La dreta castissa de Madrid o l’enderroc d’una moral hipòcrita

by

El papa Ratzinguer ens parlava del relativisme moral afirmant que aquest abandona la possibilitat del diàleg per arribar a una veritat comuna per construir sobre aquesta la convivència humana, tot introduint una dictadura que no és sinó la del propi jo i les seves apetències. Traduït a la pràctica del nostre món, aquest relativisme moral comporta que el poder, l’economia i el plaer regeixin la societat, cosa que sempre s’acaba produint en perjudici dels més febles i dels que tenen menys recursos.

Francesc, el successor de Benet XVI a la càtedra de Pere, ha sintetitzat aquest relativisme traduït a la vida real en una frase curta, però molt significativa. “És –assegura- la societat del descart”. O dit d’una altra manera, és la imposició dels uns sobre els altres, la llei del més fort. I això vol dir que es destrueix aquesta xarxa de contenció que són els drets humans universals i les veritats comunes.

Si acudim a la encíclica Evangelii Gaudium, veurem com Francesc constata “un progressiu augment del relativisme, que ocasiona una desorientació generalitzada”. I com, més endavant, des d’una posició d’home creient, explica en què consisteix el relativisme pràctic: “Aquest implica actuar com si Déu no existís, decidir com si els pobres no existissin, somiar com si els altres no existissin”. En definitiva, que “l’adoració de l’antic vedell d’or –diu Francesc- ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà”.

M’han fet pensar en aquestes reflexions provinents dels darrers papes l’article que, diumenge passat, publicava Enric Juliana a La Vanguardia on comparava la dreta berlusconiana d’Itàlia amb el que ell qualifica com “l’ateisme catòlic espanyol”, frase que li serveix per definir la política castissa (diu castissa per madrilenya) dels anys del creixement foll, que coincideix amb l’època en què presidia el govern José María Aznar, amb poderosos aliats que es van destapar amb força quan Rajoy va perdre la partida davant Rodríguez Zapatero després d’aquell amarg episodi d’enganys forjats des del Govern per assegurar que els atemptats de Madrid eren obra d’ETA i no del gihadisme àrab.

I qui eren els padrins de l’ateisme catòlic espanyol d’aquella època? Doncs, per estrany que ens pugui semblar, entre aquests destacava la Cope (la cadena dels bisbes) i el diari El Mundo, que dirigia Pedro J. Ramírez, decidits ambdós a fustigar Rajoy per feble en benefici d’Esperanza Aguirre, que ambicionava ser la primera presidenta del Govern espanyol. I tot amb la benedicció pública del qui era aleshores cap de l’Església espanyola, el cardenal Antonio María Rouco.

En aquest panorama, Esperanza Aguirre comptava a més amb dos bons arsenals per sumar voluntats i ambicions: la poderosa Bankia de Rato i el cabalós Canal d’Isabel II. I això mentre el seu número dos al govern regional de Madrid, Ignacio González, dur entre els durs, s’encarregava de la intendència. De fet, Ignacio González –Juliana l’anomena despectivament i duríssimament “Killer González”- es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del Partit Popular. I en una d’elles –diu el periodista- el va acusar de relativisme moral.

Doncs bé, avui González i Granados es troben a la presó sense fiança i tothom sap que la poderosa Comunitat de Madrid, fortí de l’Espanya jacobina i alhora bastió contra el relativisme moral, funcionava amb dues vicepresidències delictives –les d’aquests dos personatges- que es vigilaven, es controlaven i s’espiaven. Estem, doncs, assistint a la desintegració de la dreta castissa madrilenya, que iguala –si no supera en magnitud- la trama corrupta que s’ha destapat a Catalunya arran de la confessió esbiaixada i no suficient de Jordi Pujol.

Diguem, però, que a les dues xarxes que tenien seu a la Comunitat de Madrid cal afegir-n’hi encara una altra, la de la Gürtel, que tenia la seu central al cap i casal del PP, amb Bárcenas al capdavant, i amb importants sucursals obertes a la València de Francisco Camps, xarxes que tenien un denominador comú de factures falses, de compres de societats amb sobre costos per finançar el partit, i d’altres tripijocs per embutxacar-se els diners dels ciutadans.

No oblidem, però –i això és també remarcable-, que les aventures tèrboles al canal d’Isabel II van començar abans que caigués exclusivament a les mans del tàndem format per Esperanza Aguirre i Ignacio González. Va ser en temps d’un altre personatge en discòrdia, avui sense poder, que tenia, però, les seves pròpies xarxes d’influència. Em refereixo a Alberto Ruiz Gallardón, expresident de la Comunitat de Madrid, exalcalde de la capital i exministre tradicionalista i ultra (després d’haver-nos volgut fer creure durant molts anys que era la cara progressista del PP).

Molt em sembla que, amb això, la caverna mediàtica de Madrid –amb l’ínclit Paco Marhuenda, avui també investigat, i amb un conseller de La Razón a la presó- hauria de tenir motius més que sobrats per condemnar la cúpula dirigent del PP, i qüestionar, si més no, el paper d’aquest personatge que, durant tant de temps, ha estat central a la política madrilenya que es diu Esperanza Aguirre, una dona que, com ha escrit agudament Manuel Pérez, amb màscara liberal, amb proclames sobre la unitat de mercat i amb ostentacions de cosmopolitisme castís, va acabar regentant una ciutat d’elits enverinades on era impossible moure’s sense pagar suborns i rendir homenatge als padrins de torn.

En un primer moment, la “lideresa” no ens va oferir sinó expressions d’incredulitat i sorpresa, llàgrimes d’emoció i declaracions autoexculpatòries, assegurant que ella no sabia res del que estava passant entorn seu, per bé que tota la corrupció passava davant dels seus nassos. Finalment, la situació s’ha fet tan insostenible que s’ha vist obligada a dimitir i abandonar.

Eren creïbles aquells laments? Eren sinceres les seves llàgrimes? Si no ho eren, revelen una immensa hipocresia i l’encobriment d’uns tripijocs condemnables que, directament o indirecta, intentaven beneficiar-la personalment i políticament. I si ho eren i és cert que la senyora Aguirre mai no es va adonar de les martingales dels seus dos més directes col·laboradors –Granados i González-, aleshores hauríem de concloure que alguna cosa no funciona bé dins el seu cap. En definitiva, que o bé se l’hauria d’inhabilitar per corrupta o per alienada mental. Qualsevol altra sortida no té cap mena de lògica.

A la fi ha dimitit i ho celebrem, mentre la fiscalia denuncia la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa per uns actuacions quan era regidora de l’Ajuntament madrileny, i el nom d’un oblidat com Eduardo Zaplana comença a prendre força a l’Audiència Nacional. I això per no parlar del “¡resiste, Luis, sé fuerte!”, el famós twit de Rajoy al seu tresorer Bárcenas. Segurament estem n els inicis del que promet ser un thriller de pel·lícula.

Advertisements

%d bloggers like this: