitimem les institucions que, d’acord amb la llei, prenen les decisions que són després objecte de crítica.

En el cas que he posat com a exemple -el del vot discrepant del magistrat respecte de la interlocutòria de la Sala competent del TSJC-, res no li ha impedit d’afirmar el que ell considerava més ajustat a dret, oposant-se, per tant, al criteri de la majoria. Però el que el magistrat no ha fet -ni podia fer- és deslegitimar la resolució ni el tribunal que l’ha presa.

Aquesta manera d’actuar també s’hauria d’aplicar a la vida política, però, malauradament,  fer-ho no és habitual. En el cas més extrem trobem el recurs a la mentida que protagonitzen alguns polítics. Aquest seria el cas de Donald Trump quan afirma que els demòcrates han guanyat fraudulentament les eleccions, deslegitimant així el sistema democràtic, cosa que, com hem vist, ha dut -i durà segurament- gravíssimes conseqüències per al país i per al futur de la democràcia als EEUA.

Un altre supòsit de deslegitimació a què m’he referit molts cops és el que ha dut a terme Vox i, en menor mesura però també, el Partit Popular, quan han assegurat urbi et orbi que el govern d’Espanya format per PSOE i UP -es un “govern il·legítim”, encara que tots sabem que va ser confirmat democràticament pel Congrés dels Diputats d’acord amb el que preveu la Constitució.

Hi ha, però, d’altres maneres d’actuar deslegitimant les institucions. Sense anar més lluny, davant la interlocutòria del TSJC que suspèn el Decret 1/2021 de 15 de gener, el vicepresident Aragonès i d’altres representants de l’independentisme han proclamat que la suspensió del Decret no respon a criteris jurídics, sinó a un “pacte d’Estat” contra l’independentisme. Concretament,  Aragonès ha afirmat que “darrere de la decisió del TSJC hi ha una operació d’Estat per afavorir el PSC, l’única formació que ha defensat votar el 14-F.”

És obvi que la discrepància del vicepresident amb la la resolució judicial adoptada pel TSJC és legítima, però no ho és afirmar que la resolució judicial és una “operació de l’Estat” consensuada entre els jutges, el Govern d’Espanya i el PSC contra l’independentisme. Afirmacions com aquestes afavoreixen la polarització, neguen el pa i la sal a l’adversari polític, denoten una feble acceptació de les regles democràtiques i fan créixer la intolerància que, quan aquesta es desborda, pot acabar en violència, com hem vist molt bé amb l’assalt al Capitoli. Perquè no ens enganyem, l’assalt del passat 6 de gener no és sinó la conseqüència directa de l’afirmació de Donald Trump que hi ha hagut un acord entre els jutges i el Partit Demòcrata per emparar el frau electoral.


%d bloggers like this: