Contra la banalització

by

El Partit Popular (en aquells temps Aliança Popular) es va abstenir a l’hora d’aprovar la Constitució de 1978, i ara es presenta com el seu principal garant. Aquet mateix partit s’oposà a la llei de l’avortament, aprovada fa vint-i-cinc anys, la qual va impugnar davant el Tribunal Constitucional, i avui l’accepta sense protestar, però amenaça que durà la seva reforma novament al Tribunal Constitucional i, a més, demana als joves que duguin a terme una “rebel·lió moral” contra Zapatero.

Són creïbles aquesta gent? No sols no ho són, ans penso que han adoptat una actitud hipòcrita, interessada i profundament demagògica, encara que diguin algunes coses amb les quals jo hi puc estar d’acord.

Dit això, penso que la política de Zapatero respecte de la píndola del dia després i de l’avortament és també demagògica (en el sentit contrari, és clar), i, com em deia fa uns dies una persona molt propera, ha tendit a banalitzar i frivolitzar respecte d’una matèria que exigeix qualsevol cosa menys un tractament banal.

A les Balears, ningú no quedava sense obtenir una píndola del dia després, perquè els centres de salut la subministraven (crec que) gratuïtament. Però, com a mínim, rere la decisió de prendre-la hi havia un control metge. I això és molt important, perquè, segons em diuen els qui hi entenen, aquest medicament (perquè és un medicament, no ho oblidem) no és un anticonceptiu ordinari, sinó excepcional, i d’aquesta manera és molt probable que s’utilitzi com l’anticonceptiu per excel·lència, i que es faci sense cap control metge. I això no és convenient.

Pel que fa a l’avortament, he de dir que jo estic a favor de la despenalització de la dona que avorta, però hauríem d’anar molt alerta a no banalitzar el fet, veient-lo només com un dret de la dona que decideix avortar, perquè cada avortament és un fracàs humà, implica la interrupció d’un projecte ja iniciat de vida i, a més, pot tenir conseqüències no recomanables per la dona que avorta.

Però si l’ampliació de la llei és probablement una decisió que evitarà el frau que avui es dóna amb la norma vigent, dubto que sigui un encert el reconeixement del dret d’avortar a les joves de 16 anys(que no estiguin legalment emancipades) sens cap mena d’autorització (ja sigui dels pares o, si és que aquests s’hi oposessin injustificadament, d’un consell de metges o d’un altres tipus d’ens que en aquest moment no sé com s’hauria de formar, però que sí que hi hauria de ser). I no només dubto que sigui un encert, sinó que també em sembla una perillosa frivolitat que s’emmarca en aquest esquema de banalització tan propi de tota la política de Zapatero. Vaja! Que si, com diu el Codi civil (art. 154) “los hijos no emancipados están bajo la potestad de los padres”, potestat que l’exerciran “de acuerdo con su personalidad, y con respeto a su integridad física y psicológica”, i tenim en compte que aquesta potestat  implica “1. Velar por ellos, tenerlos en su compañía, alimentarlos, educarlos y procurarles una formación integral.” I “2. Representarlos y administrar sus bienes”, aleshores, he de dir que trobo, no només una frivolitat i una banalització inacceptable, fer veure que és progressista i, a més, un avanç en els drets de la dona permetre que les joves menors d’edat no emancipades puguin avortar sense cap mena de control dels pares o, si n’és el cas, d’una altra institució que, com he dit, es podria arbitrar per a aquells supòsits –rars però no impossibles- en què els pares fossin uns irresponsables.

Em felicito, doncs, que, entre els socialistes, hi hagi algú com Leopoldo Barrera, president de Castella-La Manxa que estigui en contra d’aquesta decisió frívola i irresponsable. En veient la política d’aquest home, penso que és Zapatero i no Suárez el qui mereixeria que Alfonso Guerra el titllés de “Tahúr del Mississipí”.

Anuncis

%d bloggers like this: