Un Nadal per a la convivència

by

No vaig escoltar el discurs del rei en directe perquè no era possible fer-ho a una casa on s’apleguen pel sopar de Nadal quinze persones entre les quals hi ha set néts d’1 a 12 anys. Tanmateix he de reconèixer que tampoc no m’atreia gaire, perquè li vaig perdre molt del respecte institucional que li correspon com a cap de l’Estat el 3 d’octubre de 2017 quan, en un discurs impropi d’un monarca de tots els espanyols (dels que li agraden i dels que no li agraden, dels que l’ensabonen i dels que el critiquen), desenfundà (metafòricament) el sabre per tractar la greu situació del moment. I oblidant el paper moderador que li corresponia d’acord amb l’article 56 de la Constitució -article que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions-, assumí en canvi, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita oportunitat a una sortida dialogada al conflicte.

I dic això perquè aquell dia, el rei no va fer cap referència a les mobilitzacions ni a la brutal repressió que la policia exercí a tot Catalunya l’1 d’octubre, s’oblidà dels ferits que havien provocat les porres i els maltractaments de les forces antiavalots, i no va fer cap menció del problema real que afectava a la convivència a Catalunya. Des del meu punt de vista, en aquell discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei, en renunciar a exercir de cap de l’Estat i assumir el rol de capità general de l’Exèrcit, va perdre la possibilitat de ser el garant de la unitat per damunt de les parts en discòrdia. Alhora, es va situar fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans i també de molts espanyols. Fins i tot d’aquells que, com jo mateix, érem -i seguim essent- molt crítics amb l’actuació política que, també per aquells dies, havien dut a terme les institucions de Catalunya (Parlament i Govern), en contra de l’Estatut i de la Constitució vigents.

Tanmateix he escoltat el discurs en diferit i també he llegit algunes de les opinions que, d’aquest, han fet polítics i comentaristes. I he de dir que, més enllà dels elogis que sempre li dediquen els líders de la dreta monàrquica espanyola (que podrien molt bé estar escrits abans d’escoltar els discursos reials), aquest cop l’al·locució del monarca ha tingut un aire molt diferent del que emanava la del 3 d’octubre de 2017. Aquest cop, el rei no ha fet un repàs als problemes polítics, econòmics i socials que s’han succeït al llarg de 2018, sinó que s’ha referit a un problema greu que aflora i destaca per damunt de tots els altres: el de la convivència. O més ben dit, a les dificultats de convivència que mostrem els espanyols a causa de les diferències en la nostra manera de pensar i, en definitiva, a la manera que tenim d’entendre la vida política.

Quan el rei parlava, feia l’efecte de ser molt conscient que, avui, a Espanya, els riscos existeixen, ja que, quan el diàleg és substituït per l’enfrontament i la paraula raonada per l’exabrupte visceral, el perill que tot acabi petant és a prop. I sentint avui com s’expressen tots els líders polítics de la dreta espanyola (perquè poques diferències hi ha, si analitzem els seus discursos, entre José María Aznar, Santiago Abascal, Pablo Casado o Albert Ribera) i observem també la incapacitat de diàleg que mostren els actuals polítics catalans -Torra, Artadi, Pujol, etc., que s’omplen la boca amb la paraula diàleg però són incapaços de cedir en res-, haurem de concloure que realment tenim un problema greu de convivència. Aquest que el rei advertia quan, al seu discurs, parlava de reconciliació, concòrdia, diàleg, entesa, integració, solidaritat o convivència.

És evident que el monarca tenia Catalunya al cap quan deia això, encara que mai no la cità pel seu nom, i -ho vulguin veure o no els polítics (i periodistes) de la dreta espanyola- tot fa pensar que el rei -també sense dir-ho explícitament- lloava els esforços que està duent a terme Pedro Sánchez per impulsar el diàleg; esforços -val a dir-ho- que li estan provocant una duríssima reacció contrària dels líders de la dreta (que el més suau que li diuen és traïdor) i també alguns dels seus correligionaris -García Page, Lambán i la ressentida Susana Díaz, especialment-, força més preocupats per conservar els seus llocs de poder que per cercar la pau, la convivència i la solució dels problemes reals que té el país.

Escoltant el rei, aquest cop m’ha semblat que Felip VI veu clarament que molts dels grans actius que consagra la Constitució s’han malmès -en aquest sentit, que es titlli amb menyspreu el nostre sistema polític constitucional de “règim del 78” és molt simptomàtic- i també que ha pres consciència de la seva obligació de fer alguna cosa per redreçar el que s’ha torçat i per restaurar els valors que el temps ha fet malbé. De fet, em costa interpretar en un altre sentit la seva recomanació d’evitar que la convivència es degradi, o bé d’allunyar “el desencant i el pessimisme” de les nostres vides.

Jo no sé si puc ser tan optimista com Pablo Iglesias que, a pesar de mostrar-se crític amb la monarquia, aquest cop ha dit que el discurs nadalenc de Felip VI “inclou claus interessants i encerts que s’han de reconèixer”, com quan tractava d’empatitzar amb els més castigats per la crisi, o quan “ha reconegut que es va equivocar assumint la tesi de la dreta sobre Catalunya”. Però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació del líder de Podemos, perquè en el discurs reial no sols es van fer referències als consensos cívics i socials, sinó que fins i tot es va donar suport “a qui compleix amb la seva obligació”. ¿Es referia amb aquests mots a Pedro Sánchez? No ho puc assegurar, però del que estic segur és que no es referia a Torra -sempre incapaç de cedir en res-, i encara molt menys a Casado, Rivera i Aznar, que continuen enrocats en el “Santiago y cierra España” i no sols no pretenen obrir cap mena de diàleg que faciliti la convivència, sinó que neguen tota possibilitat de diàleg i, com a única proposta, exigeixen que s’apliqui la mà dura i la repressió. Per tant, l’aplicació de l’article 155, la suspensió de l’autonomia i la il·legalització de les forces nacionalistes. Això per començar.

I com que escric aquest article el dia de Nadal, no puc sinó expressar el desig que tinc de ser optimista, i que les paraules del rei que criden a la convivència, a la pau i a la concòrdia siguin un dia realitat al meu país. Desitjo, doncs, que, com s’ha pogut llegir a les matines d’aquesta nit santa, es faci un dia realitat la profecia d’Isaïes que, després d’afirmar que quan la soca de Jesè serà tallada, aquesta traurà un rebrot i naixerà un plançó de les seves arrels sobre el qual reposarà l’Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d’enteniment, de consell i de valentia.

Serà només aleshores quan -escriu el profeta- “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades, i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó i els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp (…) Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria (Is. 1, 10)”.

Bon Nadal a tots. Pau i bé.

 

Anuncis

%d bloggers like this: