Josep Maria Quintana

Així com els empresaris estan convençuts que les disposicions del govern en matèria laboral ens trauran del pou i els obrers creuen que ens hi acabaran d’enfonsar, jo, que som professional i empresari, no tenc la més remota idea del que ha de succeir. Com no tenc gairebé idea de res, si és que d’economia estem parlant. Per tant, ni més ni menys que els economistes, que han demostrat de sobres que no van preveure la dura crisi que ens queia a sobre ni em fa l’efecte que sàpiguen molt bé com n’hem de sortir.

Sí sé, en canvi, que l’Alemanya de la cancellera Angela Merkel n’està sortint reforçada, de la crisi, ja que les exportacions, l’ocupació i la indústria alemanyes s’imposen a la resta d’Europa. I això que el model alemany no està exempt de zones d’ombra i, també, d’injustícies socials. Tanmateix, són els alemanys que prescriuen les violents polítiques d’austeritat als seus veïns del sud. Entre d’altres, a Espanya.

A dictat dels alemanys

Un diplomàtic europeu citat per The Economist, considerava fa poc que el nou pacte fiscal que Alemanya vol imposar als Estats de la zona zero era “un tractat que fa il·legal el keynesianisme”. Després de molts anys, els països rics de la Unió europea (UE) imposen als altres estats de la Unió (diguem que amb més o amb menys diplomàcia, publicitat i comprensió per part dels ciutadans) mesures que fan impracticables les polítiques d’esquerra (vaja!, les polítiques que la gent de la meva edat entén com a polítiques d’esquerra). En nom de la defensa del mercat i de la lliure concurrència, totes les polítiques que impulsa l’UE van en la línia d’impedir que els diferents Estats nacionals puguin regular determinats sectors per evitar l’agreujament de les desigualtats socials (el que abans enteníem com a polítiques socialdemòcrates). Encara més: totes les mesures que ha pres la UE aquests darrers temps –diguem que amb el consentiment de governs conservadors o fins i sot socialdemòcrates (per exemple el finit de Zapatero)- s’han adoptat sota el marxamo del pensament neoliberal, aquest que prometia el benestar com a resultat màgic de la mà invisible del mercat.

Avui, doncs, per dur a terme una política d’esquerra a qualsevol dels països que conformen la UE, no és suficient que la majoria dels ciutadans d’aquest país ho decideixi, cal, a més, una ferma determinació per lluitar amb totes les seves forces (i no sé si això és suficient) contra una Comissió europea i un Consell de la Unió que s’emparen amb el gran bagatge de les directives (neoliberals) i dels tractats europeus.

Avui, per poc que observem com s’està actuant a les cimeres de l’UE, haurem de concloure que hi manca molt poc perquè, al dictat d’Alemanya, desaparegui la “sobirania nacional” dels països endeutats. De moment han segrestat la de Grècia; i si ningú no hi posa remei, seguirem aviat amb la de Portugal. I no em sorprendria que també amb la d’Espanya i la d’Itàlia, a qui, per cert, ja li han imposat un primer ministre. I per poc que observem les regles que estan regint els complexos mecanismes de l’UE, haurem de concloure que un Estat endeutat no es troba en condicions de decidir la seva política econòmica.

Em direu que els “dictats” de Berlín afecten tan sols a les decisions financeres i de pagament del deute (en aquest sentit, el “comissari del pressupost” nomenat per l’Eurogrup per a Grècia a instància de la senyora Merkel només es pot oposar a decisions del govern grec que tenguin una incidència pressupostària), però a la pràctica, aquest comissari no deixa de ser una espècie de governador colonial que garanteix en totes les circumstàncies possibles, la primacia dels drets de la metròpoli (o el que és el mateix, els drets dels països creditors) sobre els drets de les poblacions del país sotmès a control.

Ens agradi o no, estam davant d’una espècie de neocolonialisme –o de telecolonialisme- de l’ocupació econòmica. No em sorprèn, per tant, que el secretari general del Partit Socialista de Portugal hagi opinat que aquesta proposició alemanya violava els principis bàsics de la sobirania i –són paraules textuals- “la mateixa dignitat dels pobles”. Crec que té raó. I més si tenim en compte d’altres proposicions (potser encara més humiliants) com aquella del comissari alemany per a l’Energia, Gunther Oettinger, de posar a mig pal les banderes dels països endeutats en els edificis de la UE. Proposta que de moment no ha triomfat, però que, si seguim per la senda que, dia rere dia, ens marca la senyora Merkel i el seu implacable ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, no em sorprendria que s’arribés a prendre.

No cal ser antieuropeu (que no ho som) per afirmar que em sembla tràgic (i l’adjectiu és d’allò més pertinent si ens referim a la realitat grega) que l’UE hagi abandonat tota idea de solidaritat, de cohesió i d’igualtat entre els Estats membres. Avui, els països de la Unió més rics sembla que estiguin decidits a sotmetre els membres més pobres i a explotar-los per mitjà del mecanisme del deute. La idea d’Europa (almenys la que jo havia concebut) no pot estar més lluny.

He seguit amb interès els preparatius i el desplegament final del congrés socialista celebrat a Sevilla. El PSOE és el partit que més anys ha governat la democràcia espanyola des del 1978 i és, hi estiguem o no d’acord, un partit important per a l’estabilitat i el progrés del nostre país.

La crisi econòmica i la irresistible lleugeresa del ser que s’havia encarnat en la figura del president Rodríguez Zapatero han deixat el país en braceroles i l’han posat a mans d’un altre gran partit, el PP, del qual, després d’haver fet el contrari del que havia promès durant la campanya –ens ha augmentat els impostos-, no espero sinó desregulacions fetes en nom de la llibertat que malmetran grans conquestes socials: A la llengua pròpia li tocarà el rebre, el PTI serà malmès, es passaran pel folre la protecció del litoral que significava la Llei de Costes i es legalitzaran les il·legalitats urbanístiques dels qui van incomplir, mentre als qui han passat el calvari de servar les dures normes urbanístiques i les derivades de la legislació turística se’ls posarà una cara de babau que farà pena.

És per això que, després d’haver criticat durament la gestió política de Rodríguez Zapatero, veia amb temor i amb pànic que el substituís al front d’aquest partit Carme Chacón, que era, al meu entendre “un Zapatero en versió femenina”, que és el mateix que va voler dir Rodríguez Ibarra però ben dit. O expressat d’una altra manera, diré que Chacón és, al meu criteri, una persona que encarna la mateixa la vacuïtat del ser de Rodríguez Zapatero, el mateix discurs sense continguts, el joc de frases curtes (l’escola recent del Twiter, tant de moda entre els polítics) i del joc de paraules (“aquí veo mucha buena gente, mucha gente buena”), que va repetint per si no les hem escoltat bé, i parla en to de míting als companys enlloc de cercar la reflexió serena i profunda.

Chacón encarnava al congrés l’ànima largocaballerista del PSOE, que és l’ànima que treu el partit quan ha perdut el nord i esdevé incapaç d’articular un projecte sòlid, elaborat, reflexiu, que es fixi sobre el que és essencial i no s’articuli a base de frases fetes o d’ocurrències i improvisacions. És cert que també Rubalcaba va fer una mena de desafiament que està en la línia del que acabo de criticar quan es va referir al trencament del Concordat amb la Santa Seu. I no ho dic perquè jo no hi estigui d’acord. Perquè jo, com a cristià, crec i defenso que és l’Església Catòlica la que, de fa temps, si és que volia ser una mica més fidel a l’Evangeli, hauria d’haver renunciat a aquest tractat internacional, que pot subscriure pel fet que és un Estat (una altra gran i inconseqüent contradictio in terminis) que li proporciona beneficis i privilegis dels què, no sols no hauria de gaudir, sinó als què hauria de renunciar.

Però tornem al PSOE i a la victòria de Rubalcaba que, avui per avui, (vist des de fora, però no des de la indiferència) era l’única esperança per redreçar el debat de les idees, tot i els retrets que se li poden fer per haver perdut les eleccions estrepitosament, o per haver estat partícip del govern de Rodríguez Zapatero. Hi estic d’acord, Rubalcaba té un taló d’Aquiles força dèbil i se’l podrà atacar per molts fronts, però és –dels qui avui han sortit a la palestra- l’únic socialista a nivell nacional que he pogut escoltar que no em fes sentir ridícul, que no em fes pensar que, dessota el seu llenguatge, no s’hi amaga res.

I anem al PSC, un partit que conec des dels inicis, des d’aquella Convergència Socialista de Catalunya en la què ens vam emmirallar els qui, a meitats dels anys setanta, volíem articular un socialisme a Menorca que fos capaç d’articular també el catalanisme i una sensibilitat cultural que el feia diferent del PSOE. Els catalans ho van aconseguir construint el PSC, que responia a un objectiu intel·ligent: assolir la màxima fortalesa del socialisme català mitjançant un nou relat de la catalanitat que unia en una mateixa identitat vells i nous catalans, i per la funció de ròtula entre el catalanisme i una idea plural d’Espanya. Nosaltres no. PSOE i PSM es van articular com a forces autònomes i independents, encara que després han hagut de fer molts esforços per governar plegats, normalment sense entendre’s gaire. Sempre ho he lamentat.

Avui, però, si contemplem el PSC, veureu com s’ha anat desfigurant amb els anys aquest component catalanista que esdevenia essencial per a la seva composició i estructura (i ja sé que, ara, els meus amics del PSM em diran “veus com nosaltres vam fer bé de no fusionar-nos!”), a mans d’una gent nova (Zaragoza, Chacón, Iceta, Montilla, etc.) que l’han anat abandonat alguns dels vells principis. Entenc, per això, que un pensador independent com és Antoni Puigverd, afirmés dos dies abans del gran conclave socialista que els catalans d’esquerres tenien vertigen escoltant els canvis ideològics que improvisava Chacón. Això mentre el PSC observava el joc incomprensiblement en silenci. I afegia Puigverd: “Pateixen de vertigen els que s’adonen que, de cop i volta, Carme(n) Chacón s’està carregant les columnes que han aguantat la història del PSC. D’una banda, diu que vol combatre ‘amb ungles i dents’ el pacte fiscal català en nom de la solidaritat (calla, tanmateix, davant l’única insolidaritat fefaent: els privilegis basconavarresos i els beneficis inherents a la capitalitat de l’Estat). Abjura també del tripartit, Chacón: considera que el PSC es va deixar eclipsar per Esquerra.”

Vist, doncs, el que he pogut veure, estic content que la declamadora d’eslògans, la dona de les pauses preceptives en els discursos buits de contingut, la del “désir de soi” a flor de pell, com ha dit agudament Juliana, no hagi estat la guanyadora del congrés. El socialisme espanyol ha pres, al meu entendre, la millor solució possible. No sé si Rubalcaba és un jacobí (com assegura Oriol Pujol) o un Fouché (com han dit reiteradament tants altres). Però em sembla un puntal molt més sòlid que Chacón per afrontar l’inevitable travessa del desert que ha de fer el PSOE.

Dijous passat l’Ateneu de Maó va dedicar una sessió monogràfica a Mateu Seguí Mercadal (Maó, 1916-2000). No és fàcil biografiar succintament “es doctor Seguí”, que és com sempre se’l va conèixer, per a un article de diari, però ho he d’intentar.

Fill de Mateu Seguí Carreras, farmacèutic i de Catalina Mercadal Carreras, Mateu és el major de vuit germans que naixeran al si d’una família catòlica, compromesa políticament amb els principis monàrquics i tradicionalistes. Rebrà, per tant, una educació catòlica i monàrquica, que conservarà durant tota la primera joventut, mentre s’anirà formant a l’Acadèmia de Sant Estanislau, al col·legi Fontirrog i a l’Institut de Maó. Més endavant cursarà la carrera de medecina a la Universitat Autònoma de Barcelona durant els anys de la República, una universitat per a la qual sempre tindrà paraules d’elogi.

El cop d’Estat del 1936 agafa Mateu Seguí a Maó quan li falta un any per acabar la carrera, després d’haver-se enamorat de l’única dona que estimarà durant tota la seva vida: Carmen Puntas Comella, que és, com ell, a punt d’acabar els estudis de farmàcia. L’ha coneguda en un míting de la Comunió Tradicionalista, ja que Manuel Puntas, pare de Carmen, és també membre d’aquest partit.

El matí del 19 de juliol de 1936, després de ser proclamat el cop d’Estat, Mateu Seguí Carreras reunirà tots els seus fills dins la sala de casa seva, al carrer de ses Moreres -on viu i té la farmàcia-, i pregarà amb ells davant la imatge del Cor de Jesús perquè els doni forces per superar la que ha de ser, segurament, una dura prova. “Ahir –diu als seus fills- va començar un moviment que pot salvar Espanya del desastre, però també pot fer vessar molta sang. Preguem perquè Déu ens doni forces”. Poc temps desprès, el 18 de novembre, Mateu Seguí Carreras, que romania pres al vaixell Atlante des de feia uns mesos, serà afusellat davant el cementeri des Castell, juntament amb altres 72 ciutadans, civils o religiosos.

Com en tantes altres famílies, la guerra civil haurà provocat, doncs, una gran desfeta en la seva, ja que Mateu Seguí ha perdut el seu pare, el seu oncle Gabriel Seguí, el seu sogre Manuel Puntas, el seu cunyat Josep Maria Puntas, el promès de la seva cunyada Esperança Puntas i el de la seva cosina Carmen Dicenta. Tots ells assassinats. Mateu, però, no reaccionarà aïradament, com tal vegada es podia esperar d’un home format en les idees més sòlides de l’integrisme catòlic, sinó que trobarà en l’Evangeli de Jesús el camí del perdó i, si bé rebrà amb alleujament la victòria dels nacionals, aviat perdonarà de cor els qui havien estat els seus enemics i es distanciarà dels vencedors. No militarà, doncs, a la Falange ni tampoc en el Tradicionalisme, i es negarà a declarar contra els responsables de la matança del seu pare en els judicis sumaríssims que es faran entre 1940 i 1943. Diu al ministeri fiscal que els ha perdonat.

Mateu Seguí acabarà la carrera de medecina l’any 1941 i serà mobilitzat per l’Exèrcit i servirà a Es Mercadal com a metge de la tropa durant un temps. Cobert ja el seu compromís militar i treta l’especialitat de tocoginecologia, es podrà casar, el 1944, amb Carmen, la promesa que l’ha esperat gairebé deu anys, amb la qui tindrà deu fills entre el 1947 i el 1961, dos dels quals moriran molt joves d’accident (Mateu el 1971 i Nelo el 1977).

El compromís social

Mateu Seguí exercirà la medecina fins a la seva jubilació i serà cap de servei de ginecologia. Carmen també treballarà fins a la seva mort (1976) com cap del servei d’anàlisis clíniques; càrrecs que tots dos exerceixen a l’antiga Residència Sanitària. Tant l’un com l’altre creuran fermament en els beneficis de la medicina pública i s’integraran des del primer dia en el Servei Nacional de Salut.

Però Mateu Seguí no serà només un bon metge, serà, per damunt de tot, un home compromès amb la societat. Per això el veurem de seguida que tornarà a Menorca militant a l’Acció Catòlica; el veurem també compromès amb el mutualisme i lluitant per impulsar la unificació de les diverses mutualitats, que s’acabaran integraran en la que esdevindrà la Mútua Maonesa; el veurem també com a director de l’Hospital Municipal de Maó; i, ja en el camp de la cultura, com a vicepresident de l’Ateneu i president de la Secció de Ciències Mèdiques, alhora que impulsarà, amb el notari Miquel Hernández i amb el seu amic Guillermo de Olives, les tertúlies europeistes, a principis dels anys seixanta. Un cop jubilat serà membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis i participant també com alumne a les jornades de l’Escola de Salut Pública del Llatzeret. A la tardor de la seva vida, dedicarà els seus esforços a treballar per Vida Creixent.

El diari Menorca

Quan a principis dels anys quaranta, el diari “Menorca” és a punt de desaparèixer degut a problemes monetaris del seu propietari, el reverend Jaume Cots decideix comprar-lo per evitar que aquest quedi en mans del Movimento Nacional, i demana als seus amics Mateu Seguí i Guillermo de Olives, que li donin una mà per fer d’aquest un diari al servei dels menorquins, que defensi alhora els valors cristians. Aquesta decisió embarcarà Mateu Seguí, Guillermo de Olives i Francesc Hernández en una extraordinària aventura periodística que salvarà el diari i el convertirà en el mitjà de comunicació més difós entre els menorquins des de fa 70 anys. Creada la Editorial Menorca, Guillermo de Olives en serà president i Mateu Seguí conseller delegat de redacció. Director de fet del diari durant els anys en què s’exigia un periodista amb carnet, en serà director efectiu entre el 1967 a 1976, després que aconsegueixi el títol de periodista per virtut de la Llei de Premsa i Impremta de 1966, coneguda popularment com a Llei Fraga. Càrrecs que exercirà sempre gratuïtament i compaginà amb la seva professió, sacrificant hores a la son i a la família.

El compromís religiós

Mateu Seguí neix i mor fidel a l’Església catòlica, però és un home que sabrà llegir els signes del temps i, en plena maduresa, creurà profundament en les tesis d’aggiornamento que proclama Joan XXIII en anunciar, a principis dels anys seixanta, el Concili Vaticà II. Format, doncs, en l’integrisme religiós –un moviment que creia ulls clucs que la política s’havia d’ajustar els principis defensats per l’Església-, Mateu Seguí viurà intensament el Concili i s’apuntarà aviat als corrents més aperturistes, tot identificant-se plenament amb les tesis de la Gaudium et Spes, d’acord amb la qual, “és deure permanent de l’Església escrutar a fons els signes de l’època i interpretar-los a la llum de l’Evangeli.” Aquest –i en aquests termes- serà el compromís religiós que adoptarà Mateu Seguí i no abandonarà mai més.

El compromís polític

És, precisament, degut a aquesta decisió d’adaptar-se a les exigències dels temps, que Mateu Seguí abandonarà les idees tradicionalistes en què es va formar i veurà ben aviat que el franquisme no és la solució. El franquisme, que mai no abandonarà l’esperit de revenja del vencedor sobre el vençut, no farà sinó perllongar el gravíssim problema de les dues Espanyes. Per això es negarà a acceptar cap càrrec polític durant la dictadura, i propiciarà el diàleg des del diari Menorca i des de l’Ateneu. I ja al final del franquisme, s’integrarà en el projecte polític de la Unió Socialdemòcrata de Menorca, un moviment que acabarà integrat-se dins la Unió de Centre Democràtic (UCD) capitanejada per Adolfo Suárez.

Molt d’acord amb el seu tarannà dialogant (encara que, de vegades, dialogar amb ell no era fàcil degut al seu fort temperament) creurà que la solució definitiva per al país no és l’enyor del passat, que representaven els moviments franquistes i, en menor mesura, l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Però no acceptarà tampoc la ruptura que predica i reclama l’esquerra socialista o comunista. Finalment, a Espanya triomfaran les tesis de la reforma proclamades per la UCD, que s’imposaran a les de ruptura, tesis que acabaran englobant tothom dins el sistema: des de l’Alianza Popular de Fraga fins al Partit Comunista de Carrillo. Enemics, doncs, a mort durant anys, s’asseuran a la fi en una mateixa taula: la de la democràcia, la qual es consolidarà amb la Constitució del 1978, que proclama un Estat social i democràtic de Dret, territorialment descentralitzat i no confessional. És l’opció per la què havia apostat Mateu Seguí

Per acabar

Mateu Seguí va ser un home bo, tenaç, fort de caràcter i de vegades difícil en el tracte, però sempre sincer i d’una sola peça. Amic dels amics i respectuós amb els adversaris. Profundament compromès amb la societat de manera desinteressada, sempre va ser conscient que formava part d’una família sòlida i unida en l’essencial, però no monolítica en les idees, com algun cop s’ha dit equivocadament. I ha estat també el creador, juntament amb la seva esposa Carmen, d’una altra gran família –aquesta de la qual en som part des de fa quaranta anys-, que ha seguit els mateixos passos dels seus antecessors.

Menorquí de soca-rel, va ser un defensor acèrrim dels drets de la seva illa. També un gran europeista i un home que sempre posseí una enorme curiositat intel·lectual –de fet, tot li interessava-. Però per damunt de tot, Mateu Seguí va ser un home de fe. Creient fins al moll de l’os, va viure i morir obert plenament a la transcendència.

Algú es recorda encara de Líbia? Ens va tenir a tots ocupats durant setmanes el raid dels britànics i francesos per derrocar Gaddafi. Va ser una lluita a mort a favor dels rebels, els quals acabaren imposant-se, assassinaren el dictador i constituïren un Consell Nacional de Transició (CNT) encarregat de construir la democràcia. S’han aconseguit, tanmateix, els objectius?

La resposta sincera és que difícilment, encara que el silenci –el fet de no ser notícia- sembla que dissimuli o emmascari una realitat que està molt lluny d’aconseguir els teòrics propòsits de la coalició francobritànica.

Dic això perquè un dels elements distintius de la democràcia real és de donar un tractament just als vençuts. I això implica definir, en primer lloc, qui és un criminal i qui no ho és. Decisió no gens fàcil. I en segon terme, procurar un judici just als criminals.

Qui és un criminal a Líbia?

L’escriptor Younes Omar Fanouch, membre fundador del “Ressemblement pour une Libye démocratique”, creat el passat mes de desembre de 2011, es demanava quins eren els criteris que calia adoptar a l’hora de designar els criminals que mereixien ser castigats. Algunes associacions han sotmès al CNT un projecte de llei intitulat “Fidelitat als màrtirs”, que engloba diverses categories, que ell critica afirmant que, en rebutjar totes les persones que han ocupat un lloc de responsabilitat a l’antic règim, es comet una injustícia que no implica certament la fidelitat que pregonen.

Ell creu que poden ser separades les persones que: 1. Són responsables d’assassinats o d’haver practicat la tortura. 2. Han sostret fons públics o han participat en la corrupció.- 3. Han festejat Gaddafi, promogut les seves idees o rendit culte a la seva personalitat.

Més enllà d’aquests, és dubtós que es pugui castigar i separar dels drets democràtics aquelles persones que, havent tingut alguna responsabilitat política al llarg de la dictadura, van saber dimitir quan es van enfrontar amb casos de consciència. Tampoc accepta que se separin del sistema tots els qui han estat rectors d’universitats o degans de facultats al llarg d’aquests anys. Són molts –diu Omar Fanouch- els qui s’han dedicat a l’ensenyament universitari i han rebutjat les accions dels comitès revolucionaris de Gaddafi i que, en comprendre que no hi podien fer res, han continuat treballant i ensenyant per guanyar-se la vida.

La caça de bruixes –un dels perills dels vencedors de les revolucions, qualsevol que hagi estat la naturalesa d’aquestes- és perillós, ja que la democràcia i la llibertat no es poden construir només damunt l’odi i la venjança.

I què en faran de Saïf Al-Islam?

Aquesta és una altra pregunta que s’ha de fer als dirigents del CNT un cop Trípoli ha obtingut de la Cort Penal Internacional (CPI) un aplaçament de tres setmanes per decidir si el fill predilecte (i teòric successor) de Gaddafi, de 39 anys, serà o no transferit a La Haia per ser jutjat.

Les autoritats líbies, que havien demanat a la CPI de poder jutjar el fill del dictador en territori libi, tenien fins al 10 de gener per fer conèixer a aquell alt tribunal la seva decisió. Saïf Al-Islam, detingut el passat 19 de novembre, és acusat d’haver comès crims contra la humanitat després de la repressió de la revolta popular que s’inicià el 15 de febrer de 2011, fa gairebé un any.

El fet és que, si Líbia decideix jutjar Saïf a Trípoli sense l’aval de la CPI, causarà un greu problema al Regne Unit i a França, que van donar suport total als rebels. El primer ministre, David Cameron, i el president Nicolas Sarkozy, que van justificar la seva intervenció a Líbia al·legant la ruptura que el nou règim marcaria amb el passat autoritari del país, quedaria en entredit, perquè ningú creu avui que Saïf (probablement un criminal) pugui ser jutjat a Trípoli per un Tribunal independent.

D’altra banda, la comunitat internacional no és l’única que dubta que la CNT sigui incapaç d’establir un règim judicial sòlid. Tampoc ho creuen molts libis, com l’escriptor a què abans he fet referència. En aquest país destrossat per la guerra, segurament importa ben poc la sort de Saïf, però les protestes s’aixequen, cada cop amb més força, contra un Consell que acusen d’incompetència i de manca de transparència les mateixes persones que aquest pretén servir.

Els treballs del CNT romanen en un secret força ben guardat i les reunions importants es tenen a porta tancada. “Tenim necessitat de transparència”, afirma Hassan El-Amin, un libi que ha retornat al país després d’haver-se exiliat al Regne Unit fa vint anys.

En definitiva, que per als defensors dels drets de l’home, la sort de Saïf i de 7.000 detinguts serà significativa per avaluar la competència i la importància que el nou règim dóna a la justícia. Per a Donatella Rovera, membre d’Amnistia Internacional especialitzada en situacions de crisi, “tot el món s’ha de poder beneficiar de l’Estat de Dret, fins i tot Saïf Al-Islam”.

———–

Una pregunta: Si les dures mesures preses pel Govern d’Espanya per reduir el dèficit públic conduirà, com han dit les autoritats del Fons Monetari Internacional i també el Banc d’Espanya, a una recessió econòmica dins aquest any ¿té sentit mantenir-les en els nivells d’exigència que s’han aprovat?

Curiosament, va ser un filòsof marxista, Georg Lukács (“Thomas Mann”, Grijalbo, 1969), el qui va definir el conjunt de l’obra de Mann sota aquest epígraf: “A la recerca del burgès”. I és que, per a Lukács, Thomas Mann és un realista de rara fidelitat a la realitat, devot fins i tot de la realitat. Tanmateix, els seus detalls, les seves faules, les seves concepcions ideals mai no es queden en la superfície de la vida quotidiana. El que se’ns ofereix a l’obra de Thomas Mann és l’Alemanya burgesa, és la seva problemàtica interna intensament apressada, però de manera que la seva dialèctica condueix, per via natural, fins més enllà d’ella mateixa, i mai vers una perspectiva de futur encantada en el present, ni tampoc vivificada d’una manera entre utòpica i realista. Thomas Mann ofereix, en definitiva, una imatge consumada del món burgès en la plenitud de la seva problemàtica.

Salvant les distàncies, aquest mateix propòsit és el que jo vaig assumir quan, cap al 2002, vaig decidir que escriuria una novel·la que retratés la burgesia menorquina (especialment maonesa) de la Menorca del segle XVIII. M’ho posava de cara haver conegut la història d’una família d’immigrants que procedien de Cefalònia (grecs, per tant, però súbdits del dux de Venècia) que arribaren a Maó dins la primera meitat d’aquell segle. Em refereixo als Ladikós (un capità mercant de nom Athanasios Ladikós, casat amb Dicimira Antipa, natural de Liorna), els quals van venir a la nostra illa atrets per les mesures proteccionistes que els britànics havien ofert als comerciants i navegants que s’establissin a Maó.

Cito aquesta família i no una altra de les moltes que s’establiren a Menorca en aquella època, perquè els Ladikós (el cognom acabà per pronunciar-se “Làdico o Ladico”) foren pràcticament els únics que resistiren i sobrevisqueren a totes les dominacions (la francesa , les espanyoles i les britàniques) i seguien al peu del canó el 1802 quan, després de la Pau d’Amiens, Menorca va quedar definitivament sotmesa a la sobirania del rei d’Espanya. I no és tan sols això: els Làdico, s’havien enriquit i havien ascendit per l’escala social fins el màxim, ja que Jordi Làdico (fill d’Athanasios i Dicimira) va ser batlle de Maó i, més tard, senador; i el seu nét, Teodoro Làdico, va ser diputat a les corts de la Primera República i Ministre d’Hisenda en el govern de Pi i Margall.

En conèixer, doncs, aquesta família jo vaig pensar que, si Thomas Mann s’havia inspirat en la seva per escriure “Els Buddenbrook”, jo m’havia d’inspirar en els Làdico per escriure “Els Nikolaidis”. Tanmateix, vaig ser menys ambiciós que ell i vaig tancar la novel·la a la segona generació, ja que el text narratiu, dividit en tres llibres, acaba a principis del segle XIX amb la figura de Jordi Nikolaidis. Em queda, per tant, el repte d’escriure una altra novel·la dedicada al segle XIX, que espero vèncer algun dia.

Però si avui us parlo d’aquesta novel·la i no de política internacional (a no ser que considerem la història dels Nikolaidis com un exemple de política –o d’economia- internacional) és a causa d’un fet que ha estat per a mi, no sols una gran sorpresa, sinó una immensa satisfacció: que, al llarg del 2011, un grup d’actors menorquins dugessin a terme un “taller de teatre” sota la direcció d’Antoni Casares (director de la Sala Beckett, de Barcelona), que consistia a dur a l’escena un text narratiu. I el text elegit va ser la novel·la “Els Nikolaidis”. O més exactament, la primera part de les tres que configuren l’obra. Aquest és, doncs, el passatge literari que s’ha transformat en text dramàtic per mor de l’acurada ploma de la dramaturga maonesa Aina Tur.

Quan el mes d’agost de l’any 2011 em van convidar a assistir a una mena d’assaig general de l’obra, en una sessió privada que es va dur a terme sobre l’escenari del Teatre Principal de Maó, vaig experimentar una de les emocions més fortes que he sentit mai en veure com aquells personatges que jo havia creat sobre el paper es transformaven en éssers reals, vull dir de carn i os, que estimaven, patien, odiaven i fins eren capaços de navegar i fer el cors amb una escenografia increïblement sòbria, capaç tanmateix de fer volar la nostra imaginació per fer-nos veure el que, de fet, semblava irrealitzable. Quin poder més gran, el de la literatura! Quina força, la del teatre ben fet!

“Trob que l’he de llegir”, que és el títol que va triar Aina Tur per a la seva obra (títol que al·ludeix i incita clarament a la lectura de la novel·la) és un prodigi d’imaginació i de síntesi que esdevé capaç de mostrar a l’espectador una vintena d’anys d’aquesta família, que vol ser alhora una representació de la vida de Menorca entre el 1750 i el 1770, aproximadament. La literatura –i en aquest cas el teatre- no és sinó un exercici de “representació de la realitat”, exercici que es duu a terme per mitjà de la imaginació i de la paraula. En aquest cas, de la paraula parlada (no llegida), que comporta també el gest i l’expressió corporal, en un marc –un espai- de tres dimensions: l’escenari d’un teatre.

No he posat cap mena d’objecció a l’obra que els actors i la dramaturga han dut a terme amb una increïble fidelitat. L’estrena, que va tenir lloc a Maó el passat mes d’octubre, va ser un èxit, i confio que les sis representacions que aquest grup d’actors ha preparat per dur a terme a Es Mercadal, Ciutadella i Maó entre el 29 de gener i el 6 de febrer, (algunes per a estudiants de batxillerat) també ho sigui.

Com a autor de la novel•la diré que “Trob que l’he de llegir” és el regal més bell que m’han fet mai. Vull agrair-ho profundament als actors que van tenir la iniciativa, al director Antoni Cassares i, especialment, a la dramaturga Aina Tur, que ha fet una obra ben feta. Espero que l’espectador s’ho passi bé i s’endinsi, a través del teatre, en aquesta Menorca de meitats del segle XVIII que va ser capaç de superar-se a ella mateixa, vèncer les dificultats i afrontar el futur amb ambició i coratge.

Paraules d’acceptació del “Premi de narrativa Llorenç Villalonga”

Vull agrair en primer lloc al jurat el reconeixement que ha fet de la meva obra, “Ningú no pot enganyar els morts”, amb la concessió del premi “Llorenç Villalonga”. Rebre’l és un honor per a mi i ho vull manifestar. A més, em satisfà que sigui per a aquesta novel·la amb la qual, separant-me una mica del que havia escrit i publicat fins avui, he volgut plasmar el drama personal d’un pintor marcat profundament per l’experiència dels camps de concentració nazis i per la seves pròpies contradiccions internes. Tot, en un relat que es desplega en el petit poble mariner de Fornells, un dels paratges més bells de l’illa de Menorca, en el París de la postguerra, on ell triomfarà, i també a Nova York, on recollirà les millors crítiques.

Dit això, he d’afegir que em dol la polèmica que s’ha suscitat entorn d’aquests premis degut a la decisió presa per l’Ajuntament de Ciutat de restituir el de novel·la en llengua castellana, una decisió que no he de jutjar i per a dur a terme la qual era, sens dubte, competent.

Com acaba de dir el senyor Gilet, jo també crec que les llengües han de ser per entendre’ns i no per enfrontar-nos. Tanmateix, i ho dic amb tot el respecte, voldria manifestar públicament la meva preocupació per la dinàmica que ha pres la política lingüística de les nostres institucions representatives, les quals, darrerament, sembla que s’oblidin de la naturalesa jurídica del català com a “llengua pròpia” de la nostra comunitat autònoma, un concepte, per cert, al qual vaig dedicar el meu discurs d’ingrés a l‘ “Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears”.

Això fa que l’acte d’avui tengui per a mi un sabor agredolç, a pesar de la joia que implica rebre un guardó literari tan prestigiós. Com a mostra, per tant, d’aquest sentiment, en el fons contradictori, he decidit acceptar agraït el premi, però destinar la dotació econòmica que comporta a dues institucions menorquines: l’Obra Cultural i l’Acció Cultural, perquè els serveixi d’ajuda i d’estímul per continuar treballant, com han fet fins ara, en defensa de “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears” (art. 4 EA).

Moltes gràcies.

Palma, 20.01.12

La idea d’una Europa amb una integració a ritmes diversos no és nova, tal com assenyalava no fa molt José Ignacio Torreblanca a El País. Deu Estats membres, entre els quals hi ha Regne Unit, Suècia i Dinamarca, no pertanyen a l’eurozona, i els mateixos tractats europeus recullen la previsió de diferents nivells de cooperació en diversos àmbits.

Però la implosió política d’Itàlia i Grècia ha reobert el debat sobre la possibilitat que un Estat abandoni l’eurozona i sobre la cooperació reforçada de grups d’Estats membres. Sobre aquesta premissa, l’analista polític argumentava que ara ens enfrontem a “la combinació d’un efecte centrífug, que amenaça de separar la Unió Europea per fora, amb un efecte centrípet, que amenaça de trencar la Unió Europea per dins”. El risc avui en dia és que assistim al naixement d’una “Unió de l’austeritat” formada per Estats amb qualificació de triple A (Alemanya, França, Països Baixos, Àustria, Finlàndia i Luxemburg) que suposaria un obstacle insalvable per a la resta dels Estats membres.

Les conseqüències d’aquest plantejament serien “demolidores”, advertia Torreblanca. En termes econòmics, perquè els mercats penalitzarien encara més als països perifèrics, i en termes polítics, perquè “una ruptura d’aquest calat faria aflorar totes les tensions subjacents avui entre Nord i Sud, Est i Oest, donaria ales al populisme antieuropeu en molts països i alimentària els sentiments contra França i, especialment, contra Alemanya.”

Després de llegir aquest article i d’escoltar les paraules que, fa uns dies, pronunciava Barack Obama afirmant que la crisi del deute a Europa “està espantant al món”, m’he preocupat seriosament. I he estat d’acord amb la recriminació que feia als líders de l’eurozona quan assegurava que “no estan reaccionant amb la suficient rapidesa davant la crisi que pateixen.”

Aquesta darrera setmana, Angela Merkel, cancellera d’Alemanya, i Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), s’han reunit sense emetre després cap comunicat, si bé el portaveu de la cancellera germànica, Steffen Seibert, ha declarat posteriorment que van conversar sobre els passos per resoldre la crisi del deute sobirà europeu i la situació actual de Grècia. Pel que fa a Atenes, les converses es van centrar en la propera visita que la “troica” (representants del FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea) faria al país hel·lè per examinar el seu progrés en les mesures que permetrien a Grècia rebre el segon paquet de rescat valorat en 130.000 milions d’euros. “La cancellera i la directora de l’FMI van tornar a declarar el seu suport a l’objectiu d’enfortir el creixement i aconseguir una feina sostenible a Europa”, es limità a dir Seibert.

Aquestes reunions a què acabo de fer referència, com també les de Lagarde amb el president de França, Nicolas Sarkozy, i les de Merkel amb el líder gal i amb primer ministre italià, Mario Monti, demostren que Barack Obama no és només un alarmista, sinó que la realitat de la UE és avui força precària degut especialment a la crisi del deute. I no oblidem, d’altra banda, que Fitch ha advertit aquesta mateixa setmana que hi ha una “possibilitat significativa” d’una retallada en la qualificació creditícia d’Itàlia a finals d’aquest mes. I també que podria tocar els ratings d’Espanya, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia i Xipre amb una “probable” retallada d’ “un o dos esglaons” a finals de gener. Tot això a l’espera de la cimera europea del 30 de gener que (si la vaga d’IBERIA no ho impedeix) serà clau per a la crisi de la Zona Euro.

I si anéssim cap al fracàs?

No us sorprendreu, doncs, que em sentís angoixat quan, tenint present el panorama que acabo de descriure, vaig llegir fa un parell de dies un article extret d’un diari de Belgrad (Politika) amb aquest títol: “I si l’UE acabés com la federació de Tito?”

En termes relatius, i conscients que estem comparant el que és incomparable –deia l’article-, la Unió Europea comença a semblar-se molt a la Iugoslàvia de Tito, que també s’esmerçava, com l’UE, a reforçar el control del centre sobre la perifèria, les derives nacionalistes i les creixents incompatibilitats entre els estats membres, qüestions, les que acabo d’apuntar, que n’amenacen els fonaments.

Però no és tan sols això. Berlín i Paris, com abans Belgrad i Zagreb, actuen com els pilars centrals d’aquesta Unió, malgrat les seves diferències. Però les guspires salten entre els països econòmicament estalviadors i els que no miren prim en les despeses, com també entre els més i els menys desenvolupats. “Tot això –deia l’article que signava Momcilo Pantelic- ens recorda molt el procés que va conduir a l’explosió de Iugoslàvia.”

El concepte de l’Europa a dues (o més) velocitats –a què he fet referència- recorda també, segons l’autor, la idea que tenien els membres de la Federació de transformar Iugoslava en una “confederació asimètrica”, de la mateixa manera que la fórmula de “la unitat i la fraternitat dels pobles iugoslaus” recorda la posició defensada sovint per Brussel·les, d’acord amb la qual l’interès comú ha d’imperar sobre les enemistats i les divergències.

Pantelic diu també una altra cosa que m’ha intrigat. Afirma, en efecte, que es pot establir fins i tot un paral·lel en allò que concerneix als valors democràtics: a Iugoslàvia, a causa del sistema de partit únic, els dirigents no eren elegits per sufragi universal; però tampoc ho són els alts funcionaris que estan al front de l’UE, i això malgrat el multipartidisme que regna en els països membres. I cal també recordar que, tot i les grans divergències que separen ambdós conglomerats, tant l’UE com Iugoslàvia estaven construïdes teòricament sobre la base de grans ideals: els de la cooperació, l’amistat, l’esforç per a un progrés comú i el de la convivència de cultures.

No vull afegir més semblances en aquest article de tall pessimista que estic escrivint, però jo encara hi veig més connotacions entre la vella i desapareguda Federació Iugoslava i la Unió Europea: per exemple, la dificultat que ambdues tenen a l’hora de prendre decisions (recordeu el que ha dit Obama), degut al frustrant recurs a la unanimitat o al consens, la impossibilitat de concertar una política fiscal comuna, els problemes derivats de l’endeutament i les constants dificultats per trobar un compromís entre el centre i la perifèria.

La guerra de l’Iraq –la que va emprendre George W. Bush contra Saddam Hussein per “democratitzar el país, vèncer el dictador i acabar amb les seves armes de destrucció massiva”- ha acabat oficialment i de manera poc espectacular el passat 15 de desembre, després d’una cerimònia molt simple a l’aeroport de Bagdad, que tots vam poder veure als noticiaris de la televisió. Però els Estats Units volen seguir jugant un rol important en aquell país. Segons ha dit The New York Times, “la més gran ambaixada americana del món es troba a Bagdad, la qual compta amb 16.000 empleats, incloent-hi molts agents d’empreses de seguretat privades.” I més de 200 militars americans restaran també allí per formar les forces de seguretat iraquianes. Si tenim, doncs, en compte el punt de vista d’aquest influent diari nord-americà, aquesta guerra no acaba “ni amb una victòria ni amb una derrota. Per als optimistes, la violència ha estat reduïda a un nivell que hauria de permetre a l’Iraq de prosseguir la seva trajectòria vers l’estabilitat i la democràcia. Per als pessimistes, la presència americana no significa sinó una bena sobre una ferida infectada.”

Amb el final d’aquesta guerra, el president Obama ha marcat la fi d’un decenni d’esforços que els Estats Units han fet per afaiçonar l’Orient Mitjà a la seva imatge i semblança. De fet, la guerra de l’Iraq ha volgut ser l’encarnació de la doctrina Bush, una política que havia decidit dur a terme la guerra preventiva contra tot el que era percebut com una amenaça real o potencial.

No ha estat, certament, un èxit aquesta política que Bush posà en marxa el 2003 fonamentada sobre errors de percepció i –diguem-ho clarament- sobre mentides premeditades, el resultat de la qual pot ser qüestionat severament. En paraules de Stephen Walt, professor a la universitat de Harvard: “Durant molt de temps, la síndrome postiraquiana produirà una reticència real a dur a terme operacions militars que, de prop o de lluny, tinguin alguna mena de semblança amb la guerra de l’Iraq.” Per tant, en el futur, difícilment els nord-americans duran a terme ocupacions prolongades ni tampoc intentaran remodelar la política interior d’un país sobirà. És, doncs, més probable que prefereixin dur a terme operacions selectives (per exemple, la que van dur a terme per eliminar Ben-Landen) a intentar la reforma de societats senceres, cosa que, com hem vist, ha semifracassat (si és que no ha fracassat del tot) a l’Iraq.

Un cost exorbitant

Amb la retirada dels darrers soldats americans, els responsables de la política interior i exterior nord-americana hauran de fer front, durant els propers anys, a les conseqüències del cost colossal que ha implicat una guerra que havien previst que duraria tan sols uns mesos. El ministre de la Defensa, Leon Panetta, va acollir molt favorablement la decisió del president de retirar-se de l’Iraq i declarà que havien estat els soldats americans i les seves famílies els qui havien suportat el pes més feixuc de la guerra, ja que gairebé 4.500 soldats americans han mort en sòl iraquià. I encara que el ministre no es va referir al cost econòmic, tots els analistes de política internacional asseguren que la guerra ha costat als Estats Units més de 800.000 milions de dòlars en una època de fort acreixement dels dèficits. La factura acumulada de les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan s’apuja a més de 1.200.000.000.000 de dòlars (un bilió, dos-cents mil milions de dòlars). Una xifra astronòmica difícil d’imaginar.

Per a la major part dels experts en política estrangera, els costos financers i humans de la guerra són la principal raó que farà que els Estats Units no iniciïn una nova invasió similar en un futur pròxim. De fet, més enllà del que digui oficialment el Pentàgon, la realitat és que la ocupació iraquiana ha estat, des de molts punts de vist, una aventura sense cap futur. “Els Estats Units no oblidaran la reconstrucció descurada que han dut a terme a l’Iraq”, ha dit Kenneth Pollack, especialista de l’Orient Mitjà, el qual ha afegit el següent: “La lliçó d’aquesta guerra és que, si la invasió resulta fàcil, la reconstrucció necessita un esforç important i prolongat. Si no estem preparats per dur-la a terme, aleshores més val no intervenir.”

Si deixem de banda costos i les conseqüències morals de la intervenció –que són, sens dubte, els que a nosaltres ens importen més-, haurem de concloure que una de les conseqüències de la guerra de l’Iraq serà la dificultats en què ara es troben els nord-americans per modernitzar l’exèrcit. En aquest sentit, James Lindsay, director d’estudis al Consell de relacions exteriors, ha dit que “En imposar una pesada càrrega per a les nostres finances, la guerra de l’Iraq ha contribuït a crear la perillosa situació financera on ens trobem avui. Això tindrà greus conseqüència sobre el nostre futur, quan nosaltres tinguem necessitat de nous avions o sistemes d’armament que són molt cars.” I va encara més enllà aquest analista en afirmar que, per importants que hagin estat els costos de la guerra, els costos indirectes podrien ser encara molt més considerables, ja que l’Iraq ha absorbit tota l’atenció dels nord-americans en un moment on els Estats Units s’haurien d’haver concentrat en l’emergència, cada cop més puixant, de la Xina com a potència mundial. Perquè no ho oblidem: la Xina fa via per convertir-se aviat en la primera potència mundial.

Sigui com vulgui, i més enllà del dolor que la guerra ha provocat a moltes famílies, el que sembla evident és que els Estats Units no han sortit ben parats de l’aventura que un texà de mig pèl (amb el suport d’un espanyol megalòman i d’un primer ministre britànic laborista!) va iniciar un mal dia per demostrar a tot el món la força del seu braç. De fet, la intervenció americana en aquella regió ha deixat una traça profunda en el país i, també, en el Pentàgon. És probable que l’única conseqüència positiva d’aquesta guerra és que Washington hi pensarà dues vegades en un futur abans de llançar-se de nou a una operació militar de llarga durada.

Durant la penúltima setmana de l’any, els diaris txecs van estar d’acord en una notícia: amb la mort de Václav Havel acomiadàvem per sempre més “el txec més important de la segona meitat del segle XX”, el qual descrivien com “un home que, en el fons, mai no es va sentir un polític sinó més aviat un escriptor i un pensador”.

En efecte, en una entrevista apareguda al setmanari clandestí Sport, predecessor del setmanari Respekt, Havel declarava l’any 1989: “Jo no m’aventuraré mai per aquest terreny”, tot referint-se, és clar, al de la política. Eren els moments en què Polònia acabava de convocar les primeres eleccions gairebé lliures i els alemanys de l’est, a bord dels seus “Trabant”* eren a punt d’iniciar un nou i inesperat camí vers la llibertat. Per aquells mateixos dies, en una Praga plena d’il·lusió, un home de 53 anys que havia sortit feia pocs mesos d’una nova estada a la presó, va creure que li corresponia passar els propers anys de la seva vida d’una manera diferent del que havia desitjat.

A l’entrevista a què acabo de fer referència, que signava el periodista Ivan Lamper, Václav Havel, líder aleshores de l’oposició txecoslovaca, insistia amb força en la idea que no pretenia esdevenir un polític professional: “No hem escollit la política, és la política que ens ha escollit –començava dient-. I tot el que nosaltres fem, ho fem per establir les condicions que ens permetin no haver de consagrar-nos a la política”. I afegia: “Jo no sóc ni un àngel ni un Déu, i no tinc forces sobrehumanes o hercúlies. Jo no puc canviar una nació, però la serviré tant com pugui.” Havel va esdevenir president tres mesos més tard i va servir a la República txecoslovaca, primer, i txeca més tard, durant els vint-i-dos anys següents; de fet, fins a la seva mort, el 18 de desembre d’aquest any 2011 que ahir vam cloure.

L’amor a la veritat

A les acaballes del 1989 ningú podia imaginar el que els europeus érem a punt de veure: un país en declivi, on hi havia estacionats més de 70.000 soldats soviètics, era a les portes d’un canvi de civilització que afectaria tothom. “L’amor i la veritat han de triomfar sobre la mentida i l’odi”, va ser la frase que va dir aleshores Václav Havel, un pensament que resumia l’esperit amb què els txecs i els eslovacs iniciaven una nova època. Per a la major part de la població, Havel va aparèixer aleshores com el garant del que va ser una victòria esperada i desitjada durant molt de temps.

Per aquells dies, Havel havia fet també una altra promesa: la de conduir el país fins a unes primeres eleccions lliures, el juny de 1990, per retornar després a la tasca d’escriptor.

No és estrany que, per als seus crítics, aquesta afirmació vagi ser entesa com una mostra d’hipocresia, ja que Havel va acabar presidint el país –només amb un petit parèntesi dins la segona meitat de l’any 1992- durant tretze anys, al llarg dels quals la lluita per la veritat i l’amor no va obtenir sempre l’èxit que ell havia desitjat.

Nosaltres no podem saber què hauria succeït si Havel no hagués assumit la presidència de Txecoslovàquia, l’estiu del 1990 , o si, després del naixement de la República Txeca (1 de gener de 1993), hagués abandonat la política per reprendre el seu rol de pensador i d’intel·lectual, però el que sí podem afirmar és que, amb el seu compromís polític, Havel va posar la seva vida, no sols al servei del seu país, sinó de tota l’Europa postcomunista. Perquè va ser ell el qui, davant la mirada de tot el món, conduí l’antiga Txecoslovàquia vers la civilització democràtica occidental.

Els txecs el necessitaven

Certament, al principi del mandat de Havel es va produir una gran fascinació per l’exotisme d’aquest president que, en el seu rol polític, va negar-se a canviar d’hàbits i d’amics. Però si el seu comportament només hagués significat això –un canvi de maneres d’actuar-, el que podem denominar “l’efecte Havel” s’hauria exhaurit ben aviat. Ben altrament va succeir, perquè l’exemple i el mestratge de Havel van ser reconegutn per personatges mundials com George Bush, el dalaï-lama, Margaret Thatcher, els Rolling Stones, el papa o François Mitterrand, que el van visitar, l’un rere l’altre, i reconegueren que aquell escriptor esdevingut polític era una mena garantia per a un món -el seu món-, que s’incorporava a la democràcia i mereixia ser pres en consideració.

Quan, durant la primavera de 1997, Havel es va demanar si s’havia de llançar per darrer cop a la cursa presidencial, acabava de sortir d’una dura operació de càncer de pulmó. Tenia aleshores tot el dret del món a retirar-se del clima de tensió, cada cop més dur, que regnava al seu país. Però va acceptar aquest nou desafiament, i va ser en aquest darrer període quan Havel va fer entrar Txèquia dins l’OTAN i la conduí a les portes de la Unió Europea. Els Txecs, doncs, el necessitaven, i això a pesar que la seva cota de popularitat va baixar fins al 40%.

Un escriptor txec, Jindrich Sídlo, ens ha recordat aquests dies que, com va dir el mateix Havel, ell mai no va ser ni un àngel ni un dimoni. Entre d’altres raons perquè mai va pretendre deixar de ser un home normal. Ell va saber des del primer dia que no podria complir tots els somnis, però va intentar reformar el seu país fins al límit de les seves possibilitats, d’acord amb els dictats de la seva consciència. I això és el que podem exigir –i hauríem d’exigir- als nostres governants.

És cert que la veritat i l’amor mai no acaben triomfant del tot sobre la mentida i l’odi, sempre presents a la història de la humanitat. Però ningú no pot dubtar que la lluita per l’amor i la veritat d’acord amb les conviccions més profundes de cadascú és el que hem d’exigir als polítics. I aquest és el propòsit que sempre va guiar el discurs i la vida de Havel, l’home que va conduir Txecoslovàquia primer, i Txèquia més tard, vers la democràcia i la llibertat.
———-
* Els “Trabant” eren uns cotxes de fabricació russa. Pràcticament els únics que circulaven per l’Europa de l’Est.

Els tres diumenges darrers he parlat de les eleccions que hi ha hagut a Espanya, al Marroc i a Egipte. Avui toca el torn a les que s’han fet a Rússia, que han comportat, encara que no amb la contundència que s’esperava, la consolidació del partit de Putin en el poder.

Quan el passat 25 de setembre s’anuncià la candidatura de Vladimir Putin a les eleccions presidencials del març de 2012, la premsa independent russa va treure el mot que figura a l’encapçalament del meu article: “Brejnevestancament” (en rus brejnevizatsia), contruït a partir del nom de Leonid Brejnev, secretari general del PCUS de 1964 a 1982, i “estancament” (zastoï), terme amb què es va qualificar aquest període, situat entre dues èpoques més creatives: la del desgel (ottepel) sota Nikita Krutxov (1956-1964) i la perestroika de Mijaïl Gorbatxov (1985-1991)

Els resultats i les acusacions de frau

Els resultats electorals de les passades eleccions del 4 de desembre a Rússia han estat els següents: Rússia Unida, 238 (abans 315); Partit Comunista 92 (abans 57); Rússia Justa 64 (abans 38); Partit Liberal Democràtic de Rússia 56 (abans 40). El partit de Putin ha obtingut, doncs, la majoria absoluta (226 escons), però no la majoria necessària per reformar la Carta Magna (300 escons).

Un cop coneguts els resultats definitius, Vladímir Putin i Dmitri Medvédev van respirar tranquils perquè, encara que amb menys escons dels que ells voldrien, el seu partit, Rússia Unida, ha aconseguit la majoria absoluta de la Cambra, fins i tot sense haver obtingut el 50% dels vots. Cal dir, però, que ben aviat l’oposició va sortir al carrer per acusar el poder d’haver fet trampes.

Segons especificava el corresponsal de La Vanguardia, els observadors occidentals van donar suport a les acusacions de frau amb un informe en què asseguraven que, a les eleccions s’havien comès nombroses irregularitats i s’havia afavorit el partit del poder. “Ha estat com un partit en què no s’ha deixat competir alguns jugadors”, assegurava Heidi Tagliavini, una diplomàtica suïssa, cap de la missió d’observadors internacionals, en referir-se als partits polítics més crítics amb el Kremlin que no van participar a les eleccions per un previ rebuig del Ministeri de Justícia a les seves candidatures.

Segons els observadors occidentals de l’organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l’assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, durant la campanya hi va haver parcialitat a favor de Rússia Unida.

Uns dies després dels comicis celebrats el 4 de desembre, milers de russos van dir prou al primer ministre del país, Vladímir Putin, i al seu partit, l’oficialista Rússia Unida. En un gest mai vist els darrers anys, l’oposició es va unir per convocar els seus seguidors a totes les ciutats del país i protestar contra el frau electoral. I el poble va contestar com no ho havia fet d’ençà de la perestroika. Més de 250 ciutats es van afegir a la protesta “Per unes eleccions netes”. La concentració més gran va ser a Moscou, on es van reunir unes 25.000 persones, segons la policia; 100.000, segons alguns convocants.

El “Brejnevestancament”

Tornant al joc de paraules que he apuntat al principi, des de posicions independents es demana quants anys governarà Rússia aquest personatge subtil, astut, cavernós i temible que és Vladimir Putin. I els esdeveniments semblen apuntar que serà l’home que batrà tots els rècords.

Putin és un representant genuí de la generació que va vetllar les primeres armes en els anys setanta, sota el mandat de Brejnev. Immediatament després, s’aprofità de la perestroika de Gorbatxov per enriquir-se i ha esdevingut el retrat viu i més genuí d’una generació que ha construït la societat actual d’acord amb els seus somnis de joventut, que pretenia fer de Rússia una mena de RDA (República Democràtica Alemanya) sense el mur que la separava d’Occident.

Putin ha aconseguit la consolidació d’un règim (¿es pot dir d’altra manera aquesta maniobra electoral contínua amb el seu amic Medvédev amb qui es torna la presidència de l’Estat i la del Govern?), i ha sabut mantenir un grau de crispació amb Occident que li ha permès de fer-se valer, alhora que feia una perfecta integració euràsica. Finalment, ens acaba de demostrar el seu poder amb aquestes eleccions del 4 de desembre, a les quals seguiran, si no hi ha cap sorpresa, les de març de 2012, que el duran novament al Kremlin per ostentar altra cop la presidència de l’Estat per sis anys més. Estem, doncs, davant una era de poder molt més llarga i densa que la de Brevnev.

Putin va arribar al govern de Rússia l’any 2000 -període en què va ser Primer ministre- i té, com he dit, gairebé garantida la presidència fins al 2018. Això implica que serà l’home fort del país durant 18 anys, els mateixos que Brejnev. Putin, doncs, com el seu mestre, ha sabut en tot moment trobar la manera de fer-se amb poder. Durant la primera dècada del segle XXI maldant per redreçar un país que, segons ell, vivia agenollat i on calia restablir-hi l’ordre. No ens hems, per tant, de sorprendre que, d’acord amb aquest programa, la idea d’un cap d’Estat fort era necessària i que la imatge d’Stalin vagi ser novament posada en valor. Avui, en canvi, l’única estratègia de Vladimir Putin és la de conservar i mantenir dempeus l’ordre que ell va establir al seu gran país. I si ha de reprimir les manifestacions dels qui s’oposen a la seva política, ho farà sense aixecar-se una cella, emparant-se en l’imperi d’una llei que ell ha propiciat i controla plenament.

En definitiva, Putin i el seu partit encarnen encara molts vicis del passat i d’alguna manera representen el dèficit de grandesa que, en molts ciutadans de Rússia, ha significat la caiguda de l’antiga URSS.