L’IBI, l’Església i els Acords amb la Santa Seu

by

En aquest país nostre, els tics dels polítics són els mateixos des de fa cent cinquanta anys: quan la dreta té problemes treu a col·lació el problema de la unitat nacional; quan és l’esquerra la que es troba en una situació apurada, acut a l’anticlericalisme com a mesura de salut. Això, quan la unitat d’Espanya i el tractament de la religió són matèries que haurien de ser tractades en moments de pau i d’assossegament si és que no les volem analitzar de manera esbiaixada.

 

Què diu la legislació sobre l’IBI?

La qüestió ha aparegut damunt la premsa quan, de sobte, el PSOE ha demanat als seus regidors i alcaldes que verifiquin als censos immobiliaris locals les propietats de l’Església catòlica per tal que aquests se sotmetin a l’Impost sobre els béns immobles (IBI).

Més enllà de la poca credibilitat que pot tenir una moció socialista en aquest sentit sis mesos després de deixar el govern de l’Estat, que exercí durant set anys consecutius sense dur a terme aquesta mesura, cal que observem què diu la legislació vigent. D’entrada, hem d’acudir al Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, i més concretament a l’art. 62, “Exenciones”, que no es refereix només a l’Església. Diu el número 1:

Estarán exentos los siguientes inmuebles:

A. Los que sean propiedad del Estado, de las comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directamente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional.

B. Los bienes comunales y los montes vecinales en mano común.

C. Los de la Iglesia Católica, en los términos previstos en el Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, y los de las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución.

D. Los de la Cruz Roja Española.

E. Los inmuebles a los que sea de aplicación la exención en virtud de convenios internacionales en vigor y, a condición de reciprocidad, los de los Gobiernos extranjeros destinados a su representación diplomática, consular, o a sus organismos oficiales.

F. La superficie de los montes poblados con especies de crecimiento lento reglamentariamente determinadas, cuyo principal aprovechamiento sea la madera o el corcho, siempre que la densidad del arbolado sea la propia o normal de la especie de que se trate.

G. Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos, por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos, comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a viviendas de los empleados, las oficinas de la dirección ni las instalaciones fabriles.

En un apartat segon es refereix també a altres tipus de béns relacionats bàsicament amb el Patrimoni Històric. I als apartats 3 i 4 es dóna als Ajuntaments la possibilitat d’establir determinades exempcions.

Veiem, doncs, que l’exempció específica dels béns de l’Església deriva del Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, Acord o Tractat que Espanya va subscriure amb el Vaticà en tant que “Estat”, un concepte indiscutible des del punt de vista jurídic, però que des d’aquestes mateixes pàgines he dit més d’un cop que, com a catòlic, m’avergonyeix. Tot i així, vegem què diu l’Article IV-1, de l’Acord, pel que fa referència a l’exempció de l’IBI:

1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las Diócesis, las Parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones Religiosas y los Institutos de Vida Consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:

A. Exención total y permanente de la contribución territorial urbana de los siguientes inmuebles:

1.Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.

2.La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con Cura de almas.

3.Los locales destinados a oficinas, la Curia Diocesana y a oficinas parroquiales.

4.Los seminarios destinados a la formación del Clero Diocesano y Religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.

5.Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones Religiosas e Institutos de Vida Consagrada.

L’Acord amb la Santa Sen no fa, doncs, cap referència als pisos, garatges o locals propietat de l’Església que no destini a alguna de les finalitats ressenyades a l’article. Per tant, al meu entendre, no hi hauria cap impediment perquè els Ajuntaments cobressin l’IBI a l’Església per aquesta mena de propietats immobles.

 

Són aplicables a l’Església les excepcions de la Llei de mecenatge?

L’article 15.1 de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo diu: “Estarán exentos del Impuesto sobre Bienes Inmuebles los bienes de los que sean titulares, en los términos previstos en la normativa reguladora de las Haciendas Locales, las entidades sin fines lucrativos, excepto los afectos a explotaciones económicas no exentas del Impuesto sobre Sociedades”. Se cita sovint aquest article per al·legar l’exempció de l’IBI de tots aquells immobles propietat de l’Església a que no es refereix l’Acord amb la Santa Seu. Per tant, interpretat així, l’exempció afectaria també als pisos, finques rústiques, locals, etc. no destinats al culte, sempre que no es destinessin a activitats subjectes a l’Impost de societats. Tanmateix, aquesta interpretació a mi no em sembla correcta.

Aquesta llei es va aprovar en benefici de les “entitats (associacions, fundacions…) sense ànim de lucre”, i és cert que l’Església com a tal no actua amb ànim de guanyar diners. El seu objectiu és un altre. Ara bé, quan el legislador aprova aquesta llei no té present cap confessió religiosa (les excepcions de les quals contempla ja a la Llei d’Hisendes Locals) sinó les entitats de la societat civil constituïdes a l’empara de la nostra legislació que no persegueixin el lucre. Em costa, per tant, d’acceptar que els pisos, locals, garatges etc. titularitat de l’Església com a tal (em refereixo als inscrits a favor del bisbat o de les parròquies), es puguin acollir a les exempcions d’aquesta llei i, alhora, a l’exempció de la Llei d’Hisendes Locals, derivada dels Acords amb la Santa Seu. Molt diferent és que s’acullin a la Llei del Mecenatge els béns la titularitat dels quals sigui d’“entitats sense ànim de lucre” dependents de l’Església, com per exemple, Càritas, Mans Unides, i segur que moltes altres que ara no tinc al cap. Perquè l’Església no és una fundació, com ho pot ser la Juan March, ni una associació, com l’Ateneu. L’Església no és una entitat com aquelles a què es refereix la Llei del Mecenatge, encara que no persegueixi el lucre. És una “confessió religiosa”. Per tant, una “associació confessional”. I aquestes tenen a la llei un tractament específic.

 

Hauria de mantenir l’Església els privilegis?

Al meu entendre, l’Església catòlica hauria de tenir els mateixos drets i deures que “las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución” (art. 62.1.C del R.D.L.2/2004 a què he fet referència) i renunciar a un “dret i un estatus específic” en virtut d’un Tractat bilateral entre Estats que poua encara a l’antic “Concordat” de 1953. És, doncs, en un “Acord de Cooperació” –com el que s’aplica a les altres confessions religioses- on s’haurien d’establir els ajuts i les exempcions dels impostos sobre els béns de l’Església, que haurien d’afectar, en tot cas, aquells dedicats a accions socials, culturals i educatives, amb les quals l’Església supleix subsidiàriament (i eficaçment) l’acció de l’Estat, així com també a aquells altres béns que, per la seva naturalesa, formin part del Patrimoni Històric i Artístic (esglésies, convents, etc.).

Per últim, em sembla que quan l’Església aborda una qüestió d’aquesta naturalesa no s’hauria de comparar amb els sindicats o els partits polítics, ni observar si aquests paguen l’IBI o el deixen de pagar. S’hauria de comparar exclusivament amb les altres confessions religioses. Hauria de veure els drets i deures que els atorga l’Estat i demanar el mateix tractament. Qualsevol pretensió de tracte especial em sembla fora de lloc.

 

Anuncis

%d bloggers like this: