Josep Maria Quintana

La informació que, en titulars, duia el nostre diari el passat dia 26, era clara: “Reynés reitera que el dragado cuenta con plenas garantías”. I si llegíem el reportatge del ple de l’Ajuntament, veurem que l’argument cabdal de la batllessa, sempre segons el diari, era aquest: “Águeda Reynés asegura que Autoridad Portuaria garantiza un plan de vigilancia ambiental estricto”. Val a dir que la resposta era similar a la que vaig escoltar per ràdio al batlle de Sant Lluís, Cristóbal Coll: Confiança absoluta en els tècnics de l’APB (encara que no vol que li tirin els residus davant de casa).

No entraré en el fons de la matèria perquè no en som expert, però sí a aquest terrible fenomen contemporani que afecta la política, que, cada dia més, desapareix davant la tecnocràcia.

És rara, en efecte, la vegada que, quan un ciutadà presenta un projecte directament al governant, la resposta condescendent del polític no contengui aquest advertiment: “Veurem, però, què en diuen els tècnics”.

Avui, en efecte, la relació entre tecnocràcia i política apunta directament a una de les qüestions centrals de la democràcia: la seva connexió amb el coneixement expert. En principi –escriu Fernando Vallespín (La mentira os hará libres, Galaxia Gutemberg, 2012), el coneixement expert hauria d’entrar com a simple mitjà a disposició dels polítics per dur a termes les finalitats que es pretén implementar. Per tant, hauria d’oferir una adequada visió dels problemes, i també la capacitat de trobar formes de resoldre’ls. Però el que mai no pot fer el coneixement expert és decidir qüestions relacionades amb els fins. Només es pot pronunciar respecte dels mitjans. Diu Vallespín: “[El conocimiento experto] no puede prescribir las acciones del individuo o de la Sociedad (que corresponen al polític), sino limitarse a formular las posibilidades para la acción”.

Vallespín posa l’exemple de les centrals nuclears: “Podemos decidir si nos compensa o no mantener centrales nucleares una vez informados por los expertos sobre los riesgos que generan y el precio de las Fuentes de energía alternativas. Pero la decisión final no es de ellos, es de la ciudadanía, que es la que está capacitada para ponderar los costes y beneficios sociales más generales que comporta una u otra opción.”

Això ens condueix a la següent pregunta: “Fins a quin punt es pot imposar l’acció política sobre un previ emmarcament tècnico-científic d’una determinada realitat? Des del meu punt de vista, s’ha d’imposar sempre. I això perquè, quan el polític abdica de la seva responsabilitat de decidir emparant-se en l’opinió del tècnic, aleshores desapareix el ciutadà (al qual el polític representa).

Per tant, les decisions que més ens afecten (i la del dragatge del Port de Maó n’és una de principal), no es poden escapar del nostre control democràtic directe sota el criteri que la seva complexitat exigeix descansar l’opinió en els experts (en l’APB, en aquest cas). D’altra manera no caldria que anéssim a les urnes per elegir els nostres polítics i podríem confiar als tecnòcrates el govern de la ciutat.

Els dies i els anys passen ràpidament i sovint oblidem esdeveniments que han estat cabdals en la vida dels homes. La memòria es fràgil i aviat deixem de recordar fets o actuacions de gran transcendència que, anys després, descobrim que s’han fonamentat en una mentida que es va revestir enganyosament de veritat. I quan descobrim l’engany és ja massa tard per reparar el mal causat. Tanmateix, no ho és –mai no ho és- per demanar perdó.

És cert que els homes ens equivoquem tot sovint, però l’error no és comparable moralment a la mentida. Per tant, si traslladem aquesta màxima a la política, haurem de concloure que el més greu d’un polític no és equivocar-se, sinó enganyar els electors que li han fet confiança i l’han cregut de bona fe.

La guerra de l’Iraq

Per què dic això? Doncs perquè aquests dies tots recordem la tristament famosa invasió de l’Iraq que organitzaren els americans amb el suport dels britànics (i la connivència i col·laboració d’altres estats, entre aquests l’espanyol), que s’inicià el 20 de març de 2003, ara fa deu anys. Una invasió que, justificada en l’existència en aquell país d’armes de destrucció massiva, va permetre una guerra que acabà amb el derrocament de Saddam Hussein, l’execució d’aquest a la forca i una posterior retirada parcial dels efectius militars que han deixat un país desfet i pràcticament ingovernable. A més d’haver produït 200.000 morts, 4.500 dels quals eren soldats nord-americans.

Per recordar els deu anys d’aquells fets, la BBC ha emès un reportatge en el qual es fa evident com la CIA i l’MI6, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i el Regne Unit, van passar informació als seus governs respectius assegurant que no era segur que existissin les esmentades armes. Al programa s’explicava com el ministre d’Exteriors iraquià i el servei d’intel·ligència de Saddam Hussein van demostrar als seus homòlegs anglonord-americans, en una reunió que tingué lloc a París, que a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva.

És, doncs, evident, que els senyors Bush, Blair i Aznar van mentir als ciutadans i fonamentaren tota la raó de ser d’aquella invasió i d’aquella guerra en una gran mentida.

“La mentida –ha escrit Foix a La Vanguardia– té els peus lleugers i recorre la terra confonent els humans des dels temps més antics. Fa deu anys que es va allotjar en les ments de George W. Bush i Tony Blair per utilitzar-la com a pretext per envair l’Iraq i enderrocar el dictador Saddam Hussein. A l’ombra de la mentida es va arrecerar també José María Aznar, que es va retratar a les Açores per deixar constància que era entre els grans d’aquest món per iniciar una guerra que ha estat una catàstrofe política i militar per als Estats Units, els seus aliats i la regió de l’Orient Mitjà.”

I la pregunta que, deu anys després, podem i hauríem de formular al president Aznar és aquesta: Per què ens va mentir quan ens demanava que li féssim confiança i el creguéssim en assegurar-nos que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva? I si no ens va mentir, perquè no s’ha dirigit mai a l’opinió pública dient que es va equivocar?

Però no només hem de fer preguntes, sinó que tenim dret a analitzar les conseqüències d’aquella actuació del president Aznar. Perquè si ens va mentir, penso que estaria desacreditat absolutament per fer política, ja que no podem acceptar un polític que fonamenti els seus raonaments en la mentida. I si no va mentir però es va equivocar, penso que, com a mínim, ens hauria de demanar perdó per deixar-se entabanar pels poderosos simplement pel delit de poder fotografiar-se amb ells com si, també ell, fos un dels grans de la terra. En qualsevol de les dues hipòtesis, Aznar en surt desprestigiat.

El cas Clinton

És clar que hi ha mentides i mentides. Vull dir que no totes tenen la mateixa dimensió ni les mateixes conseqüències. Una de molt menys important en tots els aspectes va ser la que, ara fa quinze anys, va dir el president Clinton respecte de les relacions que va mantenir amb Monica Lewinski, que gairebé van provocar la seva destitució de la presidència dels EEUU. I convé tenir clara una cosa: Clinton no va haver d’enfrontar-se al que en dret anglosaxó es diu un “Impeachment” (procés judicial que s’inicia amb una aprovació del legislatiu) per haver mantingut una relació adúltera amb una jove becària que es va fer famosa i avui ningú no recorda, sinó per haver mentit al parlament.

En efecte, el fiscal independent del cas Whitewater, Kenneth Starr, que va rebre permís formal per incloure el cas Lewinski en la seva investigació, va lliurar un informe al Congrés dels Estats Units el 9 de setembre de 1998 en el qual demanava la destitució del president Bill Clinton per perjuri, obstrucció a la justícia, coacció de testimonis i abús de poder.

L’impeachment exigia una aprovació de dos terços dels senadors, i, després d’un llarg i penós debat, es lliurà del càrrec de perjuri perquè una majoria de 55 senadors, inclosos 10 republicans, va votar en contra de la destitució de Clinton, mentre que 45 senadors republicans volien expulsar-lo de la Casa Blanca.

Després de la votació, el secretari del Senat, complint amb les regles de la Cambra,  va acudir al Departament d’Estat per notificar a la secretària Madeleine Albright dels resultats de la votació i el jutge president del Tribunal Suprem, William Rehnquist, va ordenar el tancament del judici polític contra el president dels Estats Units.

Clinton, però, no es va emparar en aquesta resolució dels senadors per treure pit, sinó que va comparèixer davant les cambres de la televisió per demanar perdó al poble nord-americà i al Congrés. Clinton, en efecte, conscient que havia mentit, va fugir del triomfalisme en realitzar una curta declaració al país per afirmar que se sentia “humil”, “agraït” i “profundament penedit” dels seus actes.

Aznar, en canvi, continua traient pit com si res no hagués passat, com si no hagués tingut cap responsabilitat en  aquella guerra a la qual va contribuir conscientment a pesar que estava fonamentada en una gran mentida: la de les armes de destrucció massiva que ocultava Saddam Hussein.

—————-

N.B. Parlant de mentides, si es comprova que, com s’assegura per determinats mitjans, que el president Bauzà va tenir (i cobrar) una dedicació exclusiva com a alcalde quan aquesta no era tal perquè seguia al front de la seva farmàcia, no sols haurà contravingut les normes que regulen les incompatibilitats, sinó que haurà dit una mentida als ciutadans de la nostra Comunitat Autònoma. I la pregunta és clara: podem confiar en un polític que, conscientment, sabem que no ha dit la veritat?

Diversos diputats del PP s’han burlat en el Ple del Congrés del fet que la seu d’Esquerra Unida (IU) a Getafe (Madrid) vagi ser embargada i hagués de sortir a subhasta el passat dimecres per 275.000 euros. L’embargament era conseqüència del deute que la federació madrilenya d’IU té amb l’Agència Tributària.

Mentre el representant d’ICV Joan Coscubiela interrogava el president Mariano Rajoy precisament sobre el drama de les execucions hipotecàries, un diputat del PP denuncià l’absència en l’hemicicle de Cayo Lara, president del grup d’Esquerra Plural i coordinador federal d’IU.

“On és Cayo Lara? No se’l veu!”, va cridar un parlamentari del grup popular. “L’estan desnonant”, va replicar igualment des de la bancada del partit que dóna suport al Govern, provocant rialles en aquesta part de l’hemicicle.

Potser estem només davant d’una anècdota o d’un acudit, però és el reflex clar d’una gent que no sap comportar-se. O el que és encara pitjor: que demostra una absoluta insensibilitat davant el sofriment dels altres. Probablement, perquè aquest sofriment no l’ateny personalment, i/o perquè, en el fons, menysprea els pobres i desvalguts d’aquest món pensant que ho són perquè no en saben més i s’ho mereixen. D’altra manera no s’explica tanta insensibilitat.

Fa uns mesos va ser un diputat del PP prou conegut a casa nostra que va emetre comentaris que, com a mínim, hauríem de considerar de mal gust respecte dels seus adversaris per mitjà del twitter, i encara fa més temps (crec que era a principis d’estiu de 2012), refugiada a l’àmplia bancada popular al Congrés dels Diputats, Andrea Fabra (Castelló, 1973), una política que havia passat inadvertida pel gran públic fins que twitter la va situar a l’ull de l’huracà, va ser “caçada” remugant “Que es fotin” (bé, la castellonenca va dir “¡Que se jodan!) mentre Mariano Rajoy anunciava la retallada en la prestació d’atur.

A dia d’avui, tots aquests parlamentaris continuen seient a la bancada popular com qui no hagi passat res. Per què? Doncs suposo que perquè som incapaços de fer autocrítica i els líders no creuen necessari (o potser no poden?) instaurar la cultura de la dimissió.

Per no caure en una crítica que es podria titllar de partidista, temo molt que actuacions inacceptables es poden trobar també en els altres partits, i naturalment en el partit de l’oposició, que, com hem comprovat aquesta setmana, ha caigut de quatre potes en un gran error en propiciar la moció de censura a Ponferrada amb el vot d’un regidor condemnat per un delicte d’assetjament sexual. Equivocació que ha irritat les diputades més conegudes del partit, per bé que, misses dites, la direcció de Rubalcaba va decidir actuar. Però tardanament, no cal dir-ho. I malament, perquè ni tan sols ha acceptat la dimissió del número tres del partit, Óscar López, quan aquest ha reconegut que ell va aprovar la moció i posava el càrrec a disposició del president.

Nosaltres, de bona fe, hem de creure que la cosa va anar així, però no us heu de sorprendre si algú creu que va ser el mateix Rubalcaba el qui va permetre la moció i López no ha estat sinó el qui ha salvat el seu líder assumint la responsabilitat del fet.

Què s’ha de fer, doncs, per dimitir o perquè t’acceptin o et forcin la dimissió al nostre país? Fa uns mesos, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar la dimissió de la seva ministra alemanya d’Educació i Ciència, Annette Schavan, per l’escàndol entorn del presumpte plagi de la seva tesi doctoral, en una compareixença conjunta davant els mitjans. “Amb mal de cor he acceptat la dimissió” de Annette Schavan, la “més reconeguda i prestigiosa ministra d’Educació i Ciència” en la història d’Alemanya, va dir Merkel en comunicar l’abandonament del càrrec per part d’una de les seves més estretes col·laboradores i amiga personal de confiança.

El 2010, l’exministre del Tresor David Laws, liberaldemòcrata, va dimitir en veure’s esquitxat per un escàndol sobre dietes parlamentàries. Laws va desviar 47.000 euros de les dietes parlamentàries per pagar la pensió a la seva parella, un home anomenat James Lundie. Va ser la primera baixa que patí el Govern encapçalat pel primer ministre conservador, David Cameron. “No veig com puc continuar amb el meu important treball del pressupost i la revisió de les despeses mentre he de atendre amb les conseqüències privades i públiques de les recents revelacions”, va dir Laws. Una afirmació que tothom pot entendre.

A primers de febrer d’aquest any, el ministre britànic d’Energia, Chris Huhne, va dimitir després que la Fiscalia informés que seria processat per intentar amagar el 2003 una infracció de trànsit (sí, ho heu llegit bé, “una infracció de trànsit!”). El director de la Fiscalia, Keir Starmer, va donar a conèixer la decisió després d’una investigació policial de vuit mesos sobre l’actuació del ministre liberaldemòcrata i la de la seva exdona, Vicky Pryce, qui també seria processada per aquest cas. En una breu declaració després de l’anunci del fiscal, Huhne va negar els càrrecs i va dir que teia tota la intenció de defensar-se davant dels tribunals, encara que per “evitar qualsevol distracció” pel procés judicial va dimitir com a titular d’Energia. Ara resulta que ha estat condemnat a vuit mesos de presó.

Reivindicar la política implica alguna cosa més que acceptar l’espectacle dels enfrontaments que, al Congrés o al Senat, podem observar a cada sessió de control, on el més important no és defensar les idees pròpies sinó destruir l’adversari, acusant-lo de tots els mals del món o amb l’ “i tu més” amb què ens tenen acostumats els nostres parlamentaris.

Reivindicar la política exigeix el respecte a les idees dels altres, el no burlar-se de l’adversari com ho han fet els personatges a què m’he referit a la primera part d’aquest article, i saber dimitir quan una ombra raona da sospita –i l’acusació d’un possible delicte per la Fiscalia ho és- recau damunt seu. Aquí, però, res d’això no es practica.

——————

N.B. El problema no és que el president Bauzà faci política essent farmacèutic. El problema és que essent titular de la farmàcia de Marratxí (i percebent, per tant, els beneficis que aquesta legítimament li donava) tingués “dedicació exclusiva” com a alcalde del seu poble. Si això darrer és cert, Bauzà va mentir en declarar que es dedicaria exclusivament a l’alcaldia, única raó que justificava el sou per aquest concepte.

Parlava el passat diumenge de les perspectives de canvi polític que vivim, no sols a Espanya, sinó arreu d’Europa, amb uns governs elegits democràticament, però que no semblen respondre a les expectatives dels electors. També de la resposta ciutadana que s’està produint cada cop més deslligada dels governs, dels polítics, dels sindicats i de les estructures representatives. El cas d’Itàlia és paradigmàtic si analitzem el resultat de les passades eleccions.

D’entrada cal que ens remuntem una mica més endarrere, concretament al 9 de novembre de 2011, quan Mario Monti, després d’haver estat comissari europeu per Itàlia més d’un cop, va ser nomenat senador vitalici per part del President Giorgio Napolitano, que li va encarregar de formar un nou govern substituint Silvio Berlusconi, la coalició del qual (Poble de la Llibertat) tenia majoria a les cambres.

Una setmana més tard, el 16 de novembre, jurava el càrrec de Primer Ministre d’Itàlia, on ha governat fins les passades eleccions i està encara en funcions. Els mitjans i analistes veieren el perfil de Monti com el d’un govern tecnòcrata de transició, que tindria com a objectiu principal posar en marxa les reformes econòmiques imposades per la Unió Europea. De fet, el professor va formar un govern de ministres independents amb la idea de deixar el país encarrilat per a les eleccions de 2013.

Aquestes s’han produït i el resultat és decebedor des del punt de vista democràtic, perquè sembla que serà impossible de formar govern a la vista de la distribució dels escons.

El Moviment 5 estrelles

Mentre els Demòcrates d’esquerra de Pier Luigi Bersani (Partit Demòcrata) han obtingut la victòria a l’Assemblea dels Diputats, el partit de l’incombustible Silvio Berlusconi guanyava el senat, de manera que, degut als mecanismes de la Constitució italiana, cap dels dos pot formar govern si no s’alien o bé obtenen el suport d’un nombre suficient de diputats i senadors provinents de les altres forces polítiques.

Mentre els seguidors de Monti s’han repartit molt pocs escons, la sorpresa (relativa per com anaven els sondejos) ha estat l’èxit del còmic Beppe Grillo i del seu Moviment 5 estrelles que s’ha fet amb 108 escons a l’Assemblea dels Diputats i amb 54 senadors, però amb una idea absolutament rupturista del sistema i, per tant, negant-se a donar suport al que Beppe Grillo (un líder que no es presentava a cap càrrec) denomina “les forces del sistema”, que són les que, segons ell, encarnen la corrupció de la democràcia italiana i, per tant, les forces a batre en primer lloc.

Massimo Gramellini escrivia al diari La Stampa, de Torí, que és com si el crit de mil solituds s’hagués aixecat de mil habitatges lligats per cables d’ordinador. Una emoció virtual que s’ha anat materialitzat lentament i uneix els individus que se senten incompresos i amenaçats per l’ombra sorda de nombrosos grupuscles. Especialment, la casta dels polítics, dels periodistes, dels banquers, dels poderosos o dels protegits.

No sembla que sigui la política allò que horroritza els votants d’aquest Moviment 5 estrelles, sinó els qui l’exerceixen des de fa molt de temps amb incompetència i sense autoritat moral.

El que veiem, però, és que amb aquests qualificatius no engloben tan sols Silvio Berlusconi i tot el que ell representa, sinó també Pier Luigi Bersani i el seu partit, quan estem davant d’un home honest, que ve de l’antic Partit comunista italià, que, des del punt de vista personal i polític, es troba a les antípodes del seu adversari de la dreta.

Qui forma part del Moviment 5 estrelles?

Entorn d’aquest moviment que ha liderat un personatge d’opereta que no es presentava a les eleccions trobem un magma de gent diversa que uneix un mateix esperit de desolació davant les estructures vigents de poder. Esperit que intenten omplir amb una dosi de proposicions concretes relligades per la utopia.

Algú ha dit que el Moviment 5 estrelles és una mena de franquícia que engloba gent força diversa pel que fa a la seva composició social. Hi trobem a Torí els centri sociali, una mena d’espais culturals autogestionats que freqüenten bàsicament  joves decidits a abatre el capitalisme; a Bèrgam, els caps de petites empreses que lluiten contra Equitalia (una mena d’equivalent de la nostra Agència Tributària); a Palermo, moviments al·lèrgics a qualsevol forma d’opressió pública o privada… En realitat, Grillo el que ha fet és escollir un format i una cara diferents a cada lloc on hi havia un problema o una realitat que provocava malestar a la gent.

Estudiant els grans suports que ha tingut aquesta candidatura “a la contra” (que és com penso que se l’ha de definir), em fa la impressió que ha aconseguit unir dos sentiments que semblen fins i tot oposats. D’una banda, el desig passional de provocar la caiguda del sistema, amb l’esperança que de les cendres d’aquest sorgirà una nova classe dirigent. I d’una altra, el càlcul racional d’enviar al Parlament un contingent de persones estranyes al sistema, però lúcides, perquè es facin amb les regnes del poder.

Gramellini escrivia a l’article que he esmentat més amunt que un amic seu, votant del M5S, li va confessar el següent: “Penso que no escolliria mai un partidari de Grillo per dirigir la meva comunitat de veïns, però, quan es tracta de cercar els polls a un dirigent, no n’hi cap altre que sigui més fiable.”

És probable que sigui bo fer una neteja de polls, però la governança exigeix alguna cosa més, i és molt dubtós que, amb el que ens asseguren els portaveus d’aquest Moviment (que seran substituïts cada tres mesos per cares noves, per tal que ningú en sigui, pròpiament, el líder) de prendre totes les decisions després de consultar-les una a una, al poble per Internet, es pugui governar la República. Però és el que hi ha, i els líders de les forces tradicionals farien malament no tenir en compte aquest fenomen que s’estén com una gota d’oli.

No em sorprendria, doncs, gens ni mica que, el 2015, Espanya visqués un fenomen semblant al d’Itàlia. Si és que no l’ha començat a viure ja amb la UPyD del senyor Toni Cantó.

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, ha mort als 95 anys. I ho ha fet de manera suau i pacífica, com ell havia desitjat.

Fa poc, Hessel va parlar del seu traspàs, i després d’afirmar que havia tingut una vida llarga i, en alguns moments, terriblement difícil, reconeixia que havia estat plena i que esperava la mort com l’experiència vital més important, la definitiva.

Em commou escoltar com parlen de la mort persones com aquest lluitador i ho fan en aquests termes. Naturalment, pacíficament, conscients que, potser la mort pot esdevenir una major naixença, com havia afirmat Joan Maragall en el “Cant espiritual”, una de les pàgines més belles de la nostra literatura.

Indigneu-vos!

Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortí en acabar la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representà França al si d’institucions internacionals i va ser ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escrigué un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que va donar la volta el món.

Hessel, als 93 anys, ens recordava en aquest breu opuscle els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirmava que és sobre els principis i els valors que ha de reposar, també avui, la democràcia.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, es produí una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demanava fa dos anys com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell any 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, deia, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel feia un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demanava als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimitís, que no es deixés impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Contra què ens indignem?

Albert Lladó observava des de les pàgines de La Vanguardia que gent de totes les edats ha omplert darrerament les places per mostrar la seva indignació cap a la classe política. Però, de què es queixen?, Què volen?, es demanava. Alguns estan molt preocupats pels gairebé cinc milions d’aturats. Altres vénen de moviments anti-capitalistes, del decreixement, del Creative Commons, de la lluita per la igualtat de gènere, o simplement creuen que l’actual sistema de representació no els representa. Poca broma.

També hi ha obrers que, després de dedicar tota una vida al seu treball, es veuen al carrer i sense esperances. Hi ha empresaris i liberals que no entenen que el rescat sigui als bancs i no als autònoms. I el “ja n’hi ha prou” a les retallades és un constant a totes les manifestacions, com també la defensa de la societat del benestar que veu com alguns dels seus puntals, com l’Educació o la Sanitat, trontollen mentre es mantenen sous milionaris de directius i polítics. Ah, i la corrupció! I els responsables de la bombolla immobiliària! I els qui han redreçat Bankia que, enguany ha perdut dinou mil milions d’euros, més els quatre mil de fa un any, mentre el seu president assegura que és una entitat sòlida!

Som enmig del canvi

Del que no hi ha dubte és que estem enmig d’un canvi que abraça tots els aspectes de la societat: el sistema de partits, els sindicats, la família, el treball… Esquemes que havien estat sòlids durant anys s’esberlen; llocs on agafar-se que semblaven segurs es trenquen i ens deixen caure en les tenebres del dubte i de la inseguretat. I ens indignem. Són els centenars de manifestacions –algunes molt nombroses- pels carrers de les nostres ciutats, els quasi assalts als parlaments (recordeu el que va succeir al de Catalunya), les acampades a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya, les exigències del sí o sí de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, i tantes altres expressions d’indignació que responen, en molts casos, a situacions que es consideren injustes i que exigeixen una mudança segurament molt gran.

Tanmateix, tinc la impressió que estem als preliminars d’un canvi que ningú encara no albira de manera prou clara, perquè la indignació és, segurament, el primer estadi d’aquesta transformació futura de la societat, però aquesta transformació no està definida ni es produirà necessàriament en uns termes que, amb tota seguretat, ens resoldran el problema global. El resultat dependrà de nosaltres, i nosaltres haurem d’actuar sense GPS, sense tenir la Terra promesa a l’horitzó. No basta, per tant, indignar-se per transformar la realitat que tenim. Cal també saber-ne construir una altra que sigui alternativa a la que volem abandonar. I això no ens ho garanteix ningú, perquè la indignació pot conduir a la revolta i a la destrucció del sistema. I al caos fa fred. Ningú no hi pot habitar. Cohabitar-hi és menys possible encara. Cal, per tant, construir una alternativa al que tenim avui. I això implica que sapiguem què i com ho hem d’edificar.

“Ja està bé que surtin al carrer –ha dit Hessel- i que es queixin de coses, però encara és més important saber per quins canvis de la societat estan treballant, i han de tenir clar que no només han d’estar en contra d’alguna cosa, sinó que també han d’estar a favor d’alguna cosa nova, alguna cosa essencial: més justícia i més respecte per la natura i pel nostre planeta “.

És clar que tots els qui estan protagonitzant aquests dies les protestes “contra el que tenim” em diran que tenen clara l’alternativa que propugnen, però em fa l’afecte que, en el conjunt de la societat, aquesta clarividència no és general. Potser perquè alguns no ens hem indignat prou. És possible. O potser perquè, entre tots, no sabem encara quin món hem de construir. No ho sé. Sí,però, estic segur que el canvi ha començat i que l’estem vivint en directe. Un canvi que, sens dubte, serà radical en molts aspectes de la vida. Però tinc la impressió que el que està naixent encara no ha acabat de néixer i que el que està morint s’aferra a la vida i no acaba de morir.

Hamadi Yebali tira la tovallola

El primer ministre de Tunísia, Hamadi Yebali, va anunciar la seva dimissió el passat dimecres després de no haver aconseguit el suport necessari per a un govern de tecnòcrates, de manera que s’aprofundeix encara més la crisi al país africà després de l’assassinat del polític d’oposició Chokri Belaid fa a penes dues setmanes.

Pel que sembla, els que més es van oposar a la idea de Yebali van ser els seus propis coreligionaris del partit islamista Ennahda, la força més important dins de la coalició de govern. El partit, en definitiva, que després d’haver monopolitzat tota la maquinària de l’Estat, es mostra incapaç de satisfer les aspiracions de llibertat i de justícia expressades a partir de l’aixecament popular contra Ben Alí, el gener de 2011, ara fa dos anys.

Les seves tendències autoritàries, associades a una incompetència i una irresponsabilitat generalitzades, han conduït el país a una situació de cisi latent i accelerada que sembla conduir a la descomposició de l’Estat després de decennis de construcció d’institucions republicanes dignes d’aquest nom.

Pel que fa als aspectes socials, Ennahda (la versió tunisenca dels Germans musulmans d’Egipte), després d’haver fet de la identitat àrabomusulmana i de la primacia de la religió els seus fonaments ideològics, no ha trigat a dividir la població: els ciutadans que s’adhereixen a la seva ideologia són considerats bons musulmans; els qui no ho fa són exclosos i qualificats de descreients i esbirros d’Occident, fet que legitima la violència contra ells i crea greus tensions socials. La vella por a la dictadura s’ha transformat avui en una por a la mateixa societat, alguns components de la qual, encoratjats pels islamistes, esdevenen intolerants envers totes les diferències fins al punt que les agressions contra els “incrèduls” s’han multiplicat.

S’ha esvaït, doncs, el somni d’una societat pacífica, plural i tolerant (que és el que perseguien els inductors de la dita “primavera àrab”) on la cohabitació entre tots els ciutadans sigui possible amb igualtat de deures i de drets.

D’altra banda, els indicadors econòmics testimonien un enfonsament de l’economia, independentment dels esforços que faci el govern per amagar la realitat. El declivi econòmic, que s’ha accelerat des de l’accés al poder dels islamistes, afecta tots els sectors a una escala tan gran que el desenvolupament de l’economia posa en perill la capacitat del govern per complir els seus compromisos. El resultat, doncs, que podem esperar és que el país vegi com s’esfondra el deute sobirà i el seu sistema bancari.

Egipte: la llibertat sota control

I què podem dir d’Egipte, d’aquell país on encara ressonen els crits de “Llibertat! Llibertat! Llibertat!” a la plaça Tahrir? Al començament de 2011, Moubarak ostentava el poder i governava el país amb una mà de ferro. Però al país n’estaven farts i no van dubtar de sortir al carrer (encoratjats pels tunisencs) i d’ocupar les places públics, prometent que no retornarien a les seves cases si no recuperaven la llibertat. Doncs bé, quan Moubarak va abandonar el poder, l’11 de febrer de 2011, els egipcis se’n va alegrar, convençuts que recuperaven aquesta llibertat perduda i negada repetidament. Què en queda, però, avui, d’aquesta esperança?

La Constitució egípcia adoptada el passat 25 de desembre imposa noves limitacions a la llibertat dels mitjans de comunicació i nombroses disposicions inquieten els partidaris de la llibertat. Sense anar més lluny, l’article 44 criminalitza “l’insult als profetes” i l’article 48 autoritza els tribunals a tancar els diaris, ràdios i televisions que “no respectin el caràcter sagrat de la vida privada dels ciutadans i els imperatius de la seguretat nacional”.

L’article 215 fa desaparèixer l’Alt Consell de la premsa, un òrgan elegit, en benefici d’un Consell nacional dels mitjans de comunicació encarregat de posar en solfa “mecanismes d’enquadrament de les reglamentacions que garanteixin el compromís dels mitjans en favor del respecte dels criteris professionals i ètics”, criteris que no defineix ni diu qui els ha de definir.

És possible l’esperança?

Davant aquests fets que mostren al món la vertadera cara dels Germans musulmans i d’Ennahda, grups polítics que s’han convertit en els dominadors d’aquests països i en els garants de la sharia en els seus països respectius, és difícil sentir-se esperançats, per més que hi ha encara qui no ha perdut la i la il·lusió, com l’escriptor egipci Gamal Al-Ghitany, que ha llençat un manifest publicat al diari Al-Watan d’El Caire, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier International. L’aporto aqui perquè m’ha semblat encoratjador. Diu:

L’escriptor i novel·lista Gamal El-Ghitani (Photo: Ayman Hafez)

“No ens hem d’abandonar a la desesperació davant la força dels Germans musulmans i d’altres corrents extremistes. Això constitueix una catàstrofe per a Egipte però nosaltres no hem esgotat tots els mitjans de posar-hi remei. És cert que, cada dia, ells destrueixen un poc més l’Estat, desmantellen la justícia, els mitjans i preparen l’assalt que els ha de permetre controlar tot l’univers islàmic. Però davant aquesta ofensiva, veiem igualment els signes d’una resistència popular.

Avui, el règim dels Germans musulmans no canviarà per via electoral. Ells volen instal·lar-se perpètuament i s’han proposat l’objectiu de canviar la identitat egípcia i l’islam que s’hi practica. Els egipcis tenen la impressió que se’ls vol imposar un islam estrany al que ells estaven adherits de feia segles. És per això que comencen a resistir-s’hi, sobre tot les classes mitjanes que es beneficien d’un cert nivell d’educació. Per primer cop dins la nostra història assistim a protestes contra els imams després de la pregària del divendres. Això s’ha produït a moltes mesquites, en una de les quals pregava Mohamed Morsi en persona. A Alexandria, s’acabà en una batalla campal quan l’imam Ahmed-Al-Mahlaoui va voler fer de la seva pregària un discurs polític. Jo conec també joves que comencen a pregar fora de les mesquites, que s’han convertit en un lloc de propaganda dels Germans musulmans. EL fenomen més interessant radica en la reacció als islamistes que van dir que no calia desitjar un bon Nadal als coptes. Quina idea absurda i perillosa. Mai no havia vist res semblant a l’islam en general, ni a Egipte en particular. La reacció dels egipcis no s’ha fet esperar. Contràriament al que ha succeït anys anteriors, i sense que s’hagi organitzat prèviament, totes les esglésies han vist com molts musulmans els mostraven la solidaritat. Els egipcis comencen, per tant, a oposar una resistència cultural a les idees que són estranyes al seu islam. Alguns dies abans de Nadal, el cap de l’exèrcit, Abdel Fattah Al-Sissi, va enviar una delegació d’alt nivell a la catedral. Després, el mateix dia de Nadal hi va enviar el comandant general per felicitar [els coptes] en nom seu.

 La mentida organitzada per les forces polítiques vingudes de la prehistòria, les seves temptatives de destruir l’Estat i d’imposar les seves idees no serà acceptat fàcilment. Ells s’hauran d’enfrontar a una resistència que sobrepassa les organitzacions polítiques, i també a les veus que s’eleven –de poetes, de novel·listes i de periodistes-, que expressen tots amb força el seu rebuig al perill que els amenaça.”

L’analista Benjamin Caraco creu que l’any 2012 serà clau en el pensament de l’esquerra francesa gràcies a l’obra que ha publicat Jacque Julliard: Les Gauches françaises. 1762-2012: Histoire, politique et imaginaire (Flammarion, 2012). Diguem que la tasca de Julliard no era fàcil perquè convé en primer lloc definir l’esquerra, que és un objecte de contorns fluctuants si tenim en compte el debat polític, i més avui quan la rellevància d’una distinció dreta-esquerra es troba qüestionada. Julliard creu, però, que la distinció existeix, i no sols a França sinó també a la majoria de països, entre els quals cita els Estats Units i la Gran Bretanya com a paradigmàtics d’aquesta distinció. Dit això es demana:

Què és l’esquerra?

Per a Julliard, l’esquerra reposa encara avui sobre tres pilars: 1) el retrobament de dues grans idees, la idea de progrés i la idea de justícia; 2) l’individualisme com a base de la idea d’igualtat; i 3) la democràcia entesa com la sobirania del poble. L’esquerra seria, doncs, per a Julliard el “Partit del progrés, el partit de l’individu i el partit del poble” . Més enllà d’això, Julliard troba en les relacions entre el poble i la burgesia un factor explicatiu poderós de la història de l’esquerra, diferent segons els llocs. Per exemple, a Alemanya els obrers han estat des de Bismarck socialment integrats, però no han estat tinguts en compte políticament. A França, en canvi, ha succeït el contrari: han estat integrats políticament però no han estat tinguts en compte socialment. Per tant, no podríem comprendre les estranyes figures de ballet que en conjunt constitueixen la història de l’esquerra si negligíssim la tensió permanent entre la seva unitat política i la seva diversitat social.

On va l’esquerra?

La història de l’esquerra comença amb les Llums del segle XVIII, que, curiosament, no són d’esquerra, però de les quals aquesta se’n reclama hereva. Tanmateix, com veurem al final d’aquest article, avui sembla que la dreta vulgui contradir aquesta interpretació.

Centrant-nos en els darrers setanta anys, Julliard creu que 1945 marca a França la fi de la síntesi que, de l’esquerra, havia fet Jean Jaurès entre reforma i revolució, i obre un període paradoxal, on l’esquerra és molt forta però difícilment governa a causa de la dualitat entre el partit comunista i els partits que encarnen el socialisme.

Si bé el 68 francès demostra que l’esquerra pot existir fora dels partits, l’experiència Mitterrand (a partir de 1981) instal·la el Partit Socialista com un partit de govern, amb els efectes perversos que això implica. Fins al punt que, segons Julliard, a partir de l’elecció de François Hollande, el PS ha esdevingut el partit de la “classe mitja assalariada” amb un petit marge de maniobra per establir “una socialdemocràcia de tercera generació”.

La conclusió que tanca el seu anàlisi és particularment interessant per comprendre la situació actual que ens permet observar l’afebliment de la divisió esquerra-dreta un cop ha fet crisi la idea de progrés, com podem veure si observem el que succeeix amb l’ecologia (“Per primer cop – escriu Julliard-, un partit que es reclama de conservació i no de progrés, el Partit ecologista, ha estat admès plenament al si de l’esquerra”) i amb la pèrdua alhora per part de l’esquerra d’un “agent històric”: la classe obrera.

Això significa que l’esquerra ha de construir “un nou programari” tenint en compte els canvis que s’han produït des de 1945. L’esquerra –diu Julliard- ha esdevingut el partit de l’individu i, si no vol desaparèixer, ha de reflexionar sobre els seus fracassos: haurà, per tant, de restaurar la idea del Mal i també la seva idea de l’home i de la societat. L’esquerra, doncs, no es pot estalviar aquesta reflexió si no vol córrer el risc d’enfonsar-se en les prediccions tocquevillianes del despotisme democràtic. Una de les claus per evitar això és, creu, l’enfortiment de la participació, d’aquesta “democràcia del públic” que reclamen avui els ciutadans –a casa tenim un exemple en les ILPs (Iniciatives legislatives populars) per més que sovint no combreguem amb el seu contingut-. I això perquè avui, a la major part de les societats, sembla que es produeixi una cursa, aparentment contradictòria, entres dos corrents dins la societat: el que porta els ciutadans a la indiferència i el que desperta en ells les ganes de participar. I l’esquerra no es pot permetre el luxe de no donar resposta a aquesta realitat.

La utopia de la dreta

En una entrevista publicada a nonfiction.fr , Julliard es refereix també a la nova utopia de la dreta: la del liberalisme, o més exactament –car ell creu que el liberalisme és una bella paraula- a la nova “filosofia de la llibertat”. Hi ha –diu- una utopia neoliberal que és l’ideal d’una societat automàtica. D’una societat que funciona pràcticament sense intervenció humana, perquè els mecanismes del mercat són bons i condueixen al més gran progrés possible a cada moment. Val a dir tanmateix que aquesta no és la doctrina del liberalisme clàssic, que es fonamenta en la llei, la qual implica una sèrie de controls, limitats és cert, però que donen pas a un capitalisme que es desplega a l’interior del sistema parlamentari, d’un sistema, per tant, regulat pel dret, mentre que en el pensament dels neoliberals americans (i en els de casa nostra que els imiten) el que es persegueix és d’alguna manera la destrucció d’aquest Estat de dret. Em refereixo al neoliberalisme que demana, per exemple, la privatització de les presons perquè –diuen els neoliberals- una empresa privada podrà fer de guardiana dels condemnats en millors condicions i amb un millor confort per als detinguts i d’una manera més barata per als contribuents. Estem, doncs, davant un pensament en el qual el que es fa és una renúncia a les prerrogatives de l’Estat, als drets sobirans de l’Estat, i que ressalta la idea que, tan com menys controlada es troba una societat, més bé funciona. El neoliberalisme ens enfronta, per tant, a una nova utopia que –val a dir-ho- és la contrària de les utopies d’esquerra que constrenyen totes la llibertat, ja que reserven a l’Estat un paper resdistribuïdor, que eviti les desigualtats entre els ciutadans. Una utopia que, tanmateix, no té cap arrel en el pensament clàssic de la dreta. Agafeu, si més no, l’obra de de Joseph de Maistre (1753-1821), guru del pensament de la dreta del seu temps i enemic mortal de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, i no hi trobarem mai cap afirmació en el sentit que la societat és bona per naturalesa, ni tampoc que l’home és bo naturalment. Curiosament, sembla que avui la dreta neoliberal no es miri en pensadors conservadors com l’esmentat sinó en els del segle de les Llums, on se’ns diu, en efecte, que cal alliberar l’home de les coercions.

En tot cas jo m’alarmo quan veig que el neoliberalisme es reclama avui deutor del Segle de les Llums, perquè tinc la impressió que és tot el contrari i que ens acabarà duent vers una societat que els pensadors de les Llums segurament detestarien. Però el pitjor que observo avui no és això. És que l’esquerra no sembli conscient del fenomen que vivim, d’una realitat que l’arracona i la deixa en terra de ningú, mentre perd, dia rere dia, el suport d’una base social que se sent desconcertada i sense un cos ideològic que li doni sentit.

Tres setmanes després de l’inici de l’operació militar francesa contra els grups armats islamistes al nord de Mali, d’on han estat expulsats de les ciutats, el president francès ha visitat aquest país africà per donar suport a les tropes franceses i reunir-se amb les autoritats malianes. I per rebre de passada un petit bany de masses com el de Nicolas Sarkozy a Bengasi el 2011, després de la caiguda del coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia.

Encertava el corresponsal de La Vanguardia en afirmar que, en l’àmbit intern, la intervenció a Mali –avalada pel 75% dels francesos, segons un sondeig de l’institut BVA– ja li ha servit per recuperar una mica la minvada popularitat, que ha pujat –per primera vegada des que va ser elegit– del 40% al 44%. La percepció del president francès com un home competent i capaç de prendre les decisions necessàries ha avançat de manera considerable (del 38% al 46% i del 31% al 48%).

Hollande s’ha desplaçat, doncs a Mali, on ha romàs menys de 24 hores, en un moment que les operacions militars no s’han acabat ni de bon tros. Perquè expulsats de les ciutats que havien pres la primavera passada, els islamistes s’han replegat a les muntanyes, però no estan definitivament vençuts. A més, la regió de Kidal, al nordest del país, no està del tot controlada, encara. Tanmateix, Holande ha estat rebut pel president interí del país, Dioncunda Traoré; ha visitat la ciutat de Tombuctú i les tropes francomalianes que hi ha desplegades, i ha dinat a la capital, Bamako en companyia del seu ministre d’Afers Exteriors, Laurent Fabius; del de Defensa, Jean-Yves Le Drian, i del de Desenvolupament, Pascal Canfin. “Avui és la jornada més important de la meva vida”, ha declarat.

Curiosament, doncs, als ciutadans sembla que ens agradi la carnassa, ja que, si més no en una primera intervenció (recordeu les de Bush pare a la Guerra del Golf per expulsar les tropes de Sadam Hussein de Kuwait el 1991, la de Bush fill contra les suposades armes de destrucció massiva de l’Iraq el 2003 o bé l’actuació britànicofrancesa contra Gaddafi el 2011), sempre aconsegueixen el suport massiu de la gent, encara que, en molts cops els problemes de fons segueixen latents. Penseu en el cas de l’Iraq, on la pau és lluny d’haver arribat, o bé en el de Líbia on, no sols no s’ha consolidat encara una democràcia sinó que, amb la desaparició de Gaddafi, s’ha produït el caos més absolut de la vigilància fronterera de Líbia, amb greus conseqüències per a Europa, ja que ha propiciat un augment del tràfic d’immigrants clandestins, de drogues i d’armes, que han fet fort els grups gihadistes del Sahel.

La rebel·lió dels tuaregs: del MNLA al AQMI

L’Azawad és la regió més meridional del Magrib, incorporada a Mali i a Níger, que ha estat marginada tradicionalment pels governs i s’ha convertit als darrers anys en un territori propici per a l’actuació dels tuaregs organitzats en el MNLA (Moviment Nacional de l’Alliberament de l’Azawad), grup guerriller que va aprofitar les crisis políticomilitars de Bamako per conquerir gran part de l’Azawad i ofegar-se gairebé immediatament en el propi triomf.

El conflicte a Mali enfrontà dins l’any passat l’exèrcit regular d’aquest país als rebels tuareg del MNLA i del moviment salafista Ansar Dine, juntament amb altres moviments islamistes. S’activà el 17 de gener de 2012 amb l’atac als campaments militars malians del nord del país. El MNLA reclamava l’autodeterminació i la independència d’Azawad, corresponents a les tres regions de Kidal a Mali, Tombuctú i Gao. El 5 d’abril de 2012, amb l’adquisició de Douentza, els rebels tuaregs anunciaren la fi de la seva ofensiva i declaraven el dia després la independència de l’Azawad.

Acabades les hostilitats amb l’exèrcit de Mali a principis d’abril, el MNLA i els islamistes intentaren reconciliar les seves diferències d’opinió que van aflorar immediatament a l’inici del nou estat. Enfrontats bèl·licament, el conflicte es va estendre per tot el territori, i pel de juliol de 2012 els tuaregs ja havien perdut el control de les principals ciutats del nord de Mali. Els qui finalment es van dur el gat a l’aigua van ser els rebels salafistes del GSPC (The Salafist Group for Preaching and Combat), especialitzats en el segrest d’occidentals, grup que el 2007 va entrar a l’òrbita d’Al-Qaida amb el nom de AQMI (desconec que signifiquen les sigles), el qual va assumir el poder dins l’any passat gràcies als suports interessats d’un sector de l’exèrcit algerià i la contractació –amb diners obtinguts pel contraban de drogues a Europa- dels mercenaris tuaregs que havien tornat de Líbia després del derrocament de Gaddafi amb un formidable arsenal i una excel·lent preparació militar, més que sobrada per conquerir l’Azawad però insuficient per enfrontar-se a França.

La violació dels drets humans

La repressió iniciada per l’exèrcit regular de Mali contra els rebels ha conduït a una cacera indiscriminada de la minoria ètnica tuareg i àrab a la qual la majoria negra acusa de donar suport als guerrillers islamistes que van imposar la llei i el terror durant mesos al nord de Mali i ara s’han batut en retirada davant l’avanç de les tropes francomalianes.

Els ministres europeus d’Afers Exteriors, reunits a Brussel·les, es van declarar alarmats davant les acusacions de violacions dels drets humans, i van exigir a les autoritats de Mali que “investiguessin immediatament” les denúncies de represàlies. “Tots els autors de violacions dels drets humans han de ser fets responsables dels seus actes”, van assenyalar en una declaració escrita els ministres dels Vint-i-set, que van demanar a més a més “la mobilització ràpida d’observadors”.

Aquests mateixos ministres europeus han celebrat que el Tribunal Penal Internacional hagi obert una investigació sobre el tema, després que l’ONU denunciés abusos greus contra la població civil comesos tant per part dels grups armats islamistes, que controlaven el nord de Mali des del passat mes de juny, com en les zones que s’havien mantingut sota control de Bamako.

Fa pocs dies, Amnistia Internacional, que ha estat a Mali per quarta vegada des que començà el conflicte pel gener de 2012, ha fet públic un informe mitjançant una roda de premsa a la seu d’Amnistia internacional a Bamako, en el qual constata abusos greus contra els dret humans, amb homicidis i allistament de fillets i filletes soldats per part dels grups armats.

És evident que la resposta cruel de l’exèrcit malià es correspon a una actuació també cruel dels grups armats islamistes. Tots, doncs, han contribuït a la violació dels drets humans. El més greu és que les acusacions afecten també a les tropes franceses; fonamentalment, per l’atac aeri que va tenir lloc a Konna el passat 11 de gener.

Un futur incert

Els ministres europeus d’Afers Exteriors han demanat a les autoritats de Mali que apliquin com és aviat millor el “full de ruta” polític per a la postguerra, aprovat per unanimitat encara no fa quinze dies pel Parlament de Bamako, i han fet una crida per establir un diàleg que inclogui totes les poblacions del nord i tots els grups polítics que rebutgen el terrorisme i reconeixen la integritat territorial de Mali.

El que queda, però, enlaire, és el futur dels tuaregs. Els francesos –que s’han convertit en el braç armat de la pau (¿?)- ja han afirmat que no recolzaran mai un “Estat tuareg”, però exigeixen que es reconegui el que ells qualifiquen com “l’especificitat dels tuaregs” (especificitat que no concreten i que, com tota aquesta mena d’especificitats, no és sinó un brindis al sol), als quals exigeixen, a més, que es pronunciïn clarament contra el terrorisme.

El règim nazi va prohibir l’Art Modern, que va condemnar per degenerat. D’acord amb la seva ideologia, l’art s’havia desviat de la norma prescrita, de la bellesa clàssica. I per això mateix, els artistes d’avantguarda alemanys eren considerats enemics de l’Estat i també una amenaça a la nació alemanya. De fet, molts van haver de marxar a l’exili i allí van perdre la seva reputació i, també, la credibilitat. I tan arrelada era aquesta idea entre els nacionalsocialistes, que, el 1937, van organitzar una exposició difamatòria, Entartete Kunst (art degenerat), a Munic, que posteriorment va viatjar a onze ciutats d’Alemanya i Àustria. El programa va ser concebut com una condemna oficial de l’Art Modern i va incloure més de 650 pintures, escultures, gravats i llibres de les col·leccions de trenta-dos museus alemanys.

El mateix comença a succeir avui a l’Egipte del president Mohamed Morsi on els Germans Musulmans i, especialment, els portaveus més destacats del moviment salafista, han iniciat una companya, no ja contra l’Art Modern, sinó contra tots els artistes en general, comprenent-hi els escriptors i, en definitiva, tots els qui treballen per la cultura des de la llibertat.

Els menys radicals dels islamistes estarien disposats a acceptar “l’art que té un bon sentit” (naturalment que reservant-se ells el dret a definir quin és aquest), però un corrent cada cop més ample entén que l’expressió artística (de la naturalesa que sigui) és una forma d’occidentalització que encoratja els valors contraris a la tradició islamista del país. I això fa que els artistes siguin atacats pels líders religiosos i abordats sovint enmig del carrer, on els partidaris dels Germans Musulmans actuen molts cops amb impunitat.

Naturalment, des del punt de vista dels artistes, els límits que imposen els religiosos són un atac contra les llibertats arrabassades després de la revolució de 2011. I no tan sols això, perquè són també, una escomesa inacceptable contra la identitat cultural del país.

Ara fa un any, un cop va ser elegit el primer parlament democràtic, format amb un 70 per cent d’islamistes, milers d’artistes van convergir vers l’òpera del Caire per demanar al primer ministre elegit que respectés la llibertat d’expressió. No va servir de gaire aquesta exigència, perquè les tensions s’han produït des del primer moment.

Fa un parell de setmanes, el portaveu del moviment salafista Abdel Moneim Al-Shahat, va titllar d’infidel Naguib Mahfouz (premi Nobel de literatura el 1988) i declarà tot seguit que els seus llibres encoratjaven l’ateisme i l’homosexualitat. Més esperpèntic encara: Al-Shahat es va referir també a les construccions de l’època dels faraons dient que aquestes promouen una cultura que no honora el Déu vertader, i declarà que la democràcia era un pecat. De manera que promulgà tot seguit una fatwa cridant a destruir l’esfinx i les piràmides de Gizeh. I poca broma, perquè fa 12 anys, el Mul·là Omar, que va ser el líder dels talibans de l’Afganistan i dirigent de facto d’aquest país entre els anys 1996 i 2001, va fer destruir els Budes de Bamian, que la Unesco havia declarat Patrimoni de la Humanitat.

Darrerament, predicadors islamistes han atacat públicament la immoralitat de certs artistes egipcis. Per bé que, encara no fa un més, l’actriu Elham Shahin ha guanyat el procés que havia posat en marxa contra el xeic Abdallah Badr, el qual, després d’un programa de televisió, la va insultar, com també a d’altres actrius i realitzadors, alhora que declarava que estava maleïda que i no entraria mai al paradís per immoral.

Aquest fet –i la possibilitat que l’actriu insultada pogués anar als Tribunals i guanyés el plet- ens serveix encara d’esperança –la primavera, per tant, no s’ha esvaït del tot-, perquè el xeic Abdallah Badr ha estat condemnat a un any de presó i a pagar una multa de 2.300 euros. Tanmateix, ens obliga també a contemplar el perill d’una islamització que pot acabar malmetent les esperances (en gran part frustrades) que va provocar la revolta democràtica de 2011, amb les grans manifestacions de la plaça Tahrir i el derrocament de Mubarak.

Mohamed Morsi neda entre dues aigües, perquè fa uns mesos va acceptar de trobar-se amb un grup d’artistes al palau presidencial d’El Caire. A la sortida, el president va declarar als artistes que el seu treball comptava per a l’Estat, i que la cultura era un dels pilars d’Egipte. Però la reacció no es va fer esperar i nombrosos líders islamistes han criticat aquesta aproximació de Morsi als “pecadors” fins al punt que, segons he pogut llegir en una la crònica d’un periodista egipci en el portal d’un diari francès, el xeic Wagdi Ghoneim ha penjat un vídeo a You Tube (que no he trobat) sota un títol que formula amb una pregunta: “És art, això?”. No cal dir que és negativa la resposta que se’n dedueix, segons ens explica Rowan El Shimi (que així es diu el periodista). I els atacs d’aquest xeic no acaben aquí, ja que ha acusat el president Morsi d’establir lligams amb els artistes immorals. No cal dir que aquest home proposa la sharia com a únic camí viable per al futur d’Egipte. En definitiva, que el país no es reguli per una constitució democràtica sinó per les lleis religioses de l’Islam.

La decisió que va prendre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la votació del passat dimecres al Parlament té una lectura molt clara, que ha fet Josep Brunet a La Vanguardia: “L’actual direcció socialista ha arribat a la conclusió que el procés sobiranista és una estratègia dels seus adversaris nacionalistes que els perjudica a ells a Catalunya i al PSOE a Espanya, per tant han decidit no alimentar-la mai més. La direcció del PSOE ja ha advertit a més que la defensa de la sobirania de Catalunya és incompatible amb el seu projecte polític i estaria disposat si fos necessari a ressuscitar la federació catalana del PSOE.”

Encara que ningú no ha dit la darrera paraula en aquesta qüestió, el que sembla clar és que el PSC ha decidit desprendre’s d’una de les dues grans sensibilitats que fundaren el partit: la provinent de la Federació Catalana del PSOE i la procedent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, que alhora provenia (no exclusivament, però sí de manera especial) d’un grup denominat Convergència Socialista de Catalunya, el líder del qual era Joan Raventós. (A la fusió van participar-hi també d’altres col·lectius, però de menor importància).

L’acord de les dues sensibilitats (l’espanyolista i la catalanista) va tenir com a conseqüència la constitució d’un partit gran i fort que ha estat el primer partit de Catalunya durant més de trenta anys. Deixar de recordar aquest fet em semblaria tan injust com lamentable. I l’èxit d’aquest gran partit va ser, precisament, la possibilitat de diàleg i de plantejaments comuns entre uns socialistes amb poca sensibilitat catalana i d’altres amb poca sensibilitat espanyola. És la fórmula que acaba de saltar pels aires aquesta setmana després que els socialistes catalans pro-PSOE han decidit prescindir dels catalanistes, o bé aquests no s’han volgut plegar a l’uniformisme dels altres, que pot acabar per convertir el PSC en una renascuda Federació catalana del PSOE, com la que teníem l’any 1976.

Per tant, la decisió de Pere Navarro ha estat, en efecte, de deixar anar llast, com assegura Brunet, perquè creu que és l’única manera d’acabar amb el desgast que li genera la qüestió catalana cada dos per tres. I és també l’única manera d’ajudar que Carme Chacón conquereixi el lideratge del socialisme espanyol. Amb Chacón o sense ella, el PSC fia la seva recuperació electoral que el PSOE torni a ser alternativa de govern a Espanya. Pensen que tard o d’hora arribarà. I a aconseguir aquests objectius s’ho juguen tot. Estem, doncs, davant un canvi estratègic que modifica l’esperit fundacional del PSC i que redissenya el mapa polític a Catalunya.

Aquests fets em recorden, encara que en un sentit invers, el que va succeir a Menorca per aquella mateixa època, quan un grup de joves que militàvem en el socialisme democràtic, vam obtenir l’ajut impagable dels principals dirigents de Convergència Socialista de Catalunya per organitzar el Moviment Socialista de Menorca. Van passar per aquí Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats, Ignacio Urenda, Ernest Lluch i fins Enrique Barón (aquest de Convergencia Socialista de Madrid). I amb el temps, l’MSM acabà fusionant-se amb el Moviment Federalista de Menorca (MFM) per formar l’actual Partit Socialista de Menorca (PSM), que es va negar a dur a terme la mateixa operació que, a Catalunya, va fer el partit de Raventós amb la Federació Catalana del PSOE.

A mi em va saber greu que no es produís aquesta fusió, encara, que a la vista del que està succeint avui a Catalunya, potser els dirigents del PSM que van optar per mantenir el partit incòlume i amb una única sensibilitat (la nacionalista) no es van equivocar. I tanmateix no n’estic segur, perquè, de fet, l’esquerra socialista menorquina només ha governat a Menorca amb acords entre PSOE i PSM (en algun cas també amb Esquerra Unida), de manera que podríem concloure que dins l’esquerra socialista de Menorca hi ha també representades les dues sensibilitats, cap de les quals sembla capaç d’aconseguir el poder tota sola.

I mentre els acords entre un i altre partit han produït moments de glòria per al socialisme (al Consell, al Senat i a alguns Ajuntaments), la manca de comunicació, la dificultat d’arribar a acords o bé la desaparició de facto d’una d’aquestes dues sensibilitats (com ha succeït a Maó als darrers comicis municipals) ha conduït a una enorme victòria de la dreta, que, a menys que en el futur UPyD agafi força, sí que es mostra unida en un gran partit, el Partit Popular.

És probable que, a la vista del que està succeint a Catalunya, on sembla que el PSC es vagi desintegrant, es fa difícil aconsellar a les dues sensibilitats del socialisme menorquí, representades pel PSOE i pel PSM, que reflexionin sobre el seu futur i maldin per trobar ponts de diàleg. Però els socialistes menorquins tenen un avantatge respecte dels catalans per dialogar plegats: no han de promocionar cap Carme Chacón a la cúpula del partit ni de l’Estat. Aquí tots som més poca cosa i les nostres ambicions més humils. I això, mira per on, pot afavorir –hauria d’afavorir (o així m’ho sembla)- el diàleg. D’altra manera, la dreta anirà desmuntant una a una moltes de les conquestes socials i polítiques per les quals l’esquerra va lluitar durant molts anys. I això, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar una mica.