Per què avança a Europa l’extrema dreta?

by

(1) Les causes

Després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus occidentals estructuren la seva vida política entorn de dos grans partits: una dreta democràtica (El Partit Conservador britànic, la Democràcia Italiana o alemanya, el Partit Gaullista a França, etc.) i una esquerra socialista o socialdemòcrata, que assumeixen la defensa de l’Estat de dret i una sèrie de principis comuns, com el de la defensa de la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i l’estat del benestar.

Aquest factor d’estabilitat democràtica ha anat, però, truncant-se més o menys amb l’entrada del segle XXI a conseqüència de diversos factors: un és l’auge creixent de les institucions de la Unió Europea, cada vegada més tecnocratitzades, distants i alienes a la democràcia real (els ciutadans europeus, tot i les eleccions al Parlament que es realitzen cada cinc anys, tenen la impressió que no decideixen res de la política que s’adopta a Brussel·les, cosa que els ha produït una creixent desconfiança i un major allunyament), i la pèssima gestió comunitària de la gran crisi econòmica que va irrompre en 2008, amb greus conseqüències socials, que ha provocat enormes restriccions, retallades en els camps més sensibles (com la sanitat, els salaris, els drets socials), i un augment enorme del atur a la majoria de països, fets tots aquests que s’han convertit en el principal factor que ha encoratjat grans moviments de protesta i al naixement de partits nous de dreta i d’esquerra.

Però abans de parlar d’aquests partits nous vegem que ha passat -o està succeint- amb els partits tradicionals. Aquests, com que són l’establishment i d’ells han sorgit els polítics que copen avui les institucions europees, han hagut de plegar-se a les polítiques d’austeritat econòmica i d’estricte control del dèficit públic ordenades per Brussel·les, fet que els ha limitat enormement i ha estat la causa que hagin perdut molt pes a Europa en favor de partits més radicals, d’esquerra i de dreta. Mirant a l’esquerra, aquest seria el cas del PSOE que ha cedit molts vots a PODEMOS, i mirant a la dreta tindríem el cas del PP que els ha cedit a CIUDADANOS, partits -els qui han rebut els vots- que fins ara han pogut i poden encara prometre la lluna als seus programes perquè no han tingut la responsabilitat de governar.

D’altra banda, els partits de l’establishment (PP i PSOE en el nostre cas) s’assemblen tant en allò que fa a les polítiques que poden oferir a causa de la seva subjecció a la Troika (grup de decisió format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu) i el FMI (Fons Monetari Internacional), que en no ser capaços de generar polítiques alternatives il·lusionants, deixen un camp abonat per el desenvolupament de la contestació als partits més radicals -tant de dreta com d’esquerra-.

El cas més significatiu d’aquesta impossibilitat d’oferir alternatives l’hem vist molt clarament a Alemanya -la primera economia europea- que des de fa anys manté la política de governs de gran coalició (democratacristians i socialistes) sota la batuta de Merkel, fet que els ha deteriorat a tots dos i estan retrocedint d’una manera imparable, ja que les grans coalicions dilueixen les alternances i impedeixen assajar polítiques diferents, circumstància que s’esdevé òptima perquè els més radicals puguin argumentar que entre partits convencionals no hi ha diferències. Acusació que, d’altra banda, té la seva lògica, perquè si només és possible desenvolupar un tipus de política econòmica, el desgast d’aquestes no farà sinó decréixer cada cop més la força dels partits de l’establishment ja que les receptes adoptades, encara que ara estiguin començant a superar la crisi, segueixen agreujant les desigualtats socials i territorials .

Vistes doncs les causes en virtut de les quals els partits de l’establishment perden adeptes a favor d’opcions més radicals, vegem ara per què, al meu parer, les d’extrema dreta tenen un auge més gran que les d’extrema esquerra. Per entendre aquest fenomen em sembla molt significatiu el cas de Grècia, on la caiguda dels grans partits -del conservador NOVA DEMOCRÀCIA i del socialista PASOK- va donar pas a la COALICIÓ D’ESQUERRA RADICAL liderada per Alexis Tsipras, que contra tot pronòstic i contra tota il·lusió de molts dels seus votants, no va tenir més remei que plegar-se als dictats de la Troika, de manera que, en veure’s obligat a subjectar-se a les polítiques d’aquests superpoders, es va veure obligat a fer fora el ministre Varufakis i es va plegar tot seguit als dictats dels qui manen realment, fet que va limitar molt les expectatives d’aquesta àrea en altres països europeus.

Això ha fet que la singularitat del present comporti que la major part dels moviments crítics amb l’establishment siguin liderats per l’extrema dreta, que està sabent manipular molt hàbilment al seu favor diversos rebuigs i descontentaments, encara que el seu auge sigui desigual segons els països.

D’una manera molt generalitzada, la dreta radical europea ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia anti immigrant, el replegament nacionalista, proteccionista i anti Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir descontents davant l’esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l’establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques). El discurs ultra (que sembla “nou” malgrat la seva arcaisme de fons) funciona: explota pors, agrupa rebutjos, rescata odis i promet sortides fàcils. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució sembli ser de tornar a les nacions “pures” i “sobiranes”.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans serien inintegrables, el seu horitzó cultural seria incompatible amb els valors europeus, serien un llast per a l’Estat del benestar i augmentarien la delinqüència i el terrorisme.

L’altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l’europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista: d’aquí el replegament proteccionista i el rebuig frontal de Brussel·les. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per “recuperar” la mítica “sobirania nacional”, reservar l’Estat del benestar als “nostres” i acabar amb una “classe política” oligàrquica i privilegiada.

 


%d bloggers like this: