Josep Maria Quintana

Avui tots els diaris van plens de comentaris sobre la crisi de govern que ha provocat Zapatero i sobre els nous ministres (i també sobre els vells). Per tant, és difícil que una persona que viu aïllada com jo (mai més ben dit, vivint, com visc, a Menorca), una persona que no sopa amb alts càrrecs socialistes o conservadors, com sí que fan els tertulians de les ràdios o els comentaristes dels grans diaris, pugui dir res que el lector ja no sàpiga. I tanmateix vull dir alguna cosa. La següent: Zapatero, empaitat per una crisi que encara no fa un any negava rotundament, atemorit pel vendaval que li està caient al damunt (i el que li pot caure encara) ha fet el mateix que fa el papa (i els bisbes) actualment, i que fan en general les persones que tenen por: replegar-se damunt ell mateix i rodejar-se dels seus fidels més íntims.

Potser només dues persones no encaixen prou bé en aquesta anàlisi: Gabilondo (Educació) i González Sinde (Cultura). El primer –un home realment de prestigi- que se situa en un ministeri molt important i amb greus problemes d’enteniment amb els ciutadans, dirigit fins ara per una radical, creguda i de diàleg difícil, a qui el Tribunal Suprem ha tombat diversos projectes. La segona, en un ministeri que no hauria d’existir, dirigit fins ara per un elitista (també més cregut que eficaç), ministeri que segurament provocarà a la nova ministra –que no és del gremi- greus enfrontaments amb aquesta força emergent i cada cop més poderosa que són els internautes, perquè González Sinde, a més de ser una declarada partidària del “Manifiesto por la lengua común” (cosa que, per cert, la situa al mateix nivell que Rosa Estaràs i Juajo Mollet –com veureu cito només els més pròxims-), és de les qui voldrà posar barreres al camp, i això és pràcticament impossible si no s’ajuda d’una forta repressió, a base d’introduir filtratges a la xarxa que, amb l’excusa de la defensa de la cultura, acabaran per ofegar les llibertats.

Zapatero ha posat bona cara al mal temps, ha dit quatre llocs comuns (escolteu lentament i críticament les seves paraules i veureu com en són de vàcues) i ha girat com un calcetí la perorada de fa un any. Aleshores s’obria a la societat. Avui, encara que no ho ha dit clarament, es replega damunt ell mateix i gairebé exclusivament damunt els seus (i això que no té majoria!). De fet, perquè la remodelació hagi estat una meravella, només li manca haver introduït en el govern aquesta escolana d’amèn que respon al nom de Leire Pajín, una dona que ha assolit la glòria entorn dels 30 anys i a la qual no li he escoltat res que no soni a fals. De fet, jo no sé si Pajín pensa o no per ella mateixa. Sé només que sempre diu allò que cal dir. Ella és dins el partit (i també de cara al públic), el millor alter ego de Zapatero. Una fantàstica venedora de fum.

He esperat uns dies a parlar-ne, però cada cop que hi penso, m’adono que aquest papa que tenim és fonamentalment humà. I no ho dic, això, perquè cregui que pensa en l’home per damunt de tot, perquè jo penso el contrari: que ell posa el dogma, la llei i l’ortodòxia per damunt de l’home. Ho dic perquè ell, com tots nosaltres, comet error rere error.

De fet, aquest any de 2009 (cinquè del pontificat de Ratzinger) ha esdevingut per a ell un annus horribilis, a tenor del que està succeint. Vegem-ho sintèticament:

• 24 de gener.- El Vaticà aixeca l’excomunió* que pesava des del 1988 sobre els quatre bisbes lefebrians que refusaven –i refusen- l’herència del concili Vaticà II. La protesta, que fou gran en el món catòlic, augmentà força més pel fet que un d’aquests prelats, el britànic Richard Williamson, havia negat l’Holocaust dos dies abans en una cadena de televisió sueca.
• 31 de gener.- El papa nomena l’ultraconservador Monsenyor Wagner bisbe auxiliar de Linz, a Àustria. L’episcopat austríac obliga Roma a repensar aquesta decisió.
• 5 de març.- L’arquebisbe de Recife, al Brasil, excomunica la mare d’una filleta de 9 anys que havia sofert un avortament provocat després d’una violació del seu avi. També excomunica els metges que li provocaren l’avortament. Aquesta excomunió va tenir el suport de la Santa Seu, però uns dies després va ser desaprovada per la Conferència episcopal del Brasil i per un prelat del Vaticà sobre les pàgines de L’Osservatore Romano.
• 15 de març.- Dins l’avió que duia el papa al Camerun, amb motiu del primer viatge papal a l’Àfrica, Benet XVI afirma que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida. Afirmació que obté una gran contesta científica a tot el món.

Inserits en una Europa que, des de fa més d’un segle, ha lluitat per la igualtat de les dones i per la defensa de les minories, com per exemple,dels homosexuals, el papa els gira l’esquena, els condemna –o les aïlla- i prefereix de reconciliar-se amb la Fraternitat de Sant Pius X, una confraternitat que voldria transformar la República Federal Alemanya en un Estat religiós i que defensa la pena de mort.

Davant tots aquests fets hom s’adona que la ideologia de Joseph Ratzinger no és només la d’un conservador, és la d’un reaccionari inflexible. Avui, doncs, com ahir, la gent –és a dir els homes- li importen menys que la unitat de l’Església. I en la seva ment, el dogma preval damunt de la vida i el sofriment dels éssers humans.

No hi ha dubte que una crítica com la que acabo de fer, que és la síntesi de moltes de les crítiques que ha rebut el papa d’ençà que va encetar aquest any 2009, li ha provocat un fort dolor al papa –fet aquest que l’humanitza-, un dolor que ha manifestat al llarg d’una llarga “Carta als bisbes”, on, aclaparat pel fet –segons ell evident-, que “el vertader problema és que Déu ha desaparegut de l’horitzó dels homes i que, mentre s’apaga la llum que prové de Déu, la humanitat es troba mancada d’orientació”, aclaparat, dic, per aquesta visió negativa i absolutament pessimista de la realitat, i conscient alhora que els homes han girat l’esquena a Déu, el papa sembla que intenti suplir l’absència de Déu reforçant l’autoritat del seu vicari a la terra. A partir, doncs, d’aquesta visió pessimista i negativa, per al papa i per a un important sector de l’Església d’avui, l’autoritat esdevé més important que el rencontre amb Jesús. Així doncs, els és urgent d’afirmar l’autoritat a qualsevol preu, com també la importància d’una jerarquia, rígida i abstracta dels valors. Per això el papa i els bisbes que encarnen aquesta ideologia del replec sobre ells mateixos, actuen com han fet en aquest cas: generosament amb els lefebrians i durament i rígidament davant la filleta de nou anys violada per un avi monstruós.

Davant això, nosaltres, els catòlics creients, ens demanem: ¿Quin contacte té amb el món un papa que no s’ha adonat que aquest bisbe Williamson que perdona acabava de negar públicament l’Holocaust, quan això ho sabíem tots els qui llegim diaris o simplement escoltem les notícies que dóna la ràdio o la televisió?

¿Quin contacte té amb el món un home que diu que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida quan tots sabem que milers de missioners catòlics ajuden a combatre la malaltia repartint i explicant als pobres i ignorants indígenes africans que tinguin relacions sexuals amb la protecció dels preservatius?

¿Quina sensibilitat té aquest bisbe de Recife –i la Santa Seu en donar-li suport- davant un drama com el d’aquesta filleta violada?

No és que a mi em dolgui especialment que el papa intenti una reconciliació amb els bisbes lefebrians, encara que jo em pugui trobar a les antípodes del que pensen aquests. El que a mi em dol és que, alhora, el papa no es preocupi també del “cisma soterrat” que afecta a milions i milions de laics que, cada dia que passa, ens trobem més lluny d’aquesta Església que dóna l’esquena a la realitat. I si uns milers de religiosos lefebrians tenen tanta importància als seus ulls, per què els innombrables cristians que se senten allunyats d’aquesta Església, sovint massa rígida i insensible, no tenen més consideració als ulls del papa? ¿Per què el papa no s’apropa –i acull- també els homosexuals? ¿Per què el papa no acull també els divorciats que s’han tornat a casar, als quals es refusen els sagraments, o els capellans secularitzats als quals se’ls ha negat la secularització i que no han pogut contreure un matrimoni canònic?

¿Per què tanta indulgència amb els lefebrians i tanta intransigència respecte d’aquells bisbes, d’aquells preveres i d’aquells teòlegs que cerquen de conciliar l’Evangeli i les exigències de la postmodernitat?

—————–

* L’excomunió (per als qui no ho saben) és la pena més greu que imposa la llei canònica, en virtut de la qual un catòlic és parcialment exclòs de la vida de l’Església.

De vegades em demano què faria jo si fos diputat (de fet, de jove ho vaig voler ser, però mai no vaig saber situar-me en el lloc oportú en el moment adequat). Vull dir què faria jo si, assegut en el meu escó de parlamentari, escoltés un debat entre Zapatero i Rajoy, posem per cas. ¿Participaria en la claca que, a cada discurs, inevitablement s’organitza? ¿Em riuria de Zapatero (o de Rajoy) des del meu escó quan el president dels meus adversaris ataqués el meu president des de la tribuna? ¿Em mostraria –com es mostren el noranta-nou per cent dels diputats- absolutament acrític amb el meu cap de files i agudament crític amb el cap de files dels meus adversaris?

Posem un exemple: ¿Què hauria fet jo ahir (si hagués estat diputat socialista) quan un Zapatero contra les cordes per les paraules de Rajoy, no va saber sinó recórrer a la guerra de l’Iraq com a tot argument de tesi? ¿L’aplaudiria com van fer pràcticament tots els seus diputats? És evident que no l’hauria aplaudit, perquè em sembla patètic retreure aquest gran error d’Aznar quan no ve a tomb, simplement per rebatre l’adversari. ¿I què hauria fet jo (si hagués estat diputat conservador) quan un Rajoy sense arguments per defensar la posició del seu partit davant la batalla campal que Aguirre i Gallardón duen a terme per dominar Caja Madrid, va sortir d’estudi i retragué a Zapatero els problemes de la Caja de Castilla-La Mancha? ¿L’hauria aplaudit com van ver gairebé tots els diputats conservadors? No, no ho hauria pogut fer. Simplement per pudor o per vergonya aliena.

¿Com he d’interpretar, doncs, que gairebé tots els diputats –els d’un color i els de l’altre- sempre aplaudeixin el seu cap de files quan aquest diu coses fora de lloc, quan utilitza arguments sense cap pes o que simplement insulten la intel·ligència? L’única resposta sensata que trobo a aquesta pregunta és que els diputats, a diferència de jo (i suposo que de la gran majoria de ciutadans), deuen ser uns éssers perfectes. Tots sembla que estiguin fets en un mateix motlle (perquè de fet sempre actuen igual). Fets en un motlle que els assegura que sempre sabran situar-se en el lloc oportú en el moment adequat, i que sempre faran allò que han de fer.

Demà dissabte, 21 de març de 2009, serà consagrat bisbe Sebastià Taltavull, amic des de gairebé la infància, persona intel·ligent, amb una sòlida preparació intel·lectual i moral, i amb grans dots humanes. És una persona que sempre he estimat i amb la qual vaig mantenir una conversa telefònica uns dies després que coneguéssim el seu nomenament.

Jo no seré a Barcelona per a la cerimònia, però m’hi trobaré a prop espiritualment, i no cal dir que li desitjo tota mena de ventures en aquesta experiència vital i religiosa que l’Església li demana, experiència que farà com a bisbe auxiliar del cardenal Martínez Sistach.

Dit això, voldria recordar-li, però, com n’estic de decebut amb aquesta Església que, tot i això, mai no he abandonat, i amb aquest pastor, Benet XVI, del qual, els que en són aduladors, en proclamen una intel·ligència preclara que tanmateix no puc constatar, per molt que m’hi esforci. Perquè la intel·ligència d’un home no es demostra només amb un discurs culte, com el que féu a París en presència de Sarkozy, ja fa mesos, ni tampoc escrivint encícliques plenes de teologia moral, sinó evitant de dir bestieses tan grans com les que acaba de dir a l’Àfrica sobre els preservatius.

I parlo dels preservatius, que no de l’avortament, que és una altra qüestió, malgrat que també mereixeria unes paraules la propaganda que ha muntat aquest personatge tan fals i tan distant dels homes i dels seus problemes, que es diu Martínez Camino, secretari de la Conferència episcopal.

No crec que hi hagi cap metge, ni tampoc cap polític dels qui s’ocupen de veritat dels problemes del món, que cregui que els preservatius són una solució en la lluita contra la sida. Si al primer món els joves no fan cas a les autoritats sanitàries i s’obliden molts cops de posar-se el preservatiu, tot i que aquest és gratuït (o gairebé) i estat sotmesos a una contínua campanya de propaganda des dels centres de salut, com se l’han de posar tot aquest immens allau d’africans que no saben llegir ni escriure, que en molts casos formen part d’una cultura on, no sols no s’entén què vol dir això de la fidelitat conjugal, on la poligàmia és un fet establert i on, entre els seus hàbits culturals, no és tan sols imaginable això que, en l’argot catòlic, se’n diu l’abstinència?

Tot i així, ningú no nega que la utilització del preservatiu, si bé no és –ni pot ésser- una panacea en la resolució dels problemes, si que és un mètode senzill i barat que pot ajudar –i molt!- en la lluita contra la sida i contra d’altres malalties sexuals.

De fet, segons dades de l’OMS, no es coneix cap altre mètode tan efectiu per a impedir la transmissió directa de la malaltia. Així doncs, el preservatiu és a l’Àfrica una necessitat, ja que, en aquest continent espoliat pel primer món, quan parlem de la sida no estem parlant d’una malaltia crònica i controlada -com ho és a Europa i als EE. UU.-, sinó d’una pandèmia que cada any mata a milions de persones i deixa a milions de nens malalts i orfes.

Dir que li preservatiu agreuja el problema de la sida –com ha dit Benet XVI- no sols és fals, és també hipòcrita i és, per damunt de tot, immoral. I creure-ho –perquè hem de pressuposar que el papa creu el que diu- encara em sembla pitjor, perquè és el símptoma més clar d’una ceguesa que està renyida amb la ciència, amb la intel·ligència i amb la raó.

Comprendreu, doncs, per què, alhora que desitjo que Déu il·lumini el meu estimat amic Sebastià Taltavull en la seva nova tasca pastoral a Barcelona, li demani també que sigui conscient de com ens és de difícil, a molts cristians, de continuar fidels a una Església amb la qual cada dia que passa ens costa més de mantenir-nos-hi en comunió.

Més enllà d’aquesta crisi que fa exclamar a la vicepresidenta “no sou conscients de quin és el seu abast”, em preocupa allò que se’ns ve a sobre degut al canvi de rumb que sembla que pren cos al País Basc.

D’una banda, el PNB ens amenaça de retornar a les cavernes amb unes expressions –les d’Urkullu i d’Ibarretxe- que voregen la demència, i que provenen segurament d’aquest anatema d’arrel catòlica que predica que “extra Ecclessia nulla salus”, o el que és el mateix, que fora de l’església no hi ha salvació possible. De l’altra, aquest inevitable acord entre PSOE-PP que, per bé que ho volen dissimular els socialistes, implica un nou frentisme, aquest cop antinacionalista, que no augura res de bo.

I de retop, com si això no fos ja suficient per sentir-nos preocupats, ens trobarem amb una –penso que també inevitable- debilitat del govern de l’Estat, perdut en el desert sorrenc d’una àrida minoria, que li farà molt difícil manejar el timó del vaixell en aquest temps de revoltada tempesta.

Al País Basc, la primera que rebrà serà la llengua pròpia d’aquella comunitat, amb l’aplaudiment orgiàstic de les hosts neo-ultra-espanyoles de Rosa Díez. També tot allò que faci olor a esukaldun. És clar que això es produirà amb la corresponent radicalització dels foragitats nacionalistes, que trobaran en “allò que és inevitablement basc i diferenciat” el seu aliment de cada dia.

Enlloc d’intentar construir una Espanya plural, on hi càpiga tothom, anirem aprofundint cada cop més en les diferències que ens separen, que enaltirem simplement per això: perquè ens fan diferents els uns dels altres, per bé que som força més semblants del que tots ens pensem. Només falta que ens hi fixem una mica per veure com, davant les mateixes circumstàncies adverses, actuem de manera força semblant, encara que en un sentit invers.

El que més ens importa és aprofundir en la diferència, enlloc de maldar per comprendre i acceptar que, bé que diferents, podríem (amb una mica d’esforç) viure plegats.

Sovint em demano si he de dedicar la meva vida a l’acció o bé a la reflexió, i suposo que la resposta assenyada és que cal combinar les dues coses. Però l’adequat no és donar una resposta, com diem avui, políticament correcta, sinó d’afinar què és allò que em preocupa o m’atrau més.

Sempre he combinat les dues cares d’aquesta manera de ser que comporten actuar vers l’exterior o bé posar l’èmfasi en el fet de mirar cap a dins. I el que em succeeix quan estic més clarament actiu en una o altra d’aquestes fases és que enyoro profundament la contrària. És com si una part del meu jo sempre es quedés sense bombejar sang. En definitiva, que quan em passo setmanes interioritzant els meus pensaments noto a faltar l’acció, i quan els compromisos m’exigeixen de viure intensament, enyoro les hores de silenci i la callada soledat que es produeix en el recer d’aquesta biblioteca des d’on escric, en la qual el sol penetra a través d’una de les persianes entreobertes, i d’on, a través d’una altra, que és del tot esbadellada, contemplo el port de Maó, les seves aigües d’argent, el Llatzeret i, una mica més endarrere, les edificacions que s’aixequen sobre els espadats de La Mola.

I suposo que és en el joc continuat d’aquestes dues accions que m’he de guanyar la vida, però sense abandonar-ne cap. Perquè l’acció pot acabar essent irreflexiva –per a comprovar-ho és suficient de contemplar la que duen a terme la major part dels nostres polítics- i la reflexió exigeix d’operar finalment sobre la realitat, per transformar-la o per intentar configurar-la d’acord amb unes idees.

Fa dies que tinc davant meu l’esborrany del text que he de llegir el dia d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència, i no trobo un moment per repassar-lo i de corregir-lo a fons. Dos dictàmens esperen el seu torn i també una conferència. El text sobre el qual he de retornar en aquesta primera redacció de la novel·la en què treballo, reposa també en un arxiu del meu ordinador personal. L’acció, doncs –aquesta acció tan necessària com encegadora- no em deixa temps suficient per entrar en tots aquests afers, per desaparèixer del món i per capficar-m’hi sense noses o (com deien els místics i els ascetes) per allunyar les temptacions. I si d’algun temps de lleure disposo, aleshores la ment segueix (mai més ben dit) el seu cap envant i no em permet el desassossec necessari per al recés creador.

Val a dir que en el transcurs de l’acció em vaig trobar ahir amb una sortida de to miserable. Una dona jove que molt probablement ha assolit un estadi superior a les seves capacitats reals, sembla que hagi interioritzat el seu èxit epidèrmic com una clara demostració de vàlua i d’enginy, i empesa per aquesta suficiència que només s’escau als ignorants, es va permetre d’estirar-me les orelles i de donar-me una lliçó de savoir faire amb un escrit on la ironia –que és patrimoni de la intel·ligència- era tan sols una mostra evident de gran frivolitat.

Per sort –i com era d’esperar-, la resposta de tots els que érem allí va ser contundent i immediata. També suficient per desmuntar primer, i oblidar després, aquell contratemps que ha quedat en una anècdota de poc criteri i de mal gust.

Un dels problemes que sempre he observat al País Basc és el de la divisió en pràcticament dues meitats: la nacionalista i la no nacionalista, que dificulten la convivència. Des de posicions no nacionalistes (però no antinacionalistes) hem dit i repetit que Ibarretxe no podia implantar un sistema polític fonamentat en les tesis estrictament nacionalistes del PNV que tenien en contra, no només la constitucionalitat espanyola, sinó la meitat de ciutadans del seu propi país. Sortosament, no ho va poder fer perquè el Tribunal Constitucional li ho va impedir i ell no va atrevir-se a desafiar la constitució.

Ahir nit, després de saber que els resultats electorals confirmaven un cop més la divisió d’Euskadi en dues meitats (aquest cop amb un lleuger avantatge no nacionalista) des de posicions d’aquest signe es reclamava a crits el desallotjament del PNV del govern basc. Avui, llegim que, davant aquesta possibilitat real que permet un possible govern de coalició entre PSE, PP i UPyD, el Partit Popular i la formació liderada per Rosa Díez s’han oferit al candidat socialista Patxi López per formr govern. Entre els tres grups sumen 38 escons, la xifra que dóna la majoria en el Parlament basc i que podria desallotjar del poder al PNB.

Em demano: No seria això seguir amb aquesta política de divisió que tant hem criticat? No seria més raonable intentar acords entre els dos grans partits (PNV i PSOE) per construir una Euskadi que fos de tots i no només dels uns o dels altres?

El director del diari Menorca em demana sovint que continuï les meves col·laboracions a la premsa, interrompudes fa molts mesos. I jo li dic que se’m fa costa amunt, perquè fins i tot se’m fa pesat escriure en aquesta web. És clar que podria parlar del temps, o dels ametllers de Sant Joan, que ja han florit, tot il·luminant d’un blanc net els arbres, mentre la civada verda es confon amb groc viu de les vinagrelles. I si amb qualsevol matèria es pot fer literatura, potser és això el que probablement hauria d’intentar. Però no és aquest el meu objectiu, i no és tampoc fer literatura allò que pretenc en aquest quadern obert al món, que de fet arriba només als amics més propers, aquells que –ho sé- els agrada que opini sobre la realitat social i política que ens envolta.

Però què difícil és opinar d’un no-res, d’aquesta vacuïtat ofegant que ens aclapara, d’aquesta infinita hipocresia que ho amara tot, i que tot ho ofega! Sentir els resums radiofònics de la jornada política a Euskadi o a Galícia és, segurament, un dels antídots més grans contra el compromís ideològic. Per poc que us hi fixeu, no és que no volen debatre, els polítics. És que tan sols no volen dialogar, i menys encara escoltar-se. Només s’esbatussen, i sovint amb arguments que no s’aguanten i que no pretenen sinó d’estigmatitzar el contrari, tot amagant les pròpies vergonyes despietadament.

I per si això no fos prou, surt el jutge Garzón i decideix afegir més foc a la foganya. I surt com a ell li agrada sortir: enfundat en la seva impenetrable armadura de Lancelot, tot decidit a embolicar més la troca. I per què dic Lancelot? Dons perquè si bé aquest va ser l’home de confiança del rei Artús, també contribuí finalment a la seva desfeta. És clar que la bellesa de la reina Ginebra potser ho justificava tot.

I per cert, com n’era de gran aquest jutge quan perseguia socialistes a dictat del diari conservador! I com n’és, ara, de vil, que ha decidit perseguir conservadors a dictat del diari socialista!

Cap simpatia em desperta a mi aquest jutge bufat i envanit. Ho he de dir d’entrada. Però no ens hem de confondre. I menys encara s’hauria de confondre Rajoy. Perquè… què vol dir aquest quan afirma que Garzón és socialista? De veritat ho creu, això, Rajoy? Però si els populars li haurien d’erigir un monument, al jutge! Ell, amb la seva actuació imprudent i forassenyada, els ha fet sentir víctimes, quan eren més aviat botxins. I això ha permès fins i tot que un exministre com Trillo –el del Yakolev 46!- no s’hagi conformat amb la dimissió de Fernández Bermejo, i ara intenti –ell, l’impune- d’empaperar Garzón. Quines cortines de fum, Déu meu, per a tapar les pròpies vergonyes!” És el món al revés.

I encara no he parlat del País Basc. Ni tampoc de la crisi. Uf! Tanta matèria m’ofega. Em queden, per sort, els ametllers… I el verd de la civada… I l’acolorida flor d’avellana que tot ho pinta de groc… I el cant (tan opac com suggerent) de les perdius. Es poden dar més goigs alhora?

Quan la fiscalia va actuar fortament contra Jordi Pujol després de la gran fallida que féu Banca Catalana, dins la primera meitat dels anys vuitantes, recordo una imatge del president en un acte públic on va acusar Felipe González i el seu govern d’actuar ignominiosament contra Catalunya.

És clar que jo no sé que hi niava, en el cor del president Gónzalez, ni quines eren les seves intencions, però el que aleshores es jutjava era la fallida d’un banc que va fer perdre molts diners als estalviadors que havien confiat en els seus directius, en el vèrtex dels quals hi havia el banquer Jordi Pujol, no Catalunya.

Aquests dies veiem una cosa semblant en el cas del PP. Rajoy, Aguirre, Camps i totes les segones espases d’aquest partit han adoptat un mateix discurs, el del victimisme. Diuen a l’uníson: “El que fa el jutge Garzón és enjudiciar el nostre partit”. I això els sembla ignominiós. D’altra banda, no deixa de ser curiós que cap d’aquests dirigents (tret de Gallardón, que ha reconegut un cas de corrupció dins l’Ajuntament, que ha ordenat investigar) agarri el brau per les banyes i intenti esbrinar què passa de veritat a l’interior del PP.

Així doncs, si Pujol apel·lava a Catalunya, amb la qual s’identificava (és com si digués “Catalunya sóc jo. Compte amb el que féu!”), els conservadors apel·len al passat socialista de Garzón per destacar la seva ignominiosa i partidista actuació, oblidant-se que, només fa uns anys, era aquest mateix jutge el qui actuava sense pietat contra la corrupció del govern dels homes de Felipe González (recordeu-vos de Roldán, de Barrionuevo, de Mariano Rubio i de molts altres dirigents el nom dels quals ja no recordo). La diferència entre fa deu anys i ara no radica en el jutge, que és el mateix. Ni amb la corrupció, que és també la mateixa. Radica només en el diari que ventila la ventila i els protagonistes que són enjudiciats. Aleshores era El Mundo i ara és El País. Aleshores era el PSOE i ara és el PP.

Tant en el cas de Jordi Pujol dins els vuitantes, com en els dels socialistes dins els norantes, com ara en els dels conservadors, el problema no és el jutge (del qual si voleu en podem parlar un altre dia), el problema és la corrupció. I un altre problema gens menor del qual els espanyols sembla que no puguem desempallegar-nos és la ceguesa d’uns polítics que no saben veure-hi més enllà dels seus nassos. És a dir, dels seus interessos privats.

Escric aquestes notes un dia abans de l’assenyalat perquè els veneçolans votin en referèndum la perpetuació en el poder d’Hugo Chávez. I a la vista del que podem observar, el més probable és que aquest cop el resultat sigui favorable a les expectatives d’aquest aprenent de dictador que té el suport actual (i convé posar l’èmfasi en l’adjectiu) d’una part molt important de la població que viu des de sempre en la misèria i sota la corrupció dels polítics de torn.

Hugo Chávez va aparèixer com un salvador que va fer que la misèria fos menys misèria amb una sèrie d’actuacions centrades en la sanitat, en l’ensenyament i en l’abastiment dels nuclis populars, però tot això –que és lloable- ho ha dut a terme gràcies a haver viscut uns temps de gran bonança degut als alts preus del petroli, mentre empobria i descapitalitzava el país.

Avui, la Vanguardia du un article d’obligada lectura del qual només us transcriuré el titular i els sots titulars:

Venezuela vota mañana el referendum con la economía al borde del colapso

En unos meses el país ya no tendrá dinero para las importaciones y para el servicio de la deuda | “La crisis que se está gestando amenaza con tragarse todos los fondos y las reservas que el gobierno dice tener” | La petrolera estatal PDVS lleva cinco meses sin pagar a sus proveedores y a las empresas contratadas

No cal ser un gran analista per veure que la carrera electoral de Chávez és un pas foll cap a l’abisme. Una carrera vers el no-res que no pot sinó acabar malament, per molt que demà obtingui (si és que la obté) una victòria. Chávez acabarà com tots els dictadors: assassinat pels seus, o bé ric en un l’exili daurat, això no ho sé. El que sí que sé, en canvi, és que deixarà un país desfet, enfrontat entre sí i en plena ruïna econòmica, tot i ser una país ric en matèries primeres i recursos naturals. Una desgràcia.