La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.
Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.
Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.
Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.
Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic i exigeix una renovació inevitable.
Al meu parer les reformes més necessàries són:
1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.
2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.
3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.
4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.
5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.
6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.
Josep Maria Quintana 