El tsunami Zapatero

by

Avui, el més còmode per mi hauria estat parlar de l’afer Strauss-Kahn, de les decisions que ha pres la UE d’embargar els béns de Bachar El-Assad, de la bruta campanya de Keiko Fujimori al Perú, dels mals de cap que Escòcia comença a donar amb el seu pla per la independència al govern conservador  britànic, de la visita de la reina Isabel, vestida de verd (off course) als llocs d’Irlanda que van ser més emblemàtics en la secular lluita per a la independència de Gran Bretanya, i fins podria lligar aquest darrer tema amb la darrera novel·la del Nobel Vargas Llosa, El sueño del celta, sobre la vida de Roger Casement, aquest irlandès ennoblit per la monarquia britànica, defensor dels drets humans al Congo i a l’Amazònia, heroi i traïdor alhora en el combat per a la independència del seu país, executat en una presó anglesa l’any 1916.

Tot això, dic, em seria més fàcil -i fins seria més coherent- en una columna com aquesta que, de manera ordinària, parla de política internacional, però no puc deixar de referir-me a aquesta mena de tsunami polític que ha transformat el país en unes hores i ha capgirat de damunt davall el mapa polític espanyol. No és que jo no esperés un canvi, que es notava a les palpentes, però mentiria si us digués que preveia l’abast que ha tingut.

Ha passat ja una setmana de la votació i tots en coneixeu els resultats; algun, per cert, tan espectacular com el de l’Ajuntament de Maó, amb una victòria conservadora que, prèviament anunciada per l’enquesta publicada a les pàgines d’aquest mateix diari, jo vaig qualificar d’improbable. No, no m’ho podia creure. Això no obstant, la predicció s’ha fet veritat.

Més enllà, doncs, de donar la meva enhorabona als guanyadors i de desitjar-los que treballin amb encert i eficàcia per al país, el que sorprèn (o potser no sorprèn tant) és com una acció política global a nivell de l’Estat –dit d’una manera més clara, com el desencert de la política del govern Zapatero- pot desfermar un tsunami que s’ha endut per davant tot el que trobava al seu pas.

Amb això no vull defensar ni exculpar l’acció política dels que fins avui han governat  l’Ajuntament de Maó i el Consell Insular que, probablement, també han col·laborat en el desprestigi socialista, però em sembla que el perquè del gran abast de la gran derrota (mai no havien tret els socialistes tants regidors com ara ha tret el PP a Maó) l’hem de cercar, principalment i especialment, a vuit-cents kilòmetres de Menorca.

Zapatero, que va aconseguir el poder gràcies als enganys i a la manipulació que, dels atemptats de Madrid, va dur a terme el govern d’Aznar, ha estat l’exemple de l’home lleuger, mediocre, falç i poc (o gens) preparat per endegar l’alta missió que el país li encarregava. Però ha estat també, i alhora, un jugador ràpid de reflexos, un polític hàbil i trapasser. Un home capaç de defensar el blanc i el negre al mateix temps, de negar l’evidència i d’afirmar el que era palmàriament fals. Zapatero, doncs, havia d’acabar per força essent víctima de la seva pròpia estratègia, perquè, com diu l’adagi, “no es pot enganyar tothom durant tot el temps”.

Quan, dilluns matí, encara perplex per l’abast de l’ona blava que ho havia inundat tot, vaig comentar el que sentia a un amic proper ideològicament als socialistes, aquest em va respondre sense dubtar-ho: “S’ho han guanyat a pols”. I tenia raó, perquè era inconcebible que un govern socialista hagués decidit donar 2.500 euros a qualsevol mare –rica o pobra- que tingués un fill, com també ho era que iniciés el camí perillós del populisme malbaratant el superàvit que aleshores tenia l’Estat, perquè ell havia de saber el que ens esperava. Però no! Tossut fins a moll de l’os, Zapatero va decidir que donaria 400 euros lineals a tots els obrers, qualsevol que fos la seva condició econòmica.

Com que érem rics i ell era generós, Espanya es va convertir en una mena de barra lliura per a l’orgia de la irreflexió i de la dilapidació. Els espanyols vivíem en el millor dels mons i Zapatero entenia que la socialdemocràcia (aquesta conquesta de la postguerra europea que està desapareixent i per la qual em sembla que val la pena lluitar) no era una ideologia que exigeix rigor i coherència, sinó una mena d’amulet que el deslliurava de tot mal.

Temps hi va haver de sobres per parar el carro de la demagògia, però calia guanyar com fos les eleccions generals del 2008, i tot valia per a l’ocasió. De fet, la victòria li va somriure un cop més, i Zapatero va creure aleshores que ja era immune a l’adversitat. Al món, doncs, no hi havia cap crisi, i si és que hi era, aquesta mai no ens podia afectar a nosaltres, els espanyols, als habitants de la vuitena potència mundial, als posseïdors d’un sistema financer meravellós que no podia fer aigües. Però –en expressió feliç de Berna González Harbour, “l’infern del dèficit va canviar la percepció del despropòsit, i quan aquest va esclatar, la màquina de cometre errors amb prou feines havia començat encara”.

En efecte, Zapatero seguí negant la crisi, va decidir apostant per la despesa (havíem de refer rotondes a tot el país) i va creure que, fent créixer el dispendi, però deixant inalterable el patró del creixement, resoldria el problema. Òbviament, res no va resoldre, i amb l’Estat a punt de fer fallida, es va veure forçat a canviar de política i fer el que les autoritats monetàries supranacionals li van imposar. I ell va fer el canvi com qui gira una calça, amb el mateix somriure als llavis, com si res no hagués succeït.

Però ja era tard, perquè de sobte ens hem adonat que teníem gairebé cinc milions d’aturats, que el quaranta-cinc per cent dels joves no tenien perspectives de feina i que els sous de moltes famílies no arribaven a final de més. Però -això sí!- teníem el país ple d’aeroports (alguns que no podem pagar, i d’altres on els avions mai no arribaran perquè no hi ha tràfec suficient per a fer-los rendibles), i érem –això també!- la primera potència mundial en xarxa de trens AVE, encara que anàvem molt més enrere pel que fa al número de viatgers. I descobríem també que, tot i gaudir d’un gran sistema financer, les Caixes i alguns bancs feien aigua.

I no és només això: avui, la majoria d’ajuntaments, de consells insulars, de diputacions i de governs autònoms estan en situació teòrica de concurs d’acreedors. Ho hem vist fa uns mesos a Catalunya, quan el govern convergent d’Artur Mas ha confessat que no hi havia altra camí que el dels retalls. Doncs bé, aquest és el panorama que, sens dubte, es trobaran els nous edils quan prenguin possessió de les seves poltrones. És per això que, en aquestes circumstàncies, no els podem, sinó, desitjar-los molta sort.

Advertisements

%d bloggers like this: