Porcel, designat escriptor de l’any pel govern de les Illes Balears, ha estat uns dies a Menorca i m’han demanat que el presentés, cosa que he fet amb molt de gust. En aquest sentit, voldria començar dient que, tot i la dificultat de fer afirmacions com la que us vaig a fer ara, us he de dir que, després de Josep Pla, només Baltasar Porcel ha construït una obra literària tan plena, tan extensa i tan universal en llengua catalana. La seva demolidora passió literària, la identificació que fa de la vida amb la literatura fins al punt de convertir en escriptura qualsevol experiència quotidiana, es donen en Porcel més que en cap altre dels nostres escriptors vius. D’altra banda, Porcel no és un home de gabinet, ans té un olfacte que, com pocs, detecta els moviments més irrellevants de l’actualitat, que exposa i tracta amb una singularitat imaginativa i provocadora.
Vaig conèixer Porcel quan era director de Destino. Fou dins el mes d’agost de 1975 quan, empès per les ganes de publicar alguna cosa en aquella revista, hi vaig enviar una crònica intitulada “Menorca: Iglesia y sociedad”. L’article, però, no es va publicar. Tanmateix, a meitats de gener del 1976, quan ja no esperava cap resposta de la revista, vaig rebre una carta de Baltasar Porcel –a qui aleshores no coneixia personalment- que, entre altres coses, em deia: “Tinc al meu davant la seva carta d’agost… De fet, vàrem estar a punt de publicar el seu article sobre aquesta qüestió religiosa-militar. Ja el teníem fins i tot compost, però els temps eren dolents aleshores i, de problemes amb l’Administració, en teníem molts.” I afegia: “D’altra banda, és probable que ens pugui interessar la seva col·laboració per a parlar de Menorca. Hauria de ser un article per mes, de dos folis –30 línies de 70 espais- i acompanyat d’una fotografia. De temes, de ser possible, ens interessa que siguin polítics, socials, culturals etc. Qualsevol problema que tingui, ens pot trucar a la revista pels matins.”
Aquella invitació va ser per a mi una gran alegria. Porcel m’oferia la possibilitat d’incorporar-me com a col·laborador a la revista que més admirava, aquella que, com ja ho havia aconseguit “Mirador” dins la Catalunya de la primera meitat del segle XX, tractava les qüestions que a mi –i a una gran part de la gent com jo- interessaven. I les meves col·laboracions a “Destino” es van iniciar amb un article intitulat “Menorca política” publicat el mes d’abril de 1976.
Però no he de parlar de mi sinó de Porcel, la vida literària del qual pren volada quan s’instal·la a Barcelona en els anys seixantes –diguem, però, que ja el 1958 havia guanyat el Ciutat de Palma amb “Els condemnats”- i, es consolida quan, l’any 1970, guanya el Premi Pla amb “Difunts sota els ametllers en flor”. Autor d’una obra densa i amplíssima, Porcel s’havia iniciat en la literatura amb un seguit de novel·les i de peces teatrals, que compaginava amb un ingent treball periodístic. Les primeres novel·les i peces de teatre, fetes a partir de models intimistes i melodramàtics o del teatre de l’absurd, són –segons ha escrit Joaquim Molas- fruit de l’estat de rebel·lia, de desconcert dels anys mallorquins. És el cas de “Solnegre” (1961), o “Els escorpins”. O “La Lluna i el Cala Llamp” (1963) i “Els Argonautes” (1968).
Però si una cosa distingeix la literatura de Porcel és que sempre perseguirà la recerca i el testimoni del seu país, especialment la de la seva Mallorca natal, testimoni que, amb “Cavalls cap a la fosca” (1975), reprendrà el procés d’interiorització iniciat amb “Solnegre”, i l’aprofundirà fabulant sobre les arrels familiars i l’ampliarà amb nous ingredients aventurers i, sobretot, històrics. Aquesta aventura culminarà amb “Els dies immortals”.
Però més que seguir exposant el seu immens llistat d’obres, potser el que val la pena dir de Porcel és que cada obra seva, cada creació, és un text que té força i vida per ell mateix. Molas ens diu que la unitat de la seva obra procedeix del fet de plantejar cada novel·la com un fet vàlid per ell mateix, i no com una simple resposta a les exigències de l’actualitat. O com un joc argumental més o menys sofisticat. Dit d’una altra manera: un text que, sense renunciar a cap de les virtuts de gènere, dicta les seves pròpies lleis i les imposa amb rotunditat.
En un article publicat a Destino el 1971, Porcel deia de “Cavalls cap a la fosca”: “El libro, cada vez más, me importa poco a nivel consciente, de planteamiento previo. De hecho, lo que hago es empecinarme, y a ratos con crispación, intentando formular narrativamente las imágenes, las atmósferas, las sensaciones, que pululan amalgamadas en mi inconsciente, que constituyen el poroso substrato existencial que permanece más allá de los días y los deseos. El magma, en definitiva, que puede llegar a contener el peso y la medida de lo que esencialmente somos. La novela, pues, está ya ahí, desde el instante en que nos acucian sus primeros ramalazos.”
Amb la sana enveja que pot sentit tot escriptor menor respecte del mestre, vull destacar que Porcel és autor d’un dels darrers grans mites literaris de la postguerra. De fet, forma part d’un grup excepcional de narradors que, apartats per raons polítiques del seu cos social, busquen en la memòria la salvació personal. O col·lectiva. I que, gràcies a teixir i desteixir de la memòria, reelaboren míticament la realitat. O, almenys, la “seva” realitat. I si Josep Pla es refugiava a Palafrugell, Villalonga ho feia a Bearn, Espriu a Sinera i Rodoreda ho feia a la Barcelona crescuda entre les flors de dues exposicions, Porcel ho farà a Mallorca. Però no només a Mallorca, perquè també Catalunya serà un subjecte clau de la seva narrativa.
Tots els escriptors que acabo de citar, bons lectors de Proust, coincideixen en dos punts, que remarca Molas: la idea de resistir l’acció devastadora del temps i, doncs, de recuperar a través de la literatura un passat convertit en paradís perdut, que identifiquen, per una banda, amb els anys de jovenesa i, per l’altra, amb una època plena d’ideals de progrés i llibertat. I dos: l’articulació d’un discurs substancialment poètic, encara que tots ells difereixen en els objectius.
La reelaboració del mite de què parlava ha continuat tots aquests anys, durant els quals ha publicat una sèrie de novel·les de les que voldria destacar “Ulisses a alta mar” (1997), on el periodista Lluís Arrom vendrà la seva ànima dins l’espai moral i físic de Barcelona, la ciutat omnipotent on es concentren l’essència del poder, el periodisme i els negocis. I, en el rerefons d’aquest món frenètic, l’espai idíl·lic mallorquí. Tot plegat, en definitiva, sota la poderosa estirada del vell i sempre nou mite mediterrani: un mar sempre present en la narrativa de l’escriptor. I no ho dic tan sols per aquell gran assaig, intitulat precisament “Mediterrani” (1996), sinó també per aquesta joia que es titula “El cor del senglar” (2000), una obra que representa el retorn a uns orígens geogràfics i col·lectius mai no abandonats, on s’alternen un passat relativament pròxim i la més viva presència de la realitat contemporània. També, en aquest cas sota l’ombra fantàstica i fantasmal d’un oncle literari, Baltasar Guillem de les Cases Velles, apareix un paisatge atàvic per on desfilen personatges turmentats per les passions o abassegats per la difícil tasca de viure. Novel·la, doncs, on, al costat de personatges ficticis, en trobem també de reals, com Joan March o Llorenç Villalonga, i de la que recordo una escena en què en Verga convenç amb les “seves” poderoses raons dos membres de la guàrdia civil que és inoblidable.
I la Mediterrània també serà present a “L’Emperador o L’ull al vent”, situada aquet cop a l’illa de Cabrera, una novel·la que gira entorn dels milers de presoners napoleònics que hi foren reclosos. I ho serà igualment a “Olímpia a mitjanit”, un text on Porcel fa una crítica despietada del món dels negocis i dels mecanismes destructius que genera la societat actual.
Finalment he de dir (òbviament no puc parlar de tot) que, en aquesta obra global i total que és la de Porcel, el que sorprèn especialment és la força del llenguatge. Per a mi, la literatura consisteix en un equilibri entre la grandesa de la imaginació i la força del llenguatge. I si la imaginació de Porcel és desbordant, cada frase és com una martellada. Dura, pròpia, irrepetible i capaç de despertar la més voraç imaginació. Ha estat, doncs, un plaer tenir en Baltasar entre nosaltres.
Josep Maria Quintana 