Líbia, Gaddafi i la violació com a arma letal

by

El passat dia 20, el Congrés dels diputats aprovà la pròrroga de la missió espanyola a Líbia amb un cost aproximat de 14,4 milions al mes. Hi hagué una certa unanimitat perquè Llamazares (IU), que hi estava en contra, abandonà la sessió abans de votar i Rosa Díez s’abstingué. Per tant, 36 vots a favor i cap en contra.

No tinc opinió. Suposo que és el correcte un cop s’entrà en aquesta dinàmica el passat mes de febrer sense que, de moment, Gaddafi hagi estat derrocat, per  bé que s’ha convertit en un pària internacional que ja no té el suport de ningú.

Jo em vaig mostrar molt crític amb la decisió d’intervenir a Líbia. És provable que anés errat, però encara temo que el bé que amb la intervenció s’intentava aconseguir no hagi produït tant o més dolor del que provocava la dictadura líbia. D’altra banda, està encara per veure l’èxit d’una intervenció que, en negar-se a combatre en terra, s’allargassa i deixa que les tropes (o el que en queda) del coronel vagin provocant desastre rere desastre.

Arnold Chacón, ministre conseller de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya, reconeix que el coronel Gaddafi aguanta malgrat la intervenció internacional, però assegura que caurà. És el mateix que havia dit Robert Gates, el cap sortint del Pentàgon, el qual, però, es queixava darrerament que la majoria dels països de l’OTAN que van donar suport a la intervenció a Líbia ja no combatessin. I la cúpula de la Royal Navy britànica ha admès que la flota no serà capaç de continuar operant a Líbia després de l’estiu. Els dubtes, doncs, continuen.

Qui no en té, de dubtes, és el governador de la Banca central de Tunísia, Mustafà Nabli, en afirmar que “és el G8 el qui ha decidit de fer la guerra a Líbia, però som nosaltres els qui n’hem de suportar el cost”. I és que, en efecte, d’ençà l’inici de la crisi, Tunísia s’ha vist en el deure d’assumir l’arribada de més de 80.000 refugiats.

D’altra banda, cada dia són més els qui es demanen per què hem decidit intervenir a Líbia i, en canvi, sembla que mirem cap a un altre costat quan sabem perfectament que, a Síria, Bachar El-Assad també fa miques el seu poble. És clar que en coneixem perfectament la resposta: d’una banda tenim Rússia i la Xina, que evitaran tota resolució que aprovi una intervenció internacional contra el règim del dictador sirià; i d’una altra, ens enfrontem amb les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’entusiasme en els estats que integren l’OTAN. Això fa que, com apunta Xavier Batalla, l’autòcrata sirià no s’immuti.

“Nosaltres violem les vostres dones”

Sigui com vulgui, del que jo realment volia parlar avui era d’una qüestió humana de la què se n’ha parlat poc i que, això no obstant, comporta drames personals francament terribles. Perquè una de les conseqüències de la guerra és que les tropes del coronel Gaddafi hagin decidit utilitzar un arma que, de fet, es repeteix a totes les guerres i que, a l’Àfrica, és encara força més cruel: la violació. I dic que a l’Àfrica és encara més cruel perquè, si per tot el món, la violació és infamant, la infàmia pot esdevenir fins i tot mortal a societats musulmanes conservadores, com la de Líbia, on comporta una taca inesborrable per a l’honor de tota la família de la dona violada, ja que les víctimes de violació poden ser conduïdes a l’ostracisme pels seus parents, i fins abandonades a la mort en ple desert.

La doctora Seham Sergewa, formada a Londres, treballava (i treballa encara) amb fillets traumatitzats pels combats a Líbia, i ha estat exercint la seva professió que s’ha trobat amb mares absolutament trastornades que necessitaven compartir amb algú el seu secret. Totes havien estat violades per milicians que combatien en defensa del règim de Gaddafi. Davant el drama que intuïa, la doctora Sergewa decidí d’integrar una pregunta sobre la violació a l’enquesta que distribuïa entres els libis que, obligats a abandonar el seu domicili de manera forçosa, s’havien instal·lat en camps de refugiats. Distribuït el qüestionari a 70.000 famílies, la doctora va obtenir 59.000 respostes. “Hem trobat –explica- 10.000 persones que sofreixen les conseqüències de l’estrès posttraumàtic, 4.000 infants que sofreixen problemes psicològics i 259 dones violades”. Més enllà d’aquestes xifres, la doctora Sergewa està convençuda que el nombre de víctimes de violació és força més gran, car les dones tenen por de parlar-ne.

La doctora revela el testimoni d’una agressió que es va produir a Misrata el passat mes de març, quan la ciutat encara estava ocupada per les forces de Gaddafi: “Ells primer van fermar el meu marit. De seguida em van violar davant ell i el seu germà. Després van matar-lo”. També a Misrata, una altra dona ha donat testimoni d’haver estat violada davant dels seus quatre fills després que les forces pro-Gaddafi haguessin calat foc a la seva casa.

Durant el passat mes de maig, el procurador de la Cort penal internacional de La Haya, Luis Moreno Ocampo, va declarar que hi havia “elements de prova sòlids” sobre els crims contra la humanitat comesos pel règim del coronel, que, particularment, fan referència a “les detencions de dones i a les violacions col·lectives”. El que resulta, però, més trist és que, després d’haver interrogat 140 víctimes de violació, la doctora Sergewa no va aconseguir que cap dona interposés una demanda contra els violadors. Ni cap no va voler evocar el seu calvari als periodistes d’Associated Press, que es comprometien a guardar l’anonimat de les declarants.

No ens ha de sorprendre, perquè la major part d’aquestes dones ja havien estat abandonades pels seus marits i temien, en demanar l’ajut mèdic, ser rebutjades i excloses de les seves comunitats. I les que no havien estat encara rebutjades, temien ser víctimes de la repressió dels seus esposos.

El crit de “Nosaltres violem les vostres dones” continua, doncs, essent tan perillós com una bomba, perquè no sols atempta contra la dignitat de les dones violades, sinó que les posa en perill de ser mortes o deixades morir en la solitud del desert per unes famílies que se senten ultratjades per la violació.

Anuncis

%d bloggers like this: