Archive for Agost de 2006

Correspon als polítics decidir la política hidràulica

21 Agost 2006

El diari Menorca d’ahir diumenge duia la ressenya d’una conferència del periodista José Luis Gallego a la seu del GOB on deia coses molt sensates i raonables sobre el problema de l’aigua, com a recurs humà de primera necessitat. Entre d’altres, que se n’ha fet un gra massa dels camps de golf, “quan aquest sector està fent els deures, perquè fa recs amb “aigües residuals o aprofita les depuradores”. Només una frase seva m’ha semblat desafortunada: “L’aigua és massa important per estar en mans dels polítics”. I no és que ho sigui perquè jo tingui una fe cega en els polítics, que no la tinc, sinó perquè, en un sistema democràtic, no hi pot haver compartiments estancs que se sostreguin de l’acció política. Qui, doncs, hauria de decidir la política hidràulica dels estats, de les regions o dels municipis? El GOB? L’UGT? La patronal? No, la política hidràulica, com la social, com la urbanística, s’ha de dirigir des de les institucions democràticament elegides. Una altra cosa és que els polítics, en l’exercici de la seva funció, es deixin ben assessorar, però la responsabilitat és seva. L’època del despotisme il·lustrat, per pràctic que fos, ha passat ja a la història.

L’escàndol de Günter Grass

20 Agost 2006

Fa uns anys, el més gran dels escriptors alemanys vius, Günter Grass, va dir d’ell mateix que pertanyia a una generació que definí com “nascuda una mica massa prest per a escapar del nazisme i una mica massa tard per haver-hi caigut del tot”. És probable que, en dir això, l’escriptor tingués molt present la seva pertinença a les Waffen SS a les acaballes de la segona guerra mundial, quan tenia uns 17 anys.

Penso que pertànyer a un escamot nazi als 17 anys deu haver estat força corrent en els homes de l’edat de l’escriptor alemany, i que no se li hauria dat més importància si no fos per aquestes tres circumstàncies: que Grass no ho hagi confessat fins avui; que Grass sigui premi Nobel de Literatura; i que Grass hagi fet del seu compromís intel·lectual contra el nazisme una bandera.

Grass, admirador públic de Willy Bradt (que preferí l’exili a comprometre’s amb els nazis), defensà ardidament una Alemanya que s’allunyés del petit-aburgesament de l’època Adenauer, una Alemanya que no s’edifiqués sobre l’oblit i la mentida. D’ací que avui, en el gran terratrèmol que s’ha produït en aquest país arran de la confessió d’aquest intel·lectual, no se’l recrimini exactament per haver parlat massa tard, sinó per haver parlat massa al llarg de la seva vida.

Dit això, vull afegir tot seguit que no penso alinear-me amb els seus detractors. Entre altres coses perquè, al meu entendre, tot allò que ha dit Grass al llarg de la seva vida crec que és cert i que és moralment irreprotxable. Que ell ha tingut la debilitat de no confessar el seu pecat serà tan recriminable com vulgueu, però això no desvirtua la bondat del missatge, ni tampoc la grandesa de la seva obra com a escriptor i pensador.

A més, quan arribem a un punt com aquest de Grass, sempre em semblen brillants aquelles paraules que Jesús digué als qui volien lapidar Maria Magdalena: “Qui estigui lliure de pecat…”

Ha mort el general Stroessner

19 Agost 2006

Des de 1954 fins a 1989, el general i líder del Partido Colorado, Alfredo Stroessner, va mantenir el Paraguai sota un despòtic règim de terror i corrupció, que va desmantellar i pauperitzà materialment i espiritualment la societat paraguaiana. Qualsevol vestigi d’oposició va ser escombrat sense contemplacions, incloent en aquesta actuació severes purgues en la pròpia organització política que li donava suport. Un seguit d’eleccions sempre fraudulentes prestava al règim una ridícula imatge democràtica, que Stroessner va alimentar per a presentar-se internacionalment com un governant a qui periòdicament homologaven les urnes. El general paraguaià va instrumentar el seu anticomunisme fins a convertir-lo en un rendible i sucós negoci, via préstecs internacionals, que li van permetre emprendre faraòniques obres públiques, com la presa hidroelèctrica de Itaipú. Mentrestant, l’oligarquia i les corporacions internacionals, així com també els traficants de drogues i d’armes eren generosament alimentats, a canvi d’un complagut suport polític.

L’estiu del 1973, uns mesos abans que el general Pinochet donés el cop d’estat a Xile que costà la vida al president Salvador Allende, el general Stroessner va visitar Espanya i es va trobar amb el seu col·lega, el general Franco, que el va convidar a sopar. Per aquells dies jo complia el servei militar a l’Acadèmia Militar d’Infanteria, a Toledo, i recordo que un diumenge penso que de juliol, el dictador paraguaià ens va obligar a restar a la caserna (maleïda la gràcia que ens féu!) perquè, entre el programa d’actes, hi havia la visita a l’Acadèmia. Recordo encara que ens feren formar dues hores abans en una esplanada on el sol hi queia de ple. El dictador va visitar-nos, se li rendiren honors i apa! a dinar!

Jo, que era poc amic de dictadors i militava a l’oposició antifranquista, vaig haver-me d’aguantar (com tots els meus companys soldats), però en el meu interior mai no li vaig perdonar aquella suada. De tota manera, és ben segur que el que nosaltres patirem aquell matí de diumenge, ara fa 33 anys, res no s’assembla al que van patir els paraguaians dissidents al llarg dels 35 anys de mandat d’aquest sàtrapa llefiscós i corrupte.

El meu pessimisme sobre l’alto al foc

18 Agost 2006

En el precís moment en què el Govern libanès de Fuad Siniora s’enfrontava amb la gran dificultat de decidir com i quan es desarmaria Hezbollah, el president siri, El Assad, ha acusat els correligionaris de Siniora -el corrent polític dit “14 de Març”, format com reacció patriòtica després de l’atemptat contra Rafiq el Hariri- de fomentar la sedició nacional. “Després del fracàs militar israelià -ha dit- aquests tracten que la resistència deposi les seves armes abans que s’hagi assecat la sang de les víctimes de la guerra”. I ha afegit: “La veritable batalla ja ha començat, i ho ha fet des del Líban. Hem de convertir la victòria militar (de Hezbollah) en una conquesta política. El nostre suport a la resistència farà que els altres països prenguin en compte la nostra postura”, ja que “la resistència i la pau són un mateix camí”. Després, el president siri s’ha dirigit als israelians per a advertir-los que “després d’haver provat la humiliació en les últimes batalles, les vostres armes no us protegiran, tampoc els vostres plans, o míssils o fins i tot les vostres armes nuclears (…) Les generacions futures en el món àrab trobaran la manera de derrotar a Israel”.

I mentrestant, Teheran -el principal valedor i armador de Hezbollah, juntament amb Damasc, que estaria en un segon lloc- també va cantar ahir la victòria de la milícia xiïta libanesa. El president iranià, Mahmud Ahmadineyad, va declarar que Hezbollah “ha hissat la bandera de la victòria” sobre Israel i ha frustrat les intencions nord-americanes a l’Orient Mitjà. “Les promeses de Déu s’han complert”, va manifestar Ahmadineyad.

Totes aquestes manifestacions, a part de deixar l’acció mediadora del ministre d’afers exteriors d’Espanya, senyor Moratinos, feta un nyap, demostren quin és l’autèntica realitat d’aquesta guerra. I la realitat és que, al Líban, el president del país no pinta res, i que és Hezbollah qui, amb el suport d’una dictadura hereditària –Síria- que (per a més inri) ha ocupat anys infinits el Líban, i d’una democràcia (?) teocràtica com la de l’Iran, que és la proveïdora d’armament i diners, continua en el seu propòsit de destruir l’estat d’Israel. I qui ho dubti, que interpreti el discurs d’El Assad en què afirmà que l’Estat israelià és “l’enemic”, i quan proclamava que, d’ençà la seva creació l’any 1948, “cada nova generació (àrab) l’odia més que l’anterior”, i que “algun dia sorgirà la generació que venjarà les matances comeses contra el poble libanès i palestí”.

Israel podrà haver comès molts errors, però aquests no es traduiran en una acció més pacífica sinó, en tot cas, en un enduriment de la seves posicions, com s’ha vist després de les crítiques que ha rebut Ehud Olbmert després de la seva intervenció al parlament israelià. D’ací que jo sigui absolutament pessimista. Temo molt que aquest tímid alto al foc no sigui, sinó, el preludi d’un enfrontament força més radical i terrible.

El dret a escollir

17 Agost 2006

Estimat director: No conec l’islam a no ser per les manifestacions que m’ofereixen avui alguns dels seus membres més actius, especialment en el món polític, i si bé estic disposat a considerar que aquests no representen tota la riquesa alcorànica, és evident que m’he d’atènyer al que veig, i el que veig certament no em sedueix.

Penso que haver viscut el segle de les Llums, encara que no tothom de casa nostra en sigui conscient, serveix d’alguna cosa. I estic segur que no et diré res de nou, amic director, si et confesso una vegada més que em sento deutor dels pensadors d’aquest segle, del qual en podem destacar un primer tret i alhora principal: el que consisteix a privilegiar la facultat d’escollir i de decidir per un mateix en detriment del que ens ve imposat per una autoritat exterior, superior o Suprema. (more…)

El que ha de venir després del foc

16 Agost 2006

Aquesta notícia apareguda a La Vanguardia del 14 d’agost signada per Anxo Lugilde:

Un hombre de 38 años compró una lata de gasolina en una estación de servicio de la periferia de Ourense el viernes por la noche y se fue al monte. Un grupo de vecinos lo siguió y avisó a la policía local, que encontró en su vehículo un garrafón de disolvente y trece mecheros. Para completar el cuadro surrealista, el hombre, vecino de Vigo, trabaja en las brigadas forestales. Su detención, la segunda de un miembro de los servicios de extinción, es “paradigmática”, en opinión del ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, pues refleja el carácter profesional de quienes prenden fuego con “muy mala intención”. Ya hay 27 de detenidos, de los que seis han ingresado en prisión, según el fiscal general del Estado.

El que sembla evident és que, un cop tot aquest moviment delictiu acabi, la policia tindrà una feina immensa d’investigació. A Galícia no son malalts els qui calen foc al bosc, són delinqüents, com deia ja l’altre dia. D’ací que la justícia haurà d’investigar (i haurà d’investigar-ho a fons) les vertaderes causes de tots aquests comportaments. I després haurà d’actuar en conseqüència.

Una notícia adversa?

15 Agost 2006

Castro ha aparegut vestit amb xandall i amb el Gramma del dia a la mà, com sol fer-se amb els segrestats perquè no hi hagi dubtes sobre l’autenticitat de la fotografia. La seva salut millora i els quaranta-set anys de govern no semblen suficients per a jubilar-lo definitivament. De tota manera, Castro, com un pare prudent del seu poble, adverteix als cubans dient-los que han d’estar preparats “para cualquier noticia adversa”.

Aquesta frase faria les delícies dels estudiosos de la llengua perquè, construïda, no sé si com a eufemisme o com a metàfora, no diu el que vol dir però pressuposa que tothom l’entén en el sentit vertader (el que és a la ment de Castro). També jo tinc la impressió que l’he entesa, la frase, però… seria realment una notícia adversa la desaparició de el Comandante? Si ens referim al fet de la mort d’un ésser humà (perquè a la mort fa referència la “noticia adversa”) probablement haurem de convenir que efectivament ho és. La fi d’una vida sempre és penosa i lamentable, encara que els benaurats desitgin la mort per a passar a millor vida, i que alguns militars cantessin pomposament que eren “novios de la muerte”. De fet, un prototipus d’aquests, el recordat (no per bé, certament) Millan Astray, proclamà “Viva la muerte” fins i tot davant les barbes venerables d’Unamuno, de qui es va riure a la cara, encara que tanta burla fatxenda no li va estalviar haver d’escoltar del rector aquell “Ganaréis pero no convenceréis” que ha perdurat possiblement més que la riota del general feixista.

Però tornem a la frase, perquè una cosa du l’altra i m’he desviat de la qüestió. Fent a banda l’element personal, creieu vosaltres que la desaparició de Castro seria una notícia adversa per a Cuba i per als cubans? Jo no n’estic tan segur. I encara us diré alguna cosa més: jo penso tot el contrari, conscient tanmateix que interpretar el futur és una facultat reservada només als déus.

Bona pregunta

14 Agost 2006

“Per què a Europa estan contra nosaltres i donen suport al Líban? –es demanava fa uns dies un soldat israelià. I afegia-: Encara que potser no tantes, aquí també en moren, de persones”. I el primer ministre Ehud Olmert, en una entrevista al setmanari alemany Welt am Sonntag -segons la recollia Al-Yazira-, així mateix es preguntava: “Amb quin dret ens prediquen? Els països europeus van atacar Kosovo i van matar deu mil civils, deu mil! I cap d’aquests països va haver de sofrir abans l’atac d’un sol coet. No dic que fos un error intervenir a Kosovo, però, per favor, que no prediquin”.

És clar que l’argument del primer ministre israelià no és acceptable, perquè si dolent era allò, dolent és això, però no deixa d’apuntar en una bona direcció la pregunta, perquè és evident –i mai no en sabré la causa- que els morts dels uns sovint no pesen el mateix que els morts dels altres. I al final, tot prescindint d’una anàlisi dels fets en profunditat, ens és més fàcil apuntar-nos als arguments pacifistes (em refereixo, és clar, als de “versió dolça, simplista, intemporal i beata d’espelma, levitació ètica i pregària” (són paraules –justes paraules- d’Ignasi Mascaró), que no condueixen sinó a la més absoluta inanitat des del punt de vista intel·lectual.

