Les grans incògnites del Brexit

by

Manuel Castells reflexionava sobre les causes que van afavorir el Brexit i n’assenyalava bàsicament dues: la primera, el rebuig de la immigració de ciutadans europeus amb dret d’accés als serveis de salut, educació i habitatge, rebuig que es va concentrar en els centenars de milers d’europeus de l’Est que van arribar al Regne Unit en l’última dècada i van saturar els serveis públics ja sobrecarregats per les retallades dels governs conservadors. La segona, el refús de l’arrogància i autoritarisme de la burocràcia de Brussel·les; arrogància i autoritarisme que es concreta en una casta política no elegida, reticent a sotmetre’s al control del Parlament Europeu i que, encara que té el poder delegat pels governs nacionals, en realitat l’assumeix com a propi.

Tot seguit ampliava aquesta segona causa: En la governança supranacional encarnada en la Comissió Europea –deia Castells-, una majoria de britànics i bon nombre de polítics oposen l’afirmació de la sobirania nacional. Bàsicament pel fet que les institucions europees, inclòs el Banc Central Europeu, expressen cada vegada més l’hegemonia alemanya, cosa que desperta recels profunds en l’únic país europeu que va ser capaç de resistir l’intent de dominació alemanya en les dues guerres mundials.

Si les seves apreciacions són exactes –que a mi m’ho semblen- tenim, doncs, que, a la base del Brexit, hem de veure-hi la xenofòbia i el nacionalisme. Xenofòbia contra els conciutadans europeus amb els quals no se sent una identitat comuna, i nacionalisme contra una euroburocràcia que se situa per sobre de la sobirania dels pobles.

De fet, aquests són també els arguments que fan valer els líders dels partits xenòfobs europeus més contraris a la UE, que, per reforçar encara més els seus posicionaments antieuropeistes solen afegir-hi la por d’un món en ebullició d’on sorgeix l’amenaça difusa del terrorisme amb un rostre que s’identifica ideològicament amb el de les minories ètniques nascudes a Europa i amb els milions de refugiats que fugen del desastre de la guerra que ha devastat els seus països. I per si això no fos suficient, els adversaris d’Europa branden també la inseguretat de l’ocupació afectada pels canvis empresarials i tecnològics.

Centrant-nos, però, a la Gran Bretanya –únic Estat que, per ara, ha decidit endegar els mecanismes jurídics que possibilitin l’abandó de la Unió Europea-, no deixa de ser curiós que el discurs de la primera ministre Theresa May i els arguments que addueix en favor de la Gran Bretanya siguin els mateixos que, en un sentit diametralment contrari, adduí també la primera ministra Margaret Thacher quan, el 1975, era encara líder de l’oposició conservadora al govern laborista.

En el discurs fundacional del Brexit pronunciat el 17 de gener a Lancaster House, la primera ministra britànica va prometre un “futur brillant” per al Regne Unit fora de la Unió Europea. Si fa o no fa, el mateix que va dir Margaret Thatcher el 16 d’abril del 1975 per defensar, ben al contrari, el vot a favor de la permanència en el referèndum convocat pel govern de llavors, en mans dels laboristes. “No és una sorpresa que, com a líder del Partit Conservador, vulgui donar el meu total suport a aquesta campanya (pel sí), ja que el Partit Conservador ha perseguit la visió europea gairebé tant de temps com ha existit com partit”, va declarar d’entrada Thatcher, que va al·ludir com a precedents a Benjamin Disraeli, Winston Churchill -que va defensar uns Estats Units d’Europa i en plena guerra va oferir a França una federació-, Harold Macmillan i Edward Heath. “Durant centenars d’anys els pobles de la Gran Bretanya han escrit la història. ¿Volem que les futures generacions continuïn escrivint-la o que simplement la llegeixin?”, es va preguntar la futura Dama de Ferro, que no va expressar cap dubte sobre allò que, l’any 1975, s’havia de fer: romandre a Europa per influir en les seves decisions.

Ara tot s’ha capgirat novament i l’horitzó que se’ns presenta en les relacions Unió Europea-Gran Bretanya és més aviat borrascós. Sovint s’utilitza el símil del divorci, i ningú no dubta que serà una divorci complicat perquè hi haurà diners en litigi. I no tan sols diners, sinó també sectors territorials que depenen del govern de Londres que no estan d’acord amb el Brexit i que poden provocar una desestabilització de l’Estat. Començant per Escòcia, que, per mitjà de la seva primera ministra Nicola Sturgeon ja ha demanat a May que autoritzi un nou referèndum per demanar la separació, ja que el que va celebrar-se el 2014 es va fer sota la propaganda oficial del qui era llavors primer ministre Cameron, que defensava la permanència a l’UE, mentre que ara s’han alterat clarament les regles del joc.

I tant o més preocupant que Escòcia (que només podrà fer el referèndum si el pacta amb el govern de May) és el cas de l’Ulster, ja que la decisió britànica d’abandonar Europa -i de restablir, en conseqüència, les fronteres entre Irlanda i l’Ulster- podria acabar tirant per terra el procés de pacificació i propiciar potser l’abandonament d’Irlanda del Nord del Regne Unit. Al capdavall, i a diferència del que passa amb Escòcia, l’Ulster no necessitaria demanar permís a Londres per celebrar un referèndum de reunificació de l’illa. Com ens recordava Lluís Uria a La Vanguardia, els acords de Divendres Sant ho preveuen directament si una majoria a les dues Irlandes així ho desitja.

Però tornem a la qüestió dels diners. Theresa May ha demanat per mitjà de la carta que acaba de dirigir al president del Consell Europeu, Donald Tusk, un Brexit suau. Però aquest –i més encara la cancellera alemanya, Angela Merkel-, ha dit que res de parlar de les relacions futures amb la UE. Primer s’ha de parlar –i s’ha de parlar exclusivament- de les condicions de la sortida. Les relacions per al futur ja s’abordaran després.

Què significa això? Doncs que si la senyora Merkel i el seu partit, la CDU, renoven el contracte de govern amb els alemanys a les properes eleccions previstes per la tardor de 2017, el més probable és que la senyora May se les hagi de veure amb el ministre Wolfgang Schäuble, que, segons ens explicava la corresponsal de La Vanguardia a Berlín, María-Paz López,  fa uns dies va concedir una entrevista en un diari regional, el Neue Osnabrücker Zeitung, a les quals afirmava que les converses per al Brexit seran “un procés d’aprenentatge, també i sobretot per als britànics”. Sense tallar-se un pèl, el ministre posava clarament els punts sobre les is: “Ells –deia- tenen el seu gran centre financer a Londres, però no podran mantenir el seu accés habitual al mercat de la UE si no accepten les regles de l’espai europeu”. I avisava: “Volem mantenir a prop els britànics, però no hi ha drets sense obligacions”. Paraules que eren un recordatori clar contra l’elecció a plaer entre les quatre llibertats fonamentals del mercat interior: lliure circulació de treballadors, mercaderies, serveis i capitals. El que no permetrà la UE (si Merkel segueix al poder) és que el Regne Unit conservi les tres últimes llibertats i liquidi la de la lliure circulació de treballadors.

Tusk ho va advertir tan aviat com va rebre la carta de May, i segurament tindrà a Schäuble al seu costat fent pinya en defensa de la UE a l’hora d’advocar com a recepta de cara el Brexit un posicionament de fermesa que procuri minimitzar els danys i facilitar alhora  la unitat dels 27 països que continuaran al si de la Unió.

Esclar que tot depèn també de com vagin les coses a França. Perquè si al país veí la senyora Le Pen guanyés la presidència de la Repúlica amb el seu programa netament antieuropeu, aleshores els esforços que s’han fet al llarg de 60 anys per afavorir la unitat fàcilment s’escorrerien al clavegueram com quan obres el tap de l’aigüera.

Anuncis

%d bloggers like this: