Diàleg a Ferreries sobre literatura

by

Acte, ahir, a Ferreries per parlar de literatura en el marc de la Fira del llibre català. L’envelat és a la plaça i els llibreters malden per convèncer nous lectors perquè s’aproximin a la lectura en aquesta llengua, la nostra, tan maltractada per la vida i de la qual, però, hem d’escoltar tot sovint que produeix lesions als castellanoparlants que habiten entre nosaltres. La darrera de Fernando Savater, que –enginyós ell- assegura que en allò que afecta a les llengües, tan dictadors són els qui les prohibeixen com els qui les imposen. Però quan escorcolles en el fons d’aquest hàbil pensament, aviat t’adones que té trampa, perquè el qui prohibia el català fa anys que és mort, mentre que els teòrics impositors som nosaltres, els que l’únic que pretenem és que no ens asserveixin, i que la immensa força de la llengua castellana no ens impossibiliti de respirar. Perquè és ben curiós que, quan ells –vull dir els castellanoparlants de la camada de Savater- venen a viure entre nosaltres, aleshores el fet de parlar en català, d’estudiar-hi, etc., els lesiona un dret personal irrenunciable, mentre que quan nosaltres hem d’anar a viure entre ells, el fet d’haver de conviure en tot i per tot en castellà és el més natural del món. Alguna cosa falla, doncs, en aquest argument filosòfic, però tampoc no n’hem de fer gaire cas, perquè hi estem acostumats.

Però no havia de parlar d’això sinó de la fira, i del diàleg que vam sostenir Maite Salord, Joan Pons i jo mateix, moderats per Màrius Serra. Val a dir que tot i la remor natural de la sala, poguérem parlar de literatura, de la nostra literatura i de com cadascú de nosaltres viu la seva particular manera d’enfrontar-se al paper en blanc.

En un moment afrontàrem una qüestió que sempre és difícil de resoldre: la de defugir que un lector, o un grup de lectors, o un poble, o un col·lectiu social es pugui sentir ferit per les paraules que aboquem en els llibres. Pons va apuntar la possibilitat de modificar el nom del poble, i així treure ferro a la dificultat. Jo vaig dir que aquest va ser un dels temors que tenia en escriure “Les revolucions perdudes”, perquè tocava una matèria que, entre mentides –la literatura es forja sempre amb la imaginació i, per tant, amb engany- explicava, però, una realitat que afectava a persones concretes, rere les quals hi havia persones en noms i llinatges que es podien molestar.

En la revetlla, després d’acabat el diàleg públic, se’m va acostar una llibretera de Ciutadella i em va contar un fet del qual ella en va ser testimoni. Una persona va entrar a la llibreria i li va dir: “Mai no recomanis aquest llibre –es referia al meu- perquè el qui l’ha escrit és un fatxa”.

Més enllà de si jo sóc o no sóc un fatxa, com creia aquest lector, la seva opinió em va fer veure que alguns cerquen en la literatura una cosa que aquest mai no pretén o no hauria de pretendre: alliçonar ideològicament. Doncs bé, aquell lector va considerar que jo era políticament incorrecte des del seu punt de vista, segurament perquè construïa una part de la novel·la sobre una sèrie de crims comesos per unes persones que ell, o bé justificava, o bé creia que era millor silenciar. I atribuïa, per tant, la meva pretesa mala literatura a una qüestió ideològica que res no tenia a veure amb la bondat o maldat del text escrit, ni amb la subtilitat de l’engany que tota obra literària pretén.

Bé, no té més importància, o té simplement la que li pugui donar el lector. Però més enllà d’aquesta anècdota, diré que a mi m’ha anat bé aquest encontre i aquest diàleg, no sols perquè em va fer retrobar vells i bons amics, sinó també perquè m’ha servit si més no per escriure uns mots en aquest quadern cibernètic que, com amorosament em recriminava ahir, a Ferreries, na Conxa des Casino, darrerament he tingut massa oblidat.

Anuncis

%d bloggers like this: