Archive for Juny de 2008

Ha mort Miquel Coll Carreras

11 Juny 2008

Ahir vaig saber que Miquel Coll havia mort en el seu domicili de Palma. Em va doldre perquè era una persona que havia admirat i apreciat. Primerament el vaig conèixer pels comentaris del meu sogre, Mateu Seguí, que havia estat company seu de batxillerat; després, com a lector dels seus estudis de dret privat i, especialment, de dret civil balear; i finalment, com a company seu en el Consell Consultiu de la Comunitat Autònoma, al qual vaig pertànyer durant vuit anys.

No cal dir que aquesta darrera fase va ser la definitiva per conèixer a fons la personalitat d’aquest jurista de cap a peus amb el qual ha estat un honor treballar. Miquel Coll era d’aquestes persones que, quan entrava en una habitació on tu eres, senties la necessitat de posar-te dret i de no seure fins que ell t’ho demanava. No he conegut ningú amb una vocació i uns coneixements jurídics tan complets. Suposo que Nicolau Orfila, el gran advocat maonès del segle XVIII, l’home que va ser tostemps conseller àulic dels britànics, se li devia assemblar, perquè Miquel Coll va ser també la peça clau de tots els serveis jurídics de l’Administració de l’Estat a Balears durant trenta anys. I un cop es va jubilar, ha servit a l’Administració autonòmica des del Consell Consultiu. Primerament, anomenat pel govern; després, pel parlament balear.

Va ser per mi una gran experiència la que vaig viure al seu costat. Perquè jo, poc o gens vocacionat a l’exercici del dret, encara que dugui més de trenta anys exercint-lo, vaig poder sentir al costat seu com en podia ser, d’apassionant, l’aventura jurídica quan s’exercia amb la profunditat i el compromís que ell duia dedins. Posseïdor d’una memòria prodigiosa –“voltros no en teniu perquè no l’exercitau”, em deia, podia prescindir sovint de l’Aranzadi, perquè ell n’era un de vivent, i format en una època dura, mirava amb un cert desassossec la devaluació constant de les tasques legislatives i de desenvolupament legal que, cada dia que passa, sembla que s’accentuï més a les administracions contemporànies.

La darrera anècdota que vaig viure al seu costat succeí en el pati de butaques del Teatre Principal de Maó el dia en què jo vaig fer el discurs de gràcies en nom de tots els qui havíem rebut el premi Ramon Llull (28.02.05). Jo, que vaig parlar en qualitat de president dels Amics de l’Òpera (que era l’entitat que havia rebut el premi), vaig citar una frase del Digest de Justinià, “una frase –vaig dir- que Ramon Llull va convertir en màxima de la seva vida: Honeste vivere, alterum non laedere, et jus suum unicuique tribuere.” Acabat l’acte, un Miquel Coll somrient i feliç em va felicitar per haver citat aquell text. Doncs bé, mentre parlàvem, s’acostà un conseller del govern balear i, molt atent, em va donar l’enhorabona “per haver citat tan fidelment Ramon Llull”. Miquel Coll, un cop el conseller va retirar-se, obrint els ulls em va dir: “Josep, corramos un tupido velo”.

Ha mort, doncs, un home savi, un home que no mereixia de cap manera la imprudent actuació del fiscal en el cas Andratx, que em consta que el va fer sofrir molt. I a més, el féu sofrir inútilment, perquè la seva actuació ha estat considerada, com no podia ser d’altra manera, del tot honorable.

Des de l’admiració i el record, li desig que descansi en pau.

El control de la constitucionalitat

10 Juny 2008

Davant la decisió del Tribunal Constitucional de Turquia de declarar contrària a la Constitució i, per tant, com a no existent, la llei del parlament turc que permetia a les dones dur el vel a la Universitat, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, qüestionà ahir aquesta decisió dient que “el poder legislatiu pertany únicament a l’Assemblea nacional. Ningú no pot retirar-li aquest poder i posar-se en el lloc dels legisladors”.

Sense entrar en el fons de la qüestió –em refereixo a la del vel -, l’actitud d’Erdogan m’ha recordat molt la del president basc Ibarretxe quan afirma que no es pot anar contra una decisió presa democràticament pels representants dels bascos (i basques). També em recorda els arguments de certs partits catalans quan afirmen que no té cap sentit que el Tribunal Constitucional pugui tornar enrere un Estatut (o determinats aspectes d’aquest) que ha estat aprovat pel parlament català i, a més, ratificat en referèndum.

Tots aquests arguments –els d’Erdogan, el d’Ibarretxe i els d’alguns parlamentaris catalans- tendeixen a confondre el ciutadà posant èmfasi en aquella frase lapidària que diu que “el parlament és sobirà”. Això no és cert en un sistema constitucional presidit per l’estat de dret. Qui és sobirà –a Espanya- és el poble espanyol, que exerceix aquesta sobirania a través dels diversos òrgans constitucionals. Entre aquests, els parlaments, òbviament, que encarnen el poder legislatiu i, en aquest sentit, poden decidir el que creuen convenient (per exemple treure la prohibició de dur el vel, o bé fer un referèndum per demanar l’autodeterminació). Però sempre hi ha la possibilitat que aquesta decisió autònoma (però no sobirana) sigui contrària als principis que regeixen la convivència política del país, que recull la Constitució, i és al Tribunal Constitucional a qui correspon dirimir la constitucionalitat de les lleis. Ens agradi o no. Fins i tot això en un estat com l’espanyol on el Tribunal Constitucional ha perdut tot el prestigi i ha mostrat en aquests darrers anys un comportament calamitós.

Les eleccions d’Esquerra Republicana

8 Juny 2008

Els resultats de les eleccions d’ERC ens presenten un guanyador, Joan Puigcercós, que vol seguir la línia oficial, és a dir, la seguida fins ara, però essent ell, i no Carod, qui mana al partit. Tanmateix, el percentatge obtingut pel més radicalment independentista Joan Carretero, que va ser expulsat del govern tripartit perquè volia fer-lo saltar en mil bocins, no augura un govern fàcil dels guanyadors. I menys si encara tenim en compte que d’altres militants han donat suport a les tesis de Josep Benach.

Aquesta experiència de partit assembleari té el seu encant, però cal reconèixer que també presenta molts problemes. Així i tot, serà interessant de veure com els resolen els dirigents d’Esquerra i si la democràcia directa que defensen i practiquen –cosa que és realment atractiva- serveix a la pràctica com ens plau en teoria.

Com a mínim és més interessant el procés d’Esquerra que el del PP, que exigeix sis-cents avals (d’entre els compromissaris) a un candidat, avals amb noms i llinatges que saben que, si perd el seu avalat, es poden acomiadar dels càrrecs. Ara bé, el que és ara per ara –veurem com anirà en el futur- el sistema d’ERC no ha demostrat que pugui funcionar a la perfecció. A partir d’avui podrem començar a veure si realment és un bon sistema.

Tot esperant la decisió de Clinton

7 Juny 2008

Tot esperant què dirà exactament Hillary Clinton en el moment de la seva retirada de la carrera presidencial, discurs i comportament, el seu, que poden ser decisius per al futur polític d’Obama i del Partit Demòcrata, he rebut un correu des dels Estats Units d’un amic, antic professor universitari, físic de gran prestigi, que avui es dedica a la consultoria, el qual participa, també com jo –i ho fa des del lloc mateix on els produeixen els fets-, d’aquest ample sentiment d’esperança i d’il·lusió que ha despertat Obama, de qui s’espera que pugui contribuir a canviar, no només la política exterior del govern dels Estats Units, sinó també l’actitud dels mateixos nord-americans respecte a la política i al seu compromís polític i ciutadà.

Em diu:

Amigo Josep Maria, como siempre tus cometarios son tan agudos como interesantes. Para mi desde el otro lado del Atlántico, una de las fuentes de información que mas aprecio. Yo debo ser mas de diez años mayo que tu y una cuarenta mas que tu joven interlocutor, pero para mi también, a pesar de mi cinismo, la visión de cambio que nos ofrece Obama me llena de esperanza. Ya se que Obama no va a resolver todos los problemas de este país y el mundo entero, pero lo que ha conseguido Obama es entusiasmar a un sector de la población que había perdido toda esperanza y a un sector de la población que aun no sabia lo que era la esperanza.

Aquí no se esperan milagros de un individuo, pero sabemos que el futuro será lo que colectivamente nosotros construyamos. La dificultad esta en convencer a todos que sean parte de este futuro. El gran éxito de Bush ha sido conseguir que gran parte de la población sintiera asco de la política y se separara de cualquier actividad colectiva. Así él y sus amigos han llevado al país a donde ellos les interesaba. La gran esperanza de Obama es que devuelva el país a sus ciudadanos, que estos se sientan parte de ese pais y que no permitan que ningún grupo por poderoso que sea, se haga con el monopolio de la acción.

Basta ver un meeting de McCain, persona que por otra parte me merece gran respeto, y uno de Obama. En el primero unos docenas de personas, en el segundo miles. En el primero aplausos, en el segundo un desborde de entusiasmo. “Sí, podemos” eso es lo que nos ha dicho Obama, ahora somos nosotros, no Obama solo, quienes tenemos que demostrarlo.

Un abrazo

El futur no està escrit a les estrelles, com afirmava l’expresident de Banesto, avui pres convicte i confés, ans més aviat depèn de nosaltres mateixos, però tenim dret a contemplar el cel i a apuntar vers la utopia. És l’única manera de mirar una mica lluny i de no ensopegar amb els cordons de les nostres pròpies sabates.

A un lector

5 Juny 2008

Un lector encara jove m’escriu:

Ja tenim guanyador al bàndol demòcrata. En el teu blog dius que Obama encara no ha demostrat res, però, al mateix temps, li dones suport obertament.

No ho sé, jo ja estic escaldat de canvis. Primer, l’any que ERC va fer la gran pujada, em vaig deixar emportar una mica, cosa que ara no puc entendre de cap de les maneres. Després, he vist un Sarko, molt diferent, que promet ruptura, i amb la sola cosa que romp és en les formes i l’educació. Així que em fio molt poc dels que prometen grans canvis.

És més, McCain no és un Bush i és poc estimat pels Evangelistes, així que pot ser no és tan dolent com sembla.

Això no vol dir que prefereixi McCain, probablement acabi preferint Obama, però, no obstant, ho faig amb reserves. És possible que Obama no sigui més que la reacció a la nefasta era Bush Jr, un pèndol que canvia de banda.

Què et sembla?

La meva resposta és que tal vegada el jove té raó, però que això no invalida cap dels meus raonaments. Jo no desqualifico Mc Cain, que crec que és un home molt més vàlid que Bush, però representa un partit, el republicà, amb el qual no combrego, perquè he conegut els governs de Nixon, de Ford, de Bush, de Reagan i, ara, el d’aquest gran farsant que es diu també Bush.

D’altra banda, tot i les decepcions que sovint en política et solen proporcionar els qui et semblen més propers, no crec que hàgim de renunciar a la il·lusió i, menys encara, a l’esperança.

De Mc Cain, un home de setanta-un anys, que va donar suport a la guerra de l’Iraq, podem esperar que sigui un president que redreci alguns dels grans desastres que ha fet el seu antecessor, però difícilment pot provocar il·lusió ni tampoc expectatives de canvi (és cert que tampoc en proporcionava Joan XXIII, de setanta-vuit anys, i després va ser el gran renovador de l’Església). Obama, en canvi, sí que en provoca, i això és ja un signe de vida i d’esperança, perquè les ha provocades per ell mateix, sense que hagi tingut el suport de cap estructura de partit ni, en principi, de cap looby poderós, per bé que ara sí que els tindrà, i és ara quan haurà de mostrar la seva vàlua.

Jo tinc trenta anys més que el jove que m’escriu i deu més que Obama. I encara que normalment sóc pessimista davant el món (així, almenys, ho diuen els qui em coneixen més), em nego a tancar-me a l’esperança, com també s’hi neguen molts milions d’americans.

La força de la paraula

4 Juny 2008

Tinc la impressió que el triomf de Barack Obama en el camp demòcrata és el triomf de la paraula i de la il·lusió, la qual ha primat aquest cop sobre d’altres valors, com per exemple l’experiència o la seguretat. Perquè Obama no ha demostrat encara res, només que és un home jove, afroamericà, que es presenta sense altre suport que la seva paraula i, doncs, de la seva capacitat de convèncer i d’il·lusionar a una gent que s’ha sentit enganyada per un home, Bush, i d’una política que representa el pitjors dels valors d’aquest gran país que és els Estats Units d’Amèrica.

No sembla que hi hagi antecedents de tanta participació popular a unes primàries, si bé és cert que, en aquest cas, també l’altre candidat demòcrata, en aquest cas la senadora Clinton, era una figura de gran personalitat i atractiu. Potser és una llàstima que hagin a les semifinals del camp demòcrata aquestes dues persones, una de les quals quedarà fora de l’elecció final.

Clinton tenia, però, al meu entendre, un perfil molt diferent al d’Obama. Clinton era part de l’staff. Més encara, era l’staff. D’ací la importància del vot a Obama, que no era induït per cap looby poderós, sinó simplement per la il·lusió d’uns votants que demanen un canvi radical en el comportament polític dels Estats Units.

Jo no sé si Obama acabarà guanyant o bé serà la força conservadora, el patriotisme i la seguretat que representa Mc Cain la qui es farà amb la victòria. Ni sé tampoc –i això és una altra incògnita- si Obama serà capaç d’encarnar el canvi que insinua o que promet. La inèrcia del gegant nord-americà és tan gran, tan poderosa, que diuen que molts cops supera les capacitats del president, però no hi ha dubte que el llogater de la Casa Blanca és un personatge clau i que no és el mateix que en el despatx oval hi segui Clinton que Bush, o Carter que Reagan. Per això penso que no hem de perdre l’esperança del canvi i desitjo que Obama sigui el guanyador.

Per què l’Església no sap adaptar-se a la realitat?

3 Juny 2008

Diumenge passat, el diari La Vanguardia duia unes declaracions del cardenal arquebisbe de Barcelona, Mr. Martínez Sistach, a les quals reconeixia clarament i sense embuts que “La deriva de la Cope dificulta y perjudica la labor de la Iglesia”.

En aquest mateix sentit, la revista catòlica Vida Nueva, deia: “Sobreviene una tristeza infinita, porque pudiendo constituir la Cope uno de los mejores medios de evangelización de la Iglesia española, resulta que se ha convertido en causa de división, de polémica y de agresión a tantos sectores católico y sencillamente sociopolíticos, cuando más urgidos estamos de instrumentos de moderación y de reconciliación históricos”.

I, anant a un altre matèria que també ha estat tabú per a l’Església –la laïcitat-, un principi filosòfic que jo he assumit i defensat reiteradament des d’aquestes pàgines per a la societat espanyola, el cardenal de Barcelona feia –desmarcant-se també del que han afirmat sovint els seus companys (els més influents) de la conferència episcopal- aquesta afirmació: “Considero (…) que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta.”.

Sembla, doncs, que alguna cosa es mou. De tota manera ens hem de demanar per què l’Església sempre està a la defensiva i reclama privilegis perduts (sobretot en matèria d’educació i del finançament), i al·lega que quan el govern aposta per la laïcitat, això implica que cau el relativisme filosòfic, la qual cosa comporta –segons ella- una acció contrària a la llibertat de pensament.

Ahir mateix, també en el diari La Vanguardia, el sociòleg Julián Santamaría, director de l’institut NOXA Consulting feia unes declaracions, responent a preguntes de Pedro Vallín, que són, crec, molt il·lustratives i clarificadores de per què l’Església adopta aquesta posició. Us les deixo aquí perquè sigueu vosaltres els que jutgeu:

Otro de los frentes abiertos es el religioso, no tanto en la sociedad como en el estamento político, mucho más tras la toma de partido de la curia en la crisis interna del PP.

La iglesia ha venido perdiendo atractivo, autoridad e influencia durante muchos años. Los seminarios están vacíos. Apenas un 20% de la población dice acudir el domingo a misa y alrededor del 70% de los españoles declara que no sigue en su vida privada las instrucciones de la iglesia. Ahora sí puede decirse que “España ha dejado de ser católica”. Y, en consecuencia, la religión ha dejado de ser un factor de división social y política. El problema es que la Iglesia ni se resigna a esa pérdida de influencia ni hace nada para ponerse al día y recuperar la que pueda. Va muy por detrás de la sociedad española, y no entiende o no quiere entender por qué. Lo que pretende es que sea el Estado quien le devuelva su capacidad de influencia sobre la sociedad y se lo exige con argumentos tan erráticos como contradictorios. Por ejemplo, exigiendo que la asignatura de religión sea tan obligatoria e importante como las matemáticas y rechazando la asignatura de Educación para la Ciudadanía. Rechazan ésta por entenderla como una ingerencia en la formación moral de los chicos a la vez que defienden aquélla como si no afectara a esa misma formación.

Y va a resultar, después de todo, que éste no es un país católico.

Es difícil decir que lo sea cuando la inmensa mayoría de la población ni sigue en su vida privada las orientaciones de la Iglesia ni frecuenta las iglesias. En los últimos años, aumenta significativamente el número de niños que no se bautizan, los matrimonios civiles, las parejas de hecho y los divorcios, por poner sólo algunos ejemplos. Eso no quita la huella que tantos siglos de cultura cristiana ha marcado a la sociedad española. Lo que subrayo es la pérdida de influencia de la Iglesia debida a su pereza y a su incapacidad para adaptarse al cambio. Es, como si de verdad se creyera que constituye una institución eterna portadora de una verdad eterna que no tiene por qué esforzarse por entender qué es lo que está pasando a su alrededor.


A %d bloguers els agrada això: