El primer que hem d’aclarir sobre la institució de l’“indult” en el nostre sistema jurídic és que la Constitució li dedica poca atenció, ja que l’esmenta, i no de manera homogènia, en tres preceptes: L’article 62 diu que “Correspon al rei: i) exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei, que no podrà autoritzar indults generals”. L’article 87.3, que prohibeix l’exercici de la iniciativa legislativa popular “pel que fa a la prerrogativa de gràcia”. I l’article 102.3 que, finalment, diu que aquesta prerrogativa reial de gràcia no serà aplicable a certs casos que no afecten, però, els polítics condemnats pel “Procés”.
En realitat, l’indult ve regulat a la Llei de 18 de juny de 1870 (sí, de 1870, no és un error) a la qual s’han fet diverses modificacions, l’última de les quals amb la Llei 1/1988, de 14 de gener.
Diguem però d’entrada que, tot i que hi ha interpretacions diverses sobre si podrien ser objecte d’indult per part del Govern els condemnats pel delicte de “sedició”, la veritat és que no crec que puguem dubtar d’aquesta possibilitat si tenim en compte que, com a antecedent, tenim el del general Alfonso Armada, que va ser indultat pel govern de Felipe González el 1988 tot i haver estat involucrat -aquest sí- en un “cop d’Estat” i condemnat pel Tribunal Suprem a 30 anys de pressió juntament amb el tinent general Milans del Bosch i el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, els quals -diu textualment la sentència- “ejecutaron material, directa y personalmente un delito de rebelión militar consumado”. Així doncs, si un condemnat per un delicte de “rebel·lió” -del qual van ser absolts els polítics catalans-, va poder ser indultat, és obvi que poden ser-ho aquells polítics que han estat condemnats per “sedició”, que és un delicte inferior en grau.
Pel que fa a la naturalesa jurídica de l’indult, són dues bàsicament les opinions que es defensen a la doctrina: mentre un sector considera que es tracta d’un acte d’administració de Justícia, l’altre (en el qual m’incloc) ens inclinem per considerar que estem davant d’un acte de govern.
En efecte, el nostre text constitucional és clar quan assenyala al seu article 117.3 que l’exercici de la potestat jurisdiccional en tot tipus de processos, jutjant i fent executar el jutjat, correspon exclusivament als jutjats i tribunals. Però l’indult no es concedeix en l’exercici de la potestat jurisdiccional, sinó que és una decisió del Govern que té la finalitat d’apropar la justícia material a un cas determinat davant les conseqüències que s’hagin pogut derivar de l’aplicació estricta de la norma per part dels òrgans jurisdiccionals en l’exercici de la seva funció.
Tenim, doncs, que, dictada una sentència com a conseqüència de l’obligada aplicació de la llei als fets provats durant el procés (funció que correspon als Tribunals), el Govern, sense estar limitat per la “imparcialitat” amb què teòricament aquells actuen i atenent a les circumstàncies del cas concret, pot exercir d’una manera excepcional, prudent, rigorosa, meditada i motivada la facultat d’indultar. I exercint aquesta facultat no pretén interferir en la tasca judicial, sinó exercir un “acte de govern” que pot respondre a molt diverses raons -d’oportunitat i conveniència- que, a criteri seu, l’aconsellin.
El procediment per a un possible indult és clar: Un cop rebuda la sol·licitud per part de Govern, aquesta ha de ser enviada al tribunal sentenciador (el Tribunal Suprem en el cas dels condemnats pel “Procés”) perquè emeti el seu informe. Aquest, al seu torn, ha de sol·licitar el corresponent informe al ministeri fiscal. I un cop l’ha obtingut, el Suprem remet una resposta no vinculant a l’Executiu. És, per tant, el Govern qui ha de prendre la decisió definitiva, que, si és favorable als reus, ha d’acordar-se per mitjà d’un decret signat pel rei i publicat al BOE.
En la tramitació de l’indult pels polítics catalans condemnats pel “Procés”, els quatre fiscals del T.S. que van intervenir en el judici han emès recentment un informe desfavorable als indults sol·licitats, ja que, al seu parer, no ho aconsellen “la enorme gravedad de los hechos y la más que acreditada proporcionalidad de las penas impuestas”. Creuen, a més, que “eximir de responsabilidad, por esta vía del indulto, a quienes valiéndose de las funciones públicas de gobierno han quebrantado gravemente las leyes a través de la ejecución de unos comportamientos delictivos extraordinariamente graves (…) supone una quiebra inadmisible en términos de legalidad democrática del principio de igualdad ante la ley, al privilegiar injustificada y arbitrariamente al gobernante desleal y corrupto”.
Ara bé, el que sorprèn, no és que s’oposin a l’indult amb raons com les suara al·legades, sinó que utilitzin a l’informe un argumentari que surt del que, al meu parer, correspon a la seva funció estrictament jurisdiccional.
En efecte, en afirmar que “aun cuando el tribunal haya considerado finalmente que los hechos cometidos no tuvieron suficiente eficacia lesiva para el orden constitucional, es lo cierto que el propio relato de hechos probados acredita un cierto desbordamiento de los contornos legales propios de la sedición y la incursión de los mismos en la ejecución de algunos de los elementos típicos de la rebelión” , els fiscals tornen sense cap fonament al concepte de “rebel·lió” i esmenen, per tant, la plana al Tribunal Suprem sense tenir en compte que, molt a pesar seu, els polítics van ser clarament absolts d’aquest delicte. I fer això em sembla tan insostenible com intolerable.
Afirmar també que “la concesión del mismo –referint-se a l’indult- puede operar, lejos de los parámetros de justicia, como moneda política de cambio en el campo de las negociaciones para la obtención de apoyos parlamentarios” implica fer una valoració de caràcter netament polític que està vetada al Ministeri Fiscal, a més de realitzar un intolerable “judici d’intencions” que transcendeix clarament la seva comesa, que ha de ser estrictament jurídica, però mai política o ideològica.
Per si això fos poc, els fiscals insisteixen també a valorar les “raons” de l’indult, cosa que correspon exclusivament al Govern, i no solament els “conceptes penals” que va tenir en compte el Tribunal Suprem en emetre la sentència, afirmant que “después del intento de ruptura abrupta del orden constitucional para implementar una lesión de la convivencia democrática, la pena impuesta por el TS cumple la elevada función de recuperar en el imaginario colectivo la vigencia de la norma vulnerada estabilizando en la conciencia ciudadana su memoria y renovando los valores devastados por la realización del delito”. ¿A què ve, en un informe que hauria de ser estrictament jurídic, referir-se a conceptes d’ordre sociològic com la “consciència ciutadana”, o “l’imaginari col·lectiu”?. ¿No són, precisament aquests, els conceptes que ha de valorar el Govern per determinar si convé o no decretar l’indult? ¿Per quins set sous, doncs, els esmenten els fiscals?
Ens cal, finalment, tenir en compte que, més enllà dels que critiquen i s’oposen a qualsevol consideració que no sigui la de fer que els polítics catalans vinculats al “Procés” es podreixin a la presó (que suposo són majoria a l’Estat espanyol), hi ha altres espanyols, entre els quals em trobo, que, tot i que considerem que els polítics condemnats han fet molt poc per facilitar una acció del Govern favorable a l’indult, amb el mantra del “ho tornarem a fer” i d’altres subtileses absurdes, creiem, però, que aquest pot coadjuvar no sols rebaixar tensions, com afirmava el ministre Ábalos, sinó a aconseguir -o, si més no, coadjuvar a- una necessària i indispensable recuperació de l’estabilitat de l’Estat, que, ens agradi o no, es troba avui absolutament pertorbada per tot el que ha passat a Catalunya des de 2017. I desenganyem-nos: Espanya no recuperarà el seu equilibri institucional malmès si no arranja mínimament la “qüestió catalana”. I a això tendeix la concessió d’un indult perquè els polítics condemnats (s’ho mereixin o no) puguin fer política des de les institucions i no des de les presons.
Josep Maria Quintana 