Trump, Rajoy i Puigdemont, o l’estèril resistència al diàleg

by

Res del que ha succeït des que el 20 de gener Donald Trump va prendre possessió com a president dels Estats Units està sortint com ell havia previst (recordeu, si més no, el decret contra l’entrada d’emigrants de set països musulmans que li va ser tombat per decisió d’un jutge), però el fracàs de la seva principal promesa electoral -la derogació i substitució de l’Obamacare- ha estat fins ara la derrota més sonora, que ell ha encaixat com una catàstrofe que exigeix ​​un immediat canvi de plans.

Tal com va anunciar Paul Ryan, el president de la Cambra de Representants, els republicans aparquen de moment la seva obsessió contra l’Obamacare i se centraran en les iniciatives que generen més consens intern: “Seguirem endavant amb la resta del nostre programa perquè tenim plans ambiciosos per millorar la vida de les persones en aquest país -va dir-. Volem assegurar la frontera, reconstruir les nostres forces armades, posar el dèficit sota control, modernitzar les nostres infraestructures i dur a terme la reforma fiscal”.

Tot i això, el canvi de guió més significatiu el va plantejar el mateix Trump. Primer culpà els demòcrates del fet que els republicans no li donessin suport, cosa que va dur a terme amb sarcasme: “Tots –va dir- hem après molt sobre la lleialtat”. Després va despenjar el telèfon i trucà personalment al periodista del Washington Post, Robert Costa, i entre altres coses li deixà caure el següent: “El millor és esperar que el Obamacare exploti per arribar després a un acord amb els demòcrates”.

L’estratègia de buscar acords amb els demòcrates és ara el gran debat polític a Washington que interpel·la també al partit de la minoria, on tampoc regna el consens, perquè els defensors d’establir canals de diàleg i pacte amb els republicans per evitar els estralls d’una ofensiva ultraconservadora s’enfronten als que creuen que col·laborar amb l’Administració Trump els allunyarà de les seves bases encara més del que ho estan.

Per tant, agradi o no a Trump dialogar amb l’adversari y agradi o no als demòcrates més radicals enemics de Trump, la realitat ens mostra que l’únic camí factible per encarar el futur és, precisament aquest: el del diàleg, camí que –si baixem a l’arena política espanyola- és el que manca també entre l’Administració Rajoy i el Govern de Catalunya, cada cop més decidits a enfrontar-se en un batalla campal que no pot dur, sinó, conseqüències nefastes per a tots.

Davant aquest enfrontament radical i a ultrança, acaba d’aparèixer a Catalunya un llibre de Fèlix Riera que reflexiona sobre el que està passant i ofereix una via que no té res a veure amb la que, ara, uns i altres estan duent a terme. El llibre es diu “Just abans del salt endavant” (Pòrtic), del qual –i entre moltes altres coses- ha dit el seu autor: “Avui, com a català i catalanista, m’interessa molt més resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya que si és un èxit o no el procés. Podria succeir que la no garantia de la solució del conflicte fos la mala resolució del procés. El que hauríem de fer és no confondre’ns sobre el que realment ens interessa resoldre. ¿Pot ser una solució el procés tal i com s’està plantejant? No ho sé –diu- no tinc dades per poder-ho saber. Però des d’un punt de vista intel·lectual, em sembla un error establir un determinisme pel qual l’única solució possible sigui només una. Una aproximació cultural ens indica que pot resoldre’s per camins diferents, no per un de sol”.

Fèlix Riera apel·la, doncs, al diàleg, a aquest diàleg impossible que demanen cada dia Rajoy i Puigdemont, però que cap dels dos propicia ni, de fet, hi està interessat. Per això mateix resulta lúcid el que proposa Riera que, com ha dit Antoni Puigverd, “no ofereix metralla a ningú. Ni la dispara tampoc contra ningú. No fabrica raonaments per fomentar la victòria d’una posició sobre les altres. Riera no defensa cap de les posicions en combat: pretén abastar-les totes, no per repartir la raó a la manera salomònica, una miqueta a cada part, sinó perquè no hi ha -sosté- una única resposta als temes plantejats.”

Tot referint-se al procés català, aquests dies ha sacsejat el panorama mediàtic l’exministre García Margallo amb les seves declaracions a 13TV, aplaudit per la caverna ultranacionalista espanyola d’aquella cadena privada de televisió. El ministre que, segons ell, era el més proper a Catalunya, ha desvetllat les seves accions per fer descarrilar el procés independentista actuant a nivell internacional.

Amb desimboltura, l’exministre ha parlat de les gestions que l’executiu va haver de fer durant la passada legislatura perquè els països bàltics no es pronunciessin a favor del procés sobiranista català, i també les que va fer al Canadà i al Vaticà amb el mateix objectiu. I ha dit que, quan va arribar al Ministeri, va decidir convocar cada divendres una reunió per donar “instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva”. Aquesta campanya contra el procés ha implicat, segons ell, que, en l’escena internacional, ningú no es posés del costat del Govern de Catalunya.

Veiem, doncs, que s’ha fet abastament política cap a l’exterior i ús dels Tribunals cap a l’interior, però ni un petit esforç per propiciar un diàleg al qual ha apel·lat –ves per on!- el president del Tribunal Constitucional, senyor   Pérez de los Cobos, uns dies abans de cessar en el càrrec. Per cert, ¿no ho podia haver dit molt abans?

Diguem, però, que tampoc des de l’altre costat s’ha fet res per propiciar una entesa dialogada, per més que cada vegada que els governants de Catalunya parlen treuen a col·lació aquesta necessitat. Però l’únic que fan els uns i els altres són acusacions mútues, sense alterar un pèl els seus posicionaments inicials. I no ens confonguem: tampoc no és diàleg la política del pal i la pastanaga que aquests dies està duent a terme Rajoy prometent als catalans una política plena d’inversions, donatius i generositat que resulta increïble si tenim en compte el comportament polític que ell i el seu partit han tingut fins ara.

I torno, per acabar, a l’assenyada reflexió que fa Puigverd a partir del llibre de Fèlix Riera: “Tot i que les posicions s’han polaritzat al voltant de l’assimilació espanyola o a la independència, Riera sosté que no hi ha una única resposta a la possibilitat de reconsiderar la relació entre Catalunya i Espanya. I precisa que la sortida al plet, si es pretén autèntica, haurà de passar pel reconeixement de l’altre. Però no per entronitzar el valor de l’empatia, sinó per una raó menys elevada i, en canvi, imprescindible: fer possible el diàleg. I és que el diàleg no implica tan sols l’acceptació de les raons de l’altre, sinó l’acceptació de la possibilitat que la posició de l’altre pugui corregir o transformar la teva.

Actualment, en ple combat de posicions, la paraula diàleg apel·la a la rendició del contrincant. Per això el plet s’ha plantejat en termes de força: guanyarà aquell que, resistent en la seva posició, sigui capaç de doblegar l’altre. En canvi, Riera sosté que el diàleg només serà veritable si els qui hi participen estan disposats a “considerar que les opcions plantejades poden ser matisades, canviades o redefinides sense que ningú hagi de renunciar als seus objectius tot i que es puguin veure limitats”.

 

Anuncis

%d bloggers like this: