Josep Maria Quintana

El primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, ha afirmat que Israel seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, després de l’atac sofert a l’Ambaixada israeliana per desenes de manifestants al Caire. “Israel –ha dit en una roda de premsa en la seva oficina a Jerusalem – seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, però demanarem al Caire que les mesures de seguretat al voltant de la nostra legació siguin suficientment fortes com per impedir que es repeteixin els fets”.

Netanyahu ha agregat que “interessa als dos països” seguir mantenint la pau, al mateix temps que ha reiterat que el Govern israelià continuarà també “evitant l’agreujament de les relacions amb Turquia”.

Aquestes declaracions després dels gravíssims fets succeïts a Egipte són de gran importància perquè, cada cop que Israel ataca els palestins o bé els soldats egipcis apostats al Sinaí, apareixen veus que demanen l’abrogació dels acords de Camp David. Aquests acords, que van signar Anwar El Sadat i Menachem Beguin el 17 de setembre de 1978, amb la mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, van provocar un clar refús dels països que vam denominar aleshores com el “front de refús i de la fermesa”. En aquest front hi havia l’Iraq, Síria i el Líbia. De fet, aquests tres països estaven dedicats enterament a conspirar i a llençar amenaces de guerra contra Anwar El-Sadat, però sense disparar mai una sola bala contra Israel. Els dos règims baasistes de l’Iraq i de Síria, i també el règim de la jamahirya de Gadafi, de què us parlava diumenge passat, han estat, però, la mostra del fracàs àrab des del punt de vista que han estat incapaços d’oferir una alternativa a la línia política de Sadat.

És francament difícil reclamar l’abrogació d’aquests acords proposant com alternativa una cosa que seria pitjor, si és que hem de tenir en compte la política que s’ha dut a terme a Líbia, a Síria o per l’acòlit d’aquest, que no és altre que Hezbollah al Líban.

Tanmateix, el que s’hauria d’avaluar és si aquests acords, que tenen ja més de trenta anys, han estat un èxit en la mesura que han permès recuperar un territori ocupat (la península del Sinaí)  o bé han judicat Egipte i anorreat el seu paper de potència regional. Val a dir, però, que ens trobem avui (tot i les crisis que poden sorgir, com la de l’assalt a l’ambaixada d’Israel amb què he oberta aquesta reflexió) davant molts canvis, ja que les revolucions àrabs afecten també de manera molt directa el règim egipci, signatari dels acords de Camp David, alhora que han tret Gadafi del poder de Líbia i sembla que clivellin el règim de Bachar El-Assad a Síria.

Dret o tort, els egipcis tenen dret a sentir-se molests per les actuacions del govern d’Israel, i de fer pressió per venjar els seus màrtirs (els darrers són cinc soldats egipcis que van ser morts a causa de les incursions de militars israelians per venjar –sempre la venjança!- els atacs palestins a Eilat el passat 19 d’agost). Ells tenen dret també a enviar un missatge a Israel i a tot el món per dir que l’Egipte de la revolució actual no s’assembla ja al de Hosni Moubarak, que està en condicions de presentar batalla política i jurídica contra Israel i que no renuncia a rebatre amb la força els atacs contra els seus soltats. Ara bé, s’equivocarien els nacionalistes i els islamistes egipcis si arrosseguessin el seu país vers nous fracassos, com quan sortiren en la defensa de Saddam Hussein, de Bachar El-Assad o de Hassan Nasrallah (el comandant en cap de Hezbollah), tot considerant-los com un model de resistència, però passant per alt els seus crims.

Dins aquest món tan complex i mutable, l’actitud de Hillary Clinton (per tant, la dels Estats Units) d’establir contactes amb els Germans Musulmans a Egipte és prometedora, ja que d’aquesta manera, Occident sembla que aixequi acte de la seva existència, partint del principi que és menys costós políticament treballar amb ells que deixar-los de banda.

Aquesta evolució, deguda al que hem vingut a denominar “la primavera àrab” permet que esperem una reconciliació històrica entre Occident i l’islam polític. Fins ara això no semblava possible perquè ens topàvem amb la línia radical dels islamistes, per una banda, i per l’altra, amb la violència i la seguretat d’Israel. Els governants occidentals sembla, doncs, que estiguin dispostos a tractar amb els Germans musulmans egipcis sota determinades condicions, i aquests sembla que hagin adoptat un discurs que està al nivell de les esperances d’aquells: un discurs que accepta treballar dins un marc democràtic.

D’altra banda, els Germans musulmans han acceptat acollir un centenar de cristians entre ells a fi de desmentir les acusacions d’anticristianisme que els adjudicava l’antic règim. I a més, han posat terra entre ells i Al-Qaeda, alhora que han criticat l’extremisme salafista de la Gamaa (un moviment islamista egipci concurrent).

En aquesta mateixa línia, el govern Obama s’ha mostrat també conciliador amb elo moviment Ennahda, primer partit islamista de Tunísia, tot convidant els seus dirigens el passat mes de maig a Washington, on es van poder reunir amb representants del departament d’Estat, així com amb diversos parlamentaris, entre els quals hi havia John McCain, excandidat a la presidència el 2008.

Aquesta nova actitud dels Estats Units revela la voluntat del govern americà de no perdre una altra ocasió d’obrir un diàleg i d’influir en la nova generació de dirigents regionals. Sense aquesta nova actitud d’apropament i de diàleg, els Estats Units corren el risc d’allunyar-se dels islamistes moderats i d’empènyer-los vers Hamas en els territoris palestins, vers Hezbollah al Líban i vers el règim antiamericà de Teheran. I això seria suïcida per a la política d’Occident.

Quan, després de mig any de bombardeig i de guerra, estem a punt de tocar el final d’aquesta operació militar que l’OTAN ha dut a terme a Líbia, emparada per una resolució de l’ONU que, com ressaltava fa uns dies Luis Alejandre, no es pot agafar ni amb pinces, ens hem de plantejar quin és el futur d’aquest Estat (que d’Estat en té només el nom) on, fa 42 anys, el dictador Gadaffi va crear un règim únic per la seva naturalesa –la Jamahiriya- desproveït de les institucions generalment admeses a les democràcies, que funcionava a través de comitès populars que prenien les decisions mentre d’altres comissions les executaven. Perquè a Líbia, Gadaffi no tenia cap càrrec formal, ni ningú no coneixia els noms dels seus responsables polítics, ni dels ministres, ja que només es mencionava el càrrec, però no les persones que prenien decisions, que eren canviades amb regularitat. Un invent del dictador que ha estat vigent des de 1970.

Arribem, dic, al final d’aquesta lluita civil cruenta que tindrà un perdedor clar: Muammar El Gadaffi, però de la qual en desconeixem encara el vencedor, perquè ens trobem davant d’una situació extraordinària, ja que si bé és cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) de Bengasi ha estat reconegut per la comunitat internacional, els rebels de Misrata, que han combatut molts mesos en defensa de la seva ciutat, afirmen privadament que ells no tenen cap intenció d’obeir les ordres del CNT. És possible que la seva intransigència no duri gaire, però és, com a mínim, un signe de profundes divisions que aixequen nombroses incògnites davant el futur.

Fa només unes setmanes, el cap de l’exèrcit rebel, Abdel Fatah Younis, va ser assassinat després de ser cridat del front amb no sabem quin pretext i separat dels seus guardaespatlles. Va ser torturat i el seu cos cremat. Que jo sàpiga, la tribu a la qual pertanyia el general assassinat no ha obtingut encara cap explicació sensata de la seva mort, i fa uns dies, The Times deia que fonts diplomàtiques creïbles sospitaven del president del consell executiu del CNT, Mahmud Jibril, d’haver participat en l’assassinat, en témer que el general mort s’imposés com a cap suprem, un cop les seves tropes prenguessin Trípoli.

Hi ha, doncs, profundes divisions entre els insurgents de l’est i de l’oest del país, que es malfien de certs trànsfugues de l’antic règim que, després d’haver-lo traït, han assumit llocs de comandament a Bengasi.

Per a molts libis, la fi del llarg regnat de Gadaffi serà un gran alè. El culte que calia dedicar a la seva personalitat, l’autoritarisme, la seva ideologia pueril i les seves bufonades d’opereta havien aconseguit dur a terme una opressió molt particular. A manera d’exemple diré que estudiants libis es van veure obligats a refer un any sencer dels seus estudis perquè havien suspès l’examen obligatori sobre el “Llibre verd” de Gaddafi. No ens ha de sorprendre, per tant, que l’edifici on radicava el departament d’estudis sobre aquest “Llibre verd” vagi ser un dels primers a ser incendiats a Bengasi un cop la rebel·lió va començar el passat 15 de febrer.

Les mesures de l’OTAN

Contràriament al que va succeir a l’Iraq després del derrocament de Saddam Hussein per les forces americanes i britàniques, els rebels libis gaudiran, tanmateix, d’una situació més privilegiada, a pesar del que he vingut dient fins ara. En primer lloc, ells tenen un pla, cosa que no succeí a Bagdad, l’abril de 2003, quan els americans hi van enviar Paul Bremer, un administrador que espero que sigui apallissat per la Història.

Un document secret que ha publicat The Times explica que els insurgents i els seus aliats han previst un destacament d’entre 10.000 i 15.000 homes –cap dels quals no és originari dels bastions rebels de l’est del país-, per assegurar la seguretat a la capital, on viuen 2 milions de persones. Contràriament, doncs, al que va succeir a l’Iraq, aquí hi ha un govern revolucionari que potser (confiem-ho) serà capaç de prendre el poder. Encara més, aquest afirma tenir ja decidits qui seran els seus representants polítics a Trípoli, com també els agents que dirigiran la seguretat, cap d’ells amb compromisos anteriors a l’antic règim.

És evident que l’OTAN vol evitar a tot preu de repetir els desastrosos errors comesos a Bagdad, on l’exèrcit havia estat completament dissolt, i el partit Baas, que exercia el poder, completament purgat. El resultat va ser que centenars de milers de soldats professionals es van trobar sense salaris i sense cap esperança de tenir-ne un; circumstància que els feia susceptibles de ser reclutats per la rebel·lió a fi de combatre els ocupants estrangers.

Tot i així, la transició no es farà sense dificultats. Després de la sagnant batalla de Trípoli, la creació d’un nou Estat serà complexa, si és que tenim en compte la dificultat de reprimir les represàlies, les matances i el pillatge, així com la destrucció de les infraestructures públiques essencials per al redreçament d’una economia en estat de ruïna.

La formació d’un òrgan de govern per a Trípoli comporta també riscos intrínsecs, perquè un exèrcit rebel ja ha pres posició a l’est i també s’ha creat un segon exèrcit a l’oest, i això significa –i, sens dubte, comportarà- una rivalitat entre les dues regions que s’hauria de superar. A més, com he dit al principi, l’estabilitat en la direcció del moviment de l’exèrcit és lluny d’estar assegurada.

El principal desafiament, doncs, a què s’ha d’enfrontar el CNT un cop els exèrcits hagin capturat, viu o mort, Gadaffi, és d’esdevenir capaç de controlar la situació, d’assegurar la seguretat i de restablir l’estabilitat en el més breu espai de temps possible. La tasca que haurà de dur a terme en els vint o trenta dies que seguiran a la caiguda definitiva del règim, hauria de consistir, per tant, a preparar una llei electoral per organitzar unes eleccions generals lliures dins els propers sis mesos. Un desafiament, sens dubte, propi de titans.

Arran de la proposta del candidat socialista, Pérez Rubalcaba, sobre la possibilitat i conveniència de suprimir les diputacions, han sorgit moltes crítiques: algunes favorables i la majoria contràries. Fins el nostre diari va publicar un editorial el passat dia 23 d’agost (“No cabe debate sobre la continuidad de los consells”) en el qual es concloïa que “En efecto, no tendría sentido poner ahora en tela de juicio la personalidad jurídica y territorial propia de los consells, muy distinta a la de las Diputaciones, ya que adaptan los intereses generales de la Comunidad Autónoma a la idiosincrasia y necesidades de cada isla, ejerciendo un papel descentralizador para acercar el gobierno a los ciudadanos”.

Els Consells Insulars són unes institucions que han centrat la meva atenció des de fa molts anys, i he escrit i publicat molta lletra sobre la qüestió. És per això que voldria puntualitzar una mica l’opinió editorial, que en línies generals comparteixo, parlant del Consell de Mallorca. I ho faré a partir del text d’una conferència que vaig pronunciar a l’Ateneu de Maó el 18 de febrer de 1999, dins un cicle organitzat pel Consell Insular de Menorca amb motiu dels vint anys de la seva constitució.

La conferència, anterior a la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, i, per tant, a la decisiva modificació de l’Estatut de les Illes Balears, per Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, es titulà “Els Consells Insulars, una institució mal resolta”, i es va dividir en quatre apartats: 1. De la Constitució a l’Estatut: un debat insatisfactori.- 2. Els Consells insulars: un nou plantejament per a una qüestió mal resolta.- 3. Les qüestions que caldria afrontar.- I 4. Les reformes que s’haurien d’haver arbitrat.

Em limitaré a reproduir avui el punt 3. Les qüestions que caldria afrontar, on em plantejava l’estructura administrativa dels consells insulars i donava una opinió que va provocar ampolles a Mallorca i una dura resposta de Maria Antònia Munar, aleshores deessa de la política mallorquina, i avui una proscrita pels seus afers amb la justícia penal.

Les qüestions que calia afrontar

La primera pregunta que ens hem de fer és: Té sentit mantenir els Consells Insulars en el marc de la nostra Comunitat Autònoma? O dit d’una altra manera: Té sentit avui mantenir els Consells Insulars amb la seva actual estructura i, per tant, amb el mateix nivell competencial, a les illes de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa-Formentera?

D’entrada he de reconèixer que els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) –cosa, per cert, que al seu dia consideràrem com a una gran conquesta i que,  potser avui, pel que diré tot seguit, hem de lamentar. Ara bé, això no significa que, necessàriament, s’hagin de mantenir amb l’actual estructura, ni amb un mateix nucli competencial a totes i cadascuna de les illes, tot i que som conscient que els esdeveniments han generat ja una dinàmica que és difícil arbitrar una tornada enrere. Per tant, el que ara us diré ens aboca en una pura reflexió teòrica.

En efecte, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars aviat veurem que aquests són una conquesta de les illes menors de l’arxipèlag Balear. El seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que illes com Menorca i Eivissa han dut a terme al llarg de tot aquest segle* (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per tal de veure reconeguda la seva personalitat territorial i per tal que aquestes illes menors poguessin tenir uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis -però propis- entre la Província i els Municipis; en definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes massa petites (si les comparam amb Mallorca) per poder assolir un pes decisiu dins la Comunitat Balear, la qual cosa explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d’institucions territorials pròpies que les representin, institucions que -en un camp o en un altre, i amb més o menys competències- puguin actuar com a representants insulars i administrin alguns interessos exclusius d’aquelles comunitats petites. Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que acaben imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial  i, com a conseqüència, la necessitat de transformar l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que, de fet, era bàsicament mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en tres Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca i un tercer per a Eivissa i Formentera. **

I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament important -prescindint, ara, del resultats i de la valoració que els actuals Consells ens mereixin- l’establiment dels Consells a aquelles illes.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició. Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, i pensem que, a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té -i, naturalment, ha tingut- la consideració de província de 1833 ençà, amb el corresponent òrgan de govern que, com sabem, era la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca de 1883 ençà hagués estat més o menys la mateixa que ha estat fins avui. Fins i tot és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos Presidents de la Diputació que ha tingut i, pràcticament, els mateixos diputats que han configurat aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que els puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc  va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia, pens també que, des de Mallorca, mai no es va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins –representativa, és clar, al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida-. Per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina i també incardinada a Mallorca. I això per la pròpia naturalesa de les coses.

Tornem, ara, a la ficció: Què hauria succeït si Mallorca -i només Mallorca, amb els seus illots adjacents- hagués estat la província, en aprovar-se la Constitució i en transformar-se aquesta illa en Comunitat Autònoma? Doncs molt simplement: Mallorca, pel seu pes específic, s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat). Hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc massa diferent als que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que s’han constituït fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit, sens cap mena de dubte, el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis. Entre d’altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

És a dir que, mentre el Govern de la Comunitat -tant per raons de pes específic de Mallorca respecte de les illes menors, com pel fet de ser illes- mai no podrà suplir, a Menorca i a Eivissa i Formentera, la necessitat de tenir institucions territorials i administratives pròpies (amb més o menys competències), això no necessàriament ha de succeir a Mallorca que, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, sí que es pot sentir representada i atesa -magníficament atesa- pel Govern de la Comunitat i per la seva pròpia estructura administrativa.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca, però sense que aquesta illa n’hagi sentit mai cap necessitat objectiva. I quan dic sense necessitat vull dir un cop constituïda la Comunitat Autònoma, perquè, si aquesta no s’hagués constituït, naturalment que, en el marc de la província i, per tant, de l’Administració local, aleshores sí que Mallorca hauria tingut necessitat d’un Consell Insular que substituís l’antiga Diputació Provincial, tot i que reduint, com així ha estat, el seu àmbit territorial a l’illa de Mallorca.

Així doncs, un cop constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera i del tot innecessària si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública, perquè ni la fa més propera al ciutadà, ni tampoc hi ha cap raó perquè sigui més eficaç en l’exercici de les seves competències del que ho podria esser una administració depenent del Govern Balear. Ben al contrari, diversifica innecessàriament l’exercici d’una administració que es dualitza, s’encareix indubtablement i es complica de manera innecessària.

I si vostès m’ho permeten, els diré allò que, al meu entendre, ha estat fins avui el Consell de Mallorca: o bé ha estat un contrapoder intern del PP, o bé una reacció difícilment justificable i dubtosament operativa contra el poder del PP a la Comunitat Autònoma. I això, que possiblement ha pogut satisfer interessos personals -i fins i tot polítics- molt respectables, és, si més no, discutible que hagi significat quelcom de positiu de cara a establir a Mallorca una administració àgil, econòmica, eficaç i operativa. I, a més, ha dificultat poder resoldre amb intel·ligència i adequadament el problema dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera que, a més d’assumir funcions representatives de caràcter territorial, sí que podien apropar als ciutadans d’aquelles illes l’administració autonòmica, rebent de manera adequada el traspàs de determinades funcions executives  en el marc legal establert pel Parlament i en el marc reglamentari dibuixat pel Govern Balear, que, tot i esser el govern de tots -que això no ho discuteix ningú- mai no podrà sentir-se, per les raons a què he fet referència, com a  propi des de la perspectiva de les illes menors. Encara més: a Menorca, a Eivissa i a Formentera, els Consells poden aspirar a ser l’administració indirecta de la Comunitat a cadascuna d’aquelles illes, la qual cosa no té cap raó de ser a l’illa a Mallorca on radica el Govern i totes les seves institucions.

———–

* Em referia al segle XX.

** Avui són quatre, ja que el 2007 es constituí el Consell Insular de Formentera

Enric Juliana ens ha explicat amb pèls i senyals (vegeu La Vanguardia del 14.08.2011 i alguns altres articles posteriors) el que intuíem, potser fins i tot el que sabíem: que va ser dins la primavera del 1982, quan el cardenal Tarancón, l’home que havia impedit la creació a Espanya d’un partit d’obediència catòlica i maldat per evitar que es reproduïssin entre nosaltres els esquemes polítics que ens havien dut, quaranta anys abans, a una cruel guerra civil, va rebre potser la més gran reprimenda de la seva vida. “Vostè serà –li va dir Joan Pau II- el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya, mentre ens esforcem per doblegar el comunisme, cada vegada més feble”. Una sentència terrible que, sens dubte, també hem de fer nostra els catòlics que, amb Tarancón (l’home més odiat de la dreta franquista –recordeu allò de “¡Tarancón al paredón!”-), amb Pau VI i amb el bisbe Moncadas, vam compartir una manera d’entendre l’Església que, des de Joan Pau II, la mateixa Església ha censurat.

Pocs dies després de confirmar que, en efecte, Karol Wojtyla trobava a faltar a Espanya un partit catòlic que preservés la rereguarda europea, immersos en una Europa absolutament desconcertada per la crisi econòmica, en una Europa que es revela incapaç d’assumir el lideratge d’una regeneració política a escala supranacional, Madrid ha viscut, de la mà de Joseph Ratzinger, el papa Benet, l’apoteosi més gran de fervor cristià que era imaginable. La JMJ ha estat un èxit total.

Amb un govern esgotat, amb una esquerra mig morta i anul·lada pels esdeveniments, que ha perdut, en gran part, el suport del món intel·lectual, amb un president que s’ha revelat davant el món com el símbol més conspicu de la vacuïtat i de l’erratisme polític, els espanyols hem quedat enlluernats per la puixança d’una fe que mou muntanyes, que ha sabut traslladar a Madrid milers i milers de joves enardits de tot el món i que és capaç de demostrar urbi et orbi que és viva, influent i poderosa, encara que les esglésies estiguin pràcticament buides i que, en la vida diària, la influència pràctica del catolicisme (allò de “siau la sal de la terra enmig del món”) sigui mala de constatar.

Però Juliana ens ha explicat encara més coses referents a la subtil política Vaticana, i ens ha revelat la brillant actuació del que ell denomina la “línia Bertone”, aquesta que, discretament però eficaç, va aconseguir transformar l’estratègia que havia ideat l’home fort de l’Església al nostre país, el cardenal Rouco Varela, el “papa d’Espanya”, com algú metafòricament li ha dit: aquella que passava per la ingerència directa en el món de la política, a través de mitjans com la COPE, liderada per uns predicadors apocalíptics. Una estratègia que “la línia Bertone” va fer avortar.

Rouco, però, no s’ha conformat amb èxit indiscutible de la JMJ, ni tampoc amb l’exquisida neutralitat que, malgrat tot, el Papa ha mantingut en els seus discursos, que han estat, aquest cop, estrictament teològics i profundament cristians. Ni una paraula, doncs, de crítica al govern i a la seva política, tantes vegades titllada de laïcista, ha sortit dels seus llavis, una prova evident del savoir faire de la diplomàcia vaticana, com també de la confiança que té avui l’Església amb l’absoluta incapacitat de Zapatero per posar-li novament el dit a l’ull, un cop ha replegat veles i –nou èxit de la “línia Bertone”- resta fet un cadàver que ni tan sols és capaç de molestar.

Dic que Rouco no s’ha conformat i ho mantinc, perquè l’endemà de la tornada del Papa al Vaticà, reducte últim del poder terrenal del vicari de Crist –un poder tan simbòlic com es vulgui, però que grinyola, i com!, amb l’actitud que, al llarg de tot l’evangeli, mostra Jesús de rebuig del poder-, Rouco ha reunit milers i milers de fidels –neocatecumenals bàsicament- entorn de la font de Cibeles –la mítica estàtua que acull les victòries del Realíssim Madrid i que, ben segur, aplegarà uns eufòrics seguidors del PP la nit del proper 20 de novembre-, en un encontre novament multitudinari, amb els fidels prèviament enardits per Kiko Argüello, camisa negra de màniga curta i, també, corbata negra. Un aplec que ha volgut ser una nova demostració de força i una clara exaltació del poder que té el cardenal.

Com em recorda tot això (em refereixo a l’apoteosi catòlica) aquelles processons del Corpus Christi a la postguerra! A Alaior, avui “ciutat industrial i universitària”, els cristians (érem aproximadament la meitat del poble, però actuàvem com si fóssim el tot) omplíem els carrers i els ocupàvem convençuts que aquests eren exclusivament nostres. Sí, el Corpus era aleshores un d’aquells tres jueves del año que relucen más que el sol; una festa que ens arribava cada any amb un cel irritant de nitidesa on brillava (no podia ser d’altra manera) un sol omnipotent, sota el qual, nosaltres, a la terra, celebràvem la gran processó. Perquè… ¿qui no recorda encara la processó del dia de Corpus, la més bella d’aquelles que es fan i es desfan? Qui (dels vells) no recorda encara els centurions de Sant Corneli vestits de gala, amb la capa vermella i els calçons blancs?

Pètals de flors oloroses cobrien el terra i flairoses olors de primavera procedien de tots els costats mentre la banda de música sonava melodies adequades, algunes, fins i tot, amb lletra del gran intel·lectual del franquisme, el poeta José María Pemán. I al bell mig de la plaça del poble s’hi aixecava un altar, ornat amb roses blanquíssimes, amb lliris i palmes del dia de Rams; un altar al qual s’accedia pujant unes grades que el feien altíssim, i la plaça s’omplia de gent sota un cel net i blau que solcava un aire molt prim de primavera. El rector feia aleshores una plàtica vibrant, d’un gran efectisme, molt semblant a la de Rouco Varela, una plàtica que acabava amb la benedicció solemne, gairebé papal. “Cantemos al amor de los amores”, entonava aleshores la banda de música, “cantemos al Señor”, seguíem tots nosaltres a l’uníson, mentre se’ns posava la pell de gallina, embolcallats com estàvem de glòria i majestat.

Érem, si fa no fa, els mateixos que, el 9 de febrer, día de la Victoria, omplíem el teatre del Casino, a la plaça, el que era situat vora el bell l’edifici de l’arquitecte Feminias, un teatre avui desaparegut; i allí assistíem a una peça de teatre escollida, que es representava (naturalment!) en castellà; i acabada la representació, des del palco presidencial, el senyor Basili, que era el batlle d’aleshores, deia a mon pare: “Toni, dóna’m es to”, i el meu pare es posava la mà a l’orella i l’hi donava. I tots, el senyor Basili el primer, escortat pel cap de Falange amb la camisa blava i pel rector del poble ensotanat de dalt a baix, aixecàvem el braç i entonàvem el “Cara el sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer”. Era l’apoteosi d’un Altar i un Trono que es confonien en una mateixa unidad de destino en lo universal.

Tot recordant això i retenint les imatges de Cibeles, he de confessar que planyo, de ben de veres, Mariano Rajoy quan, després de la seva victòria, s’haurà d’enfrontar a les hosts de Rouco Varela, als neocatecumenales de Kiko Argüelles, als homes i dones de comunión y liberación, als dirigents d’Intereconomía i, en definitiva, als posseïdors de “la veritat”, que es creuran amb dret a marcar-li el pas. Tot, sota la mirada atenta d’un José María Aznar que contemplarà (discretament?) l’apoteosi de la que ha de ser, amb tota probabilitat, la seva darrera victòria, potser fins i tot la més gran.

Parlava fa dos diumenges del respecte que hem de tenir al multiculturalisme que els nous temps ens imposen. I acabava l’article apel·lant a la necessitat que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre –deia- que tots respectem els principis democràtics de llibertat i de tolerància recollits en el nostre marc constitucional.

Doncs bé, avui, quan anava a iniciar aquest article per insistir en això darrer arran d’un informe que he llegit sobre les dificultats que té la dona a l’hora de veure’s respectada en alguns territoris de fe musulmana, he escoltat des de casa meva uns crits que provenien de l’altre costat de la cala Pedrera (Es Castell). Era una veu masculina que, fora de sí, deia: “¡Vete a tu país, puto cabrón!”. Aleshores he mirat per la finestra i he vist l’home que cridava això. Ho feia des del jardí d’uns apartaments i es dirigia a un altre home que caminava per la vorera del penya-segat. No he distingit la raça d’aquest, ni he pogut distingir tampoc les seves característiques personals o ètniques (era massa lluny), però he vist com l’home agredit feia mutis i desapareixia de l’escena.

Amb aquesta agressió he comprovat que no és fàcil això del multiculturalisme en una societat que no li fa res rebre magribins quan aquests han de cultivar maduixes d’amagat en unes plantacions clandestines i a un preu de pena (recordeu el cas d’El Ejido), però que ens molesten quan els hem de reconèixer els drets socials i polítics inherents a la seva dignitat.

I dit això, torno a la matèria de què m’havia d’ocupar. Concretament, a les dificultats en què es troba encara la dona a les societats on aquesta no ha vist reconeguts els seus drets d’igualtat.

Segons un estudi realitzat per “Euromet Gender Equality Programme (EGEP)”, entre el 40% i el 75% de dones de nou països de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica del Nord són víctimes de violències conjugals. Un d’aquests és el Líban, país multicultural i multireligiós per excel·lència, on els grups religiosos han manifestat la seva oposició a un projecte de llei que intenta reconèixer drets a les víctimes dels mal tractaments o de violència conjugal.

Si el projecte de llei s’arriba a aprovar, la llei reconeixerà com a delictes (avui no ho són) els maltractaments físics, psíquics, mentals i sexuals, la violació conjugal i els crims d’honor. Un fiscal serà designat a cadascun dels sis districtes territorials del país per rebre les denúncies i dirigir les investigacions, i es crearan unitats especials al si de la policia. Aleshores, els culpables seran sancionats i podran ser condemnats amb multes i també amb penes de presó. D’acord amb aquest projecte de llei, els centres de salut hauran de declarar els maltractaments que hauran constatat en les dones que atenguin i aquestes podran demanar (com succeeix a Espanya) mesures d’allunyament dels culpables.

Aprovat aquest projecte de llei a principis de 2010, ha estat estudiat per una comissió parlamentària el passat mes de maig, i això ha obligat els diferents grups parlamentaris a prendre posicions.

Dar Al-Fatwa, la més alta autoritat de l’islam sunnita del Líban i el Consell superior islàmic xiïta, s’han oposat al projecte de llei al·legant que aquest és contrari a la “Xaria” (llei islàmica), única norma que accepten per protegir la dona. Dar Al-Fatwa ha acusat també aquest text de ser “occidental” i d’“encoratjar la ruptura familiar”. Per últim, ha asseugrat que era “herètica” qualsevol disposició que converteixi la violació conjugal en un crim punit per la llei i ha acusat els autors del projecte de llei d’“inventar nous tipus de delictes”.

La oficina de l’antic alt dignatari xiïta Sayyed Mohammed Hussein Fadlallah (considerat com el pare espiritual de Hezbollah, mort l’any 2010) comparteix aquesta opinió. Un dels seus representants afirma que l’esposa “ha d’acceptar, en efecte, els requeriments forçats [del seu marit], a menys que tingui raons vàlides per oposar-s’hi”, entre les quals podem citar una  malaltia, una fatiga extrema o la menstruació (perquè la fa impura).

Interrogat sobre com creu que la Xaria protegeix els drets de la dona contra la violència del marit, el secretari general de Dar Al-Fatwa, Khaldoun Oreimet, ha respost que les esposes poden demandar una reparació al tribunals islàmics (la legitimitat dels quals es deu a la Llei islàmica i no a les institucions de l’Estat).

Segons han dit algunes organitzacions feministes, les autoritats religioses han rebutjat el projecte de llei perquè aquest les feia sentir amenaçades. Per a Zoya Rouhana, dirigent d’una d’aquestes organitzacions (que es mouen en la clandestinitat), “els dignataris religiosos que s’han oposat a la llei no l’han estudiat en detall i l’aborden des d’un punt de vista patriarcal en afirmar que aquesta amenaça el poder de l’home sobre la família i ataca directament regles destinades a preservar la unitat familiar. Malauradament –segueix dient Zoya Rouhana-, ells no volen veure que l’ús de la violència en les relacions familiars és la veritable causa de la destrucció de la unitat de la família”.

El passat 6 de juliol, Human Righs Watch ha expressat el seu suport al projecte de llei i ha fet una crida als polítics del Líban perquè l’aprovin, convençuda que amb aquesta llei s’establirà “un criteri a seguir pels països veïns”. D’aleshores ençà, centenars de libanesos han intervingut en el debat i fins s’ha creat un grup de reacció a les declaracions de Dar Al-Fatwa a Facebook, confiant que la llei s’aprovi.

Aquest tipus de qüestions, que afecten clarament als drets humans i a la dignitat de la persona (de la dona, en aquest cas) marquen els límits del nostre respecte al multiculturalisme. Posicions com les que he transcrit en aquest article són les que no podem acceptar, respectar ni tolerar, perquè trenquen els drets i la dignitat de la persona que enclou i protegeix el pacte constitucional.

Quan a l’època de Franco un ministre es veia involucrat en algun afer impropi (deixem-ho així), diuen que el general, a més de cessar-los (agraint-los formalment els serveis prestats), els renyava dient: “Siempre os pillan por la cartera o por la bragueta”. I, probablement, tenia raó el vell jerarca perquè si el sexe és (o pot ser) un problema per al polític, els diners en són un altre, avui per avui, superior. Permeteu-me, doncs, que parli d’una qüestió tan perillosa com llenegadissa com és el comportament sexual dels polítics i que ho faci arran del cas recent de Dominique Strauss-Kahn.

En efecte, tots sabem que el passat 1 de juliol, la justícia de Nova York va decidir alliberar DSK sota fiança. Els advocats de l’anterior dirigent del Fons Monetari Internacional (FMI) volien, a més, que el deslliuressin també dels càrrecs que manté contra el seu client la jove que l’acusa d’agressió sexual, tot al·legant que el seu testimoni és cada cop menys fiable (i potser tenen raó, no ho sé). De moment, la justícia nord-americana no hi ha accedit i no sabem com acabarà la cosa, encara que, a molts diaris francesos, es continua opinant que DSK ha estat objecte d’un “assassinat” mediàtic i judicial. Encara més, alguns dels seus amics socialistes al·leguen que ha estat objecte d’una persecució i apel·len a un complot, alhora que subratllen que el testimoni de la dona de feines guineana és poc fiable. Fins i tot, en un diari com Le Monde (3.07.2011), Denis Lacorne, especialista en els Estats Units, ha escrit respecte d’aquesta dona guineana “de pell negra” que “El mite roussonià i postcolonial del ‘bon salvatge’ s’esfondra”. Quasi res!

No em correspon a mi jutjar DSK i no ho faré. Per tant, no sé si el vell patró de l’FMI és o no és culpable del que se l’acusa. Deixem-ho, doncs, que ho resolguin els tribunals. Però el que em sembla interessant d’observar és la polèmica que ha sorgit darrerament a França sobre les possibilitats que té DSK (si és declarat innocent) de ser el candidat dels socialistes a les presidencials de 2012.

De fet, la moral sexual dels polítics és una matèria que distingeix les nacions llatines d’altres més puritanes. Sembla que els llatins (diguem-nos francesos, italians o espanyols) admirem els seductors, mentre que els nord-americans, els britànics i els alemanys es mostren molt més repatanis a l’hora d’admetre’ls. Això ha fet que nosaltres, els llatins, siguem molt més tolerants que els britànics, alemanys i nord-americans a l’hora de jutjar la moral sexual dels nostres dirigents. I de tots nosaltres, sembla que els francesos són els campions en aquest camp.

Curiosament, no crec que hagin influït només en aquesta actitud tolerant dels francesos el segle les Llums (tan admirat per mi) o bé el repudi revolucionari a la intolerància de l’Església en matèria sexual, perquè la cosa ve de lluny, com ho demostra que, també els monarques francesos (ells tan “cristianíssims”), s’envoltaven d’amants a la seva cort, sense mai amagar-les, a diferència dels monarques espanyols, que també fornicaven, però d’amagat. D’altra banda, penso que cap país té una literatura eròtica del nivell de la francesa: que abraça tout court, des del marquès de Sade a Catherine Millet.

Dic això perquè, si els francesos són tan tolerants pel que fa a la moral sexual dels seus polítics i DSK acaba essent absolt, no s’entén el resultat de l’enquesta que acaba de publicar el magazine Le Point (4.07.2011), segons la qual el 51% dels francesos creuen que DSK hauria de renunciar a ser candidat a les presidencials, mentre que només el 42% creuen que el personatge té encara davant seu la possibilitat de fer carrera política.

He de reconèixer que la lectura d’aquest resultat m’ha sorprès perquè sembla que qüestioni, potser per primer cop, la relació entre poder i sexe i, contràriament al que crèiem fins avui, revela un desamor entre els francesos i les històries de seducció. Però si analitzem una mica més a fons el cas de DSK, potser haurem de concloure que no és tant que els francesos s’hagin tornat puritans, com que l’actitud de DSK trenca els mínims que s’exigeix en el comportament d’un polític que pretén assolir la presidència del país.

Perquè, per poc que analitzem el debat que el cas ha provocat a França, veurem, en efecte, que la qüestió de fons que discuteixen els francesos arran del comportament de DSK no és, pròpiament (ni exclusivament), d’ordre moral. No significa, per tant, que els francesos hagin renunciat de sobte a les conquestes de les Llums ni a les que els va comportar la Revolució en matèria de llibertat, com algú ha volgut donat a entendre. Es tracta més aviat que DSK, amb el seu comportament irresponsable, ha posat en entredit algunes de les virtuts capitals que ha d’ostentar la persona que ha de presidir l’Estat. I aquestes virtuts no impliquen tant l’exigència d’un determinat comportament en matèria de sexe, com d’una conducta que garanteixi l’estabilitat i la seguretat d’un país que atorga al president uns poders excepcionalment grans. I un home que es complau, com DSK, a ficar-se en situacions tan compromeses, ha de saber que molt fàcilment pot caure en un parany que comprometi greument el present i el futur de França.

Em sembla, doncs, que, mostrant-se contraris a la represa de la carrera presidencial de DSK, els francesos no reivindiquen tant la moralitat sexual del president com la seguretat i l’estabilitat que exigeix el càrrec. Entre d’altres raons, perquè el president de França no pot ser un home sotmès a cap tipus de pressió. I de temptatives de pressió segurament n’hi ha moltes, però dues són molt evidents: una  és el sexe (“la bragueta”, que deia Franco); una altra són diners (“la cartera”, en frase del general).

Aquests dies, DSK, està essent jutjat (i criticat) per la primera, però damunt ell pesa també la segona temptativa de pressió. I no tant perquè se l’acusi d’haver robat, ni perquè se l’hagi acusat de suborn, ni perquè s’hagi enriquit il·legalment, com ha succeït en tants polítics espanyols que no cal que mencioni, sinó per una cosa més subtil: pel rebuig que els francesos han demostrat, no sols al llibertinatge narcisista i prepotent de què ha fet gala DSK, sinó també, i sobretot, al tren de vida fastuós i ostentós en què es mou habitualment. Un tren de vida que ha ferit la sensibilitat de la gent i que ha provocat les més dures crítiques de la premsa francesa.

El passat 22 de juliol els ciutadans europeus vam contemplar atònits com un home jove de 32 anys produïa una matança horrible en una illa situada davant mateix d’Oslo, la capital d’un estat, el de Noruega, presidit pels valors de la llibertat i de d’igualtat; uns valors summament importants per als joves membres del Partit Socialista assassinats, els quals s’havien reunit per debatre sobre la seva ideologia.

Si l’any 1986, al veí estat de Suècia, ens va sorprendre l’assassinat del primer ministre, Olof Palme, mentre feia la cua per entrar en un cinema sense cap escolta, ara ens sorprèn, i no poc, l’assassinat d’aquest gairebé centenar de joves que debatien tranquil·lament sense protecció a Noruega, entre d’altres raons perquè ningú no havia cregut estaven sota cap amenaça.

Acostumats com estem a la guerra contra el terrorisme de signe islàmic –fonamentalment d’Al-Qaida- , els europeus veiem de sobte com hi ha un altre perill que ens amenaça: el de l’extrema dreta, que va prenent posicions cada cop més sòlides (i preocupants) en molts estats, especialment centreeuropeus i del nord d’Europa.

El que a mi em sorprèn de la figura d’aquest jove assassí, de nom Anders Breivik, més enllà de la commoció que, a qualsevol persona sensata, ha de causar el seu crim, és el perquè De la seva acció violent. Coneixedors de la ideologia nazi, sempre hem cregut que l’extremisme de dreta tradicional fonamentava les seves arrels en una pretesa superioritat de raça que permetia eliminar les races considerades inferiors. No és aquest el cas de Breivik, encara que alguna cosa d’això trobem també en el seu pensament. Aquest, en efecte, en una auto-entrevista que va penjar a Internet, respon a la pregunta de si es considera de “sang pura” i diu que està orgullós de la seva ascendència vikinga, però per poc que aprofundim en el que anem coneixent d’aquest personatge sinistre, aviat podrem observar un canvi en el que, fins ara, havíem cregut que eren les principals motivacions dels partits neonazis europeus. Ja no és la supremacia de la raça que els mou (cosa que encara trobem, per exemple, a la ideologia del British National Party (BNP), sinó un rebuig profund al multiculturalisme.

Breivik és, probablement, un exemple del nou discurs antimusulmà que, dia rere dia, es va instal·lant al si de l’extrema dreta europea. Aquesta, més que oposar-se a la immigració i a l’islam per raons racials, malda per situar el seu fonament en la cultura, que és una matèria que, avui, pot ser més acceptable socialment. Per a Breivik, doncs, i per aquesta nova extrema dreta europea, els musulmans no són biològicament inferiors a nosaltres, però ens són incompatibles. Una opinió que, com acabo de dir, pot ser assimilada per molta més gent que la d’una pretesa superioritat racial.

Matthew Goodwin, professor de la universitat de Nottingham, que acaba de publicar un llibre sobre el BNP (“The New British Fascim: Rise of the BNP”), opina que seria un error considerar Breivik com una excepció noruega. Diu, en efecte, aquest professor que després de passar quatre anys entrevistant militants d’extrema dreta,  ha observat que la majoria d’aquests refusaven la violència política, però mostraven alhora, de manera indiscutible, una “cultura de la violència al si de la subcultura d’extrema dreta”. Segons Goodwin, les idees que ha copsat en les investigacions que ha dut a terme són, precisament, les mateixes que Breivik han fet palès abans i després dels assassinats de l’illa d’Utoya. Aquesta nova “cultura” (?) entén que les comunitats musulmanes constitueixen una amenaça que els partits polítics vigents són incapaços de gestionar i tallar d’arrel. D’aquí la conclusió final que, davant el “xoc el civilitzacions”  que, de manera inevitable, es produeix entre la majoria de la població (“nosaltres”) i aquests grups minoritaris (“ells”), cal exterminar no sols aquests grups, sinó també les persones i els polítics que els toleren.

És, doncs, en aquestes idees que les organitzacions d’extrema dreta troben una justificació per implicar-se en la lluita contra el que ells consideren un perill per a la “nostra civilització”. Aquesta ciutadans, doncs –dels que Breivik n’és un exemple-, en dur a l’extrem la seva ideologia, arriben a creure que la seva comunitat es troba amenaçada, no sols per Al-Qaeda, sinó també per organitzacions supranacionals com la Unió Europea (UE) o per les Nacions Unides (ONU) i, naturalment, per la immigració i pel creixement de la comunitat musulmana instal·lada al seu país.

En la mentalitat de l’extrema dreta d’avui, aquesta amenaça és més d’ordre cultural que econòmic. Per tant, el problema que se’n deriva no comporta només que aquests (“els altres”) ens prenguin els (“nostres”) llocs de treball o els (“nostres”) habitatges. No. Ells creuen que els nostres valors, la nostra manera de viure i la nostra comunitat estan en perill i que, lògicament, només una acció radical podrà eliminar aquest perill. Amb el seu crim, doncs, Anders Breivik lluitava guiat pel seu odi contra una societat oberta (com la de Noruega i com la nostra), i també contra la idea d’un país on les cultures i les idees diferents es puguin mesclar sense problemes i puguin conviure en llibertat.

Atesa la gravetat del crim, com calia reaccionar? Penso que Noruega ens ha donat a tots un exemple de serenitat de bon govern. En primer lloc, perquè els seus polítics ens han evitat un debat indigne entre ells pel que fa a la responsabilitat del govern que no va saber evitar la matança (què no hauria dit el senyor González Pons si això hagués succeït a Espanya!). I en segon terme, perquè aquest fet (que no per ser excepcional ens ha de deixar de preocupar) no ha provocat entre els noruecs cap reacció de follia en favor de la “seguretat” (com aquesta que patim a la UE i als EEUU, que aviat ens farà despullar en el control dels aeroports). Ben al contrari, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha demostrat que era un líder savi i assenyat en afirmar que Noruega no és una nació que es deixi intimidar fàcilment per les bombes o pels trets. Ha dit que la vigilància serà reforçada, però sense transformar el país en un Estat policial.

El perill, doncs, a què ens poden sotmetre els moviments cada cop més forts d’extrema dreta no ha de ser, per tant, deixat a la mà de Déu. Els polítics s’hi han d’enfrontar amb fermesa, però sense abandonar mai els principis de llibertat, de tolerància i de respecte al multiculturalisme. Cal que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre, és clar, que tots respectem els principis democràtics a què acabo de fer referència.

Els drets lingüístics

Parlar dels drets lingüístics (com també parlar dels deures) és una qüestió francament delicada perquè de seguida provoca discussions on aviat apareix la visceralitat i on sovint es perden les formes. I de seguida sol aparèixer una paraula mítica: “llibertat”, com si aquesta permetés als uns i als altres de fer qualsevol cosa. I això no és cert. No ho és, doncs –com voldrien alguns-, que la teoria de la llibertat lingüística permeti a una administració autonòmica desconèixer certs drets constitucionals dels qui volen viure sempre en castellà, però tampoc no ho és –com voldrien uns altres- desconèixer el dret dels qui volen viure fent servir la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma que és, a més, oficial. I tanmateix hauria de ser possible arribar a un mínim acord, al qual només podrem accedir si assumim una sèrie de principis que no poden deixar de ser avaluats i acceptats des del respecte a la llei.

Potser, doncs, que fixem el primer d’aquests principis: que la teoria de la llibertat lingüística és vàlida per explicar relacions estrictament privades, però en canvi és clarament insuficient per justificar l’engranatge de drets i deures que es poden donar entre el poder i els ciutadans, i fins i tot, en moltes de les relacions que aquests darrers mantenen entre sí. I això perquè el fenomen lingüístic (considerat tant des de l’òptica estrictament comunicativa com des d’una perspectiva cultural) és un fet col·lectiu i, com a tal, tot el ventall de drets i obligacions individuals que s’hi articulen han de tenir en compte aquesta dimensió col·lectiva, que exigeix un ordenament jurídic que reguli la llengua o les llengües presents en una comunitat política. Ordenament que trobem en el bloc de la constitucionalitat, del qual deriven un conjunt de drets i de deures, que afectaran a les persones i les institucions, i que, com hem vist, s’articulen sobretot a partir dels conceptes d’oficialitat i de llengua pròpia.

És cert que la llibertat d’emprar la llengua que es vulgui forma part del dret de la llibertat de l’individu, davant el qual els poders públics han d’observar un deure d’abstenció, però també ho és que, juntament amb un deure de conèixer la llengua oficial (deure entès com una càrrega explícita en el cas del castellà i implícita en el cas del català), es genera en el ciutadà el dret de conèixer la llengua, cosa que, al seu torn, suposa per al poder públic (Estat o Comunitat Autònoma) el deure de disposar dels mitjans indispensables perquè aquell la pugui aprendre.

I no podem, doncs, negar aquest deure implícit de conèixer la llengua oficial de la Comunitat Autònoma diferent del castellà, i això perquè el Tribunal Constitucional ha avalat en les seves sentències el deure dels alumnes que pretenen superar els cicles obligatoris de mostrar que coneixen suficientment les llengües oficials de la Comunitat Autònoma d’allà on han cursat els estudis, fet que esdevé un veritable deure d’aprenentatge de les llengües oficials i que pot tenir conseqüències respecte de l’exercici efectiu del dret de tria lingüística. I això fa també indispensable que els docents tinguin els coneixements lingüístics adequats.

Cosa ben diferent és el dret d’opció lingüística que té tot ciutadà de fer un ús vàlid jurídicament de la llengua oficial escollida davant dels poders públics i dels particulars. I aquest dret que el ciutadà té a usar la llengua que esculli deriva, precisament, del principi d’oficialitat. Si a la nostra Comunitat Autònoma són oficials el català i el castellà, el ciutadà té dret a usar la llengua que vulgui. Ara bé, aquesta afirmació no es correspon amb aquella altra que escoltem sovint, que predica que tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua castellana, perquè aquesta afirmació va més enllà del dret d’ús de la llengua i entra en un debat, força més complex: el de la llengua a l’ensenyament.

I a l’hora de parlar de la llengua a l’ensenyament hem d’esmentar d’entrada la doctrina del Tribunal Constitucional, i en concret, aquella sentència on es diu que és “del reconocimiento de la cooficialidad del castellano y de la lengua propia de una Comunidad [que] se deriva el mandato para los poderes públicos, estatal y autonómico, de incluir ambas lenguas cooficiales como materia de enseñanza obligatoria en los Planes de Estudio, a fin de asegurar el derecho, de raíz constitucional y estatutaria a su utilización” (STC 337/1994, FJ 14). I, atenent a l’esquema constitucional de distribució de competències, és al legislador autonòmic a qui correspon regular l’aprenentatge de la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma. I és aquesta legislació la que configura l’aprenentatge del català com un deure dels alumnes, i la que també garanteix –evidentment!- que al final del cicle educatiu obligatori tots han de poder emprar correctament tant el català com el castellà.

Ara bé, segons ha dit el Tribunal Constitucional, aquest dret constitucional a l’educació no comprèn un hipotètic dret de l’alumne –o dels seus representants legals- a escollir la llengua en la qual es realitzarà l’ensenyament (o llengua vehicular). En aquest sentit, el màxim intèrpret de la Constitució diu que “ninguno de los múltiples apartados del artículo 27 CE –ni el primero, al reconocer los derechos de todos a la educación, ni el segundo o el séptimo, en los que aparecen claramente mencionados los padres de los alumnos […]- incluye, como parte o elemento del derecho constitucionalmente garantizado, el derecho de los padres que sus hijos reciban educación en la lengua de preferencia de sus progenitores” (STC 195/1989, FJ 3). En tot cas, l’elecció de centre educatiu per raó de llengua és un dret de rang legal i, consegüentment, només existeix en la mesura que l’atribueixi l’ordenament infraconstitucional i s’ha d’exercir dins les disponibilitats organitzatives que ofereix el sistema educatiu. Això s’expressa en diverses sentències i, especialment, a la STC 337/1994 –que resolia la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem en relació amb els preceptes de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, de Catalunya, que definien els models de conjunció lingüística-, sentència que va establir amb tota claredat que la decisió sobre la llengua de l’ensenyament s’inscriu en l’esfera competencial dels poders públics, als quals correspon definir el model lingüístic escolar vigent dins cada Comunitat Autònoma. Per consegüent, si bé les lleis poden reconèixer un dret a l’elecció lingüística en el terreny de l’ensenyament, no es tracta d’un dret de reconeixement preceptiu ni en cap cas absolut.

Els deures lingüístics

Els deures lingüístics neixen, com els drets, de l’oficialitat de les llengües, i afecten, doncs, al castellà i al català. Ja hem vist respecte d’aquell el deure constitucional que explicita l’article 3 CE de conèixer l’idioma que és oficial a tota Espanya. Però de tot el que venim dient és clar que també es produeix en molts casos un deure implícit de conèixer el català –quan aquest és la llengua pròpia de la comunitat-, encara que no d’usar aquesta llengua.

D’acord amb aquests principis, hem de presumir, doncs, als ciutadans –si més no a priori– que coneixen els idiomes oficials de la Comunitat Autònoma i, si aquest coneixement no es té, és el mateix interessat qui ho ha d’acreditar.

Ara bé, si en relació al ciutadà no podem dir que aquest tingui el deure de conèixer aquesta llengua (tret del cas que aquest sigui un alumne subjecte al procés educatiu d’una comunitat autònoma amb llengua pròpia), quan es tracta d’Administracions públiques, aleshores els deures que aquestes assumeixen en relació a les llengües oficials són força més amplis. Així –ni que sigui de manera sintètica- podem assenyalar els deures de disponibilitat (arts. 2 i 5 LNL) i d’atenció, tant activa o passiva, en cadascuna de les llengües oficials (arts. 6 a 12 LNL). Deures que també es fan extensius a les persones jurídiques (art. 3 LNL que remet a l’article 2 de la mateixa llei), així com a d’altres esferes: concretament als funcionaris de l’Administració de Justícia, ja que dins l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, tots els ciutadans tenen dret a poder dirigir-se a aquesta Administració en la llengua oficial que estimin convenient d’usar, i no se’ls pot exigir cap classe de traducció (art. 11.1 LNL), perquè cal tenir en compte que totes les actuacions, documents, escrits, realitzats o redactats en català, són totalment vàlids i eficaços davant els tribunals i els jutjats de les Illes Balears. Circumstàncies aquestes que naturalment afecten als notaris i registradors, en la seva relació amb els ciutadans, ja que aquests tenen dret a ser assabentats en la llengua que elegeixin (art. 11.2 LNL).

Pel que fa a la llengua pròpia, la llei diu que l’Administració té el deure específic d’utilitzar-la (arts. 6 i 7 LNL), i d’adoptar les mesures necessàries per a la seva normalització (art. 10 i Títol IV de la LNL). La llei ordena també que la inscripció dels documents en els registres públics dependents de la Comunitat Autònoma es faci en català (art. 12 LNL), que la retolació pública sigui també en català i estableix un ordre de prioritat en favor d’aquesta llengua en els casos de retolació bilingüe (art. 15 LNL), ordena que la toponímia sigui en català (art. 14 LNL) i exigeix que els Poders Públics prenguin les mesures necessàries de cara a la capacitació del personal de l’Administració (art. 16 LNL) i específicament de l’Administració de la justícia (art. 11.3 LNL). També en matèria d’ensenyament (Títol II de la LNL) i dels mitjans de comunicació social (Títol III de la LNL).

La decisió del Govern de la Comunitat Autònoma de suprimir la obligatorietat de conèixer el català als funcionaris que no incideixin sobre l’ensenyament és una mesura que, no per esperada, hem d’acceptar sense formular la nostra més clara protesta. Penso que la decisió governamental és un error, però em sembla que la nostra resposta ha de venir, no tant de l’exabrupte o de la desqualificació, com de l’anàlisi de la legalitat: concretament, del que els juristes coneixem com el “bloc de la constitucionalitat”.

És per això que m’he permès escriure un article, que dividiré en dues parts, per facilitar-ne la lectura en el diari. En aquest primer parlaré del concepte de llengua pròpia (del qual es va oblidar la nostra consellera de cultura a les declaracions fetes al diari Menorca, ja que parlava només de la cooficialitat), i també d’aquest darrer concepte, que jo prefereixo dir-ne (com la Constitució) doble oficialitat. En el segon, parlaré dels drets i deures lingüístics, derivats, precisament, dels dos principis esmentats.

 El concepte de llengua pròpia: conseqüències jurídiques que se’n deriven

Correspon als estatuts d’autonomia regular la matèria lingüística dins el marc constitucional. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, inicia aquesta regulació a l’art. 4, sota l’epígraf de “La llengua pròpia”, d’acord amb el qual “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.” Certament, doncs, parla de doble oficialitat, però, a més, de llengua pròpia, i és des d’aquest atribut que es deriva una conseqüència jurídica bàsica: la de ser el català la llengua normalment emprada per l’Administració. En aquest sentit, l’Administració, atenent al caràcter de llengua pròpia que té la catalana, ha d’operar i relacionar-se en aquesta llengua de forma principal, perquè és la de la comunitat a la qual serveix, això sens perjudici del dret d’opció política dels particulars a expressar-se en castellà i sense que tampoc l’Administració exclogui o desconegui aquesta llengua en la seva relació amb els ciutadans (STC 337/1994, FJ 21).

És probable que aquesta darrera afirmació no sigui pacífica entre nosaltres, atesa la poca contundència del text estatutari, però troba arguments sòlids en la doctrina del Tribunal Constitucional que ha parlat del concepte de “llengua pròpia” a la STC 46/1991, en dir que considerava ajustat a la Constitució l’art. 34 de la Llei de funció pública de Catalunya, tot afirmant que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, o sigui, és la llengua de l’Administració, i per tant, és una “llengua d’ús preceptiu” (STC 46/1991, FJ 2 i 3). És, doncs, aplicant el bloc de la constitucionalitat que el Tribunal Constitucional ha afirmat que “en efecto, el catalán, lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de la Comunidad Autónoma […] y, en lo que aquí interesa, es también la lengua de la Generalidad y de la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las demás corporaciones públicas dependientes de la Generalidad” (STC 337/1994, FJ 21).

D’aquesta doctrina hem, doncs, de deduir la plena constitucionalitat de l’article 6 de la Llei de Normalització Lingüística de les Balears (LNL) de 29 d’abril de 1986, quan deriva del caràcter de llengua pròpia la prescripció del català com a llengua de l’Administració.

Veiem, doncs, que el concepte “llengua pròpia” comporta efectes jurídics clars, i això sens perjudici que, com a conseqüència de la doble oficialitat del català i el castellà, es derivin deures per a l’Administració d’atendre en castellà els ciutadans que així ho manifestin.

Del concepte de “llengua pròpia” es deriven, doncs, en definitiva, importants efectes jurídics. Els principals són aquests:

1. Que el català és la llengua de la Comunitat autònoma de les Illes Balears (art. 6.1 LNL) i que, com a conseqüència d’això, ho és del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma. Ho és, doncs, de tota l’Administració autonòmica. Matèria que es desplega bàsicament en els articles 9 i 34 LNL i també els articles 30 i 50 de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que s’han promulgat tenint com a nord la doctrina que emana de la STC 46/1991, FJ 4, que ordena relacionar els nivells d’exigència del català amb la capacitat requerida per dur a terme la funció de què es tracta.

2. Que la normalització de la llengua catalana és un deure de la Comunitat autònoma (art. 35 EAB), que aquesta ha de dur a terme d’acord amb els preceptes de l’Estatut i els derivats de la LNL que el desenvolupa.

3. Que el coneixement de la llengua catalana és un mèrit preferent en la resolució dels concursos i de les oposicions per proveir els llocs de magistrats i jutges (art. 97.2 EAB) i per a la provisió de les places de notaris i registradors (art. 99 EAB).

4. Que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és oficial a tots els nivells educatius (art. 17 LNL). I

5. Que el català és la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l’Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió (art. 28.1 LNL).

L’Estatut, però, no només parla de la llengua pròpia. També ho fa de

La doble oficialitat

Mentre el concepte de llengua pròpia implica un contingut històric i sociològic que lliga una determinada llengua al territori i a la comunitat que hi habita, el concepte de llengua oficial té, en canvi, una connotació estrictament jurídica. Una llengua serà oficial perquè així ho estableix la llei. Punt.

La Constitució, després de dir que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, diu que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la” (art. 3.1). I afegeix tot seguit que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts” (art. 3.2).

En reconèixer, doncs, l’existència de diverses llengües oficials, per bé que algunes limitades territorialment, la Constitució proclama el principi del pluralisme, que es garantirà a través dels estatuts d’autonomia i la legislació autonòmica de desenvolupament. Per tant, el castellà serà oficial en tot l’Estat, però haurà de compartir aquesta oficialitat amb altres llengües (que la Constitució qualifica també d’espanyoles) en els territoris on aquestes hagin estat reconegudes com a oficials pels seus respectius estatuts d’autonomia.

Estem, doncs, en condició de veure que, si bé el dret a tria lingüística de les institucions i el procés normalitzador són una conseqüència del caràcter de llengua pròpia, els drets i deures lingüístics deriven bàsicament del caràcter de llengua oficial. Per tant, les institucions –les de les Balears en el nostre cas- hauran d’actuar compel·lides per tot una sèrie de deures que deriven del caràcter de ser el català la llengua pròpia del territori que administren o bé on actuen, mentre que el dret a la llibertat d’elecció per part del ciutadà de les Balears deriva directament del caràcter de llengua oficial.

És per això que no hi ha contradicció, ni menys encara incompliment legal, en afirmar que la noció de llengua pròpia habilita molts mandats en què es fa el català d’ús obligatori (per bé que no exclusiu), cosa que genera unes obligacions a les Administracions públiques, a les Corporacions de dret públic, així com també a institucions i entitats; obligacions que, al seu torn, esdevenen drets per als ciutadans que volen gaudir d’una atenció en aquesta llengua pròpia (el català en el nostre cas). L’oficialitat, doncs, queda modulada per la declaració de llengua pròpia, de manera que es generen usos oficials diferents per al castellà i el català d’acord amb la circumstància que aquest gaudeix de l’estatut de llengua pròpia de les Illes Balears.

Segons el Tribunal Constitucional, l’abast i els efectes de l’oficialitat estan configurats per la legislació autonòmica, d’acord amb els respectius estatuts d’autonomia (STC 82/1986, 123/1988 i 337/1994). En conseqüència, la legislació autonòmica ha de regular els usos oficials que es poden derivar de l’oficialitat declarada estatutàriament a l’article 4.1, segons el qual, “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.”

I això implica la necessitat de parlar dels drets i dels deures lingüístics derivats de la doble oficialitat.

Els diaris de diumenge passat donaven compte de la notícia que el president de Cuba, Raúl Castro, havia rebut a l’aeroport de l’Havana al governant veneçolà, Hugo Chávez, que hi havia arribat per iniciar la segona fase del tractament contra el càncer que pateix i per sotmetre’s a quimioteràpia.

A l’informatiu de mitjanit, la televisió cubana va emetre un vídeo sense so de l’arribada d’Hugo Chávez a l’aeroport de l’Havana, on es veia Raúl Castro que el rebia acompanyat del ministre de Relacions Exteriors de la illa, Bruno Rodríguez. El dia anterior, Chávez havia anunciat a Caracas que sortia del país havent sol·licitat i obtingut del Parlament veneçolà el corresponent permís per viatjar a Cuba i complir d’aquesta manera amb la segona etapa del seu tractament contra el càncer. L’autorització parlamentària, comportà un decret de presidència, amb el qual Chávez delegava part de les seves funcions com a cap d’Estat al vicepresident, Elías Jaua, i al ministre de Planificació i Finances, Jorge Giordani. “Aquest és un decret per delegar –va dir Chávez-, no com volen alguns sectors de l’oposició, que demanen que jo deixi el govern”.

Abans de partir, el president de Veneçuela va mantenir una atapeïda agenda per deixar solucionada la manera de mantenir-se en el comandament del Govern tot i ser a Cuba. I, posteriorment, també es va reunir amb els seus seguidors del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

No hi ha dubte que l’aparició d’aquest càncer, que el mateix president Chávez va anunciar des de Cuba a principis del mes de juny, ha despertat l’interès general per veure com afectarà a la vida del president, però també, i per damunt de tot, què significarà per a la revolució bolivariana de la què el comandant n’és el líder únic i indiscutible.

Després de tres setmanes de misteris i de rumors, Chávez agafà el micròfon es posà davant una càmera de televisió i, com Evita Perón, agafà el brau per les banyes. Anuncià que tenia càncer i que el venceria, amb referències exòtiques al Jesús dels esue pares i a la Mare de Déu. De fet, parlà de vèncer el càncer com si això signifiqués un nou escaló de la seva aventura èpica.

Desconec, com la majoria, l’abast de la malaltia de Chávez, però el que no es pot discutir és que aquesta (amb les reiterades absències de Veneçuela), ha estat la font d’un debat nou entre els membres del PSUV sobre el futur: què passarà si Chávez desapareix? Per primer cop –ni que sigui a causa d’una malaltia que es pressuposa greu-, el règim de chavista es troba davant el que podem considerar com el gran fracàs del procés engegat pel mateix Chávez: la revolució bolivariana; un procés que, avui per avui, es troba mancat de successor.

La base chavista és conscient del problema tot i que, des dels més alts dirigents de l’Estat, es nega categòricament cap mena de preocupació. M’és difícil de saber des d’aquí si són sincers i, per tant, si estan o no preocupats els correligionaris veneçolans d’Hugo Chávez, però del que estic segur és que no hi ha ningú en aquests moments que pugui sentir-se amb forces de reemplaçar el comandant, si és que la malaltia s’acarnissa en la seva persona. Entre d’altres raons, perquè ell mateix ha vetllat per separar qualsevol dirigent que gosés presentar-se com a eventual aspirant a substituir-lo.

Si analitzem els darrers sondatges d’opinió, descobrim aviat resultats devastadors per al chavisme (o per als seus dirigents que hauran d’afrontar unes eleccions presidencials el proper 2012). Segons l’Institut veneçolà d’anàlisis de dades (IVAD), si avui es programessin unes primàries per escollir el candidat chavista a la presidència, el 32,6% seguiria apostant per Chávez; el 2,6% votaria per l’actual vicepresident, Elías Jaua; el 2,5% pel diputat Diosdado Cabello; i el 57,6% refusaria manifestar la seva opinió.

Els líders chavistes obtenen, doncs, a Veneçuela, una avaluació comparable a la d’alguns membres de l’oposició, com per exemple Antonio Ledezma, actual batlle de Caracas, o com Henry Ramos Allup, diputat i secretari general del partit d’oposició socialdemòcrata Acció democràtica (AD), o com Álvarez Paz, democratacristià. Fet aquest que preocupa i, probablement, indigna, els membres dels partit chavista que encara creuen en el futur del projecte chavista (la dita revolució bolivariana) sense Chávez.

Sembla, per tant, que si el chavisme es troba desproveït de personalitats de referència (fora de la del seu líder indiscutible), l’oposició, en canvi, compta amb tres dirigents regionals amb vocació nacional. Tampoc no és sorprenent que sigui així, perquè Chávez ha canviat la manera de fer política a Veneçuela. Els seus lligams afectius amb els més pobres (de fet són les classes més desfavorides les qui li donen suport) posa de manifest l’enorme deute social contret amb aquest segment de la població, que l’obliga a dur a terme una política que doni resposta al clam que Chávez ha suscitat en un 80% dels veneçolans, si no vol que es produeixi entre aquests una gran decepció.

El règim de Chávez, emparat en els ingressos del petroli i en una demagògia absoluta en favor dels més necessitats, durà probablement el país a un estat de xoc absolut quan el 80% de la població s’adoni que el líder ha construït un model que no admet d’altres líders que ell, que situa la fidelitat a la seva persona per damunt de l’obligació institucional de rendir comptes, i que difícilment podrà satisfer les promeses electorals contretes.

Amb Chávez, doncs, o (més difícil encara) sense Chávez, la necessitat de respondre a les demandes socials serà un element crucial en el futur de la vida política de Veneçuela i marcarà les eleccions que, constitucionalment (amb Chávez o sense Chávez), s’han de celebrar l’any vinent.