Josep Maria Quintana

A mesura que passen les hores i els dies, a la premsa es comencen a llegir articles crítics amb la figura de Joan Pau II. Els burletes a mi no m’interessen, en canvi sí que considero valuosos els qui, lluny de quedar en el simple panegíric, intenten, des del respecte i l’estima, aprofundir en l’obra del pontífex desaparegut que, evidentment, transcendeix la seva tasca exclusivament eclesial o religiosa.

Un escriptor laic com Baltasar Porcel, a la seva columna d’avui a La Vanguardia, li dedica uns paràgrafs que em semblen particularment interessants. Porcel analitza la política vaticana de Joan Pau II a l’Amèrica llatina i, tot i que es mostra molt crític amb la teologia de l’alliberament (“esta teología, o esta acción literalmente armada de inspiración pseudoevangélica, fue abusiva y creó muchos problemas”), diu l’escriptor d’Andratx que “ante la opresiva, trágica realidad de la mayoría de esas sociedades latinoamericanas resulta muy difícil permanecer modoso y cantando lo de ‘con flores a María, que madre nuestra es’, como más o menos pretendía Karol Wojtila.”

I afegeix: “El Papa rechazó dicha teología y sus consecuencias en su totalidad, aún ahora el Vaticano mantiene un conflicto con el Gobierno argentino por defender a un vicario castrense más que reaccionario. Y tampoco ha salido bien parado de la curia romana el obispo catalán-brasileño Pere Casaldàliga, que será un iluminado pero que ante el inmenso desastre de Matto Grosso y la explotación de los miserables tiene más razón visceral que todas las encíclicas de teología sin duda ortodoxa de Juan Pablo II. ¿O no debemos ocuparnos de este mundo y sólo rezar para el otro?

La política del Papa en Latinoamérica ha sido no ya del mundo, sino del sistema establecido: ante el avance de las sectas, la laicidad, el protestantismo, para salvaguardar a la Iglesia pactó con cualquier ordenamiento que la beneficiara.”

La reflexió del meu amic Porcel em sembla de gran interès, d’ací que m’hagi semblat que valia la pena difondre-la.

El cert és que em sento desautoritzat per a parlar de la situació a Euskadi perquè, ras i curt, no l’entenc. No és si estem davant un fenomen inassequible per a les ments cartesianes o si és que els mecanismes del raonament no treballen de la mateixa manera allí que aquí, encara que se’m fa difícil creure això darrer.

Hem de reconèixer, però, que aquest cop, el galimaties mental que representa la sorprenent candidatura del “Partit Comunista de les Terres Basques” ha agafat tothom a contrapeu. No sols als qui s’autoqualifiquen de “constitucionalistes”, sinó també als nacionalistes (d’esquerra i de dreta, evidentment!).

De tota manera, els grans partits espanyols i, per tant, el govern de l’Estat i també l’oposició, més prest o més tard hauran de revisar la síndrome de McArty que pateixen i la caça de bruixes que han iniciat a tort i a dret.

Ja he opinat en aquest mateix bloc de notes el que penso de la “llei de partits”. No he d’afegir-hi res. I malgrat que no subscric cap de les tesis nacionalistes i, menys encara, les del nacionalisme radical i violent, estic convençut que és insà viure-hi a la contra i amb una actitud inquisitorial que ens porta a qüestionar-ho tot, fins la legalitat d’una candidatura (tan absurda com incoherent com vulguem) que emana, però, d’una organització política legalment aprovada i inscrita en el registre de partits durant l’època d’Acebes com a ministre de l’interior.

La caça de bruixes és un mètode que no condueix enlloc, tret de convertir en màrtirs i en herois els qui avui no són, sinó, un magma de contradiccions i d’incoherències.

Els esdeveniments d’aquests dies ens han fet oblidar (tampoc no és cap problema) el vídeo que la Fundació FAES, presidida per José María Aznar, ha dedicat al paper del PSOE durant els dies que seguiren a l’onze de març de 2004. Confesso que no l’he vist, però són tantes les informacions que n’hem rebut (fins i tot Mariano Rajoy ha recomanat als seus que no es faci oposició des de les vísceres), que no ens és necessari perdre el temps veient-lo per a tenir-ne formada una opinió.

Tanmateix no la donaré, tot i que sí recomanaria a l’expresident Aznar que, aprofitant les seves classes a la Universitat de George Town, llegís la declaració que George Washington (1732-1799) va fer quan, en acabar el seu segon mandat, es retirà als seus dominis de Mount Vernon. La versió de què disposo és en castellà, encara que l’expresident podrà llegir-la, si vol, en la seva versió original anglesa: “Los actos públicos -va dir- son una prueba de hasta qué punto me han guiado los principios que acabo de recordar cuando he tratado de cumplir con los deberes de mi cargo. Mi conciencia al menos me dice que los he seguido. Aunque al hacer recuento de los actos de mi administración no tengo conciencia de haber cometido ninguna falta intencionada, tengo un sentimiento tan profundo de mis defectos que no puedo dejar de pensar que probablemente he cometido muchos errores. Sean cuales sean éstos, suplico con fervor al Todopoderoso que evite o disipe los males que pudieran acarrear. Asimismo me llevaré conmigo la esperanza de que mi país no dejará nunca de verlos con indulgencia y que, después de cuarenta y cinco años de mi vida consagrados con celo y rectitud a su servicio, los errores debidos a la insuficiencia de mis capacidades caerán en el olvido, así como caeré yo mismo pronto en la morada del reposo.”

Comentant aquest discurs dirigit al poble dels Estats Units, el comte de Chateaubriand va escriure que hauria pogut pronunciar-lo algun dels personatges més seriosos de l’Antiguitat.

La mort del Sant Pare ocupa tots els programes de les ràdios i de les televisions. Hi ha unanimitat a l’hora de dir que ha desaparegut d’entre nosaltres un home tan singular com extraordinari, la vida del qual ha marcat molts aspectes (no sols espirituals, ans també polítics) de la vida d’Occident.
(more…)

A mi no em correspon dilucidar si Espanya ha de mantenir o no les estretes relacions que el president Rodríguez Zapatero ha decidit instaurar amb Veneçuela i amb el seu president, Hugo Chávez. Això ja ho criticarà (de fet ja ho ha criticat) el líder de l’oposició Mariano Rajoy.

Tampoc no sé si és un bon negoci per al nostre país que l’intercanvi comercial entre Espanya i Veneçuela, que fou de 3.271 milions de dòlars entre 1999 i 2003, es multipliqui ara gràcies a la venda de material civil i de defensa espanyol, per 1.300 milions d’euros; material que, segons ens indica Enric Juliana (La Vanguardia 30.03.05), inclou quatre patrullers de vigilància costanera i quatre corbetes que seran construïdes en drassanes espanyoles, deu avions de transport C-295 i dos avions de vigilància marítima.

El que a mi d’alguna manera m’indigna és que ens prenguin per ximples en assegurar-nos “fonts oficials espanyoles” que aquests navilis només podran utilitzar-se en la lluita contra incendis, transport d’aigua potable i serveis hospitalaris. És a dir, que els avions i les corbetes de cap manera han de considerar-se material de guerra, sinó instruments de defensa i mai ofensius. En definitiva, que al populista i demagog Hugo Chávez li hem venut armes pacífiques. Bravo per ZP!

No cregueu que això que vaig a dir em satisfà. I us asseguro que no em mou a dir-ho cap mena de menyspreu, perquè sent un deure filial envers la persona de Karol Woytila, el nostre papa Joan Pau II.

Si hagués d’elegir les dues o tres persones més destacades i més influents dels darrers trenta anys en el món que jo he pogut conèixer, ell, sens cap mena de dubte, seria un dels elegits. I tanmateix aquesta última etapa de pontificat em recorda (amb molta més cobertura mediàtica) la de Píus XII.

Jo crec que el papa és el testimoni vivent d’un amor immens a Déu i a l’Església, però, contràriament al que sembla creure gairebé tothom (si més no els representants de l’Església oficial, els qui parlen a través de les ràdios i de les televisions, i també els qui escriuen als diaris sobre el pontífex), aquesta exhibició pública (en viu i en directe) de sofriment, d’impotència i de dolor, amb la qual es provoca l’avalot emocional dels fidels, em sembla impúdic. I demano perdó a tots els qui considerin desafortunades les meves paraules, perquè em doldria ferir algú. Però afegint-me al silenci general sobre aquesta qüestió, us asseguro que trairia hipòcritament la meva sensibilitat, i crec que això seria molt pitjor encara.

De la mateixa manera que “la teva mà esquerra no ha de saber el que fa la teva mà dreta”, crec que el dolor i el sofriment del papa (transsumpte del dolor i del sofriment del Crist) no perdrien el més mínim valor pel fet de patir-los en la soledat de la seva cambra vaticana.

Recordo, de jove, el laborisme anglès com una excepció temporal i esporàdica a la regla general dels governs conservadors. I ho recordo avui que els diaris ens porten la notícia de la mort de James Callaghan, el primer prime minister anglès que no havia passat per la Universitat, i que havia fet la carrera política des de la lluita sindical. Últimament, però, el laborisme de Tony Blair s’ha instal·lat en el poder com altre temps (precisament després de Callaghan) s’hi instal·là Margaret Thatcher.

Si la dama de ferro semblava invencible, el mateix està succeint avui amb Tony Blair que, tot i haver pres decisions tan difícils, discutibles i controvertides com la d’aliar-se amb Bush en la guerra de l’Iraq, manté altíssim el seu nivell de prestigi i ningú no dubte que guanyarà les properes eleccions. Per què?

En un article brillant, Lluís Foix (La Vanguardia) ens ho explica: “Toni Blair no pretendió cambiar a la sociedad británica sino que cambió el partido laborista. Le quitó ideología y le añadió pragmatismo. No criminalizó políticamente a Thatcher sino que se hizo suyos algunos de sus planteamientos básicos. Presentó a los británicos una nueva filosofía laborista. Prometió abolir la famosa cláusula IV sobre la nacionalización de los medios de producción, se comprometió a revisar el Estado del bienestar y a suprimir los privilegios sindicales en los procesos internos del partido. Se propuso actuar con dureza contra la criminalidad, a adquirir un compromiso sólido en la defensa atlántica y a recomponer las relaciones con la Unión Europea.”

Això és el que permet governar als socialistes a les societats europees. L’alternativa ortodoxa, ideologitzada, radical i esquerrana (en el sentit més genuí de la paraula) és la recepta adequada per a donar sistemàticament el poder als conservadors.

Que Aukera Guztiak representa el mateix món que dóna suport a Batasuna, això no crec que ho pugui discutir ningú. I que el Tribunal Suprem hagi acordat anul·lar la seva candidatura, tampoc no ens hauria de sorprendre. Però no perquè, amb aquesta decisió, el Tribunal actuï des d’una posició política -com diuen els representants de la candidatura provisionalment anul·lada (atès que hi mancarà encara resoldre el recurs que es presentarà davant el Tribunal Constitucional)-, sinó perquè amb la Llei de Partits Polítics vigent, els magistrats difícilment poden prendre una altra decisió que la que han pres.

El problema no és doncs l’actuació del Tribunal, sinó l’existència d’una llei que resulta molt qüestionable des d’un punt de vista democràtic.

Que ningú no cregui, però, que l’entorn de Batasuna em provoca cap simpatia. Res no seria més fals. A més, crec fermament amb la lluita policial contra els criminals i terroristes d’ETA, però no considero que sigui bo impedir que centenars de milers de persones puguin votar les persones que els són afins a les seves idees. No em sembla democràtic, ni crec que ens ajudi a resoldre el problema de fons, encara que sí que ajuda a escurar les butxaques dels filoetarres.

Bé, tot i la inseguretat que sempre em provoca parlar d’aquesta matèria, jo crec que la lluita contra el crim ha de ser policial, però no pens que convingui a aquest país mantenir vigent una llei -la de Partits Polítics- que impedeix la llibertat de vot a un important sector de la ciutadania basca (encara que aquest sector representi un món que nosaltres odiem o amb el qual no hi sintonitzem mica).