Els ametllers

by

Ahir vaig passejar pel camp un cop encetat el capvespre i, entre el fred i el mal temps, vaig contemplar embadalit el miracle anual dels ametllers que florien. Eren milers de botons blancs que s’obrien lentament a les branques dels arbres que deixaven sortir mandrosament la flor més primerenca de totes, aquella que ens anuncia que el temps no s’acaba i que l’hivern, per fort que sigui aquest, per trampes que encara ens prepari, acabarà perdent força inexorablement.

A Sant Petersburg, el dia en què el gel es trencava sobre el llit del Neva, el tsar feia disparar els canons de la Fortalesa de Pere i Pau i organitzava una gran festa. A fora encara feia un fred espectacular i no era estrany que la neu cobrís algun indret d’aquelles terres nòrdiques. Però la temperatura afluixava i els gels glaçats del riu s’escardaven i, lentament, es transformaven en una aigua de color vinós que corria lenta i suau cap al mar. I com que arribats a aquest punt la temptació de citar “las coplas” del poeta castellà era gran i la lluita contra el cursi reclamava forçosa alguna mena d’elipsi, deixaré de fer-ho en la confiança que el meu lector intel·ligent sabrà interioritzar el poema al seu gust.

Conten també que Baltasar Porcel, quan algú li telefona des d’Andratx per dir-li que els ametllers de Mallorca floreixen (i això –us ho asseguro- no forma part del “mite”), s’hi desplaça des de Barcelona només per veure’ls de prop i respirar al seu costat. Quant a mi, que tinc els ametllers vora de casa, penso que val més contemplar-los i no dir-ne res. I penso això perquè, si bé cal reconèixer que l’escriptor mallorquí és dels pocs que els ha sabut descriure d’una manera bellíssima, el cert és que, com ens advertia Josep Pla, qui més qui menys ha estat temptat de descriure els ametllers en flor, i que la literatura que persegueix aquest tipus de descripcions sol ser gairebé sempre d’una pèssima, d’una horrorosa qualitat. D’ací que jo en fugi i intenti escriure un article sobre els ametllers que floreixen (aquest era, si més no, el meu intent inicial) sense fer-ne, però, cap descripció. Serà, en tot cas, el meu lector cibernètic que haurà de decidir si me n’he sortit o no d’una tan atrevida escomesa.

Anuncis

%d bloggers like this: