Se’m fa molt difícil dir alguna cosa original després de la gran victòria d’Obama que ha omplert la informació de tots els diaris del món i ha estat present a totes les televisions i les ràdios amb una cobertura inusual per a aquests casos. Només això significa que estem davant d’un fet que el món considera nou i excepcional.
Si repasso els meus anys de vida, recordo tres moments polítics que m’han fet vibrar per raons diverses. El primer va ser la victòria de Kennedy, el 1960. En aquest cas, potser l’emoció del fillet que jo era no anava més enllà de veure (perquè així ens ho explicaven a l’escola) que el jove Kennedy era el primer catòlic que accedia a la presidència dels Estats Units. Però si això pot ser una bestiesa, no ho és el fet que, a l’Espanya de Franco, fins la gent més humil i despolititzada va vibrar amb aquella elecció, de la mateixa manera que recordo com plorava la dona de feines de casa quan el van assassinar tres anys després. Amb raó o sense, se’ns trencava una esperança.
El segon cop que em vaig emocionar va ser la nit en què va caure el mur de Berlín, un dia de novembre del 1989. Aquell mur, amb la presència del qual havia crescut la meva generació, que separava dos mons irreconciliables, s’esberlava per la força de la democràcia i ensorrava alhora un altre món sòrdid i totalitari, el comunisme soviètic que durant setanta anys havia liderat l’URSS.
I també em vaig emocionar quan, a les 5,30 del matí del passat dimecres, assegut davant el televisor, vaig escoltar el discurs d’Obama, un cop aquest va veure clarament que havia guanyat les eleccions. Aquell discurs sense papers, mirant directament al món, em va semblar una obra mestra de la democràcia, i les cares d’aquella multitud expectant que la televisió enfocava, no hi ha dubte que significaven molt més que un desig. Era la constatació d’un canvi que ha estat possible gràcies al treball i al sacrifici de moltes generacions. No era estrany, doncs, que el reverend Jesse Jackson, que va ser candidat en les primàries pels demòcrates nord-americans el 1984, i que havia estat a la vora de Martir Luther King, a Menphis, aquell infaust matí de 1968 en què fou assassinat, plorés d’emoció quan una majoria real i eufòrica de nord-americans, rebesnéts d’aquells que havien fet una guerra civil per no abolir l’esclavitud dins el segle XIX i que també havien assassinat el president Lincoln, el 1863, que aquella majoria de nord-americans, dic, que eren fills de la generació que assassinà Luther Kingper defensar els drets civils dels negres, vibrés ara d’emoció i de joia per la victòria d’un home de raça negra que accedia a la presidència del país més poderós del món i que, a més, despertava les esperances d’un incomptable nombre de ciutadans.
A primera hora del matí, vaig escriure un correu a l’amic que viu als Estats Units del qual us parlava en anteriors comentaris per dir-li això: “Independentment de què farà Obama, avui s’enterra definitivament Ronald Reagan, Margaret Tatcher i tot el neoconservadurisme que ha dominat el món, amb Bush com a exemple més patètic, aquests darrers 30 anys. Sentir il·lusió i fins emocionar-nos a la nostra edat és un do impagable.” I ho mantinc. Haver-me emocionat durant la matinada de dimecres és una de les experiències que recordaré per sempre més.
Josep Maria Quintana 