Josep Maria Quintana

Obres el diari i llegeixes que, finalment, la ministra de Sanitat ha decidit presentar-se a les primàries per ser elegida pels socialistes de Madrid candidata a la presidència de la Comunitat autònoma. Obres la ràdio i escoltes com ella, decidida, ens diu que no, que Zapatero no té res a veure en aquesta decisió. L’ha presa ella pel seu compte després d’escoltar a molta gent. I jo em demano: Ens pren per imbècils?

Jo puc entendre (encara que no m’agradi) que la política sigui avui una professió. Puc comprendre que, perdut l’encant i l’esperit romàntic que tenia per a les persones de la meva generació, s’hi aboqui un tipus de gent que sap que un càrrec públic, no sols satisfarà el seu ego, sinó que també resoldrà el seu problema econòmic. Puc, si més no, conformar-me que la mediocritat i la manca d’idees presideixi avui la vida pública. Que el poder faci oposició a la mateixa oposició, i que l’oposició critiqui el poder, però mai no concreti l’alternativa que hauria d’aplicar-se.

També puc entendre que els discursos polítics d’aquests professionals del ram siguin buits i avorrits, que estiguin mancats del mínim rigor perquè puguem entendre la seva manera de veure el món, o bé que els articles que publiquen siguin males còpies del manual que els envia el centre d’estudis (?) del seu partit. La meva capacitat d’entendre-ho tot és gairebé infinita, però el que no puc acceptar és que ens prenguin per imbècils.

Per quins set sous hem de creure que la senyora Jiménez ha pres la decisió de presentar-se contra el senyor Gómez sense que, en aquesta, hagi mitjançat el senyor Rodríguez Zapatero? Com ens hem d’empassar aquesta bola si tots sabem (els diaris n’han anat plens) que el president del govern ha fet l’indicible perquè Gómez retirés la seva candidatura?

I ara, a fer de la necessitat virtut: “Les primàries són un exercici de democràcia interna”, diu Zapatero. Que t’ho creus tu, això! En el PSOE, les primàries han estat sempre una argúcia per maquillar la democràcia i per acabar imposant (subreptíciament) el candidat del poder. I quan la cosa no surt bé, aleshores el poder es rebel·la i malmet la candidatura que han elegit els militants. I si algú em vol discutir això, que l’hi demani a Borrell, que, després de guanyar a Almunia, va ser fagocitat pel partit. Ara que, també potser que, si l’hi demana, ell ho negui, perquè, després, Borrell ha acceptat –l’un rere l’altre- premis constants de consolació, sempre amb destinacions a Europa. Aquí poca gent es baixa del carro. Tots aguanten fins a uns límits que només la impostura pot justificar.

Però tot això és no-res si ho comparem amb les manifestacions que ahir va fer el president del govern en sortir del seu despatx amb el rei, a Ciutat de Mallorca. El Govern –ha dit ZP- reconsiderarà el server retall en obres públiques que havia anunciat fa només tres setmanes! Genial! Primer ens nega la crisi, després nega la seva magnitud, finalment diu que seguirà les directrius d’Europa (en definitiva que farà el que li ordenin) i ara, després d’haver aprovat un retall enorme en el camp de les inversions en obra pública, surt amb aquesta: que reconsiderarà decisió.

Un altre que ens pren per imbècils. Una altra presa de pèl.

Diu Lakoff (gurú de Zapatero) que “Una política determinada pot ser conservadora o progressista en funció dels valors morals en que se sosté”. Així, doncs, d’acord amb aquesta tesi, que puc compartir, si Zapatero deia que baixar impostos era d’esquerres, no necessàriament menteix ara, quan ens els puja: “Zapatero –afegeix Lakoff- pot dir dues coses diferents en moments diferents si és que està al servei dels mateixos valors “.

Aquí rau, però, el problema. Perquè… ¿està Zapatero al servei dels mateixos valors ara que fa dos anys? La pregunta no és retòrica, sinó fonamental en un home que ha “actuat” sempre com si els valors ideològics fossin el seu parenostre de cada dia. Laïcitat, memòria històrica, avortament, matrimoni gay, lligam absolut als sindicats i progressisme avant la lettre, en són exemples. I dic que ha “actuat” perquè, cada dia que passa, tenc la impressió que Zapatero és un actor dels valors, però no sé si és també un posseïdor d’aquests.

Per això haurem de donar la raó a Lakoff quan, davant el canvi radical de política que ha protagonitzat Zapatero, ens diu que només el podrem entendre -i creure!- si ens explica (de manera raonada i coherent) en què creu i ens justifica per què, creient el que creu, ha canviat radicalment de política.

“Si rectificar -‘reducir algo a la exactitud que debe tener’-es de sabios, contradecirse – ‘afirmación y negación que se oponen una a otra y recíprocamente se destruyen’-es de ignorantes. Y Zapatero no es que haya rectificado todas sus políticas socioeconómicas: es que las ha contradicho, y con la misma facundia con la que publicitaba las anteriores se adhiere a las actuales.”

José Antonio Rarzalejos. La Vanguardia

Dues persones m’han demanat per escrit si no seria millor deixar vius els tres consells i eliminar (o deixar sota mínims) l’estructura del govern de la CAIB, si és que volem transformar i abaratir la nostra administració.

També jo havia avaluat aquesta idea, però crec que té tres problemes greus: Un, que només les Comunitats autònomes tenen competències legislatives (i legislar és bàsic per governar de veritat); dos, perquè només d’un Parlament democràtic neix un govern amb plena legitimitat per governar, i aquest ha d’existir per força; i tres, perquè només eliminant l’òrgan s’assegura la seva absoluta economització (de fet, es van traspassar les competències de l’Estat a les CCAA i l’estructura d’aquell continua essent exactament la mateixa, si no és encara més gran que fa 30 anys. I el mateix succeiria amb el govern de la CAIB.

Si s’acceptés, doncs, de contemplar aquesta nova idea, jo crec que els menorquins i eivissencs haurien de renunciar a tenir una prima de diputats al Parlament, que hauria de tenir una composició absolutament proporcional, perquè Mallorca se sentís plenament representada. Així tindríem (per exemple) un Parlament amb 50 diputats (amb cinquanta n’hi ha de sobres!): 40 mallorquins, 6 eivissencs i 4 menorquins), que legislaria per a totes les Balears i del qual naixeria el govern de la comunitat que administraria exclusivament Mallorca, alhora que traspassaria l’exercici de l’administració insular de Menorca, Eivissa i Formentera (amb la corresponent potestat reglamentària) a als seus consells respectius.

Mallorca se sentiria plenament representada per aquell Parlament, i també pel govern que en sorgiria (aleshores ja no seria necessària la quota menorquina), el qual s’encarregaria d’exercir la potestat reglamentària i d’administrar l’illa de Mallorca al seu antull (prou, doncs, de doble administració!), mentre que les illes menors serien administrades per uns consells elegits directament (com s’elegeixen ara, amb el nou Estatut), que podria tenir o no el mateix color polític que el govern de la Comunitat-Mallorca, però a això ja hi estem acostumats, i no genera cap problema. Aquests governs insulars haurien d’assumir també el paper d’administració indirecta de la comunitat, de manera que no hi hagués a les illes menors cap oficina ni cap servei depenent del govern de la comunitat,

Amb aquesta nova administració, nosaltres ens sentiríem a gust (és un dir) i també els mallorquins podrien sentir-s’hi (ja que la proximitat, l’eficiència i l’eficàcia de la nova administració estarien garantides –també és un dir-), alhora que eliminàvem una estructura administrativa (el Consell de Mallorca) de la qual desconec el pressupost, però que deu costar una fortuna als administrats.

És clar que per fer això hauríem de modificar la constitució. Però em sembla més intel·ligent modificar la constitució que perdre diners amb una estructura administrativa absolutament injustificada.

Benvolgut i respectat senyor Francesc Antich:

D’ençà que hem assumit plenament que estem en crisi, un cop Rodríguez Zapatero ha caigut –i com!- del cavall que el duia a Damasc i ha vist la llum, assistim cada dia a la presa de decisions que malden per provocar un estalvi de la despesa en l’Administració Pública (retalls de conselleries, baixades de sous, etc.), alhora que els polítics ens demaneu als ciutadans que acceptem també la pujada d’impostos per mostrar-nos solidaris amb els més desvalguts.

Entre les mesures que ahir proposava un escriptor català a les pàgines del diari AVUI hi havia la supressió de municipis (i qui diu supressió pot dir també agrupació o fusió, per fer la paraula més amable). Convençut, però, que aquesta és una missió gairebé impossible entre nosaltres, ja que l’autoestima dels pobles i la defensa dels càrrecs locals per part dels qui els ostenten presentaria de seguida una dura batalla, li en proposaré una altra (que és segurament igual d’impossible) però que realment faria història i comportaria –d’això en pot estar segur- un estalvi de proporcions incommensurables, sense que el ciutadà de Mallorca perdés qualitat de vida i sense que els serveis públics de l’Administració a Mallorca es veiessin gens deteriorats. La proposta que li faig és la supressió del Consell Insular de Mallorca i l’assumpció pel Govern de les Illes Balears de totes les competències d’aquest.

Li ho raonaré.

Sé, d’entrada, que avui, els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) i això és ja una font important de problemes. Ara bé, aquest fet no comporta necessàriament s’hagi de mantenir l’actual estructura d’aquests, ni que tota hagin de tenir un mateix nivell de competències.

D’altra banda, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars, aviat veurem que són una conquesta gairebé exclusiva de les illes menors a l’arxipèlag Balear, doncs el seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que Menorca i Eivissa van dur a terme al llarg de tot el segle XX (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per veure reconeguda la seva personalitat territorial, i perquè a aquestes illes hi pogués haver uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis entre la Província i els Municipis. En definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes petites (si les comparam amb Mallorca) que difícilment poden tenir algun pes real dins la Comunitat Balear. Això explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen prou personalitat i prou història per reclamar institucions territorials pròpies que les representin.

Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que han acabat imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial. I, com a conseqüència d’això, són aquestes illes menors les qui han promogut la transformació de l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que era, de fet, mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en quatre Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca, un tercer per a Eivissa, i un quart per a Formentera.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició: Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, ans pensem que a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té –i havia tingut- la consideració de província des del 1833, amb el corresponent òrgan de govern: la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca hagués estat més o menys la mateixa. Fins és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos presidents de la que va tenir la Diputació i, pràcticament, els mateixos diputats que van configurar aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que li puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia (era una institució llunyana dominada gairebé exclusivament pels mallorquins), crec, en canvi, que, des de Mallorca, mai ningú no va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins -naturalment que representativa al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida. I això per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina (només quatre diputats no eren mallorquins), incardinada plenament a la vida política de Mallorca i amb seu a Palma.

I seguint amb la ficció, demanem-nos ara què hauria succeït si aquesta illa única de Mallorca hagués estat la província que, en aprovar-se la Constitució, s’hagués transformat en Comunitat Autònoma. Doncs és ben simple: Mallorca s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat), hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc gaire diferent dels que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que hem tingut fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis, entre altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

I si tornem a la realitat, haurem de dir que, si bé Menorca, Eivissa i Formentera sempre reclamaran institucions pròpies representatives del seu territori, Mallorca, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, es pot sentir plenament representada i perfectament atesa pel Govern de la Comunitat i per l’estructura administrativa d’aquest.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva pròpia personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca.

Així doncs, constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera de la qual se’n pot prescindir, si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública. I això perquè no fa l’Administració més propera al ciutadà (tant el Consell com el Govern tenen seu a Palma), ni tampoc la fa necessàriament més eficient ni més eficaç. Ben al contrari, duplica serveis i diversifica innecessàriament l’exercici de l’administració. De fet, a Mallorca se superposen dues administracions per fer les mateixes coses. I si és que no fan les mateixes coses, no hi ha dubte que una sola administració (la depenent del Govern) les podria fer amb la mateixa proximitat i eficàcia.

Per això li recomanaria, senyor Antich, que elaborés una proposta que realment fes el pes: Buidi, idò, de competències el Consell de Mallorca (mentre no el pugui suprimir), assumeixi tota aquesta gestió el mateix Govern (amb això els mallorquins no de notar cap pèrdua, ni de poder ni de representativitat), reestructuri el govern fent que Mallorca s’hi senti plenament reconeguda i representada, i mantengui, en canvi, les transferències fetes als consells de Menorca, Eivissa i Formentera. O encara més: utilitzi els serveis d’aquests com a administració indirecta de la Comunitat, alhora que dissol a aquestes illes menors tota l’administració perifèrica de la Comunitat.

No li puc fer el càlcul, senyor Antich, però li assegur que l’estalvi serà d’aquells que fan història. I a més, també li assegur que –un cop des de Mallorca s’ha superat la primera fase de reaccions (¿què s’ha cregut aquest boig? ¿és que els mallorquins som ciutadans de segona? etc. etc., que són inevitables) els ciutadans de Mallorca s’adonaran ben aviat que aquesta decisió en res no perjudicarà els seus interessos. Només –això sí- perjudicarà la butxaca dels del centenars de càrrecs del Consell Insular que es quedaran sense una feina que, si l’analitzem a fons, no implica sinó una duplicitat de funcions i de serveis que no condueix enlloc.

Una mica aclaparat (suposo que com la majoria d’espanyols) per la crisi i per les erràtiques polítiques econòmiques del govern que, d’avui per demà, pot dir el mateix i tot el contrari, penso que algú hauria de fer una mica d’autocrítica.

Fa anys que critico Zapatero per inconsistent i demagog. I temo molt que serà ell qui dugui finalment el socialisme democràtic espanyol a les penyes, frustrant la il·lusió i les esperances de molts ciutadans.

Al Regne Unit faria temps que els seus mateixos correligionaris l’haurien substituït, però amb el viciat sistema de partits espanyols això és impensable. Només una derrota electoral el farà fora de la política. Després li abordaran els cans, però ja serà tard per resoldre els problemes.

I la solució no vindrà pas de la dreta, d’una dreta que ha criticat durament la política del govern i que, quan aquest ha canviat radicalment i ha decidit que s’havia de fer el que ells -vull dir la dreta- sempre havia defensat, aleshores diu que no, que ja és tard i que s’ha de fet tot el contrari.

I si ens girem cap a la judicatura -que hauria de ser un pilar sòlid de l’Estat- veiem que està regida per un niu d’escurçons que, els uns contra els altres, utilitzen la institució que representen per anar més enllà del que són estrictes interessos judicials. Tant Garzón i els seus sequaços, com els antigarzón i els seus, han perdut els papers, mentre els ciutadans, perplexos, no tenim més remei que desconfiar plenament del sistema que ens hem donat. Un sistema que ha permès que el Tribunal Constitucional sigui incapaç de prendre decisions que li són degudes, i que acaba sent una titella en mas dels partits.

Què ens queda doncs de segur? Només el treball i l’esforç en nosaltres mateixos. En una societat civil que és infinitament superior a la política, i que potser d’alguna manera (no sé com) s’hauria de rebel·lar.

—–

Us recomano la lectura de l’article de Joan Aymerich que publicava ahir La Vanguardia. És una prova clara que hem estat i estem en mans d’uns irresponsables i del tot incompetents.

La economía española adelgaza para sobrevivir
Los recortes anunciados el miércoles por Zapatero cierran simbólicamente una década

RAMON AYMERICH | Barcelona | 16/05/2010

Fue el 30 de mayo del 2009. El secretario de Estado de Transportes de Estados Unidos, Ray LaHood, había sido invitado por su homólogo español, José Blanco, a recorrer el trayecto Madrid- Zaragoza en AVE. Horas después, apabullado por las colosales inversiones que exhibía el ministro, el americano soltó a los periodistas: “¡Ustedes son muy ricos!”. Lo decía el responsable de la primera economía del planeta, con unas infraestructuras de transporte envejecidas y en peor estado que las españolas.
En aquellos días la crisis ya golpeaba a España en toda su intensidad. Pero la alta velocidad española (AVE) impresionaba a norteamericanos y franceses. José Luis Rodríguez Zapatero ya no hablaba de superar en renta per cápita a Francia, pero sacaba músculo en energía solar. España todavía daba lecciones al exterior como la gran potencia económica que quería ser. Menos de un año después de aquella escena, el 12 de mayo del 2010, el presidente del Gobierno anunciaba el mayor ajuste de la economía española desde los pactos de la Moncloa de 1977, con rebaja de salarios en el sector público y congelación de las pensiones. El “¡Ustedes son muy ricos!” de LaHood sonaba en un tono mucho menos amable y más sarcástico del que fue formulado. O no.

España se enfrenta hoy a una década de austeridad a la que debe adaptarse con rapidez si no quiere que sea una década perdida. Debe poner en revisión mucho de lo levantado en esa larguísima década prodigiosa que va de 1996 al 2008, ya sean grandes infraestructuras viarias, inversiones en energías renovables, leyes sociales que nacieron sin financiación, como la de la Dependencia, o un sector público (universidades, hospitales) poco eficiente. Hoy el mundo apunta con el dedo a España porque gasta más que lo que ingresa. Y eso se cura adelgazando.

“Se hicieron inversiones sin tener en cuenta su rentabilidad. Se les fue la bola”, sentencia el economista Germà Bel. “Ahí está la terminal T4 de Barajas, que es hoy la mitad del déficit de Aena; o ese objetivo de llevar el AVE a cada capital de provincia; o ese corredor de mercancías que sigue la línea Algeciras-Madrid-Zaragoza, que debe de ser el único corredor de mercancías del mundo que está lo más alejado posible del mar”.

¿Por qué tanta ceguera? ¿Cómo se llegó a todo eso? Los economistas coinciden. Hablan de un shock de liquidez, de la entrada de dinero barato procedente del exterior. Y, en efecto, sólo cinco años después de la entrada de España en el euro, en 1999, los tipos de interés habían caído del 18% al 2,5%. La competencia financiera hizo el resto. “Durante años hemos sido una economía dopada con crédito barato. Una economía en la que el crédito al sector privado subía a ritmos del 25% (!), algo inaudito”. afirma el también economista, Josep Oliver.

Aquel dato era tan descomunal que a Oliver, cuando daba clase en la Autònoma de Bellaterra, le gustaba decir a sus alumnos: “Mirad por la ventana. Estáis viviendo un momento histórico. En los próximos años se hablará del 2000 como de la década prodigiosa”. Oliver sonríe. “En cierta manera los alemanes hicieron con nosotros lo que los chinos han hecho con Estados Unidos. Nos inundaron con dinero barato para que pudiéramos comprar sus productos. Mientras gastábamos, atendimos poco a la productividad. Entonces no importaba”.

“Hemos sido un país de nuevos ricos. Un país en el que para hacer dinero bastaba con tener suelo, por las expectativas que eso comportaba. Era como tener minas de oro”, tercia Xavier Vives, economista por el Iese. “Durante todos estos años en este país se ha invertido mucho en obra y muy poco en capital humano. Pero bueno, exagerando un poco, podemos decir que nuestra gran diferencia con Grecia es que allí no han hecho ni las obras”, añade con ironía.

El maná de los fondos europeos y el crédito barato, más la recaudación de impuestos procedente del sector inmobiliario explican aquella orgía de inversiones. ¿Cómo se sostiene hoy un proyecto como el del AVE entre Madrid y Ávila? ¿Qué sentido productivo tiene?

“Con el AVE se ha invertido sin tener en cuenta ni los costes ni la productividad. España tendrá más kilómetros de AVE que Francia. ¡Pero Francia tiene ya 10 veces más pasajeros que España! Los políticos españoles deberían explicar por qué planifican tantos AVE. ¿Son más listos que noteamericanos y franceses? Hay un problema de fondo en todo eso. El colmo del paroxismo ha sido el Plan E del 2009, que ha llenado el país de aceras y que costó 9.000 millones, casi los mismos que ahora se quieren recortar”.

Para Guillem López-Casasnovas, “durante todos estos años hemos vivido como nuevos ricos y esto también ha afectado a todos aquellos que han hecho política”. Para este economista experto en sanidad y finanzas, uno de los ejemplos más claros de este proceder ha sido la ley de la Dependencia. “Se promulga en el 2006, cuando el ciclo económico se encontraba en un pico de crecimiento del 3,6%, y como si ese ritmo fuera a durar siempre. En lugar de hacer proyecciones medias a 20 o 25 años, como correspondía. E incluso se depositaron en esa ley expectativas que estaban fuera de lugar, como pensar que la dependencia iba a ser un filón de empleo. Así ha ido después”.

El PP, a través de la senyora Cospedal, ha dit finalment que no al pacte sobre l’ensenyament. Així i tot, és molt probable que el signin la major part de les forces polítiques d’aquest país, i sembla que, fins els representants de l’Església, sempre tan suspicaços en aquest camp, hi estan d’acord. Però el PP ha dit que no a seguir recolzant un model que –asseguren- ha fracassat. No!, han dit. Coarta la llibertat!

És que algú creia que, en matèria d’ensenyament, era possible un pacte amb el PP? Dubto que ho cregués el ministre Gabilondo, que tanmateix ha fet tots els esforços possibles en aquest sentit. Però l’acord era impensable si és que no ho subordinaven tot a cedir a aquelles premisses que ells –vull dir els populars- disfressen sempre sota la bandera de la llibertat.

Llibertat d’ensenyament! Llibertat per escollir la llengua que vulguin els pares! I és que ells, en efecte, no demanen res més. Quina cosa més noble! Quina meravella, la llibertat!

Però en el fons, el que vol la senyora Cospedal, el que vol el PP, és que ells puguin seguir parlant en castellà i estudiant en castellà visquin on visquin. Per quin set sous algú els ha de coartar aquesta -la seva- llibertat? Que som a Espanya, senyors! I a Espanya la llibertat exigeix que es parli l’espanyol!

Sí, en efecte, ells volen viure en espanyol, sigui on sigui, perquè això forma part del nucli dur de la seva llibertat. A més, qui és l’insensat que s’atreveix a dir que aquest dret –el de parlar sempre i per sempre l’espanyol, que la Constitució empara– pot coartar la llibertat dels altres? D’això res de res, perquè la llibertat dels altres (dels qui no parlen com ells) no és llibertat. És com a molt un caprici (provincià i estúpid, és clar), quan no creuen que és simplement un senyal de mala educació.

Ells, doncs, en nom de la seva llibertat reclamen el dret a no conèixer cap altra llengua de les que es parlen a Espanya que no sigui la seva. I els és ben igual que, a les reunions de pares que tinguin lloc, per exemple, a Menorca, això obligui els menorquins a haver de renunciar a la seva pròpia llengua i a haver de parlar en castellà. Perquè ells són lliures –que ho diu la Constitució!- de viure en castellà on els doni la gana de viure. I quan un parlament autonòmic –en exercici de les seves competències i en ús de la seva llibertat- obliga els seus fills, no ja a renunciar a la seva llengua d’origen, no a no estudiar el castellà, sinó, simplement, a aprendre també –i a més a més- la llengua autòctona d’aquella comunitat, entre altres raons perquè ningú no pugui obligar a ningú a haver de girar necessàriament de llengua per entendre’s, aleshores sorgeix el vade retro! Ens coarten la nostra llibertat!

Fins tenim avui a Espanya un partit que, si el despulles de la faramalla ideològica amb què disfressa el seu programa, de seguida t’adones que l’únic que realment pretén, l’únic que realment cerca, és que, d’aquí a un temps, tots –i quan dit tots vull dir tots- parlem només en espanyol. Aleshores ja no tindrem l’estúpid problema de les llengües. Aleshores tots viurem en llibertat.

I si el ministre Gabilondo no accedia a aquestes exigències, si no es plegava a la seva set de ser lliures, si no els donava tot allò que ells entenen com la “seva” llibertat, com voleu que signessin un pacte per l’ensenyament?

La deriva que està duent el que podríem denominar com a “cas Garzón” pot conduir a una crisi del nostre sistema democràtic de conseqüències imprevisibles. Perquè, ens agradi o no, i en siguem o no conscients, posant Garzón en el punt de mira dels seus atacs, una extrema dreta que pensàvem que ja no existia ha decidit utilitzar el jutge per contraatacar la política revisionista d’un govern, com el de Zapatero, que ha decidit disfressar la seva incompetència amb actituds populistes, com per exemple les derivades de la Llei de Memòria Històrica. Fet que ha provocat que una esquerra profundament desorientada, en veure’s sorpresa per aquests atacs, hagi decidit situar Garzón per damunt de la Llei, impedint que se’l pugui jutjar, com si d’un monarca qualsevol es tractés. Actitud que, des del meu punt de vista, és tan greu com l’anterior.

Dit això, sé d’entrada que l’esquerra d’aquest país em descriurà com a filofeixista, pel fet de desqualificar la Llei de Memòria Històrica, una llei que no tinc cap inconvenient d’acceptar des del punt de vista intel·lectual i ideològic. El problema és que, basant-nos en aquesta norma –que, repeteixo, qualsevol demòcrata pot acceptar (i jo entre ells)- hem trencat el pacte no escrit (però real) en què es va fonamentar la reforma política duta a terme per Adolfo Suárez: la que va permetre el pas del franquisme a la democràcia sense ruptures i per un ampli consens.

Com la majoria de demòcrates antifeixistes, jo estava aleshores per la “ruptura” contra el règim de Franco, però aquesta postura no va ser la posició triomfant, entre altres coses perquè els demòcrates antifranquistes érem una minoria i no vam poder imposar la nostra manera de pensar.

Suárez, amb la seva proverbial habilitat, ens va dur a la música, com diem vulgarment, però ho va fer a canvi que els franquistes amb càrrecs institucionals se suïcidessin. Això ens pot semblar avui una metàfora, i segurament ho és, però que algú m’expliqui, sinó, com hem de definir la decisió dels “procuradors a Corts” franquistes de votar “sí” a la Llei de Reforma Política, una llei que reconeixia els partits i destrossava tot l’entramat “immutable” de les dites Lleis Fonamentals (de fet, n’hi va haver dinou que van votar-hi en contra, però no van ser suficients per paralitzar aquell harakiri col·lectiu).

L’harakiri tenia, però, contrapartida: que nosaltres, els demòcrates, renunciéssim a la idea de ruptura i acceptéssim els principis de la reforma proposta per Suárez, que –no ho oblidem- implicava una amnistia que emparava, no sols els criminals d’ETA (que ja existien aleshores), sinó també tots els crims que havien comès els feixistes durant la dictadura.

“Borrón y cuenta nueva”, era la proposta de Suárez, i això és el que vam decidir fer. I aquest pacte no escrit, però real, barrava als demòcrates la possibilitat de “mirar cap endarrere”, fet que permetia que la gent compromesa amb la dictadura pogués optar per la democràcia sense que ningú no li hagués de demanar raons del seu passat.

Em direu que això no és tolerable, i potser tindreu raó, però és el que vam fer aleshores, i, gràcies a haver-ho fet, hem tingut trenta anys de convivència democràtica presidida per l’Estat de Dret que comporta la Constitució pactada del 1978.

Ara, però, emparant-nos en una llei de Memòria Històrica que als demòcrates ens sembla l’abecé de la democràcia (i que probablement ho és), hem trencat –i Garzón ha estat (com sempre) el jutge més decidit a situar-se al davant de la manifestació- l’equilibri pactat aleshores, i amb la “revisió dels crims del franquisme” de què parlava ahir Pedro Almodóvar, hem trepitjat l’ull de poll de milers de persones (moltes de les quals militen avui en el Partit Popular) que no accepten que es revisi un passat que els compromet.

I aquesta lluita és la que hem catalitzat entorn del jutge Garzón (els uns a favor i els altres en contra), cosa que fem sense adonar-nos que, actuant així, estem atacant el cor mateix de la independència judicial, doncs qüestionem un poder que és cabdal per a l’equilibri del sistema democràtic, per més que el seu prestigi –vull dir el del Poder Judicial- estigui ja sota mínims, segurament per culpa de tots.

Allò que no pot aconseguir mitjançant una victòria a les urnes, el PP ho vol aconseguir impedint la renovació obligatòria dels membres del Tribunal Constitucional.

És simplement això: el PP s’empara en la Constitució i s’envolta amb la bandera nacional per exigir que la legalitat s’acompleixi, o el que és el mateix, que l’Estatut de Catalunya s’adapti a la Constitució. Però ens amaga la carta que té a la màniga: aquella que impedeix la renovació dels membres del Tribunal amb el mandat caducat. De fet, el nou ponent de l’Estatut havia de ser renovat el 2007. Fa tres anys!

Això no significa, com diuen els nacionalistes catalans, que l’actuació del Tribunal sigui il·legítima. Aquesta afirmació és, simplement, un gran disbarat, perquè l’article 17.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional diu que “los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles”. Per tant, d’il·legítim res, senyors d’Esquerra Republicana i de Convergència Democràtica de Catalunya. Les decisions del Tribunal Constitucional són legítimes i emparades per l’Estat de Dret.

Els “dolents” –dient-ho així per entendre’ns- no són els magistrats, que actuen d’acord amb els seus principis. Els dolents de la pel·lícula són els qui, tenint la obligació de complir els preceptes constitucionals de renovar els magistrats que tenen el mandat caducat, els incompleixen a consciència, perquè saben que, atesa la composició del Parlament, perdrien influència en el nomenaments.

Amic Rajoy: no siguis ja més hipòcrita i assumeix la teva responsabilitat. Acorda amb Zapatero una nova composició del TC, com t’exigeix la llei, i evita amb això que segueixi aquesta sagnia de declaracions irresponsables que, des de Catalunya, emboliquen i compliquen cada dia més la preocupant situació política del nostre país.

Altre cop anava a escriure sobre l’absurda i perillosa pendent per la qual ens estem precipitant els espanyols. Una pendent que no ens pot conduir a altre lloc que al fracàs de l’estat de dret, que, per cert, no és una bagatel·la, sinó el més gran que hem aconseguit mai com a poble (per defectes que tingui el nostre estat de dret). En fer-ho, em trobo amb un article de Fernando Onega a La Vanguardia que m’evita d’escriure’l jo, perquè el subscric de cap a peus.

VENA ANARQUIZANTE

Fernando Ónega

Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales
Hombre, señor Rajoy, antidemocrático, lo que se dice antidemocrático no ha sido. Creo que la democracia consiste precisamente en eso: en que un montón de gente se pueda reunir a escuchar exabruptos, bajo la disculpa de que van a socorrer, salvar o ensalzar a un ilustre juez que creen cercado por el fascismo. También es democrático que el señor Jiménez Villarejo pueda decir esas frases tremebundas sobre el Tribunal Supremo y hoy disfrute leyendo lo que se escribe de él, sin miedo a que un guardia llame a su puerta. Y tan democrático es ponerlo a escurrir en los papeles como defenderlo por decir las verdades del barquero a tan reverenciados magistrados.

Lo que entristece es otra cosa: ver cómo los amigos más ruidosos de Garzón se equivocan en su estrategia de salvamento. En vez de usar argumentos jurídicos para sostener que el magistrado no es un prevaricador, se dedican a provocar al león llamándole corrupto, cómplice de torturas, o instrumento del fascismo. En vez de ensalzar al mito que veneran, se dedican a insultar al juzgador. ¿Qué piensan? ¿Que el Supremo se va a acongojar ante los improperios? Hay que ser un poco tonto del ala para pensar que así se salva al justiciable. O al revés: hay que ser muy hábil para hacernos creer a los demás que van a salvar a Garzón de la justicia, cuando en realidad lo quieren proclamar líder de las ideologías a las que une la sola mención del nombre de Franco.

Y lo que inquieta es el eco; esa corriente que va por debajo de las palabras y hace que Villarejo sea aplaudido por unos y llamado golpista por otros, o que se vea en esos actos el reflejo de dos Españas irreconciliables, con una novedad que hace saltar las alarmas: se empieza a pedir revancha donde hace 35 años hemos escrito reconciliación. Y, paralelamente, esa tendencia reciente a descalificar a cualquier institución, si sus acciones o dictámenes contradicen nuestros gustos. Ayer mismo, el responsable del PP en Baleares volvía a hablar de “cacería” porque habían descubierto las corrupciones de un compañero. Un poco antes, destacados conmilitantes suyos acusaban a la policía judicial de falsificar pruebas contra ellos. Y también ayer mi admirado Joan Ridao le decía al Constitucional que no aceptará el cambio “ni de una coma” en el Estatut. Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales.

Eso, en su conjunto, es lo más delicado de este tiempo. Yno es defendible. Si miramos a lo que se teje en torno a Garzón, suena a desafío al Estado de derecho, porque se socava su principal instrumento, que es el Supremo. Si se mira a las reacciones ante las corrupciones, no hay empacho en embarrar el sistema con el barato fin de limpiar algunos nombres. Y, si se observa el panorama general, hay un tono de rebeldía, de imposición o de negación de toda autoridad. Yo creo que nos está saliendo una vena anarquizante.