He repassat la premsa internacional per internet i tota es troba perplexa per la lluita interna que s’està produint dins el Partit Socialista Francès, on la victòria d’Aubry és lluny de ser confirmada i on la derrota de Royal és lluny de ser rectificada. L’únic que sembla cert és que el partit es troba dividit en dos (o en més faccions) per manca d’un lideratge clar. Fet que amenaça la ruptura i presagia una continuada ruta per l’oposició, mentre en el camp de la dreta, Sarkozy ocupa tot l’espai.
A més cal que ens preguntem si, rere la confrontació, hi ha realment una batalla ideològica o estem només davant de querelles i d’ambicions personals. D’entrada sembla que Aubry s’apunta a un socialisme de llibre, més lligat a una esquerra tradicional, mentre que Royal evocaria una socialdemocràcia vague, gairebé centrista.
The Guardian parla del desconcert dels socialistes després de la batalla i no dubte de qualificar el PS com un partit a punt d’explosionar. Per a aquest diari, “el caos de la nit electoral era impressionant, tant per culpa d’un resultat estret com del verí polític que es destil•lava, fet que no era sinó el resultat d’una campanya interna marcada per les lluites internes i abocada a les rivalitats personals.
Més cruel encara, l’editorialista britànic John Lichfield es riu obertament, des de les pàgines de The Independent, d’aquesta guerra interna del PS, que compara a un “combat de dones dins el fang, en edició francesa”. Per a ell, “cap combat entre esquerra i dreta ha produït tantes invectives i entorpiment com aquesta baralla entre centre-esquerre i centre-esquerre”. Car, segons creu, el problema no ve tant de les irregularitats que s’hagin pogut cometre com pel fet que les relacions personals entre els dos camps han esdevingut tan verinoses que un cisma sembla inevitable a curt termini.
Sortosament, els espanyols llegim a la premsa nord-americana que el lider socialista espanyol és comparable a Obama. I si una comparació d’aquest estil ens pot fer somriure per sota del nas, la veritat és que els socialistes espanyols (tot i que escoltar Pepe Blanco y Leire Pajín sigui una mica dur, per excessius i per acrítics) ho tenen força més bé que els Populars, amb una Aguirre i un Aznar que cada dia que passa són més incommensurables en el despropòsit.
Josep Maria Quintana 