Erdogan guanya el referèndum per la mínima

by

El ‘sí’ s’ha imposat en el referèndum constitucional de Turquia amb el 51,4% dels vots, la qual cosa implica que l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, podria mantenir-se en el càrrec fins 2034. I no és tan sols això, perquè el triomf del ‘sí’ suposa remoure els fonaments del sistema polític turc: el parlamentarisme que va ser establert l’any 1924 pel fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk.

Amb la reforma constitucional a la mà, que ha de començar a aplicar-se el 2019, no sols el president podrà perpetuar-se durant molt de temps al front del país, sinó que assumirà un poder gairebé omnímode. Prendrà com a pròpies les competències del primer ministre, nomenarà jutges, ministres i alts funcionaris sense necessitat de consultar el Parlament, i els posseïdors de les carteres no podran ser tombats per una moció de censura. Estarem, doncs, davant un nou sistema constitucional que trenca la divisió de poders, que és la base de tota democràcia.

Dit això, el que sorprèn és que amb tota la maquinària del poder a favor del ‘sí’, en una Turquia amb alguns drets i llibertats suspesos (tinguem present que el país està sota l’estat d’emergència), amb els grans mitjans de comunicació a favor, perquè després de l’intent de cop d’Estat del passat mes de juliol Erdogan havia fet tancar diaris i emissores que no li eren favorables, i amb una oposició desunida i pressionada que ha tingut enormes dificultats per fer campanya, el ‘sí’ hagi obtingut només una victòria per la mínima en un referèndum on ha votat el 84% de la població amb dret a vot.

En efecte, si mirem el mapa electoral del 16 d’abril, constatarem aviat algunes coses ben interessants: D’una banda, que Turquia està dividida en dues meitats i que la reforma constitucional ha con­tribuït a polaritzar-la encara més. D’una altra, que el ‘no’ s’ha imposat a les grans ciutats i que la suma dels partits que apostava pel ‘sí’ s’ha deixat deu punts respecte a les eleccions de novembre del 2015. No és, doncs, la victòria que Erdogan estava esperant.

L’altre qüestió que fa saltar totes les alarmes ve marcada pels dubtes que han sorgit sobre la netedat de les eleccions, ja que tota la premsa europea ha remarcat que la missió d’observació internacional que va seguir la jornada electoral a Turquia d’aquest diumenge ha sostingut unànimement que el referèndum sobre la reforma constitucional que impulsava el president Recep Tayyip Erdogan no va complir els estàndards internacionals.

Aquesta afirmació –ha dit el corresponsal de La Vanguardia– arriba mentre el socialdemòcrata Partit Republicà del Poble (CHP), la principal formació opositora, ha anunciat que demanarà la seva anul·lació, després d’exigir el passat dilluns que es recomptessin fins el 60% dels vots. Més encara, tant els observadors de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació d’Europa) com els del Consell d’Europa han dit que el referèndum no va complir amb els estàndards democràtics i s’ha dut a terme amb una absoluta falta d’imparcialitat per part del poder, però el president, que ha rebut l’endemà mateix, la felicitació de Donald Trump pels resultats obtinguts, ha rebutjat les crítiques per esbiaixades i inacceptables.

No ho veu així Bulent Tezcan, vicepresident del partit Republicà del Poble, el quan ha afirmat que la victòria del ‘sí’ per un 51,4%, està enfosquida per les “àmplies” irregularitats registrades en la votació, entre les que ha destacat que en alguns llocs es van dur a terme “escrutinis secrets”. I ha afegit: “Només hi ha una decisió (possible) que posaria fi als debats sobre la legitimitat” del resultat, i és “l’anul·lació del referèndum per la Junta Suprema Electoral.

Tinguem en compte que l’oposició ha promès impugnar almenys 2,5 milions de vots que considera sospitosos, cosa que podria donar un tomb al resultat, en què el “sí” va guanyar amb una diferència de 1,25 milions de paperetes. Però el president de la Junta Suprema Electoral, Sadi Güven, va rebutjar que aquests vots, que no tenen el preceptiu segell de la mesa electoral, puguin ser falsos.

Dels molts comentaris que he pogut llegir a la premsa sobre el referèndum turc, m’ha interessat especialment el de l’investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affaires) Eduard Soler, segons el qual, una de les paradoxes de la Turquia actual és que Erdogan, que sovint es caracteritza com un líder totpoderós, se sent amenaçat.

Si això és cert, no hi ha dubte que el magre resultat obtingut pel ‘sí’ no és bo per deslliurar-lo d’aquesta amenaça, sinó ben al contrari: ja que prendre consciència que l’oposició té pràcticament la mateixa força que ell, a pesar que no ha comptat amb les mateixes armes per defensar el seu posicionament contrari, reforçarà encara més aquest sentiment.

Escriu Soler que si alguna cosa preocupa el president és que els seus el traeixin. Més encara, consi­dera que hi ha tota mena d’enemics conspirant per arrabassar-li el poder i insisteix que compten amb suports a l’exterior. En aquestes circumstàncies, el més probable és que ell mateix, però també els que l’aconsellen, optin per mostrar la seva faceta més agressiva. No serà, doncs, magnànim perquè, si titubeja, semblarà que té por i els seus enemics es llançaran ­sobre ell.

Val a dir, però, que, per al camp del ‘no’ tampoc és un resultat còmode. És clar que més val perdre per tan poc que encaixar una derrota folgada. Però amb aquest resultat els opositors estan obligats a plantar cara. Primer, fent al·legacions a través de les vies legals; i si això no funciona, rebutjant la legiti­mitat de la reforma constitucional. Ara que, el que passi després és ter­ritori desconegut. Però del que no hi dubte és que aquesta reforma constitucional ha obert una crisi política de gran magnitud.

I per últim, ¿com seran a partir d’ara les relacions de Turquia amb la Unió Europea? El Govern turc va demanar dimarts passat una cimera amb la UE per discutir el que considera una actitud reaccionària de Brussel·les en relació al seu país després d’acusar el club comunitari de mantenir una actitud hostil envers Recep Tayyip Erdogan a causa dels informes que han fet els observadors per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i de la mateixa Comissió Europea. Però, ¿plantarà cara l’UE a Erdogan? Amb la crisi dels refugiats a flor de pell i essent com és Turquia una de les portes del continent, m’he de permetre dubtar-ho.

Advertisements

%d bloggers like this: