Josep Maria Quintana

És evident que la victòria demòcrata al Congrés, i sembla que també al Senat, dels Estats Units s’ha de conceptuar com una bona notícia, sobretot pels qui hem criticat seriosament la política exterior de Bush, única de la qual en tenim un mínim de coneixement. No hem d’esperar que els demòcrates girin la truita de l’inrevés, perquè això no succeirà, però si que faran de contrapès a la Casa Blanca que, ja d’entrada, ha cessat Donald Rusmfeld, el totpoderós i, des del meu punt de vista, nefast Secretari de Defensa, tot substituint-lo per un home de consens, l’exdirector de la CIA, Robert Gates, alhora que Bush convidava immediatament a dinar amb ell Nancy Pelosi, la nova líder del Congrés, una política clarament enfrontada amb l’actual president dels Estats Units.

Si algú ha seguit mínimament el que pensen respecte de l’Iraq els demòcrates, sabrà que, tot i les diferències que es donen entre els uns i els altres, aquestes no són particularment grans, tret de casos concrets com, per exemple, el de Nancy Pelosi, que sempre es va mostrar en contra de la política seguida per Bush en aquest camp. I si concretem en la pregunta “què s’ha de fer a partir d’ara?”, veurem que els demòcrates no tenen una resposta clara –i menys encara unànime- respecte d’això. Per tant, que ningú no esperi respostes radicals (que tampoc no permetria el president, que té dret de vet), però sí que és lògic esperar un canvi de to –hauria de dir talant?- en la política que han de seguir els Estats Units en els propers dos anys, i aquest canvi de to possiblement se’ns farà més amable als qui ens hi hem mostrat especialment crítics.

Potser el canvi no agradarà al senyor Aznar (i tampoc al senyor Zaplana, que sembla que hagi desaparegut del mapa, tot seguint el seu líder ben amat), però a mi, això, m’importa un borrall.

L’expresident de Nicaragua, Arnoldo Alemán, un home corrupte com molts dels qui han governat Centroamèrica, per interessos propis va baixar del 45% al 35% el percentatges de vots que ha d’assolir un candidat per resultar elegit a la primera votació, això a més d’obtenir cinc punts percentuals per damunt del més proper dels altres candidats.

Aquest canvi ha fet que Daniel Ortega hagi estat elegit, després de quatre intents, nou president de Nicaragua, un país pobre entre els pobres i amb més desigualtats. És normal que la victòria d’un sandinista faci una certa por, però tinc la impressió que el problema a què s’haurà d’enfrontar en primer lloc Ortega és de saber esdevenir ell mateix i no transformar-se amb un ninot d’Hugo Chávez, el líder bolivarià de Veneçuela.

Tant aquest com George Bush han aixecat les seves veus per a liderar el procés electoral nicaragüenc. Ell donant suport al dretà Eduardo Montealegre, mentre que Chávez el donava a Ortega, com si l’un i l’altre fossin membres d’una sucursal

Segons publica La Vanguardia, Ortega tractarà de negociar amb la banca local “una reprogramación de la deuda interna a largo plazo para liberar recursos a favor de las actividades productivas del campo, la salud y la educación”. També admet que els grups econòmics “deben ayudar a sacar a Nicaragua de la pobreza, para asegurar su propia estabilidad”. Si això es produeix i les forces que segueixen Bush no boicotegen la política del president, potser Nicaraugua podrà iniciar una certa sortida de la crisi. Però Ortega s’equivocaria de posar-se en mans d’Hugo Chávez. No penso que sigui aquest el camí.

Com si d’una pel·lícula d’èxit es tractés, tindrem una segona part de l’existosa experiència política catalana. I no és que jo ho hagués vist malament, el 2003, perquè vaig creure que era una solució més interessant que construir un govern estrictament nacionalista. Tanmateix l’experiència viscuda no ens permet fer volar coloms ni, menys encara, fer petar una traca. Però els protagonistes sembla que s’hagin posat d’acord en menys d’una setmana, un temps rècord per aquesta mena d’afers.

Jo tinc la impressió que Carod ha cregut que aquesta era l’opció que li donava més possibilitats de manar (sempre dins els límits de poder que corresponen a una segona força), i és això el que l’ha empès vers una reedició del tripartit, a la qual s’ha aferrat immediatament Montilla, perquè era l’única que li permetia ser ell el primer de la fila.

Com veieu, tot coses molt elevades, molt ideològiques, molt de programa de partit. De tota manera, no seria estrany que aquesta experiència (tot i que el govern serà més dèbil) sortís millor que l’anterior. L’Estatut ja és al cove (amb permís del Tribunal Constitucional) i ara toca administrar el país, això després de repartir-se la tortada, que és sempre el més apetitós de l’acord polític de govern.

Dissabte passat, El País duia a la portada una gran fotografia presa sobre un pont de Donostia on hi havia, l’una al costat de l’altre, la filla d’un assassinat per l’IRA i l’home que havia posat la bomba que el va matar. Ambdós assistien junts a unes jornades de reconciliació en defensa de la pau. Entremig, doncs, hi havia hagut el perdó de l’ofesa a l’ofensor, una actitud difícil de prendre, jo ho comprenc, però indispensable per a refer una relació tan durament trencada, i també per a reconstruir la pau i la normalitat polítiques a Irlanda del Nord.

Això que vaig veure a la fotografia ho havia vist, primer, a casa. Al meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, durant la guerra civil espanyola li van matar el pare, el sogre, un oncle i un cunyat, tots ells afusellats per ser membres de la Comunió Tradicionalista. La guerra, però, acabà i, instaurada la dictadura, s’inicià la repressió franquista que condemnà a mort centenars de persones compromeses amb el que els guanyadors qualificaren sempre de “revolució marxista”.

Per aquells dies –era a principis dels anys quaranta-, durant un procés per causa criminal, un jutge va citar Mateu Seguí, aleshores estudiant de darrer curs de medicina, perquè denunciés davant el Tribunal alguns dels responsables d’aquells assassinats. Ell, però, amb vint i pocs anys, va declarar que no reconeixia ningú, que la seva religió l’incitava a perdonar i que, per això mateix, ja havia perdonat els assassins del seu pare.

Avui, a Espanya, el que va fer el meu sogre i ha fet també la jove de la fotografia de El País a què he fet referència, no sembla que sigui possible. És cert que jo no sóc ningú per donar lliçons de perdó, perquè ningú no m’ha fet mal i, per tant, potser no sóc capaç d’entendre el grau de dolor que tenen els qui, tan injustament, han perdut un familiar per mor d’un fet de guerra, d’un “passeig” vora la carretera, o d’un acte terrorista. Per tant, he de dir que els respecto i, sobretot, que els comprenc.

Tanmateix, després d’escoltar el que diu cada dia el senyor Alcaraz i de llegir el que ha dit Mar Blanco a Maó, penso que l’actitud de perdó de la jove irlandesa de la fotografia de El País, i també la del meu sogre (que nosaltres vam conèixer després de la seva mort, a partir del testimoni del sumari que ens va fer arribar un historiador amic, fill d’un represaliat pels franquistes) foren molt més grans moralment que les que han adoptat les altres persones a què m’he referit. I crec també, que el perdó de la jove irlandesa, avui, i el del meu sogre, fa seixanta anys, han fet molt més per la pau que l’actitud que (i repeteixo que ho dic amb tot el respecte) han adoptat algunes de les associacions espanyoles de víctimes del terrorisme.

Divendres vespre vaig sopar amb uns amics catalans, tots ells relacionats amb el món de la cultura, i no vam poder estar-nos de parlar de les negociacions catalanes. Un d’ells ens va contar que, un cop tancat l’escrutini, va enviar un correu a una dirigent d’ERC per recordar-li que “nosaltres volem un pacte català” (quan dic nosaltres em refereixo a ell, jo aquí no hi compto). La resposta de la dirigent d’esquerra va ser més o menys aquesta: “Molt em temo que a nosaltres no ens vol ningú”.

Dic això per demostrar com ha perjudicat a Esquerra l’actuació de Carod. És cert que ha tret un resultat digne. Tots vam confessar que superior al que nosaltres pensàvem, però un dels de la taula va sentenciar: “Fa tres anys, Carod tenia tots els trumfos a la mà per a ser un dia president de la Generalitat. Avui, ell sap perfectament que mai no ho serà.”

Tanmateix Carod continua apostant fort per a aquesta idea de reeditar el tripartit que juga Montilla, però la jugada no és fàcil perquè aquesta és la jugada que menys agrada al PSOE (Bono ja ha fet el crit al cel: “Seria suïcida”, ha dit) i els del PP s’estan fregant les mans davant aquesta alternativa, perquè saben que això no pot acabar bé. I si no acaba bé, són vots que prendran al PSOE.

El PSOE apunta per la sociovergència, però això passa per sacrificar Montilla. I la pregunta és: Què val més, sacrificar Montilla o sacrificar el PSOE? Jo no ho sé. El que comprovo, però, és que tenia raó aquella comunicant d’Esquerra: Carod espanta tothom. Ningú no vol pactar amb ERC (tret de Saura, per raons òbvies, naturalment).

Quina cosa és el que més m’ha sorprès de les eleccions catalanes? De fet són dues: una pèrdua d’escons major del que jo preveia per part del PSC i l’ingrés al parlament dels diputats de Ciutadans. De fet, penso que és l’èxit d’aquesta darrera candidatura el que ha fet perdre tants d’escons al PSC.

Pel que fa als altres resultats, penso que eren previsibles: Un augment de Convergència i Unió a costa d’Esquerra Republicana, un augment d’Esquerra Unida-Verds a costa dels socialistes, i una clara resistència del PP que només ha perdut un escó respecte de les passades eleccions de 2003.

Què passarà ara? Això és difícil de saber encara que hi ha diverses possibilitats, totes amb algun problema.

Primera: Reedició del tripartit. Possiblement és la que més agrada a Montilla, però té tres inconvenients: Una història recent que no l’ajuda gaire, la debilitació del PSC, que treu molta autoritat al líder socialista per a presidir aquest govern i, a més, Rodríguez Zapatero no l’abona, encara que (si més no públicament) respectarà les decisions dels partits catalans.

Segona: Govern de coalició entre CiU i PSC presidit per Mas. És la que possibilita un govern més fort i consolida el govern del PSOE a Madrid, atès que CiU, a canvi del suport del PSC, hauria de donar suport a Rodríguez Zapatero, que canviaria de soci al Parlament espanyol. Té un gran inconvenient: que deixa el PSC molt malparat a Catalunya.

Tercera: Coalició nacionalista entre CiU i ERC. Seria una opció molt lògica que reforçaria els postulats del nacionalisme a Catalunya. Té, però, alguns inconvenients: Obligaria CiU a radicalitzar-se i a fer una política més esquerrana, cosa que no agradaria gens a les seves bases i exigiria superar alguns enfrontaments personals recents. És clar que també podria succeir que ERC es dretanitzés i acabés acceptant molts postulats de CiU (cosa que no m’estranyaria gens), sempre, això sí, que se’ls embolcallés amb la senyera. Aquesta opció implicaria un dalt a baix a Madrid. La COPE i tot el nacionalisme espanyol (que és molt) potser escopirien foc pels caixals. És clar que superar la guerra contra el tripartit és difícil, però estic segur que no és impossible.

Quarta: Govern de CiU en solitari amb acords puntuals amb el PSC, això a canvi d’un suport incondicional de CiU a Rodríguez Zapatero en el parlament espanyol. Aquesta opció es defensaria per part del PSC dient que així respecta la voluntat del poble de Catalunya (argument sense cap pes ja que es pot també aplicar a qualsevol de les fórmules anteriors, en el qual, però, els socialistes farien molt d’èmfasi) i té l’inconvenient de deixar a Catalunya un govern molt dèbil. Però tinc la impressió que és la fórmula que més agradaria a Rodríguez Zapatero i que possiblement també acceptaria CiU, pel repte que significa.

I que el lector em perdoni per equivocar-me, perquè el més probable és que no endevini res de res.

Setanta-quatre soldats nord-americans han mort a L’Iraq des de començaments d’octubre, un mes que s’anuncia com un dels més mortífers per a l’exèrcit nord-americà, que ha perdut més de 2.778 soldats des de la invasió al març del 2003. Un dur balanç en aquest país, on la situació ha estat descrita per l’exsecretari d’Estat nord-americà, James Baker, com un “sagrat desordre”. Baker, que presideix una comissió especial sobre L’Iraq creada pel congrés, es prepara per a canvis importants en l’estratègia nord-americana a L’Iraq d’aquí al començament del 2007. Dues opcions han estat estudiades: una retirada nord-americana per etapes, i la participació d’Iran i de Síria en un esforç comú per a detenir els combats. Una tercera possibilitat també s’ha pres en consideració: concentrar tots els esforços sobre l’estabilització del país, obligant a establir-hi una democràcia.

No és estrany –i ara canvio de país- que Blair, gairebé compromès com Bush amb la guerra a l’Iraq, hagi fet tot el que sabia i més per a frustrar la iniciativa d’un grup de diputats d’Escòcia i Gal·les al parlament britànic per a revisar a fons la participació del seu país en aquesta guerra. Val a dir que Blair ha guanyat només per 25 vots, ço vol dir que alguns diputats de les seves files s’han arrenglerat amb l’oposició.

Blair ha al·legat que una revisió a fons podia implicar un greu perill per les tropes britàniques que són encara a l’Iraq, i potser no li mancava raó, però el més important és aquest moviment revisionista que s’està produint, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya, perquè, a mesura que els dies passen, tots estem cada dia més convençuts de la immoralitat d’aquella guerra que, amb tant d’ardor recolzà el nostre expresident Aznar.

En una de les obres de Graham Greene, “El factor humà”, llegim com els serveis secrets de l’Estat britànic fan desaparèixer un dels seus agents per error, l’han confús amb un delator, quan el delator era el seu company de despatx.

El que fereix la sensibilitat del lector no és, només, que una sèrie de senyors ben vestits, que es reuneixen en una casa dels afores de Londres envoltada de parcs i de jardins a l’anglesa, que juguen a golf i prenen whisky abans de sopar, decideixin fredament la mort del seu subordinat, sinó que aquesta la hi provoqui un d’ells, un doctor bon vivant i culte, que li va injectant el verí letal amb una insensibilitat absoluta.

No gaire diferent deu haver estat l’escena oculta que ha provocat l’enverinament de l’excoronel del KGB, Alexander Litvinenko, que, crític amb el règim del president Vladimir Putin, s’havia exiliat a Londres i sembla que, des d’allí, investigava l’assassinat de la periodista Politkovskaia.

La mare Rússia s’ha convertit novament (jo penso que mai no ho ha deixat de ser) en la serp que devora Laocoont i els seus fills per voler profanar el regal que algú ignot (en realitat els aqueus que havien simulat una retirada) feren a la divinitat. El cavall, però, era una trampa mortal per a Troia, i tots sabem què va succeir després. Però aquesta (la derrota de Troia) és la segona part de la història. La primera és la de la serp que devora el sacerdot d’Atenea, Laocoont, i tots els seus fills, simplement perquè pretenia dir la veritat.