Josep Maria Quintana

Més enllà del que puguin pensar els espanyols sobre la política i els polítics, les opinions expressades en el sondeig de l’Institut Noxa publicat ahir per La Vanguardia es registren en un context marcat per un visible empitjorament de la percepció que tenen els ciutadans sobre la situació de l’economia espanyola. Concretament, les opinions positives sobre la conjuntura econòmica han caigut gairebé nou punts des de juliol passat. I, paral·lelament, les opinions negatives han crescut en més de sis punts. D’aquesta manera, mentre una mica més del 39% dels consultats fa un judici positiu de la situació, un 34,1% emet un judici negatiu.

Equilibri, doncs, encara favorable a la bondat de la situació, però amb un augment preocupant de les opinions negatives.

Ja sé que això es tracta només d’opinions i de percepcions particulars, però no deixa de ser significatiu que una part considerable dels opinants pensin que la situació empitjora. I jo crec que és veritat, encara que estem lluny encara de la “recessió” de què parlava Zaplana en un discurs en clau electoral i partidista, com és ja costum en ell.

Els mesos que manquen per a les eleccions seran importants de cara a la decisió que finalment prendrà cada ciutadà davant les urnes. Hi haurà –és cert- d’altres qüestions que seran també decisives i, a més, hi haurà força confusió perquè els dos grans partits actuaran (de fet ja hi actuen) estrictament en clau partidista. I també els nacionalistes perifèrics, que continuaran la seva particular batalla per fer-se un lloc més gran en aquest món.

El resultat de les passades eleccions a l’Equador han provocat la victòria aclaparant de Rafael Correa que ha decidit seguir sense dubtar-ho la ruta traçada per Chaves. Correa ha assumit el control del petroli (a partir d’ara l’estat controlarà el 99%), dissoldrà el parlament, convocarà una Assemblea Constituent que elaborarà una nova constitució feta a mida (ja s’està aixecant un nou palau en una de les poblacions equatorianes més pobres, Montecristi), i el més probable és que els partits desapareguin per donar pas a un règim autocràtic.

La revolució bolivariana comença a prendre força a l’Amèrica del Sud: Veneçuela, Bolívia i Equador són ja puntals ferms d’aquesta forma de govern autocràtica a la qual ha empès la pobresa de la majoria de la gent, la corrupció dels polítics i dels partits tradicionals i l’imperialisme dels Estats Units.

Les il·lusions que desperten aquests presidents populistes en un món de desheretats són immenses i solen crear unes expectatives difícils d’acomplir. A més, l’experiència ens mostra que, amb el pas del temps, aquesta forma de govern sol acabar generant un règim que, a causa de la manca d’oposició, es corromp encara més que els altres. Aleshores els desheretats continuen essent-ho, i una nova classe dirigent (tant en el vessant econòmic com polític) substitueix a l’anterior. Però el país sol acabar allà on inicialment era: a la bancarrota.

Això encara no ha succeït a l’Equador. I certament que jo no voldria que succeís. Però temo molt que el camí endegat respon al traçat d’aquest full de ruta.

Sovint es difícil saber per què les coses evolucionen de la manera que ho fan. Una de tantes és la campanya contra el Rei de què parlava fa un parell de dies, la qual continua agafant cos d’una manera tan caòtica com perillosa.

Ahir, l’Ajuntament de Berga (Barcelona), comandat per CiU, retirava el quadre del Rei de la sala de plens i el substituïa per un escut de la ciutat, tal i com obligava una moció aprovada el passat 6 de setembre. Tanmateix (i curiosament), els regidors de CíU es mostraven contraris a la moció que demanava que es retirés el Santcrist del mateix saló de plens, d’ací que ara presideix aquesta sala l’escut de la ciutat i el sancrist.

Així doncs, laus Deo i fora el Rei!

Després d’això anava a repetir l’adverbi curiosament, però potser no hauria de fer-ho perquè en matèria d’atacs al Rei sembla que tothom s’hagi posat d’acord. En efecte, abans d’ahir, un bon amic monàrquic dels d’abans, dels de dreta-dreta, dels qui estan convençuts que Espanya és un caos, em deia que a ell no li faria res que Espanya passés a ser una república.

Qui defensa, doncs, el Rei tret d’ell mateix? L’esquerra socialista? Els liberals d’esquerra? Els demòcrates de 1978?

D’altra banda, a la versió digital de La Vanguardia, aquesta que deixa escriure comentaris al lector, es podien llegir coses ben diverses rere la notícia de Berga.

Un lector dels de morro fort (aquests que tant abunden avui, segons podem constatar), escrivia (respecto el text): “ Ja es hora que despertem i no ens deixem enganyar mès. I digem que no tenim monarquia, sino dictadura encoberta i que els mateixos pensaments de l’època d’en franco estan avui en dia darrera la monarquia, govern i partits polítics”. Un altre expressava també el seu acord amb aquesta afirmació tan contundent: “Felicitats –deia- per aquesta acció de defensa de les llibertats democràtiques !!!”. I un tercer reblava la qüestió –aquest cop en castellà- afirmant que “ A mí me parece bien que se quite todo lo que simbolice a España de los lugares oficiales de Cataluña, que para eso es otra nación.”

El qui en un altre nivell també pensa que estem en plena dictadura és Pernando Barrena (l’únic que s’ha salvat del SuperGarzón), el qual ha qualificat la detenció de part de la direcció de Batasuna de “operación castigo” i de “venganza” per la postura que va prendre la formació il·legalitada durant el procés negociador.

Jo comprenc que no és fàcil sentir-se a gust en llegir totes aquestes coses i en contemplar el panorama que ens envolta. Potser sí que té una mica de raó el meu amic de dreta-dreta, i resulta que l’estat espanyol és una mica caòtic, però del que estic segur és que no estem en una dictadura, ja que si hi estiguéssim, ni es trauria la foto del rei del saló de plens de l’Ajuntament de Berga, ni es cremarien fotografies del Rei, ni Barrena podria obrir la boca. I us asseguro que els seus companys detinguts no tindrien cap judici just, ans simplement desapareixerien al fons d’una caverna o al mig del mar (pregunteu-ho sinó als seguidors del general Pinochet, que d’això n’eren mestres).

En definitiva, que la meva confusió continua, i que el paisatge que contemplo no em sembla gaire plaent. Tanmateix el prefereixo a d’altres que vaig conèixer de jove i que he pogut contemplar arreu del món. I a més he de dir que em rebenten els botxins, que em cansen els nacionalistes de misto fàcil i cap prim, i que també em carreguen els salvapàtries. Però que ningú no es confongui. Ni és el caos això que tenim, ni el sistema polític espanyol és tampoc cap dictadura. D’això n’estic segur.

La justícia és una maquinària lenta, d’ací que a voltes no mereixi aquest nom, però quan hi ha matèria penal suficient, encara que tard, acaba actuant. En el cas de Pinochet, ell ja no és entre nosaltres i suposo que des del cel deu contemplar amb goig (al cel no pot haver-hi penes) com a la vall de llàgrimes que és la terra la justícia xilena ha detingut la seva vídua i els seus fills per malversació de fons públics. I no sols aquests, ja que també disset antics col·laboradors del dictador han estat encausats.

Se’ls acusa d’haver tret il·legalment a l’estranger 19 milions d’euros, i és molt probable que sigui per aquest delicte que acabin anant a la presó.

Finalment doncs, seran els familiars i amics de Pinochet que pagaran la factura i el deute amb la justícia. I ho faran (en això com Al Capone) per haver robat diners.

A la fi, doncs, ha estat un robatori i una “exportació” il·legal de monedes i no els milers de morts i assassinats que va provocar allò que haurà servit per fer una miqueta de justícia.

He de dir que en el fons em fa ràbia això, aquesta ràbia que ja no podrà sentir l’ànima beatífica del desaparegut Augusto Pinochet.

Quan he escoltat la part del discurs del rei que, al Principat d’Astúries, sortia en la seva defensa i glossava els mèrits de la monarquia parlamentària, a la qual atribuïa els trenta anys de pau i de progrés que ha viscut Espanya, m’he sentit una mica malament. No perquè desconegui els mèrits de Joan Carles I, que els té (va fer el salt a Franco i va parar un cop d’estat, que no és poc), sinó perquè és evident que el rei no és l’únic element (encara que sí un dels més importants) de la transició de la dictadura a la democràcia, d’aquell pacte, en definitiva, que férem els demòcrates antifranquistes amb els franquistes que van decidir deixar de ser-ho.

Aquest pacte implicà –és cert- silencis clamorosos i oblits molt conscients, tot a canvi d’aconseguir un sistema democràtic que –no podia ser d’altra manera- l’havia de presidir el rei, concretament aquest rei que oblidava la promesa de fidelitat a Franco i al seu sistema de govern i es comprometia a servir la democràcia.

Així doncs, el rei és important per al sistema i ha fet molt per la seva consolidació, però no és l’únic responsable de la pau i de la prosperitat del país. D’això ho és principalment el poble espanyol i el sistema de llibertats i democràcia pel qual aquest va optar.

Dit això, em pregunto: era el rei el qui havia d’autodefensar-se? No ho sé, però no em sembla el més encertat, tot i que comprenc que no vegi amb indiferència la deriva que pren la societat. El primer a bandejar el rei va ser Aznar, que se sentia ell mateix un personatge regi: (“El rei irá a Cuba cuando toque”, i d’altres frases i actuacions per l’estil, recordeu-ho). Després, Zapatero ha presidit una legislatura on ha desempolsat tot els valors republicans (vull dir els de la república espanyola) com els únics aprofitables, actitud que ha culminat en aquest (inacabable) projecte de llei de la “memòria històrica” que ha posat lògicament en guàrdia la dreta (una part de la qual és hereva del franquisme) sense satisfer part de l’esquerra (ERC).

I no ho dic, això, perquè el projecte de llei em sembli dolent “per se”, que no ho és. Ho dic només pensant en allò a què ja m’he referit al principi: que la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració).

Alguns diran que els demòcrates mai no havíem d’haver acceptat aquesta mena de pacte, i potser tindran raó. Però és concretament això el que es va fer. Ni més ni menys. I és per causa d’això que la nostra democràcia arrossega encara algunes mancances greus. Però és també gràcies a això que la democràcia que sorgí del pacte (la que es va configurar com a una monarquia parlamentària) ha produït a Espanya el període més llarg de pau i de progrés que mai no havia conegut.

I això darrer que acabo de dir (que també ho ha dit el rei) no és –ni molt menys- una bestiesa. És una realitat tan bella com inqüestionable. Un fet que admira tot el món.

He llegit a la premsa que el cardenal Cañizares s’oferia a pregar i demanava als cristians que preguem pel rei Joan Carles i per Espanya. De seguida he posat la COPE per veure què en deia. Però no, a la ràdio no passaven el rosari pregant per la monarquia parlamentària espanyola, ni pel rei, ni tampoc per Espanya. Però sí que he escoltat com el locutor feia una atac encès contra el govern amb una sèrie d’indirectes que picaven més amunt. A la nit, escoltant una tertúlia radiofònica, sento com algú explica que aquell mateix locutor havia demanat que el rei abdiqués en el seu fill per mostrar-se incapaç de defensar la unitat espanyola.

Com quedem? No és de la Conferència episcopal la COPE? I si ho és, com és possible que mantinguin aquest periodista estrella que ataca directament la corona espanyola alhora que el cardenal primat ens anima a pregar pel rei? Com es pot qualificar aquesta actitud si no d’hipocresia?

Quan ahir matí escoltava les paraules d’Ibarretxe dient que no té sentit ser lendakari si no li és possible consultar als homes i dones (siguem precisos) d’Euskadi què pensen i què volen, m’ha semblat que tenia raó, atès que, en principi, una consulta no ha de ser necessàriament inconstitucional.

Quan immediatament després he escoltat les paraules d’Imaz dient que cal fonamentar l’edifici de l’autonomia sobre uns sòlids fonaments perquè el vent no se l’endugui, també m’ha semblat que tenia raó, perquè en aquest moments, amb un Euskadi dividida, amb un PNV també dividit i amb una ETA que continua la lluita armada, aquesta mena de proposicions que no saben on duen, ni exactament què pretenen, són força perilloses.

Quan finalment he escoltat el president del govern d’Espanya dient que aquest impediria que es fes un referèndum al País Basc, igualment he pensat que tenia raó, perquè si el que es vol en realitat és fer un referèndum per exercir l’autodeterminació, això és clarament inconstitucional.

La pregunta és òbvia: Soc un home sense criteri? Ballo al so del darrer que toqui? Sóc mutable com un penell? Sóc com la dona en la ment del cínic duc de Màntua?

Molt em temo que no, que no sóc cap d’aquestes coses. Com s’explica, doncs, el meu desconcert?

Suposo que, com en política res no és del tot blanc o del tot negre, si rere cada proposició no hi ha una capacitat de diàleg i de generositat, o si rere cada proposta hi ha quelcom d’amagat que no s’explica, aleshores és difícil conciliar les posicions.

Deixant el cas d’Imaz, que es retira (per tant no té cap conill amagat al copalta), diré que tant Ibarretxe com Zapatero no em sembla que juguin prou net en aquest joc: el primer perquè, un cop va fracassar el seu pla al parlament espanyol, ara intenta una posició de força que el deixi com a home fort (prescindint de les conseqüències que pugui dur el seu repte, que poden ser moltes i delicades, perquè en cap moment no ens diu què farà amb el resultat que s’obtingui). I Zapatero, perquè, un cop ha fracassat el procés de pau que va endegar a Euskadi, ara necessita refer la seva figura davant una Espanya que el PP va posar en peu de guerra, d’ací que, si vol guanyar les eleccions, necessita reforçar seva vena espanyolista. I això comporta para els peus al lendakari a qualsevol preu.

Amb aquestes condicions, l’acord és impossible. El problema no és, doncs, o no és només la Constitució. El joc que s’ha posat en marxa és força més complex i amaga molts i diversos interessos polítics per cada banda. I cap d’aquests no és prou net.

Segons una nota de premsa que he llegit a Le Monde, Laurent Fabius ha sortit novament a la palestra. Tenen raó, doncs, els socialistes francesos quan parlen d’elefants, perquè homes com Fabius (que van fer que guanyés el “no” al referèndum sobre la Constitució europea i que van mal perdre davant una contrincant del propi partit que consideraven molt inferior a ells –i que potser ho era-), homes com ell, dic, són dels qui en petjar l’herba maten fins les arrels.

Fabius ha parlat (no podia ser d’altra manera) de “refundació” –és el que fan els perdedors quan no saben què han de dir-, una idea que, segons ell, s’ha de dur a terme a partir dels “valeurs de gauche” i de “propositions concrètes”. Immediatament ha afegit que “les valeurs de la gauche sont parfaitement actuelles et il faut les revendiquer”. I per concloure l’explicació els ha citat dient que, en parlar de valors ell parlava de “l’égalité, la laïcité et solidarité”.

Per aconseguir-los, l’antic primer ministre de Mitterrand s’ha fixat com a objectiu que els socialistes obtinguin el 35% a l’escrutini de 2012 i atreure vers el seu projecte homes i dones que no són socialistes.

Mitterrand (el seu mestre) assegurava que, per guanyar unes eleccions, has de fer el ple dels teus i atreure alguns vots de l’adversari (una lliçó que també Mas i Duran haurien d’aprendre). En realitat és això el que ha fet (i continua fent) Sarkozy, amb l’oferiment de ministeris a socialistes i abocant la seva influència en l’elecció d’Strauss-Khan a la presidència del FMI. Res, doncs, que sigui nou. El problema és fer-ho, i dubto molt que un home com Fabius pugui ser el pal de paller que “refundi” el socialisme francès, avui tan en hores baixes.