No hi va haver violència

by

Unes hores després que la jutgessa de l’Audiència Nacional, senyora Lamela, dictés una interlocutòria de processament contra el que va ser el cap dels Mossos d’Esquadra, senyor Trapero i dos alts càrrecs més de la Generalitat, acusant-los de sedició i d’haver-se posat al capdavant d’una “organització criminal”, i mentre el magistrat Llarena i el Tribunal Suprem, corejats pel Govern, pel PP, per C’s i també per algun sector del PSOE seguien afirmant que en la preparació i realització de l’1 d’Octubre s’havia actuat amb violència –perquè “violència” és la paraula clau, la paraula necessària, el mantra irresistible que han de repetir i tornar repetir els polítics i els tribunals espanyols per així aconseguir no sols humiliar Catalunya, sinó detenir i acabar condemnant a trenta anys de presó els polítics catalans responsables del Procés per a la independència-, unes hores més tard, dic, que això succeís, un Tribunal independent alemany decidia que, d’accedir a l’extradició sol·licitada de Puigdemont per part de la justícia espanyola, no ho faria pel delicte d’ “alta traïció”, que seria l’equivalent alemany al de “rebel·lió” espanyol, perquè -i això és el definitiu- en l’actuació que va desplegar el qui era aleshores president de la Generalitat de Catalunya no es pot apreciar aquesta “violència” que esdevé indispensable perquè el delicte s’hagi produït.

Aquesta decisió alemanya no sols ha permès a Puigdemont sortir de presó tan bon punt ha abonat una fiança fixada en 75.000 euros, sinó que fa evident el que tantes persones hem dit al llarg d’aquests mesos -fins i tot els qui, com jo mateix, hem estat molt crítics amb els polítics catalans responsables del Procés-: que la justícia espanyola -i d’una manera molt significativa el Tribunal Suprem- han actuat amb un rigorisme tan innecessari com injust que demostra de manera clara que, sigui o no independent del Govern de l’Estat, no és una justícia que pugui ser homologable als paràmetres europeus. Fonamentalment, perquè la majoria dels jutges participen individualment i ideològicament d’aquest pensament únic i intransigent del qual són avui prototipus els senyors Aznar i Rivera. I això és molt lamentable.

No cal ser un expert en dret per apreciar la divergència de criteri entre la justícia alemanya i la justícia espanyola, que en aquest cas és ben patent. En la causa instruïda pel Tribunal Suprem contra l’intent secessionista impulsat per les més altes institucions catalanes –Generalitat, Govern i Parlament– ja hi ha vint-i-cinc acusats per delictes de rebel·lió, malversació o desobediència, gairebé la meitat d’ells en presó preventiva o exiliats. I en la causa sobre els mateixos fets que instrueix l’Audiència Nacional s’ha apreciat, com acabo de dir, el delicte d’organització criminal i de sedició (curiosament, no el de rebel·lió), del qual precisament va ser acusat excap dels Mossos d’Esquadra, i també l’exdirector general dels Mossos i l’exsecretari general de la Conselleria d’Interior. Doncs bé, com deia divendres La Vanguardia comentant la notícia, “salta a la vista que aquest rigorisme, que no ha estat vist de mal ull pel PP, partit al capdavant del Govern central, ni per la cúpula de la justícia espanyola –Fiscalia General, Tribunal Suprem, Audiència Nacional…–, no té un reflex simètric en la justícia alemanya.”

Ara bé, el revés no sols procedeix d’Alemanya -país en qui confiava absolutament el Govern de Rajoy-, sinó també de Bèlgica, on el jutge que ha de resoldre sobre l’euroordre de detenció dels polítics fugats a aquell país donada pel jutge Llarena, els ha deixat en llibertat sense fiança mentre resol el cas, perquè tampoc aprecia violència en l’actuació d’aquests al llarg del procés.

Fa un parell de setmanes, damunt aquestes mateixes pàgines, jo escrivia que, bo i acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, estava convençut que les resolucions del jutge Llerena  no fomentaven poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè eren força discutibles jurídicament. Com eren també molt discutibles les seves decisions des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart havien comès greus errors polítics, alguns dels quals poden ser delictius, però eren explícitament pacifistes. Sempre ho han estat. D’ací que jo tenia la impressió que, qui defensava al contrari, anava equivocat o bé mentia.

Citava a més l’opinió que acabava de sostenir l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirmà que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang -per tant poca broma!-, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte.

El temps sembla que ens va donant la raó i posa les coses al seu lloc, perquè el que ara acaba de succeir, encara que no sigui definitiu, deixa en molt mal estat el perfil de l’actual Govern espanyol a Europa. També el de la seva diplomàcia, que estava convençuda d’haver fet una gran operació en provocar la detenció de Puigdemont en aquell país. Alemanya és un Estat seriós -deia la gent del Govern-, no com Bèlgica que ha estat refugi de terroristes. Doncs bé, si en algun moment el president Rajoy va alimentar la fantasia que les bones relacions amb la cancellera Merkel, afavorides per la seva longevitat política en una conjuntura d’inestabilitat en països del sud d’Europa, podien facilitar una certa sintonia entre administracions de justícia, el passat dijous vespre va tenir motius per a la decepció.

És evident que, tant la Justícia alemanya com l’Audiència Nacional, consideren que l’1 d’octubre, durant la celebració del referèndum il·legal i prohibit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no es va produir un aixecament violent que pogués fer conculcar l’Estat davant les exigències del Govern català. No obstant això, el Tribunal Suprem té la ferma convicció que els principals responsables d’haver impulsat el Procés van idear un pla per aconseguir la independència de Catalunya fora de les vies legals i eren conscients que es podien donar actes de violència l’1-O i tot i així van moure als catalans perquè sortissin al carrer i anessin a votar.

Tot, doncs, segueix a l’aire i estem encara molt lluny d’haver arribat al final, perquè els processos judicials seguiran el seu curs ja que hi va haver una conculcació de la llei per part dels polítics catalans. Però la decisió de la justícia d’Alemanya, que és la primera potència política i econòmica europea, marca un abans i un després en el procés a l’independentisme. O, si més no, en la forma en què s’ha instruït fins ara. “La justícia espanyola -conclou l’editorial de La Vanguardia– és, no cal dir-ho, sobirana. Però l’alemanya acaba de dir-li –i tot Europa ho ha sentit– que les coses poden fer-se d’una altra manera.

Anuncis

%d bloggers like this: