Josep Maria Quintana

Estimat director:

Com diu Alain Minc, l’antiamericanisme ha estat sovint l’internacionalisme dels imbècils, i he de reconèixer que als homes de la nostra generació, formats molt directament en l’antiamericanisme, sovint ens costa d’eliminar aquest tic del nostre corpus ideològic.

D’altra banda, això no és difícil d’entendre perquè, com insisteix Minc, hi ha hagut antiamericanismes de moltes castes: “Antiamericanisme de dreta que enfonsa les seves arrels en la vella tradició reaccionària; antiamericanisme comunista o criptocomunista, nascut de la solidaritat amb la Unió soviètica i que sobreviu tot i haver desaparegut aquesta; antiamericanisme de la nova extrema dreta en nom del refús del capitalisme; antiamericanisme dels ecologistes a causa de la irresponsabilitat del primer contaminador mundial; antiamericanisme dels intel·lectuals de tota mena cargolats sobre els còmodes avantatges de l’excepció cultural; antiamericanisme dels antisionistes declarats i, també, dels antisemites; antiamericanisme dels …” Certament hi ha mil raons per anar contra aquest “pays-monde” com l’anomena Minc en el seu assaig Ce monde qui vient (Grasset. Paris 2004) a què faig referència. I tanmateix, quina enveja que em fan, sovint, els nord-americans!

(more…)

Estimat director:

El passat dia 12 de gener 2005, a la seu del Parlament europeu de Estrasburg, Jean Marie Le Pen va pronunciar un petit discurs per justificar el seu no a la Constitució europea que se’ns proposa. Va dir: “La Constitució europea acabarà aquest edifici monstruós, començat fa quaranta anys. Vosaltres ens demaneu la nostra adhesió. Nosaltres refusem donar-vos-la. Perquè Europa i els europeus es mereixen alguna cosa més que aquest Super-Estat sense ànima. Nosaltres refusem donar-vos-la en nom de la llibertat, en nom de la independència, en nom de la sobirania que no pertany sinó als pobles i és inalienable, en nom del dret d’aquests mateixos Pobles a disposar d’ells mateixos. Els constituents han traït les seves pàtries. La seva responsabilitat és aclaparant. Ells seran maleïts per la Història i per les generacions que vindran”.

(more…)

Estimat director:

Em perdonaràs que hagi deixat passat cinc mesos d’ençà la meva darrera carta, i crec que, si m’ho proposés, se m’ocorrerien un bon munt d’excuses d’aquelles que, en el llenguatge pla, solem dir “de mal pagador”. Més val, doncs, que no cerqui de justificar la meva peresa i entri directament en matèria. I com que la matèria no és pacífica, potser la prudència d’un escriptor amb possibilitats de tocar assumptes diversos li aconsellaria d’obviar-la discretament, però el fet d’haver passat un cap de setmana llarg a Bilbao m’impedeix de sortir d’estudi i mirar cap a un altre lloc.

(more…)

Estimat director:

Un jove lector em demana que li expliqui una mica més extensament què vull dir amb el qualificatiu “soixante-huitard” que he aplicat a les persones de la nostra (és a dir de la teva i de la meva) generació. I molt correctament (encara que jo crec que també amb un punt de malícia), em demana -“si a vostè no li resulta molt dur”- que li expliqui què en penso, de la nostra generació. El repte és important i difícilment resoluble en una carta com aquesta. Però ho intentaré.
(more…)

Estimat director:

Tu saps que sempre m’ha interessat seguir la política francesa. Tampoc no és estrany entre la gent de la nostra edat, perquè, hereus d’una tradició política liberal i democràtica d’ençà la Revolució, els francesos significaven per a nosaltres, els joves de mil nou-cents seixanta-vuit, un espill en el qual ens volíem mirar, a manca de poder-ho fer en les institucions de casa, presidides aleshores per la ignomínia franquista. Tanmateix ens destorbava una mica que sempre acabés guanyant la dreta (el sistema de ballotage, sàviament imposat pel general De Gaulle, permetia als francesos de votar amb el cor la primera volta i fer-ho, després, en la segona, seguint els dictats dels seus interessos econòmics), la qual cosa ens resultava un pel irritant. De Gaulle, primer; Pompidou, després; i per últim Valéry Giscard D’Estaing, les dretes semblaven imbatibles a França. (more…)

Estimat director: Antoni Puigverd ha publicat no fa molt un article amb el títol de “Iglesias” (El País, 1/7/2004) que m’agradaria que els cristians (sobretot els qui ho són de veritat) llegissin, encara que llegir-lo els resulti dolorós. Te’n citaré només un paràgraf: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

(more…)

Estimat director:

En aquelles cartes que et vaig escriure fa unes setmanes sobre la crisi de l’esperit europeu et parlava del paper de les élites i, en concret, dels poetes que, segons opinaven alguns, calia situar en el vèrtex de l’élite intel·lectual. En el cas concret d’Alemanya (recorda que estem parlant d’entreguerres) fou remarcable el moviment que va estructurar-se entorn del poeta Stefan George, moviment es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor, separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

(more…)

Estimat director:

Si em permets que, en aquesta correspondència que mantenim m’atengui aquest cop a un llenguatge que normalment no m’agrada d’utilitzar, et diré que, amb la decisió de substituir la cúpula militar, el ministre Bono (o si tan vols, el govern socialista) ha disparat a l’exministre Trillo (o potser hauríem de dir al govern del PP) apuntant el seu fusell directament a la persona del nostre paisà, el general Luis Alejandre, el qual ha expiat, com un redemptor qualsevol, els pecats dels conservadors i (encara que Bono afirmi el contrari) el nyap, tan immens com imperdonable, que, a les ordres de Trillo, féu tot l’equip del ministeri de defensa arran de la desgràcia dels militars morts a Turquia, en l’accident del Yak-42, fa una mica més d’un any.

(more…)

Estimat director:

Hi ha dies que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. D’ací els problemes de l’escriptor, la crisi de creativitat, el pou en què sovint creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, el qual l’impedeix avançar, i fins de sobreviure.

(more…)

Estimat director:

Les imatges que, al llarg de les darreres setmanes, ens han arribat de Rafah en el conflicte entre Israel i Palestina són difícilment suportables i demostren les grans dificultats que troba la pau per a regnar en aquell territori on, d’ençà la creació de l’estat d’Israel, sempre ha estat precària. De fet, en aquest conflicte hi ha tres resolucions de l’ONU que ho resumeixen gairebé tot: La resolució 181 (de 1947), quan el territori estava sota mandat de la Gran Bretanya, que recomanava la seva partició en dos estats: un de jueu (56,47% del territori, amb una població de 490.000 jueus i 325.000 àrabs), i un altre d’àrab (43,53% del territori, amb 807.000 àrabs i 10.000 jueus). Jerusalem, amb 100.000 jueus i 105.000 àrabs, seria administrada internacionalment. D’aquesta resolució va néixer Israel.

(more…)