Davant la degradació de la política

by

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.

 

Anuncis

%d bloggers like this: