Espanya es dissol mentre els ministres canten “soy el novio de la muerte”

by

Parlava fa poc de l’esperpent valle-inclanesc i em trobo amb les declaracions incendiàries contra Alemanya de l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, un dels polítics més anticatalanistes del PP (i dels que més s’escolten en parlar), declaracions que Rajoy es va veure força a reconduir perquè no vol un conflicte amb la senyora Merkel. (González Pons acabà comparant Puigdemont amb el “Manneken Pis” oblidant, potser, que aquella estàtua és símbol de Brussel·les en homenatge al fillet que, segons una llegenda que molts independentistes catalans compartirien, orinà sobre la pólvora dels explosius que instal·laren els invasors de la ciutat i, amb i això, va salvar-la).

Amb prou feines havia escoltat aquestes declaracions de González Pons, quan conec per la premsa que, per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, s’ha detingut una membre dels CDR (Comitès per a la Defensa de la República) a Viladecans, a la qual se li imputen -endevini-ho, amic lector!- els delictes de “rebel·lió i terrorisme” pels talls de carreteres i l’aixecament de peatges que es van fer aquesta Setmana Santa, després de la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont.

Un lector força més crític que jo amb el Procés, després de dir-me confidencialment que “no s’entén que un estat com Alemanya o Bèlgica puguin contradir de manera tan contundent un alt tribunal d’un altre país de la UE, tot provocant una situació clarament insatisfactòria des del punt de vista democràtic”, em torna a escriure i, referint-se a aquestes darreres acusacions, afirma: “Estan sonats. Tant a la fiscalia com a la policia estan embriagats de nacionalisme.”

Certament, el que estan fent els CDR amb la seva acció anarquitzant i de protesta (talls de carreteres, cremades de pneumàtics, aixecades de barreres de peatges, etc.), no està gens bé ni ajuda a la pacificació ni al diàleg, però no és terrorisme. El meu interlocutor em diu també que, aquest dies, a França s’estan produint moltes manifestacions, amb accions d’aquesta mena, que violenten la convivència ciutadana. Una amiga seva, comunista, que investiga a la Universitat, li ha explicat que se sent violentada cada dia a l’hora d’acudir a la feina, perquè tota acció coercitiva és d’alguna manera violenta, però a cap autoritat francesa se li ha acudit d’acusar els manifestants de terroristes. D’ací que el meu lector acaba el seu comentari afirmant: “L’Estat no ens ajuda gens. Entre uns i altres acabarem tots ben enfonsats. És depriment. Estem perduts.”

Però aquí a Espanya, tots sembla que s’hagin begut l’enteniment, perquè ni els uns ni els altres ajuden amb les seves accions forassenyades a resoldre el problema. I fins m’ha fet sentir vergonya veure com alguns ministres de Rajoy gaudien cantant emocionats que ells eren “¡novios de la muerte!”, parodiant amb aquests mots absurds al general-carnisser Millán Astray, aquell que  cridà “¡Viva la Muerte!” al paranimf de la Universitat de Salamanca, des d’on el seu rector, Miguel de Unamuno, li va respondre afirmant (inútilment): “¡Venceréis pero no convenceréis!”.

Rajoy i els seus ministres segueixen tancant els ulls a la realitat, defugen el gravíssim problema que té Espanya, abdiquen de la política i prefereixen seguir el guió del jutge Llanera (i dels Tribunals en general) -d’aquest guió, Enric Juliana en diu agudament el “teorema”-, convençuts que la solució segueix essent “exclusivament” judicial i, per tant, penal. No em sorprendria que pensessin que la qüestió només es resoldrà quan puguin posar entre reixes els dos milions de catalans que han empès els seus representants a dur a terme actuacions presumptament i lamentablement delictives -que, en un Estat de Dret, han de ser jutjades-, però que té un rere fons clarament polític i que els jutges estan instruint amb una actitud de duresa i d’humiliació tan gran que no sé de què s’estranyen quan un tribunal independent d’un dels estats federals alemanys, abans d’accedir a lliurar Puigdemont a la justícia espanyola a causa d’una “euro ordre” que va i ve -ara la poso, ara la trec, ara la torno posar perquè em sembla que “políticament” és el moment adequat de fer-ho-, s’ho ha volgut pensar molt bé i ha acabat donant una sonora bufetada a la Justícia i al Govern d’Espanya.

Antoni Puigverd, que com jo mateix, ha estat també molt crític amb els polítics impulsors del Procés a Catalunya, ha fet una afirmació categòrica terrible, que subscric. “La manierista prosa del jutge suprem estava destinada a construir una postveritat de manual: convertir la desobediència independentista en violència. Les imatges i els fets demostren fefaentment que, amb tots els seus defectes, el moviment independentista és vocacionalment pacífic. Però la postveritat no consisteix a propagar genèricament mentides, sinó només aquelles que algú necessita escoltar. Espanya vol escoltar que l’independentisme és el diable. És la condició prèvia a l’execució de la venjança. Gràcies als jutges alemanys, potser el jutge Llarena deixarà de tenir la clau suprema d’un cas que només pot tenir solució política.”

Jo, que no sento eufòria per la decisió de la justícia alemanya ni em dol tampoc que s’hagi produït, tinc la impressió que ni la detenció de Puigdemont ni el seu empresonament suposaven el triomf de les tesis del Govern espanyol, ni penso tampoc que la seva posada en llibertat implica la victòria definitiva de Puigdemont enfront de l’Estat. Perquè segueixo observant la incapacitat d’uns i d’altres per a mantenir una ment freda i rigorosa davant els esdeveniments que els permeti prendre distància i garantir una anàlisi amb esperit crític sobre el que està passant.

Catalunya necessita un govern urgentment. Un govern possible que permeti una normalització institucional, una recuperació de l’autogovern i una acció política que no l’allunyi dels problemes que afecten als ciutadans. Aquesta situació seria la que millor serviria i ajudaria a la recerca de solucions polítiques que projectessin a l’escenari judicial un clima de distensió. Però la decisió del president del Parlament de proposar Jordi Sánchez (un home que és a la presó acusat de rebel·lió i malversació) a la presidència de la Generalitat, no va, per descomptat, en la línia de facilitar les coses.

Té raó, doncs, el meu interlocutor quan, desesperat, em diu que tot això que vivim és depriment. I ho és perquè la manca de concordança entre realitat i ficció és el corc del règim del 78. Ho diem tots els que reclamem una profunda reforma constitucional, que la majoria de polítics actuals no creuen necessària. El més greu és que, per molt que ells no ho vegin, arribarà un dia en que l’edifici sencer de la Constitució esclatarà i aleshores no sé qui en podrà recollir les engrunes.

Anuncis

%d bloggers like this: