La candidatura d’Obama és suggerent perquè, no sols ha sortit del no-res, ans també perquè s’ha forjat al marge de l’establishment dels partits. Fa dos anys, ni ell s’havia decidit a presentar-se. Avui és a punt de tocar el cel amb els dits després d’haver trencat tots els rècords, algun molt important. Comencem pels diners que ha recaptat entre els ciutadans i sense cap suport públic (aquí, a Espanya, ni els militants paguen la quota); el segon i més important, el de la participació ciutadana. En aquest sentit, mentre les campanyes dels candidats eren ordinàriament cosa de 150.000 persones, avui, en el cas d’Obama han estat milions de ciutadans els que, voluntàriament, han contribuït a l’èxit d’aquest home jove, atractiu, gran orador i de raça negra, que ha estat capaç de vèncer la teòricament més forta candidata demòcrata a la presidència: Hilary Clinton.
Tots els vents semblen bufar en favor seu. A més, el candidat republicà és vell (25 anys més que ell) i poc atractiu, encara que amb un sòlid historial militar, i s’ha fet acompanyar en aquesta aventura per una dona jove, la capacitat política de la qual és força dubtosa. La meva pregunta és, però, la següent: Guanyarà Obama?
Més enllà del que jo pugui pensar, i del que es pensa en general a Europa, he de dir que tinc els meus dubtes. Perquè no me’n fio gens, de com acabaran responent els nord-americans davant aquest canvi que, per molt moderat ideològicament que sigui, és francament espectacular. De fet ho capgira gairebé tot. Seré, doncs, molt feliç el 5 de novembre si els meus recels, no sols s’han esvaït, sinó que m’han fet veure clarament que el meu pessimisme vital és injustificable. I tanmateix continuo intranquil, entre altres coses perquè els sentiments i els pàlpits no són controlables.
Josep Maria Quintana 