Evitem el col·lapse constitucional

by

Per poc que repassem la història constitucional espanyola des de començaments del segle XIX, veurem que, si deixem fora l’Estatut de Baiona (1808) i l’Estatut Reial (1834) que no foren pròpiament constitucions, Espanya ha tingut sis constitucions fins l’actual de 1978. Sis constitucions que mai no es van reformar, sinó que l’una substituí l’altra, sempre imposada per la facció política que tenia la força en aquell moment. Així, doncs, i gairebé sempre per pocs anys, regiren al nostre país la Constitucions de 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1869, la de 1876 i la republicana de 1931.

De les del segle XIX, la de 1876, pactada entre conservadors i liberals (Cánovas aconseguí que Sagasta li donés suport) va ser la més acceptada i la que més anys durà, però tant per la falsificació que comportava de la democràcia, com per la incapacitat d’adaptar-la a una realitat canviant del país (també aleshores la crisi catalana hi va tenir molt a veure), acabà col·lapsant el 1923, quan Primo de Rivera imposà la seva dictadura (1923-1930) i acabà derogada per la de 1931, poc consensuada pels espanyols que, no cal recordar-ho, acabà amb una revolta militar a la qual va seguir una dictadura, la de Franco, que s’allargà des del 1939 al 1975, i que, gràcies al consens de les forces polítiques democràtiques propiciat pel rei Joan Carles i el president del Govern, Adolfo Suárez, ens va dur a la Constitució de 1978, aprovada en referèndum pel poble espanyol amb el 88’54% de vots favorables, xifra que, a Catalunya, assolí (encara que avui sembli mentida) el 90,5% de vots afirmatius.

D’això han passat 39 anys. S’han succeït, doncs, dues generacions d’espanyols i el país ha canviat en molts aspectes, però la Constitució -que és oberta i, per tant, modificable- no s’ha alterat en res substancial, ja que les dues reformes puntuals que ha sofert (la de 1992 per donar el sufragi passiu als estrangers a les eleccions municipals, i la de 2011 per exigir l’estabilitat pressupostària -les dues per exigència de la legislació europea-) no poden considerar-se reformes substancials.

Si observem al que ha succeït als països veïns, podrem comprovar que la vigència de les seves constitucions s’ha produït gràcies a les reformes. Sense anar més lluny, la Constitució alemanya de 1949 ha sofert seixanta modificacions, algunes d’elles força substancials; la Francesa de 1958 ha estat modificada dinou vegades; i la portuguesa de 1976 ha sofert set reformes al llarg dels anys, alguna de les quals ha alterat fins a dos terços del seu articulat primitiu.

Però nosaltres els espanyols hem estat incapaços de tornar a fer el que vam aconseguir el 1978: posar-nos d’acord en un text que, si bé no era el que més ens agradava a tots, era el que podia obtenir el consens de les forces polítiques i també del poble. Això ens ha donat molts anys d’estabilitat i de bona convivència política, però ara fa temps que la Constitució mostra grans debilitats i és criticada durament amb molts aspectes, alguns substancials, però la mediocritat dels nostres polítics, la seva curtesa de mires, l’egoisme que mostren en preferir defensar els seus interessos particulars en lloc dels interessos generals del país, han fet que la Constitució romangui inalterada i criticada per sectors cada cop més grans de ciutadans.

Pel que fa a la qüestió territorial, hem de tenir en compte que el text constitucional de 1978 la deixà oberta i no pressuposava tan sols que a tota Espanya es constituïssin les Comunitats Autònomes. Aquest procés s’ha anat desenvolupant, doncs, a partir de l’esquema que, en aquesta matèria, establia el text constitucional. I avui som molts els que estem convençuts que el marc legal existent fa aigües en aquest camp: financerament, sens dubte, ja que el mecanisme vigent provoca grans desigualtats i enormes injustícies; però també políticament, com es pot veure sobretot amb la desafecció de Catalunya que, molt probablement, s’hauria pogut evitar si al llarg d’aquests 39 anys s’hagués obert un diàleg sincer i els polítics espanyols (incloc en aquests els catalans) haguessin pactat una reforma constitucional que fes possible un nou encaix de Catalunya en marc constitucional espanyol.

Jo estic convençut que l’enorme crisi que l’Estat està vivint com a conseqüència de la desafecció catalana es deu bàsicament a aquesta manca de flexibilitat que hem tingut per a modificar la nostra Llei Fonamental. En un sistema democràtic el respecte a la llei és bàsic, certament! Ningú no hi està per damunt i, per tant, qualsevol intent de violar-la és -ha de ser- condemnat. Però els polítics que mereixen aquest nom han de ser capaços d’avançar-se als esdeveniments, i han de saber, per tant, adaptar la llei vigent a les necessitats que reclama el país. No basta cridar, dia rere dia, “¡la ley, la ley la ley!”, perquè la llei pot ser justa o injusta, i el que interessa és que atorgui a cadascú allò que és seu (recordeu aquella definició de justícia que feia el Dret Romà: “Iustitia est constants et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi”), i per donar allò que correspon a cadascú és imprescindible anar adaptant i modificant les lleis. A més, la llei ha de ser un punt de trobada (el que va ser la Constitució de 1978 fa trenta nou anys), i mai no regirà ordenadament si té un important sector de la societat en contra.

Prescindint del que pensem sobre el que està succeint a Catalunya, prescindint, doncs, d’avaluar el comportament polític del Govern i dels diputats que li donaven suport en l’aprovació de lleis clarament contràries a la Constitució, i prescindint també d’avaluar l’actuació judicial que està duent el Tribunal Suprem per mitjà del jutge Llarena i de la Sala d’Apel·lacions, el que no podem deixar de veure és que la “crisi catalana” -diguem-ho així sense valoracions- és una enorme crisi del sistema constitucional espanyol.

És cert que, a hores d’ara, contràriament al que, de manera ingènua, pensaven els polítics independentistes catalans, l’Estat ha reprimit la revolta. Els mecanismes constitucionals de caire polític han conjurat momentàniament el problema (l’article 155 de la Constitució ha permès la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions) i els mecanismes constitucionals de caire judicial (el Tribunal Suprem) han sotmès els polítics catalans, que han estat processats, empresonats i seran sotmesos a un judici que pot acabar en dures condemnes. Però seríem il·lusos si no veiéssim més enllà d’això i creguéssim que, empresonats i condemnats els 25 polítics que, de moment, han estat sotmesos a un procés penal, s’ha acabat el problema. Res no seria més il·lús ni més fals. I res no seria més irresponsable, perquè si els polítics espanyols no són capaços de veure l’enorme falla constitucional que estem vivint i la necessitat inajornable de fer política en majúscula, com la que vam fer el 1978, no dubtin que acabaran devorats pel col·lapse constitucional que, més prest o més tard, s’acabarà produint, col·lapse del qual ara per ara no podem abastar les conseqüències, però que podria esdevenir extremadament greu i no em sorprendria que s’endugués per endavant, com en un tsunami, algunes de les institucions que, com la monarquia, van ser bàsiques en el consens que es va produir per aprovar la constitució actual. Per a mostra, el botó de les eleccions municipals de 1931, que van obrir la porta a la República.

Anuncis

%d bloggers like this: