Josep Maria Quintana

La notícia que Google pensa bolcar 15 milions de llibres a la xarxa, provinents de biblioteques i d’institucions públiques i exemptes de drets d’autor, ha posat en guàrdia el sector editorial.

Però la idea és bona i, pel fet d’abraçar especialment el món anglosaxó, ha esperonat també els francesos els quals, des de la Biblioteca Nacional Francesa (BNF) ofereixen ja actualment la consulta gratuïta de 80.000 títols, a més de 70.000 imatges i la col·lecció íntegra de 22 periòdics, que van des del segle XIX fins al present, com ens explica el corresponsal de El País a París, Octavi Martí.

Segons Tomàs Delclós, l’arxiu pioner d’aquesta idea fou Gutenberg Project, que allotja més de 15.000 llibres en idiomes diferents. Aquest, però, no és l’únic, perquè la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ha incorporat ja més de 12.000 títols de El Quijote.

Delclós amplia aquesta informació i ens parla, entre d’altres de The Internet Classics Archive, enfocat a clàssics grecorromans, xinesos i perses, que acull 441 obres de 59 autors, sempre traduïts a l’anglès. I també de la Biblioteca Nacional Francesa, que a través de Gallica, desplega 70.000 facsímils.

Per als interessats en tot aquest magnífic reportatge, us diré que la trobareu a El País, del diumenge 10 d’abril de 2005.

Fa només un any, tot aquest tipus d’informacions llenegaven sobre la meva pell. Avui, en canvi, s’obre davant meu tota una nova perspectiva. I n’estic molt content. Em podeu creure.

A les seves elegies amoroses, un Tíbul (50-9 a.C.) desconhortat sospira dient “Quam juvat immites ventos audire cubantem” (“Quin plaer quedar-se ajagut quan es desfermen els vents!” Elegies, I, I, 45-46), i tanmateix no és aquest el sender que ha de seguir l’home que malda comprometre’s. De tota manera, els qui som per naturalesa apassionats, encara que hem anat moderant amb el temps les nostres eufòries (i us confesso el meu dubte metòdic de si la moderació que el pas dels anys incrementa ens fa prudents o, simplement, covards), en sortir a l’arena, mai no hem deixat de sentir el regust que comporta tastar (metafòricament) la sang de l’adversari.

I això em passa encara avui, quan –tot i el que acabo de dir sobre la moderació- l’atzar o la voluntat em permeten d’enfrontar-me dialècticament en el sempre apassionant debat de les idees. He d’acceptar, però, que he adquirit una certa pràctica a returar l’atac (“Un vent sorrer i càlid que el sol a plom retura”, escriu Riber), o si més no, a repensar-lo mínimament quan acabes descobrint que, en el fons, no cerques enfrontar-te amb la veritatis splendor (com potser li hauria agradat de dir al desaparegut Joan Pau II), ans busques simplement la victòria sobre l’altra part.

Un text, però, que va posar-me en guàrdia sobre aquest punt fou el constituït per aquells versos amb què Boileau inicia la seva Epístola IX:

“C’est à vous mon esprit à qui je veux parler:
Vous avez des défauts que je ne puis celer”

Tot i això, és cert que podem sempre quedar-nos amb l’exemple de Chesterton, que mai no defugí una polèmica. I tanmateix, sense abandonar aquest sentit crític i bregós, a Autobiografia (El Acantilado, 2003), l’obra pòstuma que potser hauríem de considerar com una mena de testament intel·lectual seu, tinc la impressió que, més que seguir capficat en la seva disputa permanent, el que Chesterton fa és seguir la màxima de l’autor de les Sàtires.

Ho hauré de tenir en compte.

A l’acte commemoratiu de les noces d’argent de la fundació de Cajastur, acte presidit a Oviedo pels prínceps d’Astúries, hi va intervenir Stephen Hawking, l’astrofísic britànic i premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia l’any 1989.

Hawking dissertà sobre la historia, l’orde de l’univers i sobre la seva teoria científica dels forats negres, matèries abstruses i del tot inabastables per mi, que tanmateix m’agradaria conèixer. Però un comentari del savi anglès em deixà perplex. Va dir, més o menys, que era més fàcil predir el futur que comprendre el passat.

Aquesta afirmació tan simple, per a una persona com jo que, sense ser historiador, ha fet algunes incursions en el camp de la investigació històrica, li resulta com a mínim xocant, encara que òbviament no dubto de la seva veracitat intrínseca.

M’apunto a l’agenda que he de parlar forçosament amb el meu fill, en Pere Quintana, perquè ens il·lustri sobre aquesta qüestió des del seu bitsenbloc.

T’esperàvem tranquils, asseguts a la taula,
per compartir la joia d’un dinar d’amics
que s’estimen,
quan veiérem que tu no arribaves.

Ningú, però, no podia pensar la causa d’aquella sobtada deserció.
I ara vaguem com perduts,
desconhortats,
pel sender d’uns dies opacs
on la teva absència afeixuga el pas, lent i monòton, de les hores.

On és, Lali, el teu crit joiós?
On és el teu goig que s’encomana?

I tanmateix ens aferrem a l’esperança
d’un més enllà,
d’aquest paradís al qual només s’accedeix
per la mort,
i on el dolor i el no-res
hauran -oh cruel paradoxa!-
desaparegut per sempre.

Potser aleshores podrem compartir amb tu
l’Absolut.
I la set d’immortalitat
que anhela el nostre esperit desficiós
quedarà sadollada per sempre.

D’aquí al final de les eleccions basques veurem encara més d’un despropòsit, perquè tinc la impressió que aquest arribarà naturaliter, per la mateixa dinàmica de les coses. El cert és que, sorpresivament, ha aparegut al banquet electoral un convidat desconegut que ningú no esperava.

A més, no es tracta d’un convidat de pedra, ans es tracta més aviat d’un comendatore que, un cop s’ha corporeitzat, pot acabar, com al Don Giovanni de Mozart, arrossegant la coalició PNB-EA a la perdició, o el que és el mateix en aquest cas: a la majoria simple.

¿I a causa de què? Doncs simplement per mor d’un offsider que ningú no esperava: El Partit Comunista de les Terres Basques, al qual, els dirigents de Batasuna han avalat com el seu continuador.

La cosa dóna de sí perquè permet que el PP acusi Zapatero de ser el responsable de tots els mals que puguin esdevenir-se en el futur si aquest partit no és finalment il·legalitzat. I permet alhora que Patxi López pugui quedar més ben situat respecte dels nacionalistes, mentre que dificulta els plans d’aquests i fa que Ibarretxe (que s’havia omplert la boca amb la defensa de la participació de Batasuna, però que en el fons estava d’allò més content amb la seva no participació “per causa de la politització de la justícia espanyola”) es trobi ara amb un equip de senyores desconegudes que el poden deixar amb un pam de nas. O el que és el mateix, veient-se expulsat d’una majoria absoluta que creia tenir al sac i que ara sembla que no podrà aconseguir si no és amb el vot d’aquesta gent o (cosa per a ell encara pitjor) amb el suport del Partit Socialista.

Mirar-ho de lluny seria divertit, fins i tot entretingut, a no ser que també nosaltres tenim moltes coses a guanyar o a perdre en aquestes eleccions.

Parlava a la meva darrera “lletra de batalla” dirigida al director del diari Menorca, del rebuig que, en alguns estats, suscita el text de la Constitució europea que es proposa a referèndum. Doncs, bé, en tinc davant meu un exemplar. Es tracta, com podeu suposar, de la versió catalana (¿o hauria de dir valenciana per mor de l’establix?) que, si et cau damunt un peu, te’l xafa. Consta de 447 articles i d’un reguitzell d’addendes i de documents annexos que conformen un llibre de 414 planes de lletra petita i espessa. Com per esdevenir un best-seller! En definitiva, un plom.

Bel al costat seu, tinc també una versió castellana de la “Constitució dels Estats Units d’Amèrica”, la de 1787. Aquesta llei fonamental per la qual es regeix el país més poderós del món, consta de 7 articles (sí, no és un error, 7 articles, tot i que són una mica llargs), que van seguits de les 27 Esmenes que s’han anat aprovant des de 1791 a 1992. Això fa un total de 12 pàgines. Ni punt, doncs, de comparació.

Ah! I aquesta és una constitució autèntica, mentre que l’altra -la nostra- és només un simple tractat.

Però si és veritat que l’avantprojecte d’Estatut de Catalunya que prepara la comissió creada ad hoc en té més de 300, d’articles, aleshores ¿de què ens hem d’espantar?

Quan sortim d’una òpera que ens ha encantat, quan acabem de veure una pel·lícula que ens ha corprès, quan hem presenciat un espectacle que hem qualificat com a extraordinari, sempre tenim la temptació de simplificar i, mancats de la necessària perspectiva, dir: “Això és el més gran que he vist mai”.

I si a la espontaneïtat dels sentiments hi afegim la manca d’anàlisi històrica, aleshores el perill de dogmatizar injustificadament és encara més terrible.

Dic això arran de l’article que Francisco J. Cardona Vidal, pbro. ha publicat al diari Menorca el passat 8 d’abril. El jove prevere que, per la seva edat, no ha conegut pràcticament altre papa que Joan Pau II, ardorosament encès per l’espectacle mediàtic d’aquests dies, afirma sense el més petit rubor, que una infinitat de persones “se agolpan en la Ciudad Eterna para dar su último adiós al Papa más querido de todos los tiempos.”

No seré jo qui discuteixi el que no admet discussió: Que hem vist l’espectacle més gran que mai no s’havia donat entorn de la mort d’un personatge públic. Però afirmar que Joan Pau II és “el papa más querido de todos los tiempos”, quan parlem d’una història que dura ja dos mil anys, és, com a mínim, una afirmació agosarada i un símptoma clar d’aquest fervor acrític i sentimental que la mort d’aquest papa mediàtic –mai ningú no havia aprofitat els beneficis de la televisió com ell- ha provocat.

Sense entrar a fons en el contingut del missatge ni en la tasca papal (temps hi haurà per a fer-ho amb més calma i amb menys passió), voldria ja avançar que, amb tot el respecte que la seva figura em mereix, Joan Pau II no ha estat el papa que jo he estimat més. La meva història personal, simplement per raons d’edat, és força més llarga que la del jove presbíter maonès, i no tinc recança de dir públicament que jo he estimat molt més Joan XXIII i Pau VI, els quals, mitjançant el Concili Vaticà II, van possibilitar que l’Església catòlica fes un gir copernicà, es posés la mà al pit i decidís transformar la seva manera de fer les coses, prenent unes postures de compromís amb l’home i amb la societat que, amb molts aspectes, el pontificat de Joan Pau II (capaç de reprimir públicament Ernesto Cardenal, Leonardo Boff i Hans Kung, entre d’altres, alhora que posava terra damunt dels escàndols que ha viscut l’església catòlica nord-americana, beneïa els catòlics Grimaldi que governen Mónaco, i impulsava un mutisme absolut sobre l’actuació del cardenal Marcinkus al front de les finances vaticanes, entre d’altres coses que podríem també esmentar) ha acabat fent impossible.

Però com he dit, temps hi haurà per analitzar-ho tot amb més calma.

És difícil predir com se’n sortirà Blair del referèndum sobre la Constitució europea. En canvi, no tinc cap dubte del seu èxit electoral el proper 5 de maig. Blair es un polític que no s’amaga, que no té por de defensar les seves posicions polítiques –fins les més difícils– i ho fa amb arguments sòlids (que podrem o no compartir) que exposa amb el cor a la mà.

Blair va prendre l’opció de participar fins al final a la guerra de l’Iraq, i ho va fer sense el suport de la opinió pública i suportant la dura crítica d’un partit conservador que, en el fons, estava d’acord amb la decisió de Bush i de Blair però que, per interessos polítics, demostrava el contrari.

No hi ha dubte que aquesta arriscada posició en el conflicte de Iraq li passarà alguna factura, però Blair té altres asos a la màniga, a més del coratge i la sinceritat: El més important és la bona situació econòmica en què es troba Anglaterra, a diferència d’altres potències, com França o Alemanya, que fins i tot han hagut de fer modificar les regles de joc que s’havien imposat a la Unió Europea perquè es veien incapaços de complir els ratios establerts.

I el que demostra la diferència de nivell entre els laboristes i els conservadors en aquest inici de campanya electoral és el to del discurs que sembla que presidirà tot el debat. La campanya tory intentarà dibuixar una Anglaterra caòtica que esdevé una mena de paradigma de la inseguretat i del crim. Davant això, els laboristes posaran ben segur l’economia en el centre de la campanya i defensaran el seu propi projecte, única manera de fer política en positiu, i única manera d’aconseguir l’èxit electoral.

El problema més gran que generen els grups armats que lluiten per la independència d’un determinat territori és la dificultat amb què es troben per a deixar aquesta lluita quan es dóna un mínim de condicions per aconseguir (o tractar d’aconseguir) per mitjans pacífics els fins que persegueixen.

El terrorisme genera una dinàmica interna molt difícil de superar. És una cultura (¿o hauríem de dir contracultura?) que provoca un perpetuum mobile que s’autoalimenta –i no pot deixar d’autoalimentar-se– de sang. I atès que els objectius finals mai no poden aconseguir-se del tot, aleshores sempre hi ha raons per a continuar matant.

La història n’està plena, d’exemples del que dic. Eamon de Valera va començar la seva vida molt vinculat al IRA irlandès, però després de moltes vicissituds, acabà presidint la República d’Irlanda i va haver de considerar el moviment armat independentista com una organització terrorista il·legal.

Avui, després del modèlic exemple que ens han donat les germanes de Robert McCarteney, que amb la seva fermesa han posat de manifest l’essència estrictament mafiosa de L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el qual s’oferia a executar els assassins del jove mort (es a dir, s’oferia a matar a un o a uns dels seus!) però no a aclarir judicialment el crim, la situació política a Irlanda del Nord ha donat un gir important.

Gerry Adams, el president del Sinn Fein, demanà abans d’ahir als terroristes de l’IRA que abandonessin la lluita armada i acceptessin la via política per aconseguir la unitat d’Irlanda, aquesta unitat per la qual lluitaren Eamon de Valera i tants altres irlandesos que es volien treure de sobre el jou de la Gran Bretanya i lluitaren per una Irlanda independent.

Doncs bé, avui, han estat les Germanes McCarteney les qui, amb el seu coratge, s’han aixecat com a vertaderes heroïnes del moment i han aconseguit demostrar la realitat d’un IRA que fa onze anys que manté un alto el foc, però que no ha acceptat deixar les armes i segueix cultivant un terrorisme intermitent de perfil baix i que difícilment pot ja distingir-se del que pugui produir qualsevol banda armada de les que trobem en el camp de la delinqüència comú.

No sé si la posició de Gerry Adams, forçada sens dubte pel gest heroic de les germanes McCarteney, tindrà resultat. Si més no, alguna cosa es mou a Irlanda. Altrament succeeix a Euskadi on el braç polític d’ETA es mostra incapaç de ser altra cosa que un acòlit dels terroristes i dels assassins.