Macron convida els catòlics a rompre amb la lògica del confinament

by

En un discurs inèdit davant dels bisbes francesos, el passat 9 d’abril, el president Emmanuel Macron declarà que desitjava “reparar” el “lligam trencat” entre l’Església i l’Estat. Vinculat d’un temps ençà a la seva visió de la laïcitat, el cap d’Estat francès ha precisat que aquesta “no té la funció de negar l’espiritualitat” i ha fet una crida als catòlics “profundament descontents” amb les polítiques que s’han dut a terme a “intervenir novament en l’escena política, tant nacional com europea”. No cal dir que un sector de l’esquerra s’ha posat ràpidament en guàrdia contra tot risc de qüestionar la causa de la laïcitat i s’ha interrogat sobre el sentit del mot “lligam” que Macron utilitza per a restaurar la relació Església-Estat a França.

Tot i que comprenc que el discurs hagi provocat una sorollosa polèmica a França, ja que no és habitual que un president de la República gosi emprar en un discurs mots com “transcendència” o “salvació”, jo, que he estat sempre un defensor de la laïcitat de l’Estat sense abdicar de la militància catòlica, penso que el posicionament de Macron és molt positiu per més que hàgim de de reconèixer que el seu discurs es va sortir del que és habitual a la República de França.

Què pretenia, doncs, Macron? El tret principal del discurs -i el més sorprenent per a molts- va ser l’afirmació que l’Església catòlica no és reductible a un “col·lectiu de pensament” convidat a viure en una bombolla en el món que l’envolta. Lluny de creure això, Macron integrà la idea segons la qual tota fe religiosa participa, pel qui se’n reclama seguidor, en la construcció de la seva relació amb el món, i testimonià al llarg del discurs que el catolicisme -com tota religió, implica, segons Max Weber- una “manera d’actuar comunitàriament”. I dir això té conseqüències, perquè comporta desterrar la idea -avui molt estesa-  d’una necessària “privatització” del fet religiós, perquè creure no és, sinó, un element d’aquesta relació singular amb el món a la qual la fe introdueix el fidel.

Significa això faltar a la laïcitat? No, perquè la laïcitat no va ser establerta per anular la religió, sinó per impedir que la manera d’ “actuar comunitàriament” que la religió comporta pugui prevaler d’alguna manera sobre les regles que els ciutadans es donen ells mateixos en un sistema democràtic. I això val no sols per als catòlics, sinó per a totes les altres confessions que són presents a França.

Tanmateix, en una França on durant un segle i mig l’Església va intentar oposar-se a les conquestes de la Revolució i volgué exercir els seus privilegis i la seva primacia, escoltar com el president reconeix a aquesta Església el dret a expressar-se, encara que sense privilegis, al si d’una societat que ha sortit majoritàriament de la disciplina normativa de l’Església i fins i tot del cristianisme, té el seu què.

En efecte, Macron ha afirmat la legitimat d’aquest dret a expressar-se de dues maneres. Independentment de posicionar-se sobre la referència formal a les “arrels cristianes” de la societat francesa actual, ha reconegut aquest fet tot afirmant que, desconèixer-lo, significava desconèixer un dels trets bàsics del nostre esperit comú. Ara bé, el president no s’ha limitat a fer aquesta invocació llunyana. També ha fet referència al compromís dels catòlics en el teixit d’aquestes associacions que han pres cos en molts camps, però sobretot en favor dels més fràgils, d’aquells que la vida abandona a la vora dels camins.

D’altra banda, ningú no ignora -tampoc el president-, que aquest compromís no és el d’un exèrcit en ordre de batalla conduït pels bisbes, sinó un lloc on es creuen una pluralitat de vies (algunes fins i tot contradictòries) d’acord amb les quals el catolicisme es veu concretament com una manera d’habitar el món.

És a la vista d’aquesta pluralitat de vies que cal prendre la crida del president als catòlics perquè facin sentir la seva veu en el debat públic en temes que els són propers (ell va citar qüestions complexes com les migracions, la bioètica o la filiació). I algú -no és sorprenent- s’ha pres aquesta crida com una invitació (ben o mal vinguda, segons el punt de vista que s’adopti) a “entrar en política”. I sens dubte es tracta d’això: de pensar en veu alta i, si s’escau, d’entrar en politica. Entre d’altres raons, perquè la renovació de la mateixa política reclama avui una renovació de la confrontació pública de les conviccions.

Però aquesta “entrada en política” troba immediatament, del costat dels catòlics, dos límits que no es poden creuar. El primer l’ha indicat el mateix president d’una manera clara: la veu dels catòlics, com qualsevol altra expressió d’una ètica de conviccions en el debat públic, no té dret a imposar-se a tota la societat. La segona es troba implícitament continguda en l’evocació de la diversitat dels compromisos catòlics: no hi ha avui la possibilitat que una única veu catòlica pugui pretendre ser la veu autoritzada del catolicisme en el registre polític, i això a pesar que la Conferència episcopal de França pugui pensar el contrari. (Per cert, i com a excursus, ¿què en pensa, d’això, la Conferencia episcopal espanyola?)

¿Quina és, doncs, la novetat del reconeixement sostingut pel president als catòlics en tant que actors de l’escena política? Doncs que en avaluar la seva contribució en la nostra vida en comú, no s’acontenta a posar una mica de bàlsam en un sector de la població pertorbat per la descoberta de la seva condició minoritària en una societat en la qual, durant segles, comptava amb una gran majoria. No, ell va més enllà i convida els catòlics a rompre la lògica del confinament que empeny alguns sectors catòlics a tancar-se damunt d’ells mateixos i a constituir una mena de contracultura de la resistència al si d’un món del qual creuen haver perdut els codis que els permetin d’interpretar-lo.

El discurs del president -que ha rebut moltes crítiques des de sectors militantment laïcistes- penso que l’hem de tractar com un fet positiu en la llarga i difícil trajectòria per a reconfigurar el catolicisme francès (i el mateix podríem dir del catolicisme espanyol) que no deixa de ser (ho acceptem o no, ens agradi o no) una minoria religiosa al si d’una societat plural, i per aconseguir que aquest escapi al risc del sectarisme.

Anuncis

%d bloggers like this: