Josep Maria Quintana

“Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor”.

Dissabte passat vaig participar en un encontre literari entre un grup d’escriptors llatinoamericans i menorquins. Va ser al claustre del Seminari de Menorca, a Ciutadella. Feia un matí esplèndid de sol i de temperatura. Ens vam asseure ben a la vora de la cisterna i, l’un rere l’altre, va llegir un fragment d’una novel•la pròpia o bé un parell de poemes dels que cada autor havia escrit.

Els escriptors sud-americans (n’hi havia de l’ Uruguai, de l’Argentina, de Xile, de Cuba i crec que de Mèxic) van llegir cadascú amb el seu accent, i suposo que, entre les paraules que escoltàvem, devien esllavissar-se “modalitats” de la seva terra. Cap no dubtava, però, que parlava en castellà, aquesta llengua mare que els és vehicular a tots i que ningú no discuteix ni qüestiona. Tan una i tan diversa alhora! Amb tantes parles i, això no obstant, tan universal!

Nosaltres, els menorquins, vam llegir també els nostres textos escrits en català. Diversos eren els accents, diverses les opcions que cada escriptor havia adoptat per les formes verbals, però ningú no discutia que allí s’escoltava la llengua de tots. Ningú no reivindicava res, i cadascú utilitzava les formes i les paraules que –i com- li semblaven més adients per a la seva literatura.

Els escriptors sud-americans escoltaven atents el verb càlid, de vegades encès, dels nostres millors poetes. També els textos dels narradors. Potser no ho entenien tot, fins i tot és possible que, en algun cas, no entenguessin res, o quasi res. Però hi havia un aire subtil de concòrdia que feia que les paraules sonessin com la música, que és un llenguatge universal.

Què lluny em quedava la cantilena pesada i repetitiva dels bauzàs de torn sobre unes modalitats que ells tanmateix no empren. Dels qui no distingeixen entre una llei i un decret i pretenen governar-nos. Dels qui són incapaços de sentir la música i el significat que traspuen les paraules, més enllà de la llengua en què les persones s’expressen.

Bé, no cal que cerquem el perquè. És que són sords. I si no ho són, tant és, perquè no escolten.

No seré jo qui critiqui el canvi de govern quan la mateixa Dolores de Cospedal i el líder andalús Javier Arenas, amb el posat seriós i amb cara de dir la veritat, han reconegut (sense saber que un micròfon indiscret enregistrava les seves veus) que el cop de timó donat per Zapatero no era endebades i que el nou govern tenia més projecció pública que l’anterior. Vaja, que els feia mal!

D’altra banda, la baula més dèbil d’aquest govern –vist, si més no, des de fora-, que és Leire Pajín, una política que, des del meu punt de vista, no ha demostrat fins avui més virtuts que la de ser radicalment fidel al president-, s’ha trobat amb el regal impagable d’aquestes declaracions masclistes del batlle de Valladolid, intolerables des de qualsevol punt de vista que es mirin, i pròpies d’un personatge que, només per dir el que ha dit, mereix el menyspreu de tothom. De fet, hi ha insults que es tornen contra l’insultador i enalteixen el que és insultat. I aquest ha estat el cas de León de la Riva, que, fins i tot en rectificar, ha tornat a equivocar-se.

Zapatero ha estat hàbil un cop més i ha sorprès gairebé tothom amb aquests canvis, dels quals, el més rellevant és el de Rubalcaba, situat a la vicepresidència sense deixar interior. De fet, ja s’ha estrenat aquesta nit detenint un munt de joves de la il·legalitzada Segui. Encara que el més sorprenent (o potser no tant) és el nomenament de Valeriano Gómez com a ministre de Treball, una mena de piròman (va ser a la manifestació sindical contra el govern a causa de la reforma laboral) i, de sobte, s’haurà de convertir amb bomber, perquè serà a ell que li correspondrà aplicar la norma contra la que es manifestava.

Deia ahir que Zapatero pot fer el mateix i el contrari alhora. Ja veiem que no només ell ho pot fer. Això, penso, deu ser la marca de la casa.

No seria just que només em referís als qui votaran a favor dels pressupostos. També he de dir dues paraules respecte dels qui votaran contra la seva aprovació. I, especialment, he de dir què penso dels qui han criticat Zapatero (i, de passada, el PNB), des de posicions clares de dreta. Em refereixo, per tant, a PP i CiU.

He escoltat els dos líders parlamentaris d’aquests organitzacions polítiques, els senyors Rajoy i Duran. Grans parlamentaris, per cert, i gent amb un cap ben moblat. Tanmateix, m’ha semblat ben curiós que, entre els arguments que l’un i l’altre han utilitzat per criticar el govern, el més remarcable és aquest: Zapatero, diuen, ha aprovat els pressupostos seguint el dictat dels mercats. I se suposa que això és dolent.

D’entrada, és ben galdós això dels “mercats”, aquesta mena d’ens eteris (però reals) que, de sobte, s’han convertit, sembla, en els “dictadors” de tota la política econòmica. Cosa realment certa i que ningú no discuteix, fins al punt que, en el cas de Zapatero i el PSOE, els han fet girar de política com qui gira un calcetí.

En aquest sentit –i amb això torno a la crítica-, Duran ha dit que Zapatero sempre mira pel retrovisor, enlloc de mirar endavant, perquè és a través del retrovisor que els “mercats” li dicten la política econòmica. I Rajoy l’ataca per haver oblidat les polítiques socials i, també, per actuar al dictat dels mercats.

Jo puc entendre moltes coses. I em seria fàcil comprendre que el senyor Herrera o que el senyor Llamazares (ínclits i únics representants al Parlament d’aquest comunisme que ha transmutat el color roig pel verd) critiquessin Zapatero per haver actuat ara (contradient els seus principis i un discurs llargament mantingut) al dictat dels mercats.

Però Rajoy? Però Duran? Creu algú que un Rajoy al front del govern d’Espanya i un Duran en el paper actual d’Erkoreka o d’Urkuyu farien una altra política? Ho creu, algú, que no actuarien al dictat dels mercats?

Churchill deia que els estats no tenen amics, tenen interessos. I això, que des d’un punt de vista moral, pot ser vist amb mals ulls, és, de fet, una veritat com un temple.

Els bascos del PNB saben que Euskadi no és (encara) un estat, però actuen com si ho fos, perquè aquest és l’objectiu del partit des de sempre. Per això fan servir la tesi de Churchill, donen suport al govern agònic de Zapatero (que és, curiosament, el principal responsable d’haver-los fet fora del govern basc; per tant l’enemic, el gran adversari) i es comprometen a aprovar els pressupostos.

Però diguem-ho clarament: als bascos del PNB, salvar Zapatero els importa un borrall; com tampoc no destorba Zapatero comprar temps al preu que sigui. La insubstancialitat ideològica del president permet això i tot el contrari al mateix temps.

Penso, doncs, que aquest és el nus de la qüestió, des del costat dels qui aprovaran els pressupostos: els bascos del PNB consoliden l’estat que estan construint i el PSOE salva momentàniament els mobles, tot evitant que l’allau de la crisi el sepulti.

I això és tot.

PSOE i PP s’han posat d’acord per fer una reforma a la llei electoral. Amb aquesta pretenen endurir la defensa de l’estat davant dels terroristes i dels seus acòlits. Volen que no hi hagi cap escletxa per la qual es puguin esllavissar a les institucions municipals regidors ferits de nacionalisme no democràtic, que estiguin vinculats amb ETA o, si n’és el cas, amb altres organitzacions terroristes.

Puc donar per bo aquest objectiu, però no és aquesta la reforma que reclama la Llei electoral que, per cert, exigeix a crits un conjunt bàsic (i, per a mi, irrenunciable) de canvis, si no volem acabar enterrant la democràcia. La primera, i fonamental, que els càrrecs elegits per representació de la ciutadania (regidors, consellers electes, diputats als parlaments autonòmics i al Congrés i senadors) responguin fonamentalment davant dels seus electors i no –i exclusivament!- davant dels dirigents del partit que té el poder de fer les llistes electorals.

Mentre no trobem una fórmula que permeti un equilibri entre el poder dels partits (ço vol dir de les elits que els governen) i l’autonomia política dels càrrecs electes, tindrem uns dirigents mediocres i la democràcia estarà viciada. En canvi, si resolem aquest mancament, sanejarem un sistema polític -el democràtic-, pel han lluitat generacions d’espanyols que avui senten una gran decepció davant la realitat que els envolta.

A l’edició del “Full parroquial” que es va distribuir a totes les esglésies de Menorca el passat diumenge hi havia un article signat per Joan Miquel Sastre on advocava la necessitat de demanar perdó. Inspirat en les lectures del dia, es referia a una anècdota (parlo de memòria) succeïda en un col·legi on el psicòleg va concloure que potser el que mancava en l’educació dels alumnes era aprendre a “demanar perdó”. Hi estic d’acord.

De fet, és molt difícil demanar perdó. Ho comprovo jo cada dia en la meva persona, i està bé que, des de l’Església, se’ns demani que, no sols fem autocrítica respecte del nostre comportament, sinó també que ens comprometem a demanar perdó.

Simultàniament a l’hora en què mossèn Sastre devia escriure aquest article tan suggerent, el bisbe de Brussel·les, monsenyor André Léonard, compareixia davant l’opinió pública i “reconeixia els errors” en la gestió dels casos d’abusos sexuals a menors, alhora que anunciava que faria tot el possible en benefici de les víctimes.

Val a dir que aquesta compareixença no era, però, espontània, ni es produïa tampoc com a conseqüència d’una autocrítica, sinó com una resposta necessària (i indispensable) a la publicació de les conclusions d’un informe en què es constataven 475 denúncies per abusos sexuals i el suïcidi de 13 víctimes des dels anys 60 a la petita Bèlgica.

Aquest enorme pecat de l’Església belga, que no invalida, és cert, el bé que ha dut a terme al llarg d’aquests cinquanta anys (perquè una cosa no treu l’altra), crec que mereixia alguna cosa més que el reconeixement públic dels “errors” comesos. Novament l’Església ha acudit a l’eufemisme per obviar el mot que, en aquest cas era essencial.

Per què, doncs, se’ns predica que demanem perdó si als cappares d’aquesta mateixa Església els costa tant demanar-lo?

Amorrat a un escolasticisme ranci que va vergonya només d’escoltar-lo avui, monsenyor Léonard ens va recordar que –cito textualment- “la majoria [dels abusos] són casos antics, que ja han prescrit [des del punt de vista penal]” i va convidar als autors dels abusos que encara no han prescrit que “es denunciïn ells mateixos”.

Així doncs, tot i que el pecat no prescriu (mossèn Sastre, que deu tenir, suposo, com tots els preveres de la nouvelle vague, grans coneixements de Dret canònic ens ho podrà confirmar), l’arquebisbe de Brussel·les ha preferit, en aquest cas, aferrar-se al “dret positiu” –les vegades que, a mi, els iusnaturalistes m’han acusat amb menyspreu de positivista!- per treure ferro a l’assumpte, i ha oblidat això tan simple, tan evangèlic, que ens explicava mossèn Sastre al “Full parroquial”: demanar perdó.

He passat un cap de setmana a Mallorca participant com a convidat a les “Converses Literàries de Formentor”. Ha estat una bona experiència perquè s’han dit coses ben interessants sobre la literatura, no sols en els debats pròpiament dits, sinó també als diàlegs que hem tingut fora de la sala de conferències.

Trobar vells amics i fer-ne de nous és sempre interessant, com ho ha estat escoltar els rics debats que s’han produït o bé les intervencions de personatges tan diversos com Rafael Argullol, Hans Magnus Enzensberger, Biel Mesquida, Esther Tusquets, Carme Riera, Vicente Verdú o Agustín Fernández Mallo, i els latinoamericans Patricio Pron, Héctor Abad, Sergio Ramírez i Juan Gabriel Vázquez. Les jornades van acabar ahir, diumenge, amb un homenatge a José Saramago, en el qual van intervenir el lusitanista Perfecto Cuadrado (que va fer una referència a l’amistat de l’escriptor desaparegut amb “el senyor de sa figuera verda”, el meu admirat Ponç Pons) i Pilar del Río, que va llegir un text molt bell sobre la persona i l’obra del qui va ser el seu marit.

Jo vaig participar en un debat amb Miguel Dalmau, Rogelio Blanco i Anna Caballé que duia per títol “La vida dels altres com a matèria literària” . No us l’he d’explicar aquí, però poso a la vostra disposició el text que vaig llegir inicialment, en el qual explico què ha significat “la vida dels altres” en la meva concepció de la literatura.

“Si alguna cosa hi ha de certa en la literatura és el jo”, escriu una autora de la qual ara, per raons que no fan al cas, no puc dir el nom. “Només hi aflora el jo”. Ella, poeta, es refereix d’immediat a la poesia on aquest jo –diu- “és encara més omnipresent”. “La poesia –segueix escrivint- permet estrebar la llengua fins arribar a l’espai d’identificació amb la cosa indicible que és l’única veritat. La poesia canta la batalla humana, que hi queda continguda”.

Final de la citació.

Doncs bé, si el títol que presideix aquestes jornades -“Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”- al·ludeix clarament a l’anàlisi o a la representació d’aquest jo que es fa mitjançant la literatura (no només, doncs, amb la poesia), penso –i perdoneu-me si no l’he interpretat bé, aquest títol- que les dues converses d’avui matí pretenen enfocar aquest jo des de dos punts de vista ben diferents:

El jo observat literàriament pel mateix autor –i aquesta seria la matèria de la conversa que s’ha de fer a partir de les 12.30, sota el títol “El laberint abstret de la memòria”, i el jo analitzat des del punt de vista de l’altre. O, invertint-ne els termes, l’altre vist literàriament des del jo. Aquest és, si més no, el sentit que dedueixo del títol “La vida dels altres” que presideix aquesta primera conversa d’avui. I aquesta interpretació potser ens orienta clarament vers la biografia, vers l’anàlisi de la vida de l’escriptor i de l’impacte que aquesta hagi pogut tenir en la seva literatura. Probablement, doncs, ens dirigeix a l’assaig de l’autor i de la seva obra, ofici en el qual són mestres els meus companys de tertúlia, a més de ser-ho també en l’ofici d’escriure.

Si és així, dubto que aquest sigui un paper en el qual jo em trobi còmode, perquè la meva opció per la literatura des del vessant d’escriptor (no de lector, que aquest és força més allunyat en el temps), es desplega ja en plena maduresa, quan, precisament, m’adono que tinc necessitat de parlar de “la vida dels altres”, i de fer-ho des d’un punt de vista força diferent del que sempre havia adoptat quan em dedicava a l’anàlisi històrica i a l’assaig jurídic.

Com a historiador em preocupava molt explicar el perquè de les coses i he cercat sempre de trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes, dels pobles i dels territoris que han estat objecte d’estudi. I com a jurista –encara que això avui (i degut al desprestigi d’algunes de les nostres principals institucions jurídiques) a molts de vostès els pugui semblar estrany- he perseguit, tant en la praxi del dret com en l’assaig teòric, i sempre en el límit de les meves possibilitats, trobar la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres, que és del que hem de parlar aquí.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Ni, encara menys, he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a això d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però no ho hem de fer perquè aquesta no és la matèria que hem de tractar avui. De fet, sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions. Una idea que reblava fa només tres dies l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

I ha estat precisament en “la vida dels altres” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, a cada novel·la he volgut estudiar, contemplar i esmicolar per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany –perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com ha escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes té raó quan observa que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –segueix dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”. En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, declarava a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell deia, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·lista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tot i això, la vida dels altres, aquesta que l’escriptor fa servir de matèria per construir la seva literatura, mai no serà el que determini la bona o la mala qualitat d’un text literari. L’únic que de veritat compta en una novel·la és com aquesta s’ha escrit. El tema –la vida dels altres- no és suficient per construir una bona novel·la. Feu, sinó, una prova: poseu sobre la taula Madame Bovary, el Quixot, l’Ulisses o A la recerca del temps perdut (com podeu veure, no estic citant bagatel·les), proveu-ne de resumir els arguments i veureu quina gran col·lecció de bestieses en resulta. Perquè a la literatura no hi ha grans temes i temes menors. La vida dels altres podrà ser elevada o vulgar, sublim o mediocre, però la qualitat de l’obra literària no vindrà forçosament determinada per cap d’aquests qualificatius. Només de com s’haurà tractat, només de com aquesta realitat paral·lela que és la literatura haurà manipulat la vida dels altres, dependrà que el llibre que en resulti sigui bo o dolent. En definitiva, que tot dependrà de la imaginació i del llenguatge que haurà creat aquesta realitat paral·lela.

El valor, doncs, de la representació, o el que és el mateix, d’aquesta vida dels altres transformada en literatura, dependrà del fet de contar, del tremolor d’aquest moviment, de com hauran passat les coses a la narració. Allò que ens fascinarà –si és que hem reeixit en l’explicació de la vida dels altres- és el descobriment d’un llenguatge propi, d’un ritme singular; és la sumptuositat de l’engany, en definitiva.

Aquests dies ja s’anuncien (sense gaire novetats apreciables) els qui seran candidats a les properes eleccions municipals i als consells insulars.
La matèria electoral és complexa i ve molt condicionada pel sistema, una qüestió sobre la que he reflexionat en un text que s’ha publicat en un llibre col·lectiu per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la nostra Comunitat Autònoma.
Si algú té interès en la matèria pot trobar-lo pitjant aquí.

La mort de Raimon Panikkar, a l’edat de 91 anys, ens hauria d’ajudar, als cristians, a conviure amb els qui no pensen com nosaltres amb una actitud que, avui, els intolerant joves de l’alçacoll blanc i del clercgyman negre o gris fosc, malauradament han abandonat.

Servidors d’una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació que no dugui el previ nihil obstat de la jerarquia vaticana, els nous (i cada cop més unànimes) sacerdots d’una església, la catòlica, que es diu universal (katholiké) però que perd seguidors cada dia (avui, en el primer món, la gran majoria de gent viu, de fet, al marge del que pugui dir o fer l’Església, encara que va als funerals per tradició), penso que mai no podran entendre aquella frase que el sacerdot Panikkar, fill de pare hindú i mare catalana, va pronunciar després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.

Suposo que això, avui, deu ser titllat de “relativista” i, per tant, anatematitzat per aquests restauradors de la “vera fe”, d’una fe sense manganyes, i d’una doctrina que tenen apamada de cap a cap, amb respostes exactes i precises a tots els interrogants, respostes que han deduït, prèviament i directament, de la Llei Natural (aquesta, segons ells, sempre clara i inamovible) i de la dogmàtica catòlica que, per això mateix (perquè és dogmàtica i no admet discussió), s’ha d’imposar a la societat civil. Diguem, per tant, que en això no es diferencien poc ni gens dels talibans, encara que avui –algun camí hem fet!- aquests capellans ja no condemnen els heretges a la foguera i es limiten a demanar la pena canònica de l’excomunió per als diputats que no votin secundum catholicam et canonicam legem, com ha succeït amb la llei que amplia (i concreta!) els supòsits i els terminis de l’avortament.

D’altra banda, és ben curiós que aquest mateix sector que té les idees tan clares amb matèria teològica, que posseeix la veritat, que no admet cap mena de relativisme i que té assumit que els seus majors –és a dir nosaltres, que vam créixer sota l’ègida del Concili Vaticà II- som els responsables que s’hagin buidat les esglésies, enlluernats pels cants de sirena del socialisme utòpic i de doctrines espúries que ens separen del dogma i, per tant, de la veritat, és ben curiós, dic, que aquest sector cregui (i ara estic generalitzant, amb el perill que sempre té això) que aquesta veritat i aquest dogma són, no sols compatibles, sinó fins i tot intercanviables, amb les brillants teories econòmiques i socials que transmet la cadena de televisió “Intereconomía”, que voldrien que escoltéssim cada vespre, a veure si així ens fem més cristians.

Descansi en pau Raimon Panikkar i que la seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància quedin entre nosaltres.
________________________________
Nota per als lectors: Molta gent d’Alaior m’ha dit que estarien interessats a llegir el text del pregó que vaig pronunciar el passat dia 13 d’agost, amb motiu de les festes de San Llorenç. L’acab de penjar al blog i el podeu llegir només prement aquí.
________________________________

El magnífic article de l’enginyer Joaquim Coello Brufau aparegut avui (19.08.10) en el diari Menorca m’anima a dir també unes paraules sobre el darrer Foro Menorca Illa del Rei, al qual no vaig assistir, però que he seguit -val a dir que amb preocupació- des de les pàgines del nostre diari. Tanta, que, uns dies després d’haver-se produït el debat, vaig escriure un correu a l’amic P.J. Bosch per expressar-li el meu malestar per les conclusions que, de fet, semblava que se’n derivaven, ja que aquest cop, i més enllà del que vagin poder dir els ponents, el missatge que ha calat (i en això el diari hi ha tingut molt a veure) és aquest: Els menorquins no sabem on anam. No sabem què volem. No tenim un model econòmic ni turístic. Per tant, només un canvi radical d’actitud ens pot fer sortir del marasme.

Uns dies després del debat (14.08.10), el senyor Tutzó Escudero sintetitzava aquestes conclusions d’una manera molt gràfica en forma de preguntes: “¿Está dispuesta la sociedad menorquina a reinventase o prefiere más de lo mismo?” “¿Los actuales partidos políticos del CIME que nos ‘gobiernan’ –i posava entre cometes el gobiernan, perquè no ens equivoquéssim de polítics- apuestan de verdad por estos cambios de futuro?” “¿Hasta cuándo esta indecisión?” “Cuándo aplicarán de una vez por todas razonamientos profesionales y no criterios políticos en las inversiones de futuro?”

Lògicament, davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobam, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Com podeu veure, la conclusió no té engany: ni el PP hauria fet una millor síntesi del debat (o de les idees-força que n’han quedat, d’aquell debat) i això a pesar que alguns dels ponents fossin persones situades ideològicament en el camp de l’esquerra.

I jo em deman: Es pot dir raonablement que no tenen un model els qui han preservat Menorca de la balearització i de la valencianització del territori amb un Pla Territorial Insular (PTI) que és estudiat com a model d’ordenació urbanística a les principals escoles d’arquitectura i urbanisme del nostre país? Realment ho poden dir, això?

A tots els qui assumeixen de facto que al Foro Illa del Rei es va concloure (ho vagin afirmar o no els ponents) que no tenim model i no sabem on anam, els demanaria: Estau segur que no sabem on anam o és, més aviat, que allí on anam (per decisió democràtica dels ciutadans) no us agrada? Estau segurs que els qui ens governen no tenen model o el que voleu dir en el fons és que el model econòmic i de desenvolupament que defensen els polítics que representen la majoria de menorquins no és el vostre?

El senyor Coello diu: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” I jo, no sols estic d’acord amb ell, sinó que afegesc: aquesta preservació del territori que hem fet els menorquins és el nostre tresor. És el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.

Segueix afirmant el senyor Coello: “És la pressió ciutadana i social i les institucions menorquines des del Consell Insular, als Ajuntaments o al GOB els que han evitat aquesta especulació i construcció desordenada que s’ha vist arreu. Són aquests mateixos menorquins tan “desorientats” segons alguns, els que han estat capaços d’evitar desastres que altres comunitats i regions en teoria més experts no han sabut conduir. Per tant la primera constatació és que els que millor han preservat el seu patrimoni turístic que és exactament el bé escàs que pot fer insostenible aquesta indústria a llarg termini, són els menorquins.” I conclou: “Es poden fer propostes de millora però sempre sobre la base de la constatació de les bondats del model actual.”

Que jo assumesqui plenament aquests criteris no significa que aprovi sense crítica l’actuació dels ajuntaments i del Consell. He dit i repetit mil vegades que no estem prou ben governats, i que la política municipal no és sens dubte la més eficient que es podria dur a terme. I en això em sumaria a totes aquelles preguntes del senyor Tutzó Escudero que fan referència a la millora dels serveis de les nostres urbanitzacions. Però dit això, i acceptant com a molt probable que a Menorca no ens governen els millors, ni els més savis, ni els més rics, ni els més eficaços, del que no hi ha dubte és que, els qui ens governen, tenen clar quin és el model que tenim i que hem de preservar.

Posats a dir, vull afirmar també que és necessari i urgent revisar el PTI a través d’un diàleg sincer i democràtic. Al meu entendre, alguns aspectes d’aquest demanen una modificació. I no cal dir que és també necessari que se simplifiqui tota la burocràcia en matèria de permisos i llicències, cosa que el govern Antich va posar en marxa a través del “Decret Nadal” i que sembla que vol culminar la consellera Barceló a través d’un avantprojecte que Ashome ja ens ha passat als associats.

Tot això –i més- s’ha de fer, però, no confonguem els termes. També com el senyor Coello, jo crec que “per incrementar els ingressos generats per aquesta activitat [el turisme] no és lògic augmentar la capacitat de la xarxa d’establiments, des d’hotels a apartaments, sinó que s’ha de fer a través de l’allargament de la temporada ara excessivament centrada a l’agost. Això requereix gestió més que inversió [vet aquí una tasca que hauria de dur a terme el Consell!] perquè es tracta de posar en valor aspectes del turisme encara poc explotats des del senderisme i l’excursionisme, a la gastronomia, l’arqueologia, la pesca o simplement la cultura.”

Per tant, no desviem l’atenció. Els qui volen balearitzar i valencianitzar Menorca, que ho diguin clarament, però que no diguin que no tenim model. Diguin més aviat que a ells el model que tenim (que és el que és el que han volgut la majoria de ciutadans) no els agrada.