L’Argentina: un pas més per protegir-se de la desfeta

by

L’expropiació del 51% de la petroliera YPF per part del govern de Cristina Fernández és, probablement, la notícia més destacada del panorama espanyol de les darreres setmanes, a no ser que arribi a quedar petita després del conjunt de mesures que el govern espanyol ha pres en matèria de sanitat i educació, dues peces fonamentals del nostre estat de benestar.

Tanmateix, l’expropiació de la petroliera, propietat de REPSOL, té més connotacions des del punt de vista internacional i també respecte dels mercats, ja que ha provocat un daltabaix espectacular de la Borsa, on l’IBEX ha caigut estrepitosament fins a fer perillar els dividends que molts inversors esperen. També ha tingut repercussions de caire internacional, perquè no ha deixat indiferent els governs, encara que no tots han respost de la mateixa manera. Els Estats Units han fet una protesta força tímida (no és creïble que Cristina Fernández no hagués parlat de l’expropiació a Obama durant la reunió que havia tingut amb ell un dia abans d’ordenar-la), que s’ha limitat a dir que es tracta d’una decisió que “crea un clima d’inversió molt negatiu”, paraules que van provocar irritació a La Moncloa, que esperava un recolzament dels nord-americans que no ha arribat.

Més favorable ha estat, en canvi, la declaració de diversos països del G20 i també la d’altres nacions que han criticat amb duresa la decisió del Govern argentí d’expropiar la majoria del capital d’YPF durant una reunió de ministres de Comerç celebrada fa una mica més d’una setmana a Mèxic.  El tema d’ YPF va ser debatut en la sessió vespertina de la primera jornada, segons van revelar alguns participants a la cimera, que van destacar el rebuig a aquesta expropiació. És el cas d’Alemanya, Itàlia, Estats Units i Regne Unit, tots ells membres del G20, així com de Perú i Xile. Aquell mateix dia, el secretari d’Estat de Comerç d’Espanya, Jaime García-Legaz, va anunciar que el tema seria dut a la reunió perquè la decisió argentina era “frontalment contrària” als principis del G20.

També al sí de la Unió Europea s’ha anunciat l’estudi de mesures contra Argentina (veurem a la fi què en sortirà), però d’altres països com, per exemple, Brasil, s’han negat a condemnar la decisió d’Argentina. De fet, la presidenta Dilma Rousseff ha reiterat que el seu govern no interferirà de cap manera en l’expropiació, que considera un “assumpte intern” de la política d’un estat sobirà. I no hem d’oblidar la puixança del Brasil com a referent polític i líder continental.

El proteccionisme com a solució

La decisió de Fernández de Kirchner d’expropiar la majoria d’accions d’YPF no s’ha de veure, però, com una decisió aïllada, sinó que l’hem de situar dins el context d’una política proteccionista que la presidenta peronista, seguint la tradició dels seus avantpassat, ha decidit dur a terme empesa per la preocupant situació econòmica del seu país. La política del “salt cap endavant” és molt pròpia dels polítics populistes que, més prest o més tard, sol acabar amb un fracàs estrepitós, després d’haver malbaratat la riquesa dels països que governen.

Per poc que repassem la política dels dirigents actuals de l’Argentina veurem que el govern de Fernández de Kirchner ha reforçat darrerament les restriccions comercials a les importacions. De fet, des del dia 1 de febrer, les societats argentines han d’informar al govern de les operacions comercials que pensen dur a terme omplint una “declaració anticipada de les importacions”, que detalli els productes que volen importar, importacions que –en tot cas- han de rebre l’aval de les autoritats argentines.

“Lo más sorprendente –deia en to de crítica el diari argentí Voz del Interior-, es que no se sabe aún qué organismos deben dar esta aprobación ni se conoce tampoco el tiempo que se tardará en obtenerla”. Per altra banda, el govern fa acords amb el sector privat perquè les empreses argentines es comprometin a exportar la mateixa contrapartida del que importin. Una mesura que el diari uruguaià El País criticava durament.

Aquests anuncis proteccionistes han provocat la indignació de molts països, sobretot dels qui van signar amb l’Argentina els acords de MERCOSUR, i especialment del Brasil, de l’Uruguai i del Paraguai. I això perquè, com especificava el diari econòmic Fortuna, “se trata de una barrera comercial no sólo para las importaciones argentinas sino también para las exportaciones de los países vecinos”. Aleshores, el diari concloïa afirmant que “No puede haber inversiones en un país donde las reglas cambian constantemente”.

Enrique Szewach i Francisco Ingouville anaven més enllà en un article publicat al periòdic Ámbito Financiero, de Buenos Aires. La posició argentina s’explica –segons ells asseguren- per la manca de dòlars a la caixa del Banc Central per reemborssar el deute exterior i per pagar les importacions indispensables –bàsicament l’energia-, car aquests darrers anys, en lloc d’entrar capitals a l’Argentina, el que s’ha produït és una fugida de capitals en massa, que xifren en més de vuitanta mil milions de dòlars (uns seixanta mil milions d’euros).  A més, “la política energética ha destruido la autosuficiencia y ahora tiene que importar energía, mientras que se exportaba hasta ahora.” La qüestió no és, doncs, segons aquests analistes, de protegir la indústria local o la millora del lliure canvi, sinó “la falta de dólares en las cajas”. Dòlars que, curiosament, han anat a raure, en gran part, al Brasil, que els ha acumulat (juntament amb altres divises estrangeres) fins al punt que ha hagut de limitar diversos cops l’entrada de la moneda nord-americana, entrada que s’ha produït degut a la facilitat que han trobat els inversors, àvids d’especulació, d’invertir en aquell país.

No sé com acabarà la qüestió per als inversionistes de REPSOL, encara que jo diria que malament, perquè dubto molt de la “comprensió” internacional en un moment de gran debilitat espanyola, amb un govern que fa el mateix que criticava al seu antecessor –improvisar cada dia- contradient tots els principis que havia fixat al seu programa electoral (és clar que –almenys així ho justifiquen- per culpa de com els socialistes havien deixat el país i perquè aquests, a més, els van amagar la vertadera realitat d’Espanya).

Només ens mancava l’entropessada del rei per acabar de tancar un panorama negatiu envers l’exterior, que ha permès que fins la populista Fernández de Kirchner fes burla d’un monarca que, avui, ja no s’atreviria a dir a ningú “¿Por qué no te callas?”, perquè fins els aprenents de dictador de marca bolivariana en farien befa immediatament.

Tan de bo que la tempesta “plusquamperfecta” de què ens para Enric Juliana no vagi a més (i és difícil que no hi vagi) i que tampoc s’acompleixin els temors d’Antoni Puigverd envers la resposta cesarista que la dreta més dreta del país voldria endegar amb un José María Aznar a la presidència de la Tercera República. Però sembla que hi anem cap dret.

Anuncis

%d bloggers like this: