Fa uns mesos vaig aprofitar la meva estada professional a València per assistir a la presentació del llibre de Víctor Maceda que duu per títol “El despertar valencià. La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi” (Pòrtic), amb pròleg d’Enric Juliana.
L’acte, ple de gom a gom d’un públic que militava clarament en el valencianisme polític (aquest que els fidels al PP valencià titllen de “catalanisme” per desprestigiar-lo), va comptar amb les intervencions de Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana), Mónica Oltra (Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana), Gemma Pasqual (Vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià) i Enric Juliana (Director adjunt de La Vanguardia).
És un fet que, del 1995 al 2015, el País Valencià va ser el principal bastió de la dreta espanyola. La Generalitat, les tres diputacions i les tres capitals de província van tenir, ininterrompudament, governs del PP. Era un poder omnímode, consolidat elecció rere elecció, que s’alimentava d’un model econòmic efectista, una xarxa clientelar molt extensa i una propaganda a gran escala sufragada amb diners públics.
La fallida d’aquell règim de cartró-pedra, farcit de trames de corrupció, va donar pas a una etapa nova, en què l’epítet “a la valenciana” ha passat de designar la mala praxi a significar una altra manera de fer les coses, i en què el valencianisme progressista ha assolit una força inusitada.
Recordo que a la intervenció d’Enric Juliana, aquest, sempre perspicaç, va dir que els catalans desconeixen massa la realitat política, social i econòmica de València, i els recomanava que fessin un esforç per intentar una aproximació a aquesta comunitat.
Alguns camins s’han fet en aquest sentit, bàsicament amb la qüestió de fons del corredor mediterrani, ja que el món empresarial de València està mantenint una sintonia clara amb els catalans en defensa d’unes infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic d’aquest eix ferroviari que la supèrbia i suficiència de José María Aznar va bandejar clamorosament.
Dons bé, tan clamorosa com la supèrbia d’Aznar ha estat la llenegada de Pilar Rahola –cosa que demostra que Juliana tenia tota la raó quan parlava del perillós desconeixement que molts catalans tenen de la realitat valenciana- en titllar Mònica Oltra de “blavera” per les crítiques que la vicepresidenta del govern i líder de Compromís ha fet al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE).
Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana
Encara que sense esmentar-lo, Rahola ha recorregut per carregar contra Oltra a Vicente González Lizondo, l’antic líder d’Unió Valenciana, un partit ja desaparegut que tenia per objecte l’anticatalanisme. Val a dir, però, que Lizondo -que va copar portades quan va brandar una taronja al Congrés en defensa de l’agricultura valenciana- i el seu partit representaven l’anticatalanisme acèrrim de part de la dreta sociològica i política de la Comunitat Valenciana. Res, doncs, a veure amb Mònica Oltra i Compromís, que estan a anys llum d’aquestes posicions polítiques.
De fet, va ser l’anunci demagog i propagandístic fet per Mariano Rajoy a Barcelona tot prometent la inversió de l’Estat en aquella comunitat autònoma de 4.000 milions d’euros, el que ha creat polèmica a la Comunitat Valenciana. Però les crítiques d’Oltra, de Puig i també d’altres polítics (cap, curiosament, del PP) no s’han dirigit contra les inversions de l’Estat a Catalunya, sinó a la suposada marginació del govern del PP cap a la Generalitat Valenciana en assumptes capitals: finançament autonòmic, deute històric i, també, infraestructures.
Tenim, doncs, que una dona a la qual els dirigents del PP valencians titllen, dia sí i dia també, de catalanista (i de sobiranista!), és acusada per Pilar Rahola de “blavera”, tot demostrant amb això que la supèrbia, la ignorància i la mala fe no són exclusives de José María Aznar. Campen també a pler en certs ambients de la futura república catalana.
A mi, que sóc catalanista de sempre i mai no ho he amagat, m’han bastat pocs mesos de vida a la Comunitat valenciana per comprendre Oltra i les seves reivindicacions, que mai no han anat contra Catalunya (a diferència de les del desaparegut Lizondo i les actuals –i permanents- d’Isabel Bonig- que, amb la comprensió i l’ajut de C’s, han convertit el catalanisme en l’eix de tots els mals).
Mónica Oltra, com també Ximo Puig, ha manifestat tan sols la indignació de l’executiu valencià pels PGE 2017. I ha anunciat “mobilitzacions” davant l’evidència que la Comunitat Valenciana és l’última de la cua en inversions en aquests pressupostos. I en exposar les claus de l’anomenat “enuig valencià”, ha dit, simplement, que Catalunya -com Espanya- no coneixen bé la realitat de València. I em sembla que té raó.
Sense anar més lluny, Mònica Oltra ha denunciat que no és possible que s’adjudiqui a la Generalitat valenciana un finançament que equival al 6’9% del total quan la comunitat té una població de l’11%, i s’ha demanat en veu alta “què li hem fet els valencians a Mariano Rajoy perquè ens tracti d’aquesta manera, amb aquest menyspreu, amb aquesta crueltat”.
Oltra ha criticat, en primer lloc, l’arbitrarietat del Govern d’Espanya a l’hora d’assignar inversions, que, des del seu punt de vista, es fan de manera partidista, sense criteri tècnic i objectiu, sense criteri de població, i sense atendre’s tan sols a la legalitat contemplada a l’Estatut de la Comunitat Valenciana que, no ho oblidem, és una llei orgànica de l’Estat que exigeix que les inversions es facin en relació al pes poblacional. A més, es queixa que Rajoy hagi visitat vint-vegades la Comunitat Valenciana i en cap hagi mantingut una trobada institucional amb la Generalitat, fet que ella qualifica –també amb raó- com a deslleialtat institucional.
Tampoc s’ha tallat el pèl en parlar del corredor mediterrani. “Els valencians -ha denunciat- hem de dir prou a que ens enganyin com si fóssim babaus. El corredor mediterrani és una reivindicació no només dels valencians, també ho és de Múrcia i de Catalunya, de tots els sectors econòmics i dels empresaris perquè el necessiten per ser més productius, per exportar. Tenint en compte el PIB de la Mediterrània i les exportacions, no té cap sentit que el Govern no hagi fet del corredor una prioritat, que ens connecta a Aragó i a Europa. El necessitem –afegeix Oltra- per ser més productius i més competitius.” I es demana: “al final on es fan les inversions d’aquest corredor? Bé, es fan a Madrid, però Madrid no és la Mediterrània.”
Més coses: ¿Perquè el teatre Real de Madrid rep 9 milions d’euros i l’Òpera de València només 600.000? Per què aquestes diferències? -pregunta Mònica Oltra. I passa tot seguit al finançament. “Som l’única comunitat pobra, amb un PIB per sota de la mitjana (un 12% inferior), que paguem com si fóssim rics. Això és una anomalia democràtica, i els experts han posat xifres a aquesta anomalia. I quan ens diuen que ens donen el FLA els diem: “això és un préstec”. És com si a una persona després d’estar tot el mes treballant li diguessin que en lloc de pagar-li la nòmina li donen un préstec que haurà de tornar; doncs així d’absurd és això.”
I per si tot el que ha denunciat no fos suficient, lamenta amb dolor el passat polític del PP (l’època de Camps, especialment) en què, muntats sobre la disbauxa i la corrupció, “donaven la imatge que encenien els puros amb bitllets de 500 euros”. Tot aquest passat és –diu Oltra- el que els obliga a reaccionar i a fer veure a Espanya (i també a Catalunya) el desconeixement que tenen de la realitat.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.