Ha passat un mes de guerra, des del 12 de juliol. I tot apunta que Hezbollah s’erigeix victoriós sobre les ruïnes del Líban. I segons apunta el corresponsal de La Vanguardia, tret que el martelleig incessant dels caçabombarders sobre el Líban hagi assolit acabar amb els míssils de llarg abast que, pel que sembla, amenaçaven Tel Aviv, la qual cosa seria un èxit, el fracàs políticomilitar israelià té dimensions espantoses.

Certament que no tenim encara el besllum de la fi d’aquest conflicte armat, i qualsevol profecia de futur és possiblement irresponsable. Però tinc clara una cosa: no vull tan sols imaginar-me un Líban dominat per Hezbollah, amb la connivència de Síria i l’aplaudiment (i més cosa) de l’Iran; una Palestina definitivament en mans de Hamas, i un Israel vençut i als peus de Hassan Nasrallah. Si això succeís, us asseguro que als pacifistes occidentals d’espelmeta (perquè aquests ho són tots, occidentals), no tindrien temps d’entonar el kumbaià i ja els hauria caigut l’enderrossall a sobre.

Piròmans o incendiaris?

13 Agost 2006

No és certament el mateix un piròman (la persona que té tendència a provocar incendis obtenint-ne un gaudi morbós) que un incendiari, que és aquell que provoca maliciosament un incendi, pels motius que siguin, però sense que el fenomen del foc li causi cap plaer especial. El primer podríem dir que és un malalt; el segon és un delinqüent.

Tot sembla apuntar que a Galícia no són piròmans els causants dels molts centenars d’incendis que aquest any (com cada any) la deixen calcinada, sinó incendiaris. El difícil, però, és endevinar-ne el perquè.

Ahir nit vaig escoltar un sociòleg que intentava explicar el fenomen. Deia que el bosc havia estat a Galícia una mena de guardiola on acudia el propietari quan necessitava diners, això en les èpoques en què l’economia rural i forestal era la prioritària. Això, però, ha canviat i avui el propietari no en treu res, del bosc. Galícia viu, com gairebé tota Espanya, del formigó i del totxo, i el bosc a molts els comença a importar ben poc. A més, sovint la fusta cremada (per tant sense resina) es paga més cara que la d’un arbre acabat de tallar, cosa que no incita certament a mantenir el bosc dempeus.

El sociòleg apuntava també d’altres motius. Deia: mentre tota Galícia crema i atrau la major part d’efectius (bombers, soldats, guàrdia civil, etc., els desembarcaments de droga són més fàcils, i això els resulta especialment rendible als narcotraficants.

Bé, no ho sé, però tinc la impressió que una societat que no reacciona davant aquests inferns que anualment calcinen els boscos, ha de ser una societat malalta, i no precisament de salut.

Heathrow

12 Agost 2006

Tot i que sovint acceptem les notícies, per greus que siguin, com aquell qui contempla una pel·lícula, per tant sense immutar-nos, la d’ahir –que l’aeroport de Heathrow s’hagués tancat per mor d’una acció policial que sembla que ha avortat una catàstrofe-, ens ha tornat posar l’ai al cor i ens deixa la impressió que vivim en un món on cada dia es fa més difícil saber on agafar-se. (Où sont-elles, nos repères?) I dic això perquè avui, no només és la guerra (tan vella com l’home) la que amenaça per ací i per allà la humanitat, sinó que també hem d’enfrontar-nos a fórmules més sofisticades de difícil detecció i que poden provocar grans mortaldats.

Ens van educar per a la vida i en uns valors humans que permetien als més grans d’entre nosaltres de donar-la per una causa superior: la fe, l’honor, l’amor a la pàtria, la plena donació al proïsme… Però en tots aquests casos la mort no era cercada –o no ho era directament-, sinó que es produïa com la conseqüència indirecta d’una actuació principal.

Ara, amb la proliferació dels terroristes suïcides en el món islàmic, perdem el sentit de l’orientació moral, perquè no sols causen uns danys de difícil prevenció, i a més enormes, ans també ens deixen l’esperit en absoluta desempara. Educats per a la tolerància després de segles de lluites civils i de voler-nos imposar la veritat pròpia els uns als altres, això no ho podem entendre. I fem bé de no entendre-ho, perquè només un déu absurd pot demanar que l’home mati (i es mati!) per a propagar la fe. I tanmateix veiem que és el pa de cada dia. Sortosament per a tots nosaltres, sembla que ahir, a Heathrow, l’àngel de Déu estigué de la nostra part.


%d bloggers like this: