Josep Maria Quintana

Estimat director: El meu fill, Pere, llicenciat en física, que durant aquests anys elabora la que serà la seva tesi doctoral a Météo-France (Tolosa de Llenguadoc, França) becat per l’Estat francès, és, dels meus fills, el qui més s’assembla al seu avi, el doctor Mateu Seguí Mercadal. Curiós per naturalesa, tafaner del pensament i aprenent d’intel·lectual, és, però, un dels més grans especialistes que conec a l’hora d’esberlar els qui han estat els meus (potser hauria de dir, amic director, els “nostres”) mites, o el que és el mateix, les il·lusions de quan tu i jo érem joves soixante-huitards i admiràvem envejosos “la França Republicana”, una França on fins la dreta tenia alguns aspectes dignes d’admirar, i que vèiem com a model del que nosaltres voldríem que un dia arribés a ser l’Espanya franquista on vam néixer i on ens estàvem formant. Tanmateix, en Pere em va desmuntant el mite dia rere dia. I el que és encara pitjor: ho fa des del cor mateix del país per nosaltres enyorat. (more…)

Estimat director: Després del cessament d’hostilitats al sud del Líban, els mitjans d’informació àrabs i israelians han esdevingut un lloc apassionat de discussió. Hezbollah, que pot enorgullir-se de no haver estat laminat per l’exèrcit jueu, s’ha convertit en objecte de culte per als àrabs, encara que els libanesos (o alguns libanesos) estiguin preocupats pel futur de la integritat del seu país, alhora que els israelians (molts israelians) aclaparats per no haver vençut (no vèncer és d’alguna manera perdre), volen demanar comptes a Olmert i al seu govern.

Aquesta podria ser la síntesi del que està passant ara a l’Orient Mitjà, però en l’espai de què disposo hauré de dir alguna cosa més. En efecte, la batalla que va emprendre Hezbollah contra Israel ha tingut un eco desconegut fins avui en el món àrab, cosa que ens empeny a demanar-nos el perquè d’aquest fet. (more…)

Estimat director: El passat dissabte, Juan Manuel Lafuente, publicà un interessant article de caire històric (“El 1 de septiembre de 1535”) on explicava l’assalt de Maó per les tropes del pirata Barba-rossa. Deia:

“La antigua Universidad que actuaba como máxima autoridad local, se reunió para debatir la polémica rendición, que fue aceptada el día 4 de septiembre. Pero impusieron una condición: la de salvar sus diez casas con sus familias y bienes. El corsario y su banda saquearon, robaron y destruyeron todo lo que encontraron en su camino. Fue así como abandonando el puerto de Mahón al amanecer del día 5, cargados con unos ochocientos prisioneros; más de la mitad de lo que se estimaba que era su población, lo que puede dar una idea de las desastrosas consecuencias del asalto.

Es muy posible que esta dramática parte de nuestra historia no haya sido objeto ni celebraciones ni de conmemoraciones, como sucede con el salto de Ciutadella, debido a esta polémica rendición, que no pasó por alto las autoridades que ordenaron el ajusticiamiento público de los responsables de la rendición”.

A la vista dels que jo sé, penso que tot el que diu Lafuente és cert, només que potser no insisteix prou en un dels dos punts que esdevenen fonamentals d’aquesta història: concretament en el de fellonia de les autoritats maoneses. L’altre punt bàsic és, evidentment, el setge i l’assalt pel pirata turc. Val la pena, doncs, que hi insistim una mica perquè la rendició de les autoritats no pot qualificar-se només de “polémica” (penso que Lafuente ha estat, en això, massa benèvol), ans crec que s’ha de qualificar sense embuts de traïdora, perquè en aquella ocasió cometeren una clara fellonia de la qual tots ens n’hem d’avergonyir. (more…)

Estimat director: Quan a finals de la dictadura del general Franco i després d’haver acabat els estudis universitaris, vaig tornar a Menorca amb el cor ple d’il·lusions i el cap atapeït de cabòries, recordo que en un debat en aquell Ateneu de Maó que aleshores presidia l’enyorat i sempre respectat Guillermo de Olives, arribàrem a la conclusió que els mals de l’època es devien bàsicament al capital monopolista internacional (un concepte, aquest, força en boga aleshores entre la nostra colla d’intel·lectuals barbuts, amb jersei de coll alt i pipa a la boca) i també a les multinacionals que, màquines sense ànima, destrossaven el teixit industrial, malmetien la classe obrera i la convertien en pura mercaderia.

Fou en un moment àlgid d’aquell debat fins aleshores monocolor, quan, entre el fum espès i gris-blavós que emplenava la sala de conferències, s’alçà un home que deuria tenir uns cinquanta anys, el posat elegant, el bigoti retallat sobre els llavis i uns ulls vius que s’amagaven rere les ulleres de carei. Un cop va estar dret, digué amb una veu tan contundent com clara: “Doncs jo, en tota la meva vida d’empresari, l’únic que lamento és no haver estat capaç de crear una multinacional”. Allí es féu de sobte el silenci i semblà que es fonguessin els ploms. “Carai! –em vaig dir- com els té de ben posats aquest home!” No cal que et digui, estimat director, que aquest ofssider era Joan Casals Thomàs. (more…)

Estimat director: Concloïa la meva darrera carta defensant l’autonomia de l’home com a conseqüència de la seva emancipació, emancipació que el llença al si d’una societat que ha deixat de ser teocràtica i que esdevé laica, o com també podem dir, secularitzada. Tot això a conseqüència del pensament que s’obre pas a partir de les Llums.

I quan dic una societat laica o secularitzada (societat que podem també descriure com a aconfessional) convé que precisem bé els conceptes, perquè no hem de confondre laica amb laïcista, mots, el significat dels quals hem de diferenciar clarament. No fa gaire dies, en un article publicat a La Vanguardia, el teòleg de la Universitat de Navarra, Josep-Ignasi Saranyana, explicava perfectament en què es diferencien aquests dos conceptes. “És laïcista l’Estat –deia el teòleg- quan es mostra bel·ligerant en matèria religiosa, quan s’oposa a la religió en la vida pública, quan l’empeny a l’esfera de la privacitat o quan la persegueix.” En canvi, un estat laic o aconfessional “és aquell que es declara incompetent en matèria religiosa i que, com a conseqüència d’això, es mostra neutral en aquesta qüestió.” (more…)

Estimat director: No conec l’islam a no ser per les manifestacions que m’ofereixen avui alguns dels seus membres més actius, especialment en el món polític, i si bé estic disposat a considerar que aquests no representen tota la riquesa alcorànica, és evident que m’he d’atènyer al que veig, i el que veig certament no em sedueix.

Penso que haver viscut el segle de les Llums, encara que no tothom de casa nostra en sigui conscient, serveix d’alguna cosa. I estic segur que no et diré res de nou, amic director, si et confesso una vegada més que em sento deutor dels pensadors d’aquest segle, del qual en podem destacar un primer tret i alhora principal: el que consisteix a privilegiar la facultat d’escollir i de decidir per un mateix en detriment del que ens ve imposat per una autoritat exterior, superior o Suprema. (more…)

Estimat director: De sobte et despertes, i quan encara no t’adones que has pres consciència de la realitat, poues en el teu jo més profund i resols encarar-te a la vida decididament i descarada. Acabes de llegir aquest Mann que es posa en la pell de Goethe (Thomas Mann.- Carlota en Weimar, Edhasa, Barcelona 2006), en la pell, doncs, d’aquest escriptor amb qui l’autor de Lübeck compartia no sols l’atracció per allò que és característic de la “germanitat” (moral severa, profunditat filosòfica), ans també pel que ho és del món llatí, el meu, el que m’ha ensenyat a comprendre l’osmosi vital que he fet amb Nicolau M. Rubió, el mestre, l’amic que mai no he conegut, però que he estimat: passió vital, exaltació artística, el goig que comença i acaba sovint en la pròpia pell. T’has fet gran. No ets encara vell en aquesta societat que allarga la vida però no l’enteniment, i menys encara la saviesa. Sí, és cert, vivim cada cop més, però certament que no som més savis, i la por a la mort se’ns apareix com un espectre que no acabem de treure’ns de sobre. Aleshores pensem en el Faust, i és altre cop Goethe l’home que ens ve a l’encontre. Però també Goethe ha envellit. “Abans –diu-, tenia ganes d’anar a Itàlia, ara a les caldes, perquè amollin una mica els membres meus endurits; així és com l’edat canvia els desigs i ens tomba. L’home ha de convertir-se en runa. Però és una cosa gran i meravellosa aquesta runa i aquesta edat, i un invent alegre de la bondat eterna que l’home estigui content amb les seves condicions i que aquestes aconsegueixin adaptar-lo, que hi estigui d’acord i que siguin tan seves com també ell els pertany. Envelleixes, et fas un home gran, i mires amb benvolença, però en tot cas amb un cert menyspreu la joventut, aquest poble d’ocells. ¿T’agradaria tornar a ser jove, a ser l’ocell d’aleshores? L’ocell va escriure Werther amb una lleugeresa ridícula, i ja era alguna cosa, tot i la seva edat. Però viure i envellir!, aquesta és la qüestió. Tot l’heroisme consisteix a perdurar, a mantenir la voluntat de viure i de no morir, és això; i la grandesa només a la vellesa podem assolir-la.” I per què ho penso, això, en aquest diàleg que sostinc amb mi mateix, en aquesta mena de monòleg interior que jo, avui, intento d’exercitar potser imitant Mann -Déu meu, si és així, quina catàstrofe!-, un Mann, però (més difícil encara), que es transvesteix de Goethe, ço vol dir que es col·loca en la seva pell, una pell que, tot i que encarna com ningú l’esperit germànic, considerà Napoleó –la gran bèstia negra del conservadorisme europeu- com l’assot –bell assot en aquest cas!- dels qui estimen exclusivament la tradició, dels qui viuen només girats al passat, a aquest passat que Metternich, el canceller, amb l’ajut de les ments europees més contràries al progrés, volgué fixar en el mapa de l’Europa del seu temps. “Els insensats volen recolzar la tradició amb doctrina i història –diu el Goethe de Mann-. Com si això no anés contra tota tradició!” Hi estic d’acord, és ben cert, però aleshores em trobo estrany perquè també jo veig que la meva vida avança i que m’acosto ja a les portes d’allò que en diem –quin eufemisme més estúpid!- la tercera edat, en lloc de dir-ne, com pertoca, la vellesa. I ho dic perquè il vecchio genitor que sóc (i que em perdoni Piave) ha vist fa pocs dies com el fruit de la seva experiència conjugal (la pròpia, la intransferible), ha donat vida a una altra nova, bella i esperançadora existència. Quin miracle més humà i, a voltes, més incomprensible! I amb això torno al Goethe de Mann: “Sí –assegura-, ho has dit bé; entra un aire bonic, un aire matutí, virginal i dolç, que et venta amorosament i confiat. És celestial aquest rejoveniment sempre renovat del món després de la nit per a tots nosaltres, joves i vells.” Però no acaba aquí la reflexió del geni del Meister. “Diem sempre –i això ho escric amb la mirada fixa en aquest nadó- que la joventut acut només a la joventut. Però la Naturalesa jove acut també als vells, completament despreocupada.” D’ací que jo traslladi a aquest infant que ni tan sols pot mirar-me, però que jo si que el miro, i el gaudeixo, i l’estimo, el que la Naturalesa em diu a mi: “Si pots gaudir-me, sóc teva, i més teva que de la joventut. Car aquesta no té el sentit adequat, només l’edat el té. Seria terrible si a l’edat no se li acudís sinó el que és vell!” I això em conforta. Però sovint (massa sovint) t’assalta la por, aquesta por cerval a la mort que –només mor el que és viu- amb una certa insistència, se t’acosta. Aleshores t’aferres novament al Goethe de Mann i penses que “el terror de la mort és la renúncia de la idea, pel fet de renunciar aleshores a la vida.” Tanmateix això no et treu de pensar quin ha de ser el teu últim etern. Ell argumenta que “seria religiositat creure que el llamp d’alegria d’una vida més alta penetrarà un dia en la negra desesperació de l’esperit abandonat de la vida”, i això em pesa, o em dol, com vulguis, perquè jo vull mantenir viva l’esperança, encara que sovint el dubte m’embolcalli i també jo, com ell, cregui que em “complauria en la religiositat si no hi hagués gent religiosa.” Diu: “Seria bona cosa, així com també l’adoració del secret, en una callada esperança i confiança, si els insensats no haguessin fet d’això, en la seva presumpció, una tendència i un arrogant moviment polític, un triomf juvenil i impertinent (…) unit a tota classe d’hipocresia, de patriotisme i d’hostilitat.” Jo crec, però, que amb la pols no es dispersa l’esperit, perquè l’home no és només un animal, i també perquè –altre cop Mann, o Goethe, que ja no ho sé distingir- “l’home coneix la repetició de les seves circumstàncies, la joventut, la vellesa, la vellesa com a joventut; [i] li és dat viure altre cop el que ja ha viscut, reforçat per l’esperit. Seu [de l’home] és el suprem rejoveniment, en què li és dada la victòria sobre el temor de la joventut, la impotència i el desamor, el cercle que expulsa la mort…” I això ens permet de ser nosaltres mateixos, d’aferrar-nos al jo vital amb totes les nostres forces. D’ací que, a pesar dels anys, diré que “si algú parla de fossilització, parla endebades, doncs no hi ha contradicció entre aferrar-se, el desig d’una unitat de la vida, del manteniment del jo, i la renovació, el rejoveniment…” I t’asseguro, estimat director, que no ho escric pas per a tu, això, o no especialment per a tu, ans ho faig més aviat amb l’esperança que un dia, encara que sigui llunyà, ell, en Pau, el meu nét, aquest ésser menut que acaba de néixer a la terra de Joanot Martorell (mestre porfidiós -ell sí!- de veritables “lletres de batalla”), em pugui llegir i, el que és encara més bell, em pugui comprendre.

Estimat director: Poques coses són més difícils que opinar sobre el Líban, una realitat de guerra flagrant a la qual gairebé tothom s’hi enfronta amb la posició presa: Els antiamericans i (òbviament) antiisraelians es confirmen una vegada més en les seves posicions. Els qui no són antiamericans, tot i l’horror i la injustícia que sempre comporta una guerra, pensen que Israel té les seves raons per a fer el que ha fet. I trobem encara una altra postura, la dels que pretenen l’equidistància: “Els principals causants del desordre actual són Hezbollah i Hamas, però Israel ha respost d’una manera exagerada” (Govern espanyol), encara que l’equidistància deixa de ser-ho un cop Pepillo Blanco assegura que “las víctimas civiles provocadas por los bombardeos israelíes en Líbano no son ‘daños colaterales’ sino un ‘objetivo buscado'”.

T’agrairé, amic director, que avui em permetis un experiment: el de transcriure dos articles absolutament contradictoris escrits per persones que estan segures de tenir raó. El lector, doncs, els podrà llegir directament, sense manipulació informativa. El primer, és un article publicat en el diari libanès i pro-sirià, As-Safir; el segon és un article aparegut en el diari israelià de Tel-Aviv, Yediot Aharonot. Els dos han estat transcrits per Courier International (París) i jo els he traduït del francès. (more…)

Estimat director: Pels qui acceptem la democràcia com a sistema polític i l’acceptem no sols quan ens afavoreix sinó també quan ens perjudica, quan les eleccions les guanyen els nostres o quan les guanyen d’altres que, segons el nostre criteri, són un perill per a les institucions, “son un desastre”, “socavan la unidad de la patria” i fins i tot “dejan que sea ETA la que dicte su programa político”, ens hem de declarar solidaris amb els qui, fa setanta anys, van haver de sofrir un cop d’estat que, en nom de Déu i de la Pàtria, trencava amb el procediment democràtic espanyol i provocava una guerra civil que va causar un milió de morts i va portar el dolor i la misèria a moltes famílies (tant d’un costat com de l’altre).

Això no ens impedeix, però, d’analitzar els fets seriosament, ni tampoc de discernir amb lucidesa sobre aquell període que s’encetà ple d’esperança però que va ser incapaç d’incorporar en el projecte una gran part de la societat. És cert que no sempre per culpa dels republicans i dels socialistes, perquè hem d’acceptar que la dreta espanyola de l’època (una dreta molt influïda per una Església poderosa i intolerant) mai no va assimilar aquest concepte de democràcia que implica la possibilitat de perdre el poder per decisió de la majoria de ciutadans.
Diguem que davant aquesta realitat, els partits favorables a la República tampoc no van saber crear ponts de diàleg i, amb el pas dels anys, entre els uns i els altres es va anar aixecant un mur infranquejable que va impossibilitar cap mena d’acord. I un cop alguns es van saltar aquest mur amb fusells, aleshores es va produir el regnat del dolor, de la mort i de la barbàrie. (more…)

Estimat director: El corresponsal del diari Le Monde començava així l’article en què ressenyava els resultats finals de les eleccions presidencials a Mèxic, el passat dia 7 de juliol:

“S’esperava la victòria del candidat d’esquerra, Andrés Manuel López Obrador. Tot indica, però, que el pròxim president de Mèxic serà el seu adversari de dreta, Felipe Calderón, que ha obtingut 0,58 punts percentuals més, segons un recompte oficial que s’ha fet públic el 6 de juliol i la validesa del qual ha estat contestada per M. López Obrador.

‘El candidat que ha obtingut el percentatge més alt de l’escrutini nacional és Felipe Calderon’ –anunciava el capvespre del dijous (quatre dies després de l’escrutini) el president de l’Institut Federal Electoral (IFE), Luis Carlos Ugalde, al terme d’un suspense que ha tingut el país amb l’ai al cor. ‘La regla d’or de la democràcia vol que el candidat que ha recollit més vots sigui el guanyador’, ha precisat. Però la situació és tan tensa que només el Tribunal federal electoral (Trife) està habilitat per a proclamar el vencedor, com a més tard el 6 de setembre, després d’haver examinat el recurs que interposarà el Partit de la Revolució Democràtica (PRD), la formació de M. López Obrador.”

Difícil situació, doncs, la de Mèxic i difícilíssima posició la del guanyador, Felipe Calderón, que veu com el seu contrincant del PRD qüestiona i impugna els resultats davant dels tribunals que, en qüestió de pocs mesos haurà de pronunciar-se.

Quin és, però, el país que es trobarà el guanyador dels comicis? Vegem-ho:

Els Estats Units de Mèxic tenen una superfície de 1.958.200 km2 (Espanya 509.990 km2); una població de 107 milions d’habitants (Espanya 43 milions), i una Renda per càpita de 9.666 dòlars (Espanya 20.000). Ara bé, si ens atenem a les dades que ha donat el Banc Mundial, haurem de concloure que gairebé la meitat de la població mexicana viu per sota el llindar de la pobresa (amb menys de 4 dòlars per dia), i que 1 de cada 5 mexicans guanya massa poc per a alimentar-se correctament. Més del 45 per cent de la riquesa nacional es troba en mans del 10 per cent de la població, i pel que fa al frau fiscal, els darrers estudis oficials, que daten de 2002, estimen que el 40 per cent de les empreses i el 70 per cent dels professionals liberals i dels petits empresaris defrauden i amb prou feines paguen cap impost.

Val a dir que aquesta situació semblava que havia de canviar quan, ara fa sis anys, i per primer cop en la història del Mèxic modern, Vicente Fox accedia a la presidència desbancant el candidat del PRI (Partido Revolucionario Institucional) que havia governat el país durant els 71 anys anteriors. Com a candidat del Partido de Acción Democràtica (PAN, conservador), Vicente Fox havia brandat la bandera del canvi. Però la victòria electoral de Fox no fou completa perquè el seu partit no aconseguí la majoria al Congrés dels Diputats ni tampoc al Senat, de tal manera que no va poder dur a terme les reformes principals que havia promès.

És evident que la política de Fox no es pot considerar negativa en tots els camps, però també ho és que no ha pogut posar fi als grans problemes de Mèxic que, d’acord amb una enquesta de l’institut Mitofsky, són la inseguretat, l’atur, la pobresa i la corrupció, realitats que han implicat que 12 milions de mexicans hagin emigrat als Estats Units en els darrers temps.

Si has seguit mínimament la campanya electoral, hauràs vist, estimat director, que els dos candidats principals sostenien dues maneres força diferents d’encarar els problemes del país. Calderón (PAN) es mostrava convençut que la continuació de la política liberal adoptada pel seu antecessor era el camí més correcte per a redreçar l’economia i per a crear nous llocs de treball. D’ací que proposés de reduir els trams superiors dels impostos sobre la renda de les persones físiques i també de les empreses tot substituint l’escala progressiva actual per un tipus únic, decisió que, segons ell, provocaria immediatament un augment de la inversió.

Ben al contrari, el candidat López Obrador (PRD) convidava els electors a “propiciar un canvi profund fins a l’arrel”. Durant la campanya, assegurava que el Mèxic actual recordava terriblement el de la dictadura de Porfirio Díaz abans de 1910. “El poder -afirmava López Obrador- serveix els interessos d’uns pocs privilegiats” i assegurava que la política de Calderón conduiria el país a la ruïna financera.

La resposta del candidat conservador no es féu esperar, tot afirmant que durant l’etapa de batlle de Mèxic D.F., López Obrador havia acumulat un gran deute per a finançar els programes socials, alhora que la criminalitat i la corrupció no sols no s’havien reduït ans havien crescut. D’altra banda, la major part dels spots publicitaris de la dreta apuntaven clarament una idea: que López Obrador era un dictador d’esquerres en potència.

James C. McKinley Jr., després de seguir la campanya mexicana, afirmava això de López Obrador a The New York Times: “Si analitzem el balanç de l’antic alcalde de Mèxic, res no indica que dins la seva ànima s’hi amagui un perillós revolucionari. És cert que el deute de la ciutat va créixer un terç durant el seu mandat, però també va millorar la recaptació dels impostos en un 44 per cent. Va suprimir més de 500 càrrecs administratius, va eliminar els pagaments en espècie als funcionaris i va reduir els salaris d’aquests. El resultat de tot això va significar un equilibri del pressupost i un augment paral·lel dels ingressos i de les despeses en un 60 per cent.”

I continuava dient McKinley: “També aconseguí d’aprovar un conjunt de mesures socials –com els subsidis per a les persones grans, per als discapacitats i per a les mares soles-, decisions que el feren extremadament popular, tot i que han persistit alguns problemes, com el que fa referència a l’aprovisionament de l’aigua o el de la criminalitat.”

Les eleccions, doncs, han posat sobre la taula les dificultats que implica el govern d’aquest gran país, i han apuntat un canvi estructural evident en el sistema de partits. Tot situant gairebé en igualtat de condicions el PAN (conservador i catòlic) i el PRD (esquerrà i progressista), sembla que ha fet entrar en una agonia el vell PRI, l’antic partit revolucionari que es mostra cada cop més esgotat i corromput per tants anys de poder.

Diguem també que davant l’estret marge que ha donat la victòria al guanyador, aquest ha allargat la mà al perdedor tot manifestant-li que estava dispost a formar un “govern d’unió nacional” amb “generositat i patriotisme” per a superar el bloqueig d’un Congrés sense majoria presidencial. Tanmateix, l’anunci que ha fet el perdedor López Obrador d’impugnar els resultats electorals no sembla que auguri aquesta possible col·laboració.

Respecte d’això et diré finalment que impugnar uns resultats que han estat avalats per l’IFE i pels observadors internacionals és una decisió extremadament greu que, si finalment no és avalada per la Justícia mexicana, destruirà la credibilitat del candidat d’esquerres i haurà danyat greument la democràcia.

————–
(1) Porfirio Díaz governà Mèxic dos cops : del 29 de novembre de 1876 al 30 de novembre de 1880; i de l’1 de desembre de 1884 al 25 de maig de 1911. Morí exiliat a França el 2 de juliol de 1915